13.9.15

LA MILA SOTA EL VOLCÀ, DE SOLITUD A STRÒMBOLI


Resultat d'imatges de STROMBOLI CINEMA

La Filmoteca dedica un cicle al centenari de l'actriu Ingrid Bergman. Ahir passaven aquesta estranya i fascinant pel·lícula que és Stromboli. Si bé en els inicis de la nova Filmoteca hi havia gent que semblava tenir una certa prevenció a causa de la situació de l'edifici, en l'actualitat ja s'han superat aquestes manies, sempre hi ha força públic i ahir la cua era llarga i la sala era ben plena. 

El passi d'aquesta pel·lícula ha motivat que es fes coincidir amb la recuperació de la magnífica versió que va fer Romà Guardiet de Solitud. Solitud la passen avui, malauradament no hi podré anar com tampoc no vaig poder assistir a la presentació que Rosa Delor feia de Stromboli. I és que la professora Rosa Delor té un estudi absolutament fascinant a l'entorn de les influències del llibre de Víctor Català que es poden copsar en la pel·lícula de Rossellini. Aquí el podeu llegir. Alguns aspectes són especulatius però això no li treu volada ni interès. 

Sobre Solitud s'ha vessat molta tinta. Avui mateix citava en un comentari a l'entrada anterior a Ricard Salvat, només el vaig tenir en dues assignatures però en el camp literari m'han fet més profit que gairebé totes les altres carreres i cursets i no voldria exagerar però passa el temps i el continuo citant un dia sí i un altre també. A l'entorn de Solitud recordo que es va plantejar a l'aula allò recurrent de si era o no una novel·la. Avui el camp narratiu s'ha eixamplat i ho engoleix tot però fa anys eren freqüents aquesta mena de debats i el mateix Salvat considerava que el llibre de Víctor Català no era ben bé una novel·la. Es feien aleshores diferències subtils entre novel·la i conté allargassat, coses així. I també sobre les diferents excel·lències dels gèneres, de si la poesia estava per sobre de la novel·la, temes recurrents i una mica bizantins d'un temps i d'un país que s'ha normalitzat a empentes i rodolons i que avui és molt diferent del d'aleshores.

Sobre Solitud he debatut molt i no tan sols a nivell acadèmic. Era un llibre que feien llegir als mestres que es reciclaven i amb una companya de feina de parla castellana i lletraferida vam estar donant voltes al tema durant uns quants dies, a l'hora de dinar. Un altre debat habitual era sobre si Català era millor en les novel·les o en les narracions breus, debat que es va repetir amb Mercè Rodoreda. Sobre Espriu, si fa no fa. Era més bon narrador que poeta? Una mica com quan es discuteix si Picasso i Dalí eren més bons dibuixants que pintors, vaja.

Aquests debats són interessants i tot i que no arribaven enlloc, els trobo a faltar  ja que avui no m'hi ensopego amb tanta facilitat. Sigui com sigui Solitud, amb Terra Baixa, ha  estat un dels nostres grans èxits universals. De Solitud es va fer una versió en cinema a principis dels quaranta, lliure i adaptada, que no va plaure a l'escriptora però que no devia estar malament del tot, es deia Adversidad, hi ha poca informació al seu entorn i no crec que sigui possible, ara per ara, poder-la contemplar al cinema o a la televisió. Hi sortien molts actors bons de l'època, com ara la immensa Emília Baró, avui poc recordada i la qual, segons expliquen, va influir en la vocació de Núria Espert.

La Solitud de Guardiet és, pel meu gust, una molt bona versió la qual, per aquestes coses del país i de les distribuïdores, va trigar en estrenar-se, es va passar abans per la tele que no pas al cinema, i va fer moixoni sense una explicació convincent. Compta amb un repartiment de categoria, amb l'Antonutti fent de pastor i una actriu de gran volada, encara poc aprofitada segons la meva opinió, Núria Cano, fent de la Mila, i tot un seguit d'aquests grans secundaris que donen pes i solidesa als projectes teatrals o cinematogràfics.

Pel meu gust, la Mila de Solitud és molt superior en força aspectes a la protagonista de Stromboli. Les dues històries tenen un final obert però el de Solitud, malgrat les circumstàncies, em sembla més esperançador i la Mila una dona més reflexiva i madura que Karin, tot i que aquesta darrera ha passat pel malson de la guerra i la fugida. La pel·lícula de Rossellini s'ha interpretat de moltes maneres i cada vegada que la torno a veure hi trobo matisos que no havia percebut, el mateix em passa amb el llibre de Caterina Albert. Té una bona part documental i ens remet a un món primitiu que encara és ben viu en molts indrets del món. El xoc de l'estranger o l'estrangera amb un mitjà hostil és un tema molt del gust de la literatura, del cinema, en podem trobar molts exemples en el passat i en el present. 

L'ermita de Solitud ha estat objecte de moltes identificacions però el llibre ens remet a l'alta muntanya, lloc que l'escriptora no coneixia, per cert. És clar que en aquells anys l'aïllament es donava en indrets ben propers, mal comunicats, que avui són a quatre passes de cotxe. Quan en l'actualitat es fa una festa popular i després tot queda fet una porqueria i la gent diu que abans no passava i que a l'escola s'ha d'ensenyar urbanitat i d'altres bajanades, sempre em ve al cap l'escena de l'aplec a l'ermita. 
Stromboli, Terra di Dio, pren avui una nova dimensió, amb el tema dels refugiats i les seves tragèdies posat al dia. Em temo que no ens en sortirem o que jo no veuré en vida allò tan eteri de la pau universal. En els seixanta em pensava que sí, santa innocència. Sobre Rossellini i la Bergman també s'ha escrit i elucubrat a dojo, costa entendre que fins i tot en un mitjà cosmopolita com el del cinema la seva relació provoqués tantes crítiques, sembla que aquest tema també es troba implícit en el rerefons de Stromboli. Ingrid Bergman va ser fascinant fins el final de la seva vida i la seva bellesa poc convencional encara trasbalsa. Parlava molts idiomes amb fluïdesa, cosa que li va facilitar la feina. El seu company a Stromboli va ser Mario Vitale, un pescador autèntic amb bona planta descobert per Rossellini, que va fer després una curta carrera en el cinema i que no va reeixir, entre d'altres coses, perquè era una mica hieràtic i, a més, sempre l'havien de doblar. A la pel·lícula, com era habitual en el neorealisme, es va comptar amb gent del poble i, de fet, l'única professional és la Bergman.

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

No he vist aquestes pel·lícules, però quan em pregunten quin és el meu llibre preferit sempre dic, Solitud !!!

miquel ha dit...

A mi la pel·li no em va agrada gaire. Podria dir que per aquelles coses que passen després d'haver llegit un llibre que t'agrada molt unes quantes vegades i fer-te la teua pròpia pel·lícula, però no ho diré.

Júlia ha dit...

M. Roser, no té res d'estrany.

Júlia ha dit...

Miquel, això del llibre versus la peli també és un tema recurrent, mai una pel·lícula no serà 'com el llibre' i de fet no ha de ser així, els russos van fer una llarguíssima versió de Guerra i Pau molt fidel al llibre i era pesadeta, de vegades la peli supera el llibre i tot però en general crec que s'ha d'agafar com quelcom ben diferent.

A mi, com comento, em va semblar una bona versió tot i que reflectir un llibre força complex no és gens fàcil. A mi amb el llibre també m'ha passat una cosa estranya, la primera vegada no em va fer el pes i m'ha anat agradant més amb les relectures, deu ser l'edat.