4.9.15

IMATGES, PARAULES, IMPOTÈNCIA I PORNOGRAFIA SENTIMENTAL

Sento haver d'escriure això perquè sé que hi ha gent que ha difós la fotografia del pobre nen ofegat amb bona intenció però el tema em planteja molts interrogants, era necessària la seva difusió? És que no sabem que moren nens i nenes cada dia, a molts llocs, de formes sovint molt cruels? Entenc que els infants desvetllin més tendresa que no pas els adults però el cert és que hem vist moltes imatges de morts a platges, fa anys que aquesta sagnia no s'atura com no s'aturen les guerres. Quan jo era joveneta corrien fotografies del Vietnam, de Biafra... Estic en contra d'aquest tipus de periodisme però no menystinc el sentimentalisme, una novel·la de ficció com La cabana de l'oncle Tom va tenir el seu paper en el final, relatiu, de l'esclavatge.

Els infants desvetllen més compassió que els adults, els adults més que no pas els vells, els infants blancs ens commouen més que els infants negres, tot i que no es vulgui reconèixer. Fa pocs anys corrien fotografies de les Canàries on la gent prenia el sol a la platja una mica més enllà d'on recollien ofegats, negres i adults. Odio aquests premis de fotografies que s'atorguen a retrats de gent desgraciada si les històries no venen acompanyades d'una biografia dels retratats i de què s'ha fet en favor dels 'models'. Les guerres no retratades, que són moltes, les ignorem, tot i que si es vol es pot tenir informació sobre elles a través de la xarxa, avui no hi ha excusa. Vaig llegir que en alguns països amb tragèdies vigents hi ha joves que han decidit fer les fotografies ells mateixos, els autòctons, i així, al menys, treure'n algun benefici directe.

La guerra de l'antiga Iugoslàvia va trigar a fer-nos reaccionar, hi ha un sector esquerranós de manual que tan sols mou manifestacions quan pel mig hi ha els ianquis, altrament ni piu. Al final alguna cosa es va fer, tard i malament. Però encara bo, en aquella època vaig anar a unes xerrades on ens van explicar la tragèdia dels oblidats, un dels casos era el del Sudan, amb, aleshores, més de vint anys de guerra sagnant. El pitjor de tot plegat és la impotència, a nivell individual podem fer poca cosa i a nivell col·lectiu, tampoc no és que s'hi pugui fer res gaire ràpid i eficaç, és clar que de vegades no hi ha la intenció de fer-ho, no diré que no, però res no és fàcil. Al capdavall sabem, ai, que si ens toqués el rebre a nosaltres la comunitat internacional no es mullaria gaire, els nostres pares i avis prou que ho van experimentar i patir. Fa poc llegia un terrible article sobre la situació de la gent de la Corea del Nord i el periodista avisava, d'aquí uns anys direm que no en sabíem res. Això sí, les fotografies i els poemes i les proclames corren que dóna gust en aquests casos puntuals i mediàtics, i ens deixen conformats i tot, en algunes ocasions. 

Deixaríem que es difongués per internet la fotografia d'un infant petitó de casa nostra mort, per tal de sensibilitzar la població sobre algun tema en concret (càncer, accidents de cotxe...)? Jo crec que de cap manera però ens sembla normal que es faci amb un desconegut que ara ja té noms i cognoms, enmig de tantes víctimes anònimes. Descansi en pau, ell i tants infants i tants adults i tants vells, morts lluny de casa, de forma absurda i inútil. En el fons tot plegat em remet, per tradició cultural, al pecat original, no hem fet res per patir-ne les conseqüències però la seva existència abstracta ens amara d'una certa i inexplicable culpa impotent. En el colmo de la hipocresia dels ben peixats he vist que darrerament han pixelat el rostre de la pobre criatura, des que té nom i cognoms, com es fa amb les carones dels fills dels famosos, ai, Senyor!

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Amén!

Tot Barcelona ha dit...

A mi me ha servido para enviar a la mierda a quienes me significan.
he puesto la de mi nieto, podría incluso equivocarse.

Por lo demás, me la chuflan todos.
Se lo que quiero y lo que no deseo.
Salut

Anònim ha dit...

El teu post, Miquel, té una lectura que l'allunya de les intencions dels mitjans. És personal, íntim i intransferible. T'ho dic aquí perquè en el teu blog m'ha semblat que les paraules sobraven. Una abraçada!

Júlia ha dit...

UI, Miquel, doncs jo no sé res i quan més gran em faig, menys sé del que vull, del que no vull i del que passa.

Júlia ha dit...

Enríc, amén i fins la propera, que això no té aturada ni n'ha tingut mai i només cal desitjar que no ens toqui la loteria del desastre, sobre els fills i néts, la natura deu ser sàvia i fa que desitgem tenir fills quan encara creiem en allò de 'fem un món millor'... en fi.

Anònim ha dit...

La Sícoris en parla a La Timba, i jo hi he deixat un comentari en aquest sentit, Júlia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo vaig arribar a la conclusió de que si s'havia de publicar, en primer lloc per respecte a Ailin, per què la gent sàpiga com i per qué ha mort, per remoure consciències, encara que sigui nomès per tres o quatre dies, encara que diria que tindrà mes llargaria, i per què alló de que una imatge val més que mil paraules, aquesta fotografia ho retrata. El nen és mort i algú l'ha retratat i l'ha fet mediàtic en positiu, aquesta es la diferencia, milers de nens moren cada dia arreu del món i ni ens n'assabentem. La fotografia s'havia de publicar encara que sigui com a reivindicació per vergonya nostra i aliena.

Júlia ha dit...

Francesc, ja veus que no penso com tu.

Relatus ha dit...

Si serveix per humanitzar-los... Encara que jo no la compartiré pas.

Unknown ha dit...

Aquest nen a peu d'onada és tots els nen de la terra sigui quina sigui la guerra que els condemna a morir.
Hi ha coses que s'han de saber.
Ara bé, em pregunto quina era la intenció del retratista, a quin preu ha vengut aquesta joia i qui li ha editat. Després venim els que ens posem les mans al cap mentre mirem.

Ventura ha dit...

Tot just fa un any, en el bombardeig criminal de Gaza varen morir més de 400 nens, sense foto ni identitat i no recordo gaires manifestacions en contra dels causants, A principi d'any en un bombardeig a Donetsk pels feixistes de Kiev varen morir una mare i el seu fill, la foto existeix però no es va veure a les xarxes (aquí occident tenia quelcom a veure). S'ha de castigar els culpables d'aquestes atrocitats, incloent la del nen a la platja de Turquia...

Júlia ha dit...

Glòria, no insistiré en el tema, ja veus que he expressat la meva opinió, i lligant amb la intervenció de Ventura, per què unes fotos sí i unes altres no? No crec que això sensibilitzi la gent més enllà de fer el ploricó, i em temo que darrere sovint hi ha intencions que no s'expliquen, el que cal és informació sobre els fets aprofundida, causes, possibles solucions efectives... sempre em ve al cap una frase terrible de The Misfits, 'quan menys es mata més dolent sembla', per això saben els mitjans que una foto individual té més efecte que una de 'col·lectiva', per desgràcia. I per altra hi ha el tema dels guanys i dels efectes mediàtics dels nostres temps. Però potser així és el món.

Júlia ha dit...

És que aquest és un altre tema, Ventura, per què unes fotos es publiciten de forma tan mssiva i unes altres gairebé s'oculten? Per què es difonen en un moment concret i en un altre no és així? I això de castigar els culpables estaria molt bé si fos fàcil i possible però mentre a Europa no siguem capaços d'establir una unitat i fins i tot un exèrcit propi i seriós de pau em temo que ja podem anar fent volar colomets.

Aquests dies llegeixo sovint una cosa que he llegit tota la vida, que tot s'ha d'arreglar als països d'origen, això és retòrica si no es diu com i de quina manera i no és gens fàcil. És com allò de donar el peix i ensenyar a pescar, en moments de gana s'ha de donar el peix, d'entrada.

En tot cas tan sols cal mirar hemeroteques i llibres d'història per comprovar que sempre hi ha hagut tragèdies col·lectives en un lloc o un altre i les antigues no eren res comparades amb les de l'horrible segle XX. És clar que 'ande yo caliente'...Per desgràcia som impotents a nivell individual més enllà de demanar als governs que hi facin alguna cosa, aspecte aquest en el qual tampoc no ens posaríem d'acord, les grans manifestacions serveixen per a molt poquet, en contra de la nostra guerra civil i d'en Franco se'n van fer unes quantes fora del país i ja veus, ens el vam empassar fins que va finar de vell.

Júlia ha dit...

Interessant reflexió de Luri sobre el tema europeu i els conflictes:

http://elcafedeocata.blogspot.com.es/2015/09/la-oscuridad-moral-europea.html

Júlia ha dit...

Loreto, dubto molt sobre això d'humanitzar-nos, a nivell individual ja hi ha gent molt humana però amb això no n'hi ha prou per a solucionar res. Em temo que aquestes imatges van més aviat dirigides a augmentar audiències televisives o a obtenir diners o premis diversos. No crec que una imatge valgui per cent paraules, en tot cas la imatge ha de complementar les paraules i no exposar-se 'fora de context'. En fi...