ANA MARISCAL, AVANÇADA AL SEU TEMPS I A LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

En el llarg, exhaustiu i interessant cicle sobre el cinema hispànic que ve oferint la segona cadena i en el marc d'una setmana dedicada per raons òbvies a la visió de la dona en aquest cinema, ahir la tele va recuperar un títol força oblidat, Un hombre va por el camino. La pel·lícula la va dirigir Manuel Mur Oti, un personatge encara poc valorat, un veritable geni que va saber anar per lliure en uns anys difícils, amb una llarga filmografia on es poden trobar coses molt diferents i on s'hi repeteixen unes constants que el fan absolutament personal. 

No he pogut seguir tot el cicle i, de fet, s'han passat pel·lícules molt diferents, algunes de ben conegudes i de totes les èpoques. Hi ha qui no ha entès encara la intenció d'aquesta programació diversa en temàtica, època i ideologia, i s'ha posat nerviós quan per exemple, han passat Raza tot i que  aquesta delirant curiositat és tota una lliçó d'història per al jovent que vulgui saber com anaven les coses durant el primer franquisme. 

Raza s'ha de contemplar amb una distància crítica i fins i tot amb una certa dosi de sentit de l'humor, car també s'explicaven acudits molt ben trobats sobre el dictador i, com va expressar molt bé Gabriel Cardona en el títol d'un seu llibre, rèiem de por. A Raza hi coincidien dos joves actors que després van evolucionar amb els anys, Alfredo Mayo i Ana Mariscal. Expliquen que a Franco li hauria agradat tenir el físic de Mayo, un actor que en la seva maduresa va fer paperassos de categoria i va resultar inoblidable  en títols com La caza, pel·lícula que també van passar fa algunes setmanes. 

Ana Mariscal era una dona fora de sèrie per l'època que va caure al món del cinema per casualitat en acompanyar el seu germà, l'actor Luis Arroyo, a un rodatge. Arroyo també sortia a Raza, era un jove capellà martiritzat. Era l'època que era i no cal donar-hi voltes, es feia el que podia i el que et deixaven fer, s'havia de sobreviure i per sort molts d'aquells actors, actrius i directors van poder evolucionar, alguns d'ells de forma remarcable i sorprenent. El germà d'Ana Mariscal va morir molt jove, amb poc més de quaranta anys.

Mariscal va fer d'actriu, doncs, i fins i tot en pel·lícules de poca volada la seva presència es menja totes les seqüències, era d'aquelles persones estimades per les càmeres, amb una bellesa poc convencional i amb unes possibilitats d'expressió que devien venir d'origen. De fet havia començat a estudiar Ciències Exactes a la universitat, en aquells seus inicis a la pantalla.  Va fer molts intents i provatures avançades, amb resultats diversos, va entomar fracassos i decepcions i no va defugir fer un cine comercial que segurament li va permetre endegar projectes més arriscats i personals. També va actuar de forma habitual en el teatre de l'època i més endavant en va dirigir. Una de les més remarcables direccions va ser la d'una obra de Max Aub, Los muertos, el 1981.

Entre d'altres anècdotes personals que mostren el coratge i el tarannà de l'actriu, va ser de les poques que en aquella Espanya rància i lamentable dels quaranta va gosar fer un paper masculí, ni més ni menys que el de Don Juan, paper que alternava al mateix teatre -de Valladolid!- amb el de Doña Inés. La cosa va arribar a degenerar en un plet judicial i es va intentar fer fins i tot una llei que prohibís a les dones  fer paper d'homes. Per sort l'actriu va ser defensada per gent com Alfredo Marquerie i se'n va sortir bé donades les circumstàncies i fins i tot sembla que la llei no va prosperar.

Mur Oti va ser un gran personatge, encara avui mal entès, amb una vida de cine. Va lluitar a la guerra, va ser en un camp de concentració, va viure a Cuba, va tornar a Espanya... Mirant per la xarxa he trobat el seu obituari al diari ABC encapçalat per un encertat titular que diu: desaparece un genio que anduvo suelto. Mur Oti va morir molt gran, ja retirat o enretirat, de fet. 

Mariscal va ser una de les primeres i de les millors directores del cinema hispànic, una innovadora en molts aspectes que es va retirar de gran i es va dedicar a la literatura. En el camp de la direcció el seu títol més emblemàtic va ser El camino, pel·lícula de 1963, una molt bona adaptació de l'obra de Delibes que anys més tard es va fer en sèrie per a la tele. Delibes estava força content de les adaptacions al cinema i la televisió dels seus llibres i tenia raó en estar-ho. Van ser adaptacions respectuoses, dignes encara que es fessin amb pocs mitjans, com aquesta mateixa de El camino o la de El disputado voto del señor Cayo. Crec que pocs escriptors podrien dir el mateix, la veritat.

Un hombre va por el camino és una història rural aparentment senzilla, que no defuig els aspectes melodramàtics, amb algun element que fins i tot evoca el western. Una dona vídua i amb una filla viu sola vora les muntanyes, en una gran casa de pagès, fent seguir els camps i el bestiar com pot,  fins que a la casa hi arriba un rodamón que li recorda el seu marit i al qual proposa quedar-se, per tal d'ajudar-la en la feina. L'home, com es pot suposar, té un passat traumàtic que s'esbrinarà al final, de forma una mica abrupta. 

Com Vallone podia preferir Sara Montiel???

Malgrat les convencions del gènere la pel·lícula és moderna en molts sentits, la dona és lliure i entoma sense problemes les crítiques de la gent del poble en tenir un home a casa, pren la iniciativa en molts moments en demanar-li que es quedi, i és la veritable protagonista de la història. Moltes pel·lícules de Mur Oti compten amb aquestes dones fortes i arriscades que no sempre acaben bé, i que semblen sorgir de la terra i simbolitzar-la, amb una mena de força telúrica i ancestral. Fa un temps vaig escriure sobre una altra pel·lícula de Mur Oti, Fedra. Aquí les tradicionals velles tafaneres del poble també conformen un cor inquietant però amable, no acaben de resultar mai perilloses. La protagonista, per cert, es diu Júlia, nom que en aquell moment no estava de moda, com ara. 

Mur Oti fa alguna picada d'ullet als espectadors iniciats que pot passar desapercebuda, les fotografies del marit de la protagonista, un home cult, inquiet, una mena d'intel·lectual reconvertit en pagès i gairebé reencarnat en el rodamón, són fotografies del mateix director que en alguna entrevista havia declarat que ell era l'home que anava pel camí, sense aturar-se enlloc, però. Ana Mariscal va morir relativament aviat, als setanta-un anys, estava casada amb Valentín Javier, productor, empresari, interessant fotògraf, amb qui va tenir un fill. En dedicar-se en els darrers anys a la literatura va escriure llibres de diferents gèneres, tant de narrativa com memorialístics, sobre aspectes diversos de la professió al llarg dels anys.

L'home que va pel camí era Fernando Nogueras, un actor que va fer pocs papers protagonistes però que va treballar sovint en secundaris diversos, també a la televisió, en aquelles inoblidables sèries de mitjans i finals dels setanta, com Cañas y barro.  En mirar alguna pel·lícula d'aquest cicle, les quals, per cert, es poden recuperar durant uns dies per la xarxa, és necessari parar atenció a la presentació prèvia, altrament algú no iniciat s'espanta en veure que s'emeten segons quins títols, confonent la cinefília eclèctica amb la propaganda patriòtica o folklòrica.

La filla de la protagonista era la nena Pacita de Landa, de qui no he trobat res i que sembla que va sortir a dues o tres pel·lícules de l'època. Un hombre va por el camino conserva encara molts valors, una èpica lligada a l'exaltació  de la terra alliberadora i a la necessitat de trencar les arrels però també de tornar-las a retrobar i, sobretot, compta amb la presència d'una jove i apassionada Ana Mariscal, qui amb una mirada ja en té prou per dir un munt de coses que no s'expressen amb paraules. El final és convencional, sí, i avui segur que posarien més marro en les relacions prematrimonials de la parella però era l'any quaranta-nou i tothom sabia els seus límits. Jo encara no, car només tenia un any.