EL TEMPS PASSARÀ I LES COSES CANVIARAN I ELS NOSTRES AMORS, TAMBÉ

En el grup de Tot Història al qual fa més de deu anys que pertanyo teníem pendents algunes sessions de cinefòrum. Al capdavall se n'han pogut organitzar ja un parell de virtuals, gràcies a aquests estris tecnològics d'avui. És un goig poder xerrar i veure gent amiga, sigui amb l'excusa que sigui. S'han triat, fins ara, pel·lícules clàssiques, fàcils de veure online. La primera va ser l'emblemàtica Paths of Glory, trista i terrible, censurada a França fins els anys setanta i a Espanya fins els vuitanta. 

La segona sessio va estar dedicada a un mite entre els mites, Casablanca. Es fa dífícil dir res de nou sobre aquesta pel·lícula que s'ha imitat, comentat, parodiat i estudiat gairebé milimètricament. No cal dir que conserva la seva màgia i el seu encant però les dones, sobretot, en vam fer una visió crítica i presentista, cosa que potser no s'ha de fer, ho admeto. I és que coses que ens agradaven fa anys avui semblen ben bé del temps de la polca. La pel·lícula va estar durants uns anys oblidada i la seva reestrena, quan jo era joveneta, va ser tot un esdeveniment. La primera vegada que la van passar per la televisió de l'època els carrers es van buidar talment com quan hi ha partit del Barça.

El personatge que interpreta Ingrid Bergman, tan bonica i lluminosa que hi ha qui diu que mai no ho va tornar a estar tant, no deixar de ser el d'una dama jove a remolc dels dos homes de la seva vida. Expliquen que no sabien ben bé com fer-la acabar, el guió es va anar elaborant sobre la marxa, i per això Bergman insistia en saber amb qui es quedaria, al final. Li van dir que fes cara de res i, en molts moments, la seva màgia potser rau en això de fer cara de res. 

A l'escena del cant de la Marsellesa ella no canta, però contempla el seu marit heroi amb encisament. Malgrat ser una refugiada surt sempre elegantment vestida, canviant de barrets i modelets a cada moment. No sé sap si treballa o ha treballat en alguna cosa, ni d'on treu els diners per a la seva subsistència, i Bogart, comprensiu amb la realitat, al final li diu que ella pertany al seu marit. Això de pertànyer a un home, avui, per poc feminista que siguis, fa que et surti urticària.

Però, vaja, era cinema, cinema del seu temps, l'any 1941, el de l'atac a Pearl Harbour. Bogart és l'americà cínic i valent disposat a llluitar per causes justes i democràtiques. Cal pensar que la intervenció dels Estats Units a la guerra va ser criticada per diferents sectors del país, també per sectors pacifistes i progressistes. Entre les moltes facècies que s'expliquen sobre la pel·lícula, una de les quals que Paul Henreid, aleshores un actor de més renom que Bogart i Bergmann, no s'avenia amb aquests dos, i que hi va haver problemes amb el tema dels sous. Henreid també va protestar de què el fessin anar vestit com si sortís d'una opereta, quan se suposava que les havia passat molt magres, en la seva lluita política i en el camp de concentració.

Un altre aspecte que amb el temps s'ha comentat son les relacions entre homes, aquestes amistats que freguen alguna cosa més, entre el devot Sam i Rick, o entre el polícia francès i Rick. Renault, simpàtic francès abusador de senyores, manifesta que si fos una dona s'enamoraria de Rick, per cert. A la pel·lícula hi surten una pila de grans secundaris, aleshores molt coneguts i ben pagats, avui oblidats, molts dels quals refugiats jueus. Lorre roba totes les escenes on surt i es una llàstima que el treguin d'escena tan aviat. Un gran nombre de jueus alemanys, com Conrad Veidt, el dolent de la pel·lícula i que algú, durant la tertúlia va manifestar, amb raó, que retiraba a Sazatornil, va haver de fer de nazi, i no seria l'única vegada. El doblatge hispànic de l'època va eliminar el boirós passat de Rick, lluitant per la llibertat a Espanya.

Bogart tracta de forma cruel i egoïsta la francesa enamorada d'ell. La bleda búulgara, amb el marit ludòpata, que està a punt de  lliurar-se al poli franxute, immens Claude Rains, per altra banda, per tal d'aconseguir els papers, és un altre cas com un cabàs. Casablanca, malgrat l'encís de Bergman i Bogart, és una història d'homes adient per a dones romàntiques. Hi ha moltes coses que no podien ser, com ara el poder dels salconduits o que els alemanys passessin per Casablanca, i també errades de dades concretes sobre política, que Curtiz admetia, convençut de què ningú no se n'adonava si no cercava tres peus al gat. La població autòctona és la gran absent, de fet l'ambient té el seu tuf colonialista, és clar. 

Tot plegat no treu gràcia al conjunt, absolutament rodó, encara que avui sabem, a més a més, que la noia passava un pam i mig al protagonista i que Bogart s'havia d'enfilar en un petit escambell, en algunes escenes. No era l'únic, això del xicot més baixet que les noies era impossible, en relació als herois de ficció, i ser baixet va ser, per a molts nois del meu temps, un problema que generava complexos seriosos. Avui hi ha actors baixets que no se n'amaguen i les coses han guanyat en naturalitat.

Sam no era pianista, era bateria, i algú tocava el piano darrere d'una cortina. El cinema es ficció, somni, engany, il·lusió, per realista que vulgui semblar, que aquí no és el cas. Resulta sobrer voler jutjar el passat amb els ulls del present però també és saludable comprovar com hem canviat, fins i tot per millorar. Ni els herois, ni els amors, ni les dones, seran mai més el mateix. I això que la situació actual, amb referències a mites solidaris i heroicitats professionals, sembla tendir a un retorn a l'èpica quotidiana. El temps passarà, les coses canviaran, de forma i de color... i el nostre amor cinèfil també canviarà. L'amor romàntic ja no és el que havia estat i fins i tot ens n'hauríem d'alegrar. 

LA MILA SOTA EL VOLCÀ, DE SOLITUD A STRÒMBOLI

La Filmoteca dedica un cicle al centenari de l'actriu Ingrid Bergman. Ahir passaven aquesta estranya i fascinant pel·lícula que és Stromboli. Si bé en els inicis de la nova Filmoteca hi havia gent que semblava tenir una certa prevenció a causa de la situació de l'edifici, en l'actualitat ja s'han superat aquestes manies, sempre hi ha força públic i ahir la cua era llarga i la sala era ben plena. 

El passi d'aquesta pel·lícula ha motivat que es fes coincidir amb la recuperació de la magnífica versió que va fer Romà Guardiet de Solitud. Solitud la passen avui, malauradament no hi podré anar com tampoc no vaig poder assistir a la presentació que Rosa Delor feia de Stromboli. I és que la professora Rosa Delor té un estudi absolutament fascinant a l'entorn de les influències del llibre de Víctor Català que es poden copsar en la pel·lícula de Rossellini. Aquí el podeu llegir. Alguns aspectes són especulatius però això no li treu volada ni interès. 

Sobre Solitud s'ha vessat molta tinta. Avui mateix citava en un comentari a l'entrada anterior a Ricard Salvat, només el vaig tenir en dues assignatures però en el camp literari m'han fet més profit que gairebé totes les altres carreres i cursets i no voldria exagerar però passa el temps i el continuo citant un dia sí i un altre també. A l'entorn de Solitud recordo que es va plantejar a l'aula allò recurrent de si era o no una novel·la. Avui el camp narratiu s'ha eixamplat i ho engoleix tot però fa anys eren freqüents aquesta mena de debats i el mateix Salvat considerava que el llibre de Víctor Català no era ben bé una novel·la. Es feien aleshores diferències subtils entre novel·la i conté allargassat, coses així. I també sobre les diferents excel·lències dels gèneres, de si la poesia estava per sobre de la novel·la, temes recurrents i una mica bizantins d'un temps i d'un país que s'ha normalitzat a empentes i rodolons i que avui és molt diferent del d'aleshores.

Sobre Solitud he debatut molt i no tan sols a nivell acadèmic. Era un llibre que feien llegir als mestres que es reciclaven i amb una companya de feina de parla castellana i lletraferida vam estar donant voltes al tema durant uns quants dies, a l'hora de dinar. Un altre debat habitual era sobre si Català era millor en les novel·les o en les narracions breus, debat que es va repetir amb Mercè Rodoreda. Sobre Espriu, si fa no fa. Era més bon narrador que poeta? Una mica com quan es discuteix si Picasso i Dalí eren més bons dibuixants que pintors, vaja.

Aquests debats són interessants i tot i que no arribaven enlloc, els trobo a faltar  ja que avui no m'hi ensopego amb tanta facilitat. Sigui com sigui Solitud, amb Terra Baixa, ha  estat un dels nostres grans èxits universals. De Solitud es va fer una versió en cinema a principis dels quaranta, lliure i adaptada, que no va plaure a l'escriptora però que no devia estar malament del tot, es deia Adversidad, hi ha poca informació al seu entorn i no crec que sigui possible, ara per ara, poder-la contemplar al cinema o a la televisió. Hi sortien molts actors bons de l'època, com ara la immensa Emília Baró, avui poc recordada i la qual, segons expliquen, va influir en la vocació de Núria Espert.

La Solitud de Guardiet és, pel meu gust, una molt bona versió la qual, per aquestes coses del país i de les distribuïdores, va trigar en estrenar-se, es va passar abans per la tele que no pas al cinema, i va fer moixoni sense una explicació convincent. Compta amb un repartiment de categoria, amb l'Antonutti fent de pastor i una actriu de gran volada, encara poc aprofitada segons la meva opinió, Núria Cano, fent de la Mila, i tot un seguit d'aquests grans secundaris que donen pes i solidesa als projectes teatrals o cinematogràfics.

Pel meu gust, la Mila de Solitud és molt superior en força aspectes a la protagonista de Stromboli. Les dues històries tenen un final obert però el de Solitud, malgrat les circumstàncies, em sembla més esperançador i la Mila una dona més reflexiva i madura que Karin, tot i que aquesta darrera ha passat pel malson de la guerra i la fugida. La pel·lícula de Rossellini s'ha interpretat de moltes maneres i cada vegada que la torno a veure hi trobo matisos que no havia percebut, el mateix em passa amb el llibre de Caterina Albert. Té una bona part documental i ens remet a un món primitiu que encara és ben viu en molts indrets del món. El xoc de l'estranger o l'estrangera amb un mitjà hostil és un tema molt del gust de la literatura, del cinema, en podem trobar molts exemples en el passat i en el present. 

L'ermita de Solitud ha estat objecte de moltes identificacions però el llibre ens remet a l'alta muntanya, lloc que l'escriptora no coneixia, per cert. És clar que en aquells anys l'aïllament es donava en indrets ben propers, mal comunicats, que avui són a quatre passes de cotxe. Quan en l'actualitat es fa una festa popular i després tot queda fet una porqueria i la gent diu que abans no passava i que a l'escola s'ha d'ensenyar urbanitat i d'altres bajanades, sempre em ve al cap l'escena de l'aplec a l'ermita. 

Stromboli, Terra di Dio, pren avui una nova dimensió, amb el tema dels refugiats i les seves tragèdies posat al dia. Em temo que no ens en sortirem o que jo no veuré en vida allò tan eteri de la pau universal. En els seixanta em pensava que sí, santa innocència. Sobre Rossellini i la Bergman també s'ha escrit i elucubrat a dojo, costa entendre que fins i tot en un mitjà cosmopolita com el del cinema la seva relació provoqués tantes crítiques, sembla que aquest tema també es troba implícit en el rerefons de Stromboli. Ingrid Bergman va ser fascinant fins el final de la seva vida i la seva bellesa poc convencional encara trasbalsa. Parlava molts idiomes amb fluïdesa, cosa que li va facilitar la feina. El seu company a Stromboli va ser Mario Vitale, un pescador autèntic amb bona planta descobert per Rossellini, que va fer després una curta carrera en el cinema i que no va reeixir, entre d'altres coses, perquè era una mica hieràtic i, a més, sempre l'havien de doblar. A la pel·lícula, com era habitual en el neorealisme, es va comptar amb gent del poble i, de fet, l'única professional és la Bergman.