45 years podria ser una pel·lícula més d'aquestes amb gent gran i per a gent gran però és molt més que això i l'edat dels protagonistes no té més rellevància que la de situar-los en un lloc, unes circumstàncies i una època. La pel·lícula m'ha evocat històries conegudes, com ara el magnífic relat Els morts de Joyce, allà la parella és més jove però la situació te paral·lelismes evidents ja que l'home descobreix un passat ignorat que viu en l'imaginari i els records de la seva dona, lligat a un noi que va estimar i que va morir, evocat a causa d'una cançó recuperada. La gelosia retrospectiva ha fornit molta literatura, fins i tot narracions força dramàtiques i complexes però al relat de Joyce i en aquesta història no hi ha només gelosia sinó tot un garbuix de sentiments lligats al pas del temps, a les decisions preses, a l'envelliment irreversible, a la constatació de què res és ben bé com creiem que era.
Aquí tot és subtil malgrat que en el fons ens movem entre irracionalitats. Per una banda la d'un retorn impossible al passat amb allò tan vell de les cendres que revifen. Per l'altra, la necessitat d'haver d'admetre que sota una relació que sembla molt sòlida hi ha zones ombrivoles que la poden fer trontollar malgrat la llarga i aparentment plàcida i feliç convivència. La història està basada en una narració breu però el mateix director explica que n'ha canviat l'època, l'edat dels protagonistes i moltes coses més. Andrew Haigh podria ser, fins i tot, un fill d'aquesta parella, si n'haguessin tingut. En tot cas Haigh és un director que caldrà seguir i tenir en compte, ja amb Weekend ens havia demostrat la seva grapa en reflectir les relacions humanes i la seva complexitat.
La història potser no seria el mateix sense aquesta parella protagonista tan rellevant, tan extraordinària, Charlotte Rampling i Tom Courtenay. És la pel·lícula on Rampling m'ha agradat més, sempre m'havia semblat una actriu mal aprofitada i, de fet, va passar algun temps mig oblidada en el camp del cinema, després de fer tant de soroll amb el Porter de nit, pel·lícula que al principi s'havia d'anar a veure a Perpinyà o Ceret, cosa que li afegia morbo.
Per sort per als espectadors de cinema Rampling no ha perdut expressió ni recursos facials en mans de l'estètica vigent, com d'altres actrius de la seva edat. Tampoc ho ha fet Courtenay i això crec que compta a l'hora de poder copsar, a través de les seves mirades i murmuris, tot el temporal que amaga una existència tan convencional. Rampling té un punt de fredor i de passió continguda que, en aquest cas, lliga molt bé amb el seu personatge amb tot un ventall de mirades i gestos que diuen molt més que les paraules. De Courtenay poca cosa es pot afegir hores d'ara, ha estat i és un actor de pes que fins i tot en papes breus ha destacat i ha robat escenes als protagonistes.
Tampoc seria la mateixa història aquesta en un altre context que no fos el d'aquest poblet tan anglès, embolcallat en la boira, que no està excessivament allunyat de la ciutat i on una colla d'amics envelleix a prop amb totes les seves dèries i manies, discussions sobre política i records compartits. Records que els protagonistes han defugit, en no tenir tendència a fer fotografies però que ressorgiran amables en aquesta festa de celebració matrimonial que no aconsegueix, però, foragitar els fantasmes o la percepció, per part de la dona, que res no és com semblava i que els fets més banals de la seva vida domèstica tenen moltes lectures.
En el fons la història ens evoca el gran tema del pas del temps, de les pèrdues, dels amors impossibles, en aquest cas lligats a un fet dramàtic que ressorgeix del passat de forma inesperada. Molt més enllà del Redford recautxutat fent alpinisme aquí ens trobem amb unes vides reals que no aspiren a pujar muntanyes per superar-se sinó a viure el futur que els queda sense massa trasbalsos. Si no puc arribar ni al poble, com he de pujar muntanyes? admet el protagonista, temptat a fons per la visió del seu antic amor, congelat en una glacera llunyana. Sabem ben poques coses de la gent més propera, vet-ho aquí, i l'imaginari de cadascú és part de la nostra intimitat més pregona i potser ha de ser així. Els nostres plors poden ser interpretats de moltes maneres però tan sols nosaltres en coneixem, i no pas sempre, l'origen i les causes.
3 comentaris:
La crítica de el periódico la deixava molt bé (4 estrelles). I que bé ha envellit Rampling.
Sí, tot i que faig poc cas de les crítiques, en aquest cas em sembla que encerten, Francesc.
ha envellit 'normal' cosa poc freqüent, per desgràcia, el mateix pel que fa al Courtenay, que avui els homes també es botoxifiquen.
Publica un comentari a l'entrada