ANAR A PATIR AL CINEMA -O NO-

En el darrer suplement cultural del diari La Vanguardia es podia llegir una interessant sèrie d'articles a l'entorn del tractament actual que el cinema dóna al tema del nazisme incidint en aspectes a considerar a fons, com ara que es prima una visió lligada a la compassió i el martirologi o als herois individuals, per damunt de les consideracions polítiques i amb més profunditat ideològica. En el reportatge sorgien molts temes i es posaven molts exemples, com ara la paradoxa que un llibre per a infants, com El noi del pijama de ratlles, hagi acabat per esdevenir una novel·la per a tots els públics o com això que en diem memòria històrica en molts casos es manipula, amb efectes perversos, com ara radicalitzar nacionalismes a tort i a dret o fomentar la demanda de revenges antigues, normalment en una sola direcció, segons qui remena les cireres culturals. Un exemple  nostrat i recent, en aquest cas de teatre musical, és això del Fang i setge.

Més enllà de les reflexions que s'encetaven als articles que esmento, ja fa anys que em resulta inquietant la tendència a presentar el dolor humà en el cinema d'una determinada manera i que aquesta temàtica compti d'entrada amb una acceptació que sembla prestigiar la proposta. La coartada rau en repetir que aquests temes mentalitzen però molta gent molt mentalitzada de forma seriosa, i fins i tot implicada en causes difícils, no té cap interès en patir de forma vicària, la veritat. 

Un repàs per l'oferta de les cartelleres, fins i tot per les novetats editorials, mostra l'èxit de les temàtiques sobre el dolor en totes les seves formes: nens abandonats, dones maltractades, nazis perversos, pederastes variats, amb predomini dels del sector clerical, presons cruels... De vegades penso que hi ha molt de morbositat en aquest gust pel dolor, el mateix que les històries dels martiris dels sants i santes excitaven les nostres tendències infantils més ombrívoles, més enllà de l'exemple religiós.

La meva teoria no té cap base sòlida però diria que quan més ben peixada està una societat més gust té per la contemplació del patiment dels altres en versió creativa, sembla que d'alguna manera vulguem expiar una mena de pecat original que ens fa sentir malament quan no podem defugir el coneixement sobre tragèdies col·lectives del present, viscudes pels nostre contemporanis més innocents i amb mala sort, lligades a les misèries d'això que en diuen geopolítica. Un altre exemple seria l'èxit actual i exagerat del gènere negre on també tots aquests temes, en moltes ocasions, convergeixen. No estic en contra d'aquest gènere sinó de l'excés amb el qual senyoreja els prestatges de biblioteques i llibreries.

En uns anys en els quals la situació de la gent era realment tràgica i d'una escassedat absoluta, el cinema va ser una sortida, tan escapista como es vulgui, un consol, com ho ha estat en moltes ocasions la religió. Molta gent et deia que no volia anar al cinema a patir, volia veure persones elegants, formoses, riquesa, amors feliços. Això, en general, ja que sempre hi ha hagut minories selectes. Durant anys vam menystenir la generació de les nostres mares a causa d'aquests gustos i d'una actitud que ens semblava conformista, resignada, quan era una generació que havia patit de tot i més i que tan sols volia viure en pau, encara que fos una pau fràgil i menada per impresentables. Ja havien tingut massa brega. 

Una de les pel·lículas que la meva mare volia veure més sovint en vídeo, en els seus darrers anys, era Love Affair, que aquí es va dir Tu y yo, la del 39 sobretot, però també el remake posterior amb Cary Grant. Gent molt rica i de bon cor, vividor reconvertit per l'amor, patiment moderat, accident imprevist, malentesos diversos i final feliç amb curació gairebé miraculosa de la protagonista, sempre elegant, ben peixada i ben cuidada, això sí.

Maruja Torres, en una de les seves novel·les, explica molt bé aquests gustos cinematogràfics de la seva mare i com li havia costat d'entendre-la, per a tot cal fer-se gran, la veritat. En una d'aquelles cançons dels anys en els quals començàvem a bufar cullera, El noi dels cabells llargs, es criticaven els pares que es menjaven el sopar i miraven el futbol i no pensaven en els nois que morien a les guerres i tot això, en una ingènua protesta que obviava com de guerra, aquells nostres pares i avis, ja n'havien tingut prou i massa.  

Al cinema del barri s'hi anava a xalar i per això ens agradaven les pelis amb amors amables, en colors, boniques de veure i amb finals feliços. Els amors de rics americans van evolucionar per tal d'oferir un gènere de comedieta amable, amb amors de gent humil, treballadora i exemples fins i tot hispànics com ara Las chicas de la Cruz Roja. A Itàlia en van fer moltes d'aquestes, recordo, entre d'altres, Donatella. Una crítica cinematogràfica molt divertida sobre aquell cinema deia, més o menys, que la manera de conformar-te si eres un paleta esforçat o un mecànic més o menys qualificat però amb poques expectatives, era tenir una nòvia que estigués molt bona.

En la meva infantesa i adolescència havia vist pel·lícules que més endavant he valorat però que en aquell moment em van semblar horribles i desagradables, com ara Los atracadores. Els programes dobles s'omplien amb molta diversitat i en allò de les no aptas als cinemes de barri es feia la vista grossa. Indrets com l'Índia tenen una producció remarcable d'aquest tipus de cinema alegre, una mica moralista i amb finals convencionals. Per gaudir del dolor que mentalitza diria que precisem d'un mínim de confort. 

M'adono que la gent de la meva generació, al menys una part i amb una majoria de dones, fa un cert retorn vital al cinema amable quan la vida entra en l'òrbita crepuscular. De tant en tant quedo amb una companya per anar al cinema i em comenta sempre que res de pederastes, ni de nazis, ni de crims, ni de guerra civil. No és fàcil trobar alguna cosa que valgui la pena i que no faci patir. El cinema d'entreteniment i amors juvenils cau sovint en la banalitat més detestable, no diré que no. Mentre el gènere negre gaudeix de bona salut malgrat els cadàvers que aplega, un gènere com el rosa, que havia tingut molt de públic femení en d'altres temps i que en d'altres països té un pes específic interessant, no acaba de despuntar a casa nostra tot i que algunes autores estrangeres venen bé aquí les seves històries romàntiques. 

No m'agrada gaire,  doncs, anar al cinema a patir i avui, com que el cinema és més realista és fàcil que ho aconsegueixin, però sí la història acaba ni que sigui amb una mica d'esperança, mireu... El pitjor és quan acaba tot malament, de cara a les distopies més horribles, quan els dolents se'n surten i els bons són esclafats sense esperança, quan les criatures pateixen i moren, quan la noia abandonada i lletja saps que esdevindrà amargada i solitària o quan la violència no té aturador i saps que tot anirà pitjor. Abans es matava la gent a dojo, a les pelis de l'Oest o a les de guerra, però els mataven de lluny i de forma gairebé asèptica, avui t'enfoquen els agonitzants de prop i la sang gairebé t'esquitxa. Fins i tot a les sèries policials-científiques de la tele et mostren els difunts ja podrits, amb els cucs a les ferides i coses més raretes.

Ja sabem que el món és com és, no cal anar al cinema, tan sols mirar la tele i llegir al diari la realitat del present, amb aquests munts de refugiats que no escriuen novel·les ni fan pel·lícules tot i que potser en faran els descendents dels seus pocs supervivents, mentre els nostres néts es preguntin que fèiem nosaltres mentre el món anava com anava i s'adonin que estàvem mirant un programa xaró de  la tele o anant de calçotada. 

El més terrible del pas del temps és la constatació de la impotència generalitzada davant de realitats galdoses, properes o llunyanes però ben conegudes i visibles, ja que avui no podem dir que no en sabem de la missa la meitat. I que en això de les tragèdies col·lectives, quan s'acaben aquí comencen allà i només pots atiar l'esperança de què la loteria de la tragèdia no et toqui de forma directa, ni a tu ni als teus. Un pensament molt egoista, és clar, tot i que potser això de l'egoisme no sigui tan negatiu com ens volien fer creure. Rusiñol va escriure fa anys allò tan sincer, que per la vida d'un amic deixaríem que morissin centenars de xinesos. Però, ai, avui molts xinesos, pakistanesos i la resta són veïns del barri i amics nostres i no podem evitar una dolorosa empatia vers el que pugui passar als seus parents en situació de risc.