ELS PERILLS DEL MÒBIL I LES VIRTUTS DE LA LECTURA

Quan jo era joveneta vaig fer de monitora de colònies. En aquella època no et demanaven cap mena de titulació ni tampoc que tinguessis una edat determinada, els joves d'abans érem molt agosarats. 

En aquella època pretèrita la majoria de propostes d'oci anaven lligades a les parròquies i a l'església, catòlica, és clar. Quan vaig començar a fer de monitora encara anàvem de colònies amb els nens i les nenes separats.

Una vegada, en plenes colònies, el capellà que tenia cura de les activitats ens va amollar una xerrada, se suposa que pedagògica, sobre els nens d'abans de la televisió i els nens de després de la televisió. Aleshores quan deien nens volien dir nens i nenes i quan deien nenes volien dir només nenes.

La televisió era en aquella època l'esca del pecat, la novetat que acabava amb els contes a la vora del foc i amb la tradició i amb l'èxit d'activitats que ja avorrien els infants que pujaven contemplant la petita pantalleta a totes hores. 

No fa gràcia, però crec recordar que fins i tot un acte lamentable de violència domèstica es va donar quan un home va encastar la dona a la tele pel fet que contemplava massa un guapo de sèrie.

El fet és que totes les novetats d'oci han estat condemnades, sovint de bona fe i amb bones intencions, per a mitificar-se més endavant, quan ja eren antigues, que no velles. Quan una cosa passa de vella a antiga guanya valor i mitologia. 

Pensava ahir en el capellà de les colònies mentre llegia un escrit a les xarxes sobre el fet que la gent, avui, no llegeix a les sales d'espera del metge, ni al metro, ni al tren, sinó que, a tot estirar, fa anar el mòbil. 

La persona que això escrivia va rebre el suport de molts seguidors que reblaven el clau sobre l'individualisme actual i el fet meravellós de portar un llibre, ni que sigui digital, a la bossa, per tal de no ensopir-te en aquests moments d'espera obligatòria.

Sembla que algú de la sala d'espera que havia originat les reflexions fins i tot havia comentat que hi podien posar una tele, cosa que encara va exaltar més els ànims dels lectors incondicionals. 

I ja hi tornem amb la sacralització del llibre, amb això de què llegir està molt bé i és enriquidor quan en els llibres convencionals avui, però també en el passat, s'hi poden trobar tantes o més bestieses que a les televisions.

El mòbil distreu i amb el mòbil es poden fer moltes coses, també i sobretot llegir, diaris o llibres, escoltar música, fer mots creuats en la seva modalitat apalabrados, xerrar amb amics o cercar biografies de filòsofs a wikipedia, cadascú pot fer el que cregui convenient. Per tant, no podem inferir de les nostres observacions que qui llegeix un llibre fa quelcom millor que qui fa anar el mòbil.

Avui el perill més recurrent són les tauletes, que els infants d'escola bressol ja fan anar amb una facilitat que ens esgarrifa ja que ens esgarrifem quan una criatura fa alguna cosa que no entenem o que o sabem fer nosaltres amb la mateixa facilitat. 

Els pares mentalitzats t'asseguren que controlen els ordinadors i les tauletes dels fills i que els racionen el consum però gairebé ningú confessa que, per exemple, hi recorre per tal que s'acabin les farinetes o estiguin quiets una estona.

Al llarg de la vida he llegit condemnes pedagògiques fetes a la tele, al cinema, a la ràdio, als tebeos, a les calculadores, a la play, als ordinadors, a tota mena de coses. Antigament fins i tot llegir llibres en excés era condemnable. Llegir, així, de forma general,  no és res, és com menjar, depèn del que mengis, de quan i de com. 

Les virtuts del llegir són tan poc sòlides com les virtuts del ballar o del mirar la tele o de l'anar al cinema. I, en tot cas, s'ha de tenir llibertat per triar ni que sigui una bestiesa distreta sense que ens piconin amb teories pedagògiques diverses, que a la llarga no serveixen per a res.

Tinc la percepció subjectiva de què quan la humanitat augura temps millors i feliços acaba caient en la tragèdia col·lectiva mentre que quan es preveu el desastre i un negre futur es va, fins i tot, tirant endavant com l es pot però sense grans trasbalsos. Ara estan de moda les distòpies, pel que sembla. Millor així. 

En tot cas, les proclames sobre les virtuts de la lectura indiscriminada, les afirmacions sobre les bondats del llibre tradicional o això que molta gent diu però que poca gent fa, de que no llença mai cap llibre, em fan angúnia però formen part d'una mena de disfressa cultural que potser resulta imprescindible, qui sap. Tots tenim les nostres màscares i encara bo que sigui així. Com cantava Pi de la Serra, després diran que sóc contradictori...

A mi, a les sales d'espera, m'agrada observar la gent i agafar conversa o, senzillament, no fer res. Però he de dir que els mòbils actuals em semblen una meravella per les moltes possibilitats que ens ofereixen en qualsevol moment, com ara poder llegir el que la gent penja a les xarxes socials per tal de criticar les xarxes socials i explicar-te els seus perills o, per exemple, avisar-te per si no te n'havies adonat de què els mil amics que has fet al feisbuc no són amics de veritat. Quan es parla del llegir s'obvia que amb això del mòbil gairebé no fem res més que llegir. I escriure.

Sobre això dels amics, una curiositat que ara em ve al cap tot i que no vingui a tomb, en el camp de l'amistat es deia i es diu que amb algú ets company o amic, un amic és més valorat que un company. En canvi, en el camp de les parelles tenir una amic és menys seriós i estable que no pas tenir un company. I això del company i la companya s'ha tornat tan seriós que gent casada que no vol que sigui dit que és convencional et presenta la parella en aquests termes, la meva companya, el meu company. Ah, doncs, molt de gust. El llenguatge és un misteri.