23.7.15

COSES QUE PASSEN AL MÓN MENTRE JO DESDEJUNO


Si la gent una mica sensible i amb un mínim grau d'empatia no aconseguís centrar-se en la seva pròpia vida seria absolutament impossible continuar amb el dia a dia sabent que a tot el món, que ara no és remot sinó tot just a unes hores d'avió, hi ha gent que les passa molt magres per motius diversos. Aquests dies miro de fer un intent, sempre fallit, per no queixar-me de la calor, queixar-me d'aquests tipus de coses de vegades, i parlo per mi ja que cadascú és com és, em sembla gairebé immoral situat en el context d'un planeta farcit d'injustícies i barbaritats.

Fa uns quants dies alguns periodistes de culte o d'inculte van sucar par amb les imatges d'un programa televisiu en el qual una nena es posava a plorar després que la Merkel, tan odiada, sovint sense matisos, li expliqués, de forma maldestra com anava el tema dels refugiats. Les imatges com sol passar amb això de la  televisió, ens les van repetir una i altra vegada. No sé com la dama en qüestió va caure en el parany televisiu. La televisió i, avui, aquests vídeos virals que ens arriben per tot arreu, creen opinió o fixen les nostres creences prèvies.

Fa anys determinada literatura o la mateixa premsa feien aquesta feina. Expliquen que va fer més contra l'esclavatge dels negres americans La cabana de l'oncle Tom que no pas el coneixement de la realitat pura i dura. El cas és que el tema dels refugiats, com també de tanta gent que potser no es pot considerar exactament un refugiat, però que vol marxar de casa sigui com sigui, jugant-se la vida si cal, no sembla trobar una resposta sensata als països suposadament civilitats i en pau. 

En aquest tema s'ha parlat molt més de la Merkel fent plorar la nena que no pas d'unes dades reals, Alemanya, amb Suècia, és el país que acull més refugiats, fins i tot molt pel damunt de les quotes que li toquen. A Espanya ja sabem que no s'ha acceptat el número previst, i que no s'arribarà ni a la meitat del que es pretenia. És fàcil, avui, recordar drames del passat, ens preguntem més aviat com van poder passar que no pas com és que passen ara, davant dels nostres nassos. 

L'inefable ministre hispànic tan  amic de metàfores i comparacions, va amollar una parrafada sobre goteres, Això de les quotes, va dir, era com si en un edifici amb una mala teulada, en lloc de tapar aquestes goteres les goteres es repartissin per les diferents habitacions. El que passa és que ningú no sap o no vol saber com es podria arranjar la teulada de forma definitiva i, al capdavall, repartir les goteres faria que, al menys, tota l'aigua no caigués damunt del cap dels mateixos.

En aquest tema, a nivell individual, hi pots fer poca cosa. Votar quan toca, algú que creus que serà més sensible amb aquests temes, cosa que no sempre funciona. O mirar-te la gent immigrada amb una mica de comprensió i no amb prejudicis de tot tipus o col·laborar amb alguna ONG. Francesilles. Quan algú es troba immergit en la tragèdia col·lectiva sembla que el món t'oblidi i en molts casos és així i així va ser durant la nostra guerra i les seves llarguíssimes seqüeles. 

No és veritat que coneixent les desgràcies passades aquestes no es repeteixin, les generacions passen de pressa, les mentalitats evolucionen i s'ensopega amb les mateixes pedres o amb unes altres de pitjors. Una gran part del periodisme actual no ajuda gaire a entendre el món però al capdavall potser això és el que toca, que la nostra gran preocupació vital sigui, ara per ara, la calor excessiva d'aquest feixuc estiu i si podrem anar de vacances una mica més lluny del Montseny o la Costa Brava. Quan siguem independents serem més solidaris? 

5 comentaris:

Ramon ha dit...

Entre la plaça de Sant Agustí i el carrer Sant Pau, tocant al Liceu, hi ha el menjador social “Reina de la Pau dels Missioners de Teresa de Calcuta”. Entrar-hi és una experiència impactant. Monges vestides com Teresa de Calcuta i voluntaris, gairebé tots gent gran del pais, acullen, sense preguntar, a tota persona que s’acosta a l’hora dels apats.
L’espai, impolut, està pintat amb els colors propis de la congregació. Hi trobes persones de totes les edats i races. Se’ls acull i alimenta amb el menjar que aporten persones i empreses en un acte de pura caritat.
El tercer món a les portes del Liceu. Molta gent desconeix la seva existència. No fan publicitat, però ajuden als qui ho passen malament de debó.
La majoria, però, vivim aliens a aquesta situació. No cal dir a les que es produeixen a centenars o milers de kilòmetres del nostre particular oasi.
Està clar que un altre manera de governar el món, basat en complir i fer complir els Drets Humans, podria millorar les coses, i per aconseguir-ho cal treballar. Mentre, però, alguns si que fan molt per dignificar la humanitat. Llàstima que són molt pocs en comparació als que no fan res.

Júlia ha dit...

Ramon, hi ha molta gent que fa coses d'aquest tipus de forma desinteressada, molta està vinculada a societats religioses, cosa que fa que també hi hagi una mena de menyspreu subliminal per part de certs progres de pa sucat amb oli, fa anys tot el que representava 'caritat' o compassió semblava dolent fins que fins i tot els comunistes d'aleshores van haver de reconèixer que sense aquestes iniciatives no se'n sortien, recordo les ampolles que va aixecar fa anys allò de 'aquí hi ha gana'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Sabadell hi ha tambe un menjador de les monges de Teresa de Calcuta, sempre hi ha molta gent. Hi ha més caritat de la que sembla, i mes gent remenant escom raries de la que hauria d'haver-hi. Parlen d'acollir refugiats sirians i aqui ja en tenim molts, nostres i de fora.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Francesc, per molta pobresa que hi hagi per aqui no té res a veure amb la dels refugiats.

Júlia ha dit...

Xiruquero, anava a dir el mateix que tu. Quan parlem de pobresa a casa nostra és mirant des del nostre prisma ben peixat.