EL FANTASMA DELS CORPUS PASSATS

Cada any, més o menys, des que vaig obrir el blog, que retorno a les evocacions cícliques sobre festes tradicionals i per tant en aquest 2015 no puc deixar de fer referència al Corpus, una festa que durant anys va semblar a punt d'extingir-se a la ciutat, com les processons, en general, i que ha revifat amb variables diverses. En algun altre Corpus bloguístic vaig evocar unes entranyables pintures sobre la processó que eren al Museu d'Història de Barcelona i que encara no sé on són.

L'ou tornarà a ballar avui tot i que els ous d'avui ja no són els d'abans, és clar. Sobre els ous, balladors o no, era recurrent fer bromes grolleres que també revifen de tant en tant. Cada any hi ha més ous ballant per tot arreu, cosa remarcable i a la qual donaré sempre suport. Nosaltres també la ballem, al llarg de la vida, com aquests fràgils ous que sembla que hagin de caure i resisteixen de forma gairebé màgica a dalt d'un sortidor, evocació de la societat líquida que ens acomboia.

Una dita popular fa, de prop o de lluny, Corpus pel juny, però si no em falla la memòria crec que en alguna ocasió la festa ha caigut en els darrers dies del mes de maig. Fa anys, molts, recordo que feia un curset per a monitors de colònies a Sant Felip Neri i en sortir, al migdia, vaig anar a contemplar l'ou ballador de la Catedral. Jo devia tenir uns disset anys i amb mi venia una parelleta d'amics, de la meva edat i de la meva parròquia, que després es van casar, van tenir fills, es van separar i avui són morts tots dos perquè la vida passa i de vegades s'emporta la gent abans d'hora, si és que hi ha una hora bona per acomiadar-se del món. Jo aleshores els contemplava amb l'enveja que sents de joveneta quan totes les noies i els nois que coneixes per parelles fan sempre el camí i tu encara no tens enamorat que t'acompanyi i et regali la rosa per Sant Jordi.

En aquella època no et demanaven cap títol ni titolet per a ser monitora de colònies, el vam fer de forma voluntària. Les colònies de la meva parròquia encara es feien amb els nens i les nenes separats en tandes diferents. D'aquelles jornades a Sant Felip Neri en recordo poques coses però crec que ens va amollar una xerradeta el titellaire Baixas, que aleshores era molt jove, i que ens van ensenyar algunes cançons entre les quals aquell cànon que fa Minun Kuntali Kanunison... Deu fer ben bé cinquanta anys d'això que explico. El matí d'aquell Corpus era brillant i assolellat i vam anar a contemplar l'ou de la Catedral, entusiasmats amb les meravelles que la vida posava al nostre abast però ja amb una certa nostàlgia dels Corpus passats, quan encara érem infants, època de la qual feia poquet però que ens semblava remota i decadent. 

El Corpus gran de Barcelona continuava amb les processons de les parròquies, que es feien després, de forma esgraonada,  i que constituïen veritables festasses locals de barri. Es llençaven paperets i serpentines a dojo, les serpentines d'aleshores eren de molt bona qualitat i d'uns colors magnífics. La gent del barri muntava altarets a molts racons, aleshores no hi ha havia tants gegants com ara i de vegades deixaven passejar pel barri els de Barcelona, que encara són si fa no fa, malgrat que aleshores deien que representaven els Reis Catòlics i ara són uns reis catalans, tot i que el senyor retira de forma inquietant a l'inspirador de Maquiavel. La història sempre és història contemporània i del present i hi ha reis que toquen o no toquen segons com balla l'ou.

La festa del Corpus va lligada a la flor nacional nostrada, la ginesta. La ginesta decorava carrers i les seves fulles feien de paperets i ho guarnien tot. No  sé perquè encara no hi ha, o bé jo no l'he trobat, un perfum que faci olor de ginesta. De vegades n'havíem collit a Montjuïc, on encara floreix, tot i que ara m'estimo més que resti al seu matoll matern en lloc de tallar-la, cosa que, per cert, potser ni tan sols seria legal. L'or dels ginestars avui, a la ciutat, va acompanyat de la florida de tants arbres com s'han anat plantat en aquestes darreres dècades, abans els arbres eren escassos i amb poca varietat. 

Del color de la ginesta són les flors de les tipuanes les quals, en pocs dies, floreixen i cauen i formen catifes de Corpus espontànies, sovint acompanyades de flors de buganvíl·lia. També hi ha encara xicrandes florides, vaig trigar a relacionar aquestes flors amb l'azul  de jacarandá del poema d'Alberti. Un altre producte decoratiu, en aquesta època, són les cireres, que també guarneixen amb generositat els muntatges florals de la diada. I és que som en el mític temps de les cireres, poètic i efímer.

Fa anys va sortir un àlbum de cromos dels arbres de Barcelona, avui ja s'ha quedat curt ja que hi ha moltes més espècies exòtiques. Ahir un grup de turistes badocs retratava aquests espectaculars arbres de la Llana dels quals n'hi ha uns quants a prop de les Drassanes, zona d'aparcament d'autobusos turístics. Fan unes flors espectaculars que recorden les passionàries i després produeixen la llaneta que els dona nom i que aquests dies encatifa el seu voltant. 

 

Doncs, res, a fer la ruta dels ous balladors altra vegada, que la natura revifa en aquest temps tot i que els ulls de quan ets gran no siguin els de quan ets jove, i no tan sols pel que fa a la presbícia. Recordo que en una ocasió un veí de l'escala va respondre amb ironia sorruda a un comentari alegre de la meva mare sobre l'arribada propera de l'estiu amb un resignat: després vindrà la tardor i després vindrà Nadal. Era un senyor que havia estat guàrdia de la Generalitat en el temps de la República, havia hagut d'exiliar-se durant uns anys, la família les va passar molt magres a França, on els va enxampar la guerra de nou. Després, quan van poder, gràcies a avals diversos,  van tornar cap a Barcelona. 

Explicava que el moment més feliç de la seva vida va ser quan Macià va proclamar la República Catalana davant del seu cos, il·lusió que va durar quatre dies, com qui diu, ja que ben aviat, com és sabut, a Madrid van posar a rotllo el pobre Macià i van acontentar la gent amb un estatut que es  va anar aprimant força. També explicava coses més frívoles, com ara que gràcies a la seva feina entrava d'arròs als teatres del Paral·lel i escoltava com cantaven allò de La Pulga i d'altres picardies, les artistes frívoles del moment.

Em sap greu no haver parat més atenció a les seves batalletes i entenc que contemplés amb condescendència resignada i sense massa entusiasme el pas del temps. De jove t'interessa més el futur que no pas el passat, que sembla remotíssim encara que sigui relativament proper. La nostàlgia que  sentim no acostuma a ser del passat sinó del gran i misteriós futur que teníem en el passat, vet-ho aquí. 

Sobre el temps de les cireres, cançó mítica i evocadora, n'existeix una versió en català del gairebé oblidat Joan Pau Giné, cantant que va morir de forma prematura, als quaranta-cinc anys, en un accident de trànsit.