16.8.15

MARIES FAMOSES I MARIES ANÒNIMES











Com és ben sabut el dia 15 d'agost se celebra el sant de les Maries. El nom de Maria, sense més additius patronímics, va ser molt popular durant anys i panys però ja he escrit sovint sobre el fet que això dels noms, com la borsa, té alts i baixos. Un refrany molt conegut deia que de Joseps, Joans, Maries i ases n'hi havia a totes les cases. Els ases van desaparèixer i els Joans, els Joseps i les Maries van anar reduint la seva àrea d'influència, amb alguna revifalla puntual.

El nom de Maria que havia esdevingut una mica ranci va revifar per motius cinematogràfics, en l'època de l'èxit de West Side Story. Els nois jovenets es van enamorar de la Natalie Wood i més d'un assegurava que el nom més bonic del món era el de Maria. A algunes nadones d'aleshores els van posar Maria a causa d'aquell èxit fílmic. 

Crec que les noies, en general, no van sentir el mateix atractiu pel Toni. Toni, Antoni, Ton, Tonet, va ser també un nom molt popular fins i tot en la seva variant femenina. Les noietes d'aquell temps ens vam sentir més atretes pel Chakiris que a la peli es deia Bernardo. Bernat és un nom que en les darreres dècades, en català, ha tingut també èxit però aquest èxit no té res a veure amb la pel·lícula esmentada.

Com que les llegendes relacionades amb el cinema són un clàssic es va dir que els protagonistes de West Side Story després no havien tingut sort, que havien patit una mena de maledicció, cosa molt matisable. Llevat del final tràgic de la pobra Wood la qual, però, té en nòmina moltes pel·lícules interessants, la resta ha anat treballant, fins i tot en diferents camps artístics, cas de Chakiris, Beymer o Tamblyn i  avui són uns vellets prou actius.
Tornant a les Maries, aquest nom ha anat associat sovint a la qualificació de tia, en el sentit seriós del mot, que avui tot s'ha d'aclarir. La tia Maria ha estat un personatge habitual a les rondalles, la més famosa de les quals és aquella del gra de mill, absolutament surrealista però que he comprovat que a les criatures encara els agrada, amb aquella canterella recurrent que fins i tot va aprofitar el poeta Espriu: tia Maria, que passeu farina, catric-catrac, traieu-me del sac...

Una altra Tia Maria lligada a la cultura popular és la que collia codonys de genollons, cosa difícil de fer, per cert, musicada per La Trinca a  partir d'un embarbussament destinat a fer-te dir una grolleria, amb un cert paral·lelisme amb allò castellà de del codo al caño, del caño al codo. Els diminutius de Maria, Mariona, Marieta, també han estat molt populars i podem recordar, per exemple, la Marieta Cistellera o la Marieta de l'Ull viu. 

Això de la Tia Maria és més universal del que sembla. Hi ha un licor Tia Maria i sobretot, la famosa i universal galeta Maria, que jo pensava que era catalana i és anglesa, ja que es veu que la va inventar un pastisser de per allà amb motiu del casament d'una princesa rusa amb un duc anglès.  La història és fascinant però me l'estalvio ja que la podeu trobar per la xarxa. Les galetes, i en concret la Maria, van ser un complement indispensable en èpoques d'escassedat, les galetes han estat durant molt temps una mica afarta-pobres, que deien a casa. 

Resultat d'imatges de galeta MARIA
Sembla que durant la postguerra es va intentar fer minvar la gana amb bones produccions de blat i en algun moment hi va haver un excedent que va propiciar la reconversió del gra en galetones d'aquest tipus. Això va estar molt bé però també va propiciar la identificació de la galeta torrada rodona amb la pobresa, cosa avui superada i cal recordar que posem galeta Maria fins i tot a les picades i que s'està perdent el bon costum d'anomenar farina de galeta al pan rallado. De galetes Maries n'hi ha de moltes marques i de molts tipus però la meva preferida és la torradeta i primeta, sucada al cafè amb llet en un dia fred d'hivern és una meravella.

Jo vaig tenir una Tia Maria singular i especial, cosa que em va fer pensar, de petita, que les ties Maries eren totes excèntriques, rondinaires, una mica frikis i solteres. La meva Tia Maria va ser majordoma del meu oncle capellà, ell hauria triat una altra germana amb més bon caràcter que es deia Flora, però aquesta es va estimar més casar-se. La meva Tia Maria era geniüda i repatània però en ocasions tenia sortides de caveguet que feien riure d'allò més, a la família sempre se n'han explicat un doll d'anècdotes que ja formen part del patrimoni immaterial dels Costa. Els capellans havien de fer-se acompanyar de mare o germana per allò del què diran, és clar. 

En una ocasió en què la vam anar a visitar a Girona, a la rectoria on vivien, va voler posar el meu pare i la meva mare en habitacions separades, m'imagino que per tal que no poguessin fer allò que en deien ús del matrimoni i el meu oncle capellà la va fer rectificar, dient-li: com goses separar un matrimoni? Recordo molt bé la cuina d'aquella rectoria, plena de papers engomats curulls de mosques atrapades en el parany, aleshores hi havia mosques a desdir.  En una ocasió en què criava pollastrets en un campanar una rata en va assassinar algun de jovenet i ella va tenir un disgust de categoria.

El dia de la Mare de Déu d'agost coincideix amb la meitat de l'estiu, que comença a anar de baixa. La calor, a muntanya, en general es veu acompanyada de tempestes i el dia s'escurça fent evident allò de que a les set ja és fosc, només que en l'actualitat i amb les modes horàries de la modernitat, és a les nou quan és fosc. També l'ambient de platja mostra canvis, hi ha dies d'agost que ja s'amaren d'una certa tristesa tardorenca, potenciada per l'acabament de les vacances convencionals.

Maria és un nom que avui es manté sense excessius entusiasmes. Les ties Maries que collien codonys i treien les Marietes del sac d'aquell captaire espavilat han passat a la història i les majordomes de capellans, gairebé també. West Side Story, revisitació del mite de de Romeu i Julieta que segurament era ja més antic que Shakespeare és un clàssic i la història, un dia o un altre, amb variants adaptades als nous temps, tornarà a rebrotar. Recordo que la vaig veure en una d'aquelles matinals d'aleshores, al cinema Aribau, anava amb una amiga i ens va fer molta il·lusió que ens deixessin entrar sense tenir encara l'edat preceptiva, setze anys, i sense demanar-nos cap document que acredités la nostra edat canònica. Aquestes coses feien molta il·lusió aleshores, gairebé tanta com passar formatges i vaixelles de duralex de contraban per la duana d'Andorra.

Aleshores totes les cançons es traduïen al castellà, crec que les d'aquesta peli també es van cantar en català i que la del noi la cantava l'inoblidable i polifacètic senyor Escamilla. Una estrofeta en hispànic oficial deia així: María, dulce música de campanas, que es  un rezo al decirlo en voz baja, María, Maríiiiia. Una discussió a l'entorn de  temes morals que teníem aleshores les adolescents era sobre sí la parella pecava en tenir relacions íntimes i crèiem que no, car quan interpreten aquell numeret fent veure que es mariden, de fet, moralment, ja estan casats. Una altra brama d'aquelles d'aleshores, sobre versions retallades, era que a la pobra Rita la violaven de veritat però que aquí, a Espanya, havien tallat l'agressió. Jo vaig arribar a creure que quan t'enamoraves et passava com als protagonistes, que es miren i el món s'esborra al seu entorn enmig de musiques celestials i ja saben que allò és per a tota la vida, vaja.

La meva tia Maria té un petit i senzill monument funerari al cementiri del poble del meu pare, una creu amb el seu nom, li va fer construir el meu oncle capellà quan va morir, car malgrat el seu caràcter difícil li va dedicar tota la vida, les coses com siguin. A la meva escala també hi havia, quan jo era petita, una senyora Maria, i li dèiem la Maria de Dalt, cosa que pressuposava que en algun moment hi devia haver hagut una Maria de Baix. Jo, de molt petita, havia conegut la seva mare i tot, una iaia tradicional i simpaquitíssima, la iaia Maria, és clar, que duia un d'aquells monyets d'aleshores i encara parlava amb l'accent del seu Blanes natal. La senyora Maria de Dalt, quan esternudava, sempre ho feia quatre vegades i quan estava sola a casa parlava molt amb un periquito xerraire, va tenir un gran disgust quan es va morir l'ocell i el va fer dissecar i tot. Al meu barri, aleshores, també era molt popular una dama que tenia una lleteria, la Maria de la Llet.

En castellà hi ha molts diminutius de Maria, com Mari, Mariuca, Marita o Maruja y Marujita. Vaig conèixer Maries catalanes a les quals les deien Maruja, potser perquè eren de famílies amb diversitat cultural interna, no ho sé i recordo, per exemple, una Maruja de les Llanes. Això de Maruja ha pres un sentit pejoratiu que fins i tot recull el diccionari, cosa greu, ser una maruja o marujear identifica (sic) una ama de casa de bajo nivel cultural. Ho trobo molt lleig,  la veritat quan hem tingut i tenim Marujes de categoria com la mateixa Maruja Torres, que més aviat és tot el contrari, ni mestressa de casa ni poc nivell cultural. Els diccionaris tenen aquestes coses estranyes, què hi farem, se'ls ha de fer cas de forma relativa.

15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La meva neta gran es diu Maria, i ben bonic que és el nom.

Oliva ha dit...

JO TAMBE VAIG TENIR UNA "TIA MARIA",PARTICULAR,FEMINISA,ESQUERRANA,DE LA SEBA I PROFUNDAMENT FIDEL A LA FAMILIA,"VIDUA" ELS 22 ANYS,EL SEU XICOT,NO PAS MARIT,VA MORIR A L'AFRICA,ES VA FER RESPONSABLE DELS SOGRES,DELS PARES I D'UN NEBOT ORFA,SENSA DEIXAR DE TRABALLAR,TOTE UNA DONA¡¡¡.TAMBE TINC UNA NEBODA,MARIONA,ORFA DE MARE POBRETA¡¡¡DE NO FA NI DOS MESOS,ECONOMISTA,MARE SEPARADA I DOLÇE,NOLT DOLÇE...
LA MEVA SOGRE,TAMBE ERA MARIA,I UNA NE3BODA NETA MARIETA.QUE ET SEMBLAR EL NEU PLANTER DE MARIES?.

Júlia ha dit...

Molt bonic, Francesc, tot i que crec que tots els noms ho són i tot depèn més aviat de qui els porta i de les modes que toquen, felicitats endarrerides.

Júlia ha dit...

Oliva,un gran planter marià, efectivament!!!

Tot Barcelona ha dit...

Desde que hace años escuche a tu vecino recitar (que no cantar) el poema de Lucia, el nombre se me quedó grabado.
Creo, no tengo nada en contra del nombre de María, pero siento que Lucía es mí preferido entre todos los nombres de mujer.
...y sigue volando la canción.
Salut

Júlia ha dit...

Ex-veí,Miquel,que quan fan peles fugen del barri, la majoria, i aquest n'ha fet a cabassos. Hi ha moltes Lucías inpirades en la cançó, també hi ha Noelies musicals, Lucías, que no Llúcies, ep, un altre tema és que per aquí convenen noms que no canviïn en excés al traduir-se. Maria n'és un.

Llúcies i Llucietes també n'hi havia hagut moltes,cançons apart, fa anys, ara crec que poquetes.

Jo és que trobo molts noms bonics, la majoria, crec que també està bé recuperar noms familiars, una tradició que s'ha perdut, sempre se'n troben de bonics entre els avantpassats i tenen un valor afegit, sempre i quan l'avantpassat no fos un cràpula o una bruixa, és clar.

Anònim ha dit...

Quanta Maria, Júlia! Em quedo amb les galetes. A la família mo hi ha hagut Maries (però sí tres Maria dels Àngels, que eren anomenades Mariàngels i Angelita). Al Clot, als anys 60, les Marujas eren sinònim (i algunes se'n deien realment) de senyora casada de bon veure i que no amagava la seva condició.

Júlia ha dit...

Enric, les Àngels, Angeletes, Mariàngels, Angelites i Angelines també van a la baixa quan n'hi havia un munt. I mira que el nom és maco, al menys pel meu gust. Ja veus, en canvi el diccionari hispànic oficial recull això de la Maruja com a mestressa de casa de poc nivell cultural i no entra en això del bon veure, discriminació, vaja.

Unknown ha dit...

A la meva família hi ha més d'una Maria i jo mateixa, per imposició del capellà que em va batejar, em dic Maria Glòria. Va adduir que glòria tot sol no volia dir res i que el dissabte de glòria no podia ser el meu sant així que me'l va assenyalar pel 15 d'agost per allò de "la gloriosa assumpció de la Verge Maria". Capellans...El teu oncle capellà, que em inculcar el francès bàsic que he volgut conservar i augmentar, era un home de tarannà molt lliberal i, per tant, molt diferent dels altres capellans que ens feien classe més severs o beats. Recordo que, com que ell ja sabia llatí, ens va fer riure molt un dia a classe parlant del verb "puto putas putare putavi putatum". No ens ho podíem creure.
Crec que l'edat per veure segons quines pel·lícules eren els 18 anys. Jo vaig veure "West side Story" a Girona. Tenia dotze anys i a províncies s'era més permissiu. De gran m'ha fet somriure que Chakiris, Beymer i Tamblin fossin gais i que la pobra i bonica Natalie es veiés traïda pel seu home Robert Wagner i no recordo quin altre actor també gai. Quines coses! És que jo, com veus, sóc maruja.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, el deus confondre car el meu oncle no va donar mai classes, no era liberal, però era just, seria llarg d explicar. Tots devien ser gais però llevat del Chakiris també van tenir unes quantes senyores, jo crec que no devia ser això només en tot cas crec que s hi va casar dues vegades, tot i que de fet també va tenir rotllo amb James Dean per cert...

Júlia ha dit...

De capellans, com de mestres, metges, actrius i el que siguin 'he conegut de moltes menes, la veritats, sobretot abans, que N'hi havia molts.

Unknown ha dit...

Júlia,
Estava ben convençuda de que el teu oncle de Girona havia estat el meu mestre de francès. Girona era i és tan petita...

Júlia ha dit...

Glòria, el meu oncle va ser rector de diferents parròquies, la més coneguda Sant Feliu, de Girona, la seva vida va ser llarga i complicada, era més aviat conservador en aspectes morals però va ser sempre molt just i fins i tot fa uns anys li van dedicar un carrer en un poble on havia estat pel seu comportament durant la primera postguerra, firmant avals a tothom, cosa que li va comportar problemes, en més d'una ocasió he escrit sobre ell, en el seu temps va ser molt popular, aquesta és una de les entrades dedicades a ell, en les famílies pobres, rurals i catòliques tenir un fill capellà era com tenir un gran savi, tota una autoritat i era molt reverenciat per la família, va morir cap al tombant de segle, amb força més de noranta anys.

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/search?q=Lloren%C3%A7+Costa

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un bonic homenatge a les Maries, incloses les galetes de la nostra infantesa.
La meva àvia estimada es deia Maria. No hi ha dia que no recordi alguna cosa d'ella, era una dona intel.ligent.

Júlia ha dit...

Teresa, un nom que ha patit alts i baixos, però que sempre revifa.