LA FASCINANT AMBIGÜITAT DEL MEU BARRI EN DIA D'ELECCIONS

Em permeto parafrasejar la frase de Jordi Amat que citava en el post anterior després d'una diada electoral de la qual es parlarà i escriurà molt i potser massa i totes les masses piquen. No m'havia tocat mai formar part de cap taula, fa anys em feia il·lusió, era una època aquella en la qual, segons crec recordar, als qui formaven part de les taules els portaven a lloc uns caterings modestos i fins i tot ampolletes d'aigua i entrepans. Aleshores era jove, confiada i entusiasta i ara, malgrat el meu malaltís escepticisme, de tant en tant recupero alguna espurna de l'eufòria del passat.

Podia haver renunciat a causa de l'edat, a partir dels seixanta-cinc anys ho pots fer. Abans d'aquesta edat és molt difícil, per a qualsevol persona normaleta, escaquejar-se del tema si no és que realment té problemes de salut. El cas és que fins i tot em va fer gràcia fer de vocal segona, per fortuna no em va tocar ser presidenta. La meva experiència del dia va ser força decebedora per molts motius, amb algunes pinzellades d'una certa joia vital lligada a la constatació d'una realitat veïnal diversa, colorista i em temo que poc valorada pels qui no pertanyen a indrets semblants.

La meva experiència, ho he d'aclarir, és tan sols la meva i per tant no la vull fer pas extensiva a la totalitat, no tinc dades per entrar en matèria a fons tot i que seria molt interessant un estudi sociològic sobre els soferts vocals i presidents de taules electorals, sobretot a l'entorn dels menys motivats per a exercir, sense tocar el tema clau de les eleccions ni, si pot ser, parlar de política, tot i que, com deia la gent mentalitzada en èpoques pretèrites, tot és política.

A les vuit en punt ens vam concentrar els afectats i afectades davant del local electoral, en aquest cas el Centre Cívic del barri. El més calent era a l'aigüera. Unes persones que semblaven les responsables, en companyia d'alguns guàrdies urbans, van començar a moure el tema però van demanar als presidents de taula que anessin a ajudar a col·locar les coses, que tot era per fer. No sé ben bé si això de moure taules i cadires i paperetes era facultat dels presidents però ningú no es va negar a ajudar tot i que alguna protesta vaig poder escoltar.

Em vaig ensopegar amb una veïna coneguda del barri que s'esperava a la porta, acompanyada pel seu marit, estava molt amoïnada perquè també li havia tocat, per sort tan sols era suplent i no es va haver de quedar. Les pors de la meva veïna provenien del fet de pensar que no ho podria fer bé per manca de preparació, en haver d'escriure molt i tot això. 

A la meva taula érem tot dones. Hi havia moltes dones a les taules,  fent de vocals i presidentes, però el nombre de dones que s'aplegaran al Parlament ha baixat perillosament, una constant en molts camps que sembla no inquietar massa la població. La presidenta de la meva taula era una xicota d'origen hispanoamericà i l'altra vocal era una altra noia del barri, de parla castellana. Ambdues treballen de cambreres de pis en alguns dels molts hotels que han florit per la ciutat i rodalies, així vaig poder documentar-me sobre una de les feines on avui hi ha més possibilitats de treballar ni que sigui amb contractes escombraries. Unes feines en les quals hi ha una immensa majoria de dones, això sí, encara no he vist cap senyor fregant habitacions a cap hotel. 

Jo, pobreta de mi, pensava que en arribar a les vuit ens farien alguna mena d'explicació general però res de res, tothom cap a la taula a navegar entre els molts impresos i l'absurda i excessiva burocràcia que ens amara. Totes tres ens havíem llegit una mena de fulletó que et fan arribar si formes part d'una taula però com que no ens el sabíem de memòria calia anar-lo consultant. Per sort una persona de suport, una noia molt amable, ens va donar alguna orientació. La pitjor feina era per la presidenta, llegir al fulletó les seves responsabilitats fa esgarrifar una mica considerant que toca a qui toca i no pas a qui ho vol ser. 

Per acabar de reblar el clau la meva pobra presidenta em va explicar que a causa de les característiques de la seva feina no sabia si podria exigir aquelles horetes de lleure que et toquen després d'una experiència tan enriquidora, no entraré en detalls però qui més qui menys ja sap el pa que s'hi dóna, en el sector laboral del present. El mateix problema tenia un senyor vocal d'una altra que treballava de cambrer i es veu que cobrava una part en negre.

Aviat, amb tanta improvisació organitzativa, van ser les nou del matí. Va començar a venir gent, molta. El meu barri és un veritable i saludable garbuix humà però això complica el tema de l'escriptura de noms i cognoms,  car n'hi ha de totes les procedències i per a tots els gustos. A això s'hi sumava el fet que la presidenta em dictava els noms i cognoms catalans tal i com els llegia en la seva varietat dialectal i de vegades em feia un embolic. Alguns nms i cognoms semblaven trets d'acudits antics, estil allò dels Morros de Figa o els Dolores Fuertes de Barriga, però per respecte no us els xerraré, que després tot se sap. 

La qüestió de la taula en la qual tocava votar a la gent estava mal explicada, cosa que feia que molts s'equivoquessin i haguessin d'anar de taula en taula si no portaven la tarja aquesta que t'envien a casa i que molta gent perd o es deixa oblidada no sap on. A més a més de multiculturalitat al meu barri també hi ha multicronologia, molta gent gran, vaja, a la qual tampoc no els és fàcil bellugar-se en aquests ambients malgrat el seu coratge i la seva mobilitat reduïda. Va venir una dama de cent un anys i després una de noranta-i-molts que pretenia ser la més gran de les votants que ens tocaven però vaig haver de dir-li que l'havien superat feia una estona.

Ignoro com es podria fer però l'artesanal sistema utilitzat en el control dels electors, en una època d'ordinadors i tota mena d'estris em va semblar molt rudimentari. El mateix pel que fa a la comptabilització dels resultats. Hi va haver moments, a mig matí, d'una gran afluència de votants, es van formar cues a l'exterior, fins i tot hi havia espavilats que es colaven i baralles previsibles i encara no entenc com unes taules tenien tres o quatre vegades més cua que les altres, devia ser cosa de l'atzar.

Un dels punts positius del tema va ser el bon rotllo, la salutació als amics i coneguts, als botiguers i a aquells que coneixes de vista de fa anys sense tenir-hi una gran relació, tot i que donades les circumstàncies es fa molt difícil fer tertúlia. Hi ha qui et mira amb llàstima i et fa, apa, t'ha tocat, qui t'explica alguna experiència anterior seva en afer semblants i també hi ha cívics mentalitzats que et recorden que tot plegat és una gran experiència i que aquestes eleccions seran històriques. Molta gent es retratava votant i retratava la iaia o la criatura a qui deixaven empènyer el vot cap a l'interior d'unes urnes una mica atrotinades, tot s'ha de dir.

Alguna taula veïna tenia més dificultats que nosaltres en organitzar-se però al capdavall tot va anar funcionant. En un moment una mica menys histèric vam decidir sortir a fer un cafetó corrents, la primera en fer-ho va ser la presidenta que no havia fet un mos en tot el matí. I precisament en sortir ella es va esdevenir l'únic incident desagradable del dia, va venir un home que volia votar per la seva mare, segons ens va dir, velleta i malalta, però que no duia res més que el carnet d'identitat de la dona. En dir-li que no podia ser ens va dir de tot menys guapes. Però en general la gent arribava contenta i somrient. 

Per la meva taula va passar el món, persones d'origen italià, hispanoamericà, de l'est, filipins, del Pakistan i rodalies i d'aneu a saber on. M'alegra veure tanta gent de tot arreu amb la situació regularitzada, la veritat. Segons tinc entès el Poble-sec és el segon barri de la ciutat, després del Raval, amb més varietat de procedències, això hi ha qui ho veu  de cua d'ull però jo ho veig molt ben vist. 

Els bars i cafeteries del voltant eren plens a vessar, en aquest aspecte va ser com un dia de festa. A dinar hi vam anar quan vam poder, per torns apressats d'un quart d'hora, car sabíem que abandonar la posició era complicat a efectes pràctics. La pressió votadora va minvar una mica a primera hora de la tarda per tornar-se a animar més tard. Fins pràcticament les vuit tocades va anar entrant gent, també molt de jovent, en això constato que el barri ha rejovenit en aquests darrers anys, cosa important. A més a més de criatures petites vam tenir una gran afluència de gossos i gossets, una interventora va dir que no havia vist mai un col·legi electoral amb tants gossos.

Més tard de les vuit, com és sabut, ve l'artesanal recompte i més burocràcia centralitzada en els pobres presidents i presidentes de taula. El sistema de recompte crec que es podria fer d'una manera més informatitzada, hi va haver afortunades taules que ho van quadrar tot a la primera però no va ser el nostre cas, vam precisar de repassar-ho unes quantes vegades, no és tan fàcil, les paperetes s'enganxen i la cosa no sempre resulta senzilla per a tothom. 

En els moments de recompte van aparèixer per allà els interventors dels partits, més aviat les interventores car crec que totes eren dones, cosa que també resultava sorprenent. Aquestes persones et contemplen de vegades de forma inquisitiva i molesta, també hi ha de tot, no vull generalitzar. El que volen, com és natural, és saber ben aviat els resultats aconseguits i guillar. Com que se'ls han de lliurar, si ho demanen, còpies d'alguns documents, la burocràcia excessiva ve en uns plecs amb moltes còpies de coloraines per a repartir a dojo. 

Per sort una persona amable dels responsables, la mateixa que ens havia donat un cop de mà pel matí i que de tant en tant ens venia a oferir suport, va orientar-nos en el tema de la traca final. Els presidents i presidentes han de portar paperassa als jutjats, algunes taules afortunades havien acabat i la gent ja havia desaparegut. Els presidents que quedaven van dir d'anar plegats al jutjat en un taxi però es va haver de donar un cop de mà a un pobre president jovenet que no s'aclaria. 

Una altra presidenta de taula estava molt empipada, amb raó, pertanyia a una taula que no va poder aturar-se ni per respirar, eren les onze de la nit comptat i debatut. Aquesta presidenta va dir que no trobava que haguessin d'agafar cap taxi a càrrec personal i que en algun lloc havia llegit que les forces de seguretat eren responsables del transport dels presidents. Va decidir trucar a la guàrdia urbana, una senyora que era vocal d'una altra taula va explicar que en algunes eleccions al seu marit, que havia estat president en algunes  eleccions, li havien donat entrepans i l'havien vingut a buscar no sé si els mossos o els urbans, per portar-lo als jutjats, sense haver-ho de demanar.

Per sort la cosa va anar bé i va arribar un cotxe de la guàrdia urbana aviat i es va endur la meva presidenta i dos més cap als jutjats, no sé si després els devien retornar a casa o no, ho dubto. Tampoc no sé si als jutjats hi van trobar cua, cosa previsible, o com els va anar. En general les persones de les taules estaven empipades i constataven, els qui tenien ja alguna experiència en afers semblants, que el tracte i les atencions havien empitjorat. Ningú no havia sopat, que jo sàpiga. Més d'un i d'una assegurava que si els tornava a tocar al·legaria estar malalt, si trobava un metge conegut que li donés un cop de mà, o que manifestaria ser analfabet. Jo vaig decidir, en un futur, fer ús del meu privilegi, d'això de poder renunciar si tens més de seixanta-cinc anys, cosa que en un principi m'havia semblat fins i tot una discriminació poc afortunada.

D'aquesta experiència tan apassionant no en vull inferir que a tot arreu anés així mateix, cada col·legi electoral devia ser un món, fins i tot potser cada taula ho era. Sobre els vots en concret, i la participació, a la meva taula va votar més o menys un seixanta-cinc per cent del cens i el resultat va ser una mostra més de la diversitat veïnal. Fent números rodons: uns dos-cents per als Junts pels Sí, gairebé un centenar per a la CUP i una miqueta menys per a Socialistes, Ciutadans i el Sí que es Pot. Una setantena de vots per al PP. Deu vots per als d'Unió, set o vuit per al Partit Animalista i un parell per a un grup en contra de les retallades. Dos vots en blanc i dos de nuls, en un dels nuls s'hi aplegaven penjaments en forma de preguntes sobre lladres i xorissos, a l'altre hi havia una enganxina que feia este voto es nulo y te lo metes por el culo. 

Vaig arribar a casa gairebé a mitjanit i vaig posar la tele, el món de les teles era ben bé un altre, informatitzat, modern, i ple de gràfics acolorits, periodistes mudades i ben alimentades malgrat semblar saludables secallons,  i locutors trajats. Els tertulians habituals deien la seva i uns estaven contents i uns altres no  tant. No sé si tots havíem guanyat, la veritat. Tot plegat es veurà amb el dia a dia a partir del dia després, o sigui avui i en el futur.

Per cert, als periodistes, locutors i tertulians, en general, també els toca en alguna ocasió ser presidents o vocals de mesa? En tot cas, no devia ser pas així ahir si ja eren tots als platós, dic jo. En  temps d'eleccions sempre retraten famosos i polítics votant i donant la mà als soferts responsables de les meses però no recordo que hagin retratat famosos a qui els hagi tocat pencar de vocal o de president de mesa, la veritat.

Em pregunto amb certa preocupació si la meva presidenta de taula, que se'n devia anar a dormir de matinada, haurà de fer avui els llits dels turistes i netejar-los els banys o podrà gaudir d'una clapadeta. De les meves converses informals a la mesa, poques a causa de la feina, en vaig deduir que una gran majoria d'aquests turistes de grans hotels són força bruts, exigents, mal educats i descurats. De les meves meditacions en aquest dia de reflexió post-electoral en trec la conclusió de què hi ha moltes coses que ignoro i se m'escapen sobre les interioritats domèstiques del sistema electoral.

Quin món aquest. Ep, poca broma, em pagaran uns seixanta-dos euros pel servei a la pàtria i als presidents i presidentes, setanta. Cosa que també va propiciar alguns comentaris de vocals obligats, sobre el tema de l'atur i suggeriments com ara que per a aquestes tasques es podrien cercar aturats de llarga durada els quals, al menys, valorarien l'aportació econòmica oficial, una mica galdosa considerant com està el panorama.