NOVENA ELEGIA (fragment, versió catalana de Manuel Balasch)
Per què, si pot ser, passar el termini de l'existència
com un llorer, una mica més fosc que tot
l'altre verd, amb petites ones a cada
extrem de la fulla (com el somriure d'un vent), per què, doncs,
el forçós ser-humans i, evitant el destí,
delir-se per un destí?
Oh, no perquè sigui felicitat
aquest avantatge corcuitós d'una pèrdua propera!
No per tafaneria, o bé per exercici del cor
que també serien en el llorer...
Els Reis d'Orient, que no han estat mai els Reis Mags ni els Reis Màgics, em van portar a casa del meu germà aquest llibre de més de mil pàgines que he començat amb una certa mandra en aquests temps de presses injustificades i que estic assaborint molt a gust de forma lenta i tranquil·la. Es tracta d'una biografia del poeta Rilke però és molt més que això ja que pel llibre hi desfila tot aquell món europeu de l'època, els seus personatges, molts dels quals relacionats de prop o de lluny amb l'escriptor, i del qual a poc a poc, gràcies a reedicions i assaigs diversos ens n'estem formant avui una idea sempre llunyana i lligada a les dèries del nostre present. Aquest personatge força singular que és Wiesenthal, tan inclassificable, fica sovint cullerada personal en temes aparentment col·laterals, com ara la cultura femenina i la seva poca valoració abans i ara, per posar un exemple que sorgeix de forma reiterada en el llibre.
He llegit Rilke poc i malament, no he connectat mai del tot amb els seus poemes ni amb el seu món, potser cal tenir ni que sigui unes nocions d'alemany per poder entrar-hi una mica a fons. De joveneta m'ho empassava gairebé tot i recordo haver cercat antologies del poeta, sobretot perquè havia llegit coses a l'entorn de la seva influència en d'altres autors, uns quants d'ells catalans, per cert. Rilke no em resulta un personatge simpàtic, i com comentava amb la Glòria en l'espai de comentaris d'aquest blog, em costa destriar valoracions literàries i simpaties personals, la veritat. Però em costa més amb els contemporanis i Rilke ja pertany a un altre món, a aquell món d'ahir que tan bé van reflectir autors com Zweig, un altre conegut de la colla.
Aquests darrers dies, i a causa de les referències a Maria-Mercè Marçal, m'ha vingut al cap tota una època. Marçal pertany més aviat a la generació del meu germà, persones amb cinc, sis, deu anys menys que jo però que ja es van trobar amb molts canvis, uns dels més importants els relacionats amb les possibilitats en augment d'accedir a l'ensenyament superior o mig superior, dones incloses. De fet el meu germà va conèixer a la feina alguna persona relacionada amb l'àmbit marçalenc i al Milà i Fontanals havia coincidit amb persones com l'inefable Bru de Sala, qui també es va iniciar de jovenet com a poeta de culte.
Es fa difícil escriure sobre Marçal com també sobre Montserrat Roig, van morir massa joves i és inevitable voler fantasiejar sobre què farien avui o què opinarien a l'entorn del nostre present. Aquells poetes catalans joves van ser també la gent del PSAN, ser acollits amb curiositat i entusiasme i fins i tot amb grup editorial propi, els inoblidables Llibres del Mall. Els vells, Espriu i la resta, ja es decandien i la generació de Roig, la meva, de fet, tot i que jo no pertanyia a l'estament universitari, havien patit entre d'altres coses d'una manca de referents i de poques possibilitats d'excel·lir en el català literari.
Encara recordo que en uns cursos d'estiu sobre literatura catalana, a finals dels setanta, una de les professores que crec que era Maria Campillo va insistir en la mediocritat del català de gent com ells, en comparació amb nous valors que ja començaven a despuntar i allà, en aquells cursos, van començar a promocionar-nos a fons gent com Monzó, per exemple. Uns anys enrere, en uns altres cursos de català, em van promocionar Pedrolo i Rodoreda.
Pel mig han quedat alguns aparents outsiders com la mateixa Xirinacs, que tan sovint reivindico. Tenia poca fe en què gràcies al meu diletantisme promocionador s'aconseguís que se la tingués en compte pel Premi d'Honor però tampoc vaig pensar que aniria com ha anat, més aviat hauria apostat per persones com Aina Moll. Ara, quan hi medito, no em sembla tan estrany tot plegat, hi ha poders diferents en llocs diferents i una certa continuïtat alternativa. El jurat del Premi d'Honor és avui paritari, des de fa poc, no sé si aquesta paritaritat aconseguirà anar fent minvar les diferències entre homes i dones guardonats.
Una de les darreres incorporacions al jurat ha estat Birulés, companya de Marçal, i al capdavall tot té una certa relació subtil, com tampoc no té res d'estrany que als premis municipals del primer any Colau hi hagin convidat Dolors Miguel, premiada anteriorment, i Dolo Beltrán per tal que cantés. La tafaneria literària és tot un gènere i sovint no me'n puc estar i al capdavall un llibre com el de Wiesenthal sobre Rilke també és tafaner en gran part. Avui internet és una mina i els secrets íntims en un lloc o altre es poden trobar, què hi farem.
La llàstima és que continuem sent un país de capelletes, no ens en podem escapar. Quan vaig obrir el blog Tèrbol Atzur, de títol ben marçalenc i que avui tinc aturat per manca de temps, vaig decidir que passaria de gustos personals i suposades qualitats i que em centraria en la presència de la dona en la poesia en català, amb algunes picades d'ullet al castellà i a la resta del món. Hi ha un cert elitisme suposadament avantguardista que no vol saber res del jocfloralisme però al capdavall, en un lloc o altre, tot acaba per convergir i on menys t'ho penses trobes un poema que et trasbalsa o un altre que t'avorreix d'allò més. També hi ha espurnes de Rilke en alguna cosa de Marçal, potser de forma ben poc intencionada. En pintura s'accepta el naïf però en literatura encara no se li ha atorgat de moment el lloc que mereix en el context de la cultureta.
Aquests darrers dies, i a causa de les referències a Maria-Mercè Marçal, m'ha vingut al cap tota una època. Marçal pertany més aviat a la generació del meu germà, persones amb cinc, sis, deu anys menys que jo però que ja es van trobar amb molts canvis, uns dels més importants els relacionats amb les possibilitats en augment d'accedir a l'ensenyament superior o mig superior, dones incloses. De fet el meu germà va conèixer a la feina alguna persona relacionada amb l'àmbit marçalenc i al Milà i Fontanals havia coincidit amb persones com l'inefable Bru de Sala, qui també es va iniciar de jovenet com a poeta de culte.
Es fa difícil escriure sobre Marçal com també sobre Montserrat Roig, van morir massa joves i és inevitable voler fantasiejar sobre què farien avui o què opinarien a l'entorn del nostre present. Aquells poetes catalans joves van ser també la gent del PSAN, ser acollits amb curiositat i entusiasme i fins i tot amb grup editorial propi, els inoblidables Llibres del Mall. Els vells, Espriu i la resta, ja es decandien i la generació de Roig, la meva, de fet, tot i que jo no pertanyia a l'estament universitari, havien patit entre d'altres coses d'una manca de referents i de poques possibilitats d'excel·lir en el català literari.
Encara recordo que en uns cursos d'estiu sobre literatura catalana, a finals dels setanta, una de les professores que crec que era Maria Campillo va insistir en la mediocritat del català de gent com ells, en comparació amb nous valors que ja començaven a despuntar i allà, en aquells cursos, van començar a promocionar-nos a fons gent com Monzó, per exemple. Uns anys enrere, en uns altres cursos de català, em van promocionar Pedrolo i Rodoreda.
Pel mig han quedat alguns aparents outsiders com la mateixa Xirinacs, que tan sovint reivindico. Tenia poca fe en què gràcies al meu diletantisme promocionador s'aconseguís que se la tingués en compte pel Premi d'Honor però tampoc vaig pensar que aniria com ha anat, més aviat hauria apostat per persones com Aina Moll. Ara, quan hi medito, no em sembla tan estrany tot plegat, hi ha poders diferents en llocs diferents i una certa continuïtat alternativa. El jurat del Premi d'Honor és avui paritari, des de fa poc, no sé si aquesta paritaritat aconseguirà anar fent minvar les diferències entre homes i dones guardonats.
Una de les darreres incorporacions al jurat ha estat Birulés, companya de Marçal, i al capdavall tot té una certa relació subtil, com tampoc no té res d'estrany que als premis municipals del primer any Colau hi hagin convidat Dolors Miguel, premiada anteriorment, i Dolo Beltrán per tal que cantés. La tafaneria literària és tot un gènere i sovint no me'n puc estar i al capdavall un llibre com el de Wiesenthal sobre Rilke també és tafaner en gran part. Avui internet és una mina i els secrets íntims en un lloc o altre es poden trobar, què hi farem.
La llàstima és que continuem sent un país de capelletes, no ens en podem escapar. Quan vaig obrir el blog Tèrbol Atzur, de títol ben marçalenc i que avui tinc aturat per manca de temps, vaig decidir que passaria de gustos personals i suposades qualitats i que em centraria en la presència de la dona en la poesia en català, amb algunes picades d'ullet al castellà i a la resta del món. Hi ha un cert elitisme suposadament avantguardista que no vol saber res del jocfloralisme però al capdavall, en un lloc o altre, tot acaba per convergir i on menys t'ho penses trobes un poema que et trasbalsa o un altre que t'avorreix d'allò més. També hi ha espurnes de Rilke en alguna cosa de Marçal, potser de forma ben poc intencionada. En pintura s'accepta el naïf però en literatura encara no se li ha atorgat de moment el lloc que mereix en el context de la cultureta.
11 comentaris:
En certa manera L'Olga ja el té el premi, ho dic perquè com no ho sóc gens d'aquests foteses, no se jo si a ella li abelleix molt, i de reconeixement prou n'ha tingut i en té encara, i és el reconeixement popular que és l'autèntic. Quan a Rilke, he llegit bastant de la seva poesia, però ha estat degut a les traducciones que dels seus poemes va fer Vinyoli. I tornant al tema anterior, segons en el cercle en que s'hagues intregrat l'Olga, un cercle més polític que no pas literari, aquest tema ja el tindria solucionat. Aqui i diría que arreu funciona així.
Francesc, jo crec que el Premi d'Honor, avui, hauria de reconvertir-se una mica en una mena de 'premi a la trajectòria' però al capdavall tot té poca importància ja que aquests guardons no desvetllen les polèmiques ni el soroll d'altres temps i la majoria de la gent ni se n'assabenta o si se n'assabenta no li fa ni fu ni fa. Xirinacs, et diran alguns, també va tenir un suport remarcable en gent d'abans, en concret en el 'sector Triadú', de tota manera no sempre els qui manen a la política manen en la cultura i durant anys Generalitat i Ajuntament de Barcelona han potenciat tendències diferents i fins i tot s'han fet cadascú el seu teatre, la seva piràmide, com si diguéssim. El tema dóna per molt, tan sols un estudi dels grups editorials que s'han fet i desfet, de qui hi havia al darrere i de què han publicat ja ofereix una visió interessant del món en què ens movem. Però ja dic, avui tot és diferent i l'important per a una editorial és, gairebé, sobreviure i prou, amb poques excepcions, els llibres són de consum, com la roba, i tenen una vida molt efímera, en general, tot i que les promocions siguin 'agressives' i tot.
De tota manera tot plegat és diversió de ben peixats, veient com està el món en realitat, que avui ja n'has penjat un exemple i no podem dir que no sabem què passa, hores d'ara...
Espero que Olga Xirinacs sigui premiada l'any vinent. Mai s'ha de perdre la fe. De moment tu has endegat una campanya que no hem d'oblidar. Jo cada any desitjo el Nobel per a Philip Roth però no m'escolten. Quan el van donar a Munroe vaig estar molt contenta.
Pel que fa a Rilke l'he llegit poc i malament però el trobo un artista interessant i conec "Poemes francesos" en edició bilingüe de Maria Àngela Vilallonga. Són molt bonics. Edita Ela geminada.
Els safaretjos literaris m'agraden especialment. No recordo qui, amb autoritat,va dir que tota la literatura era xafardeig i pot ser força veritat. El que diferencia una novel·leta de Corín Tellado de Madame Bovary és Flaubert.
Glòria, no he volgut entrar en el tema tafaner a fons però recordo que en alguna revista literària vaig llegir alguna cosa sobre el trasbals que va tenir el pare biològic de la filla de Marçal, un polític avui una mica oblidat, quan va saber que era lesbiana, ho comentaven en to d'ironia i 'per a iniciats', però espigolant per internet es fàcil trobar la identitat del personatge, misteri que aquí deixo a la tafaneria personal de cadascú. No puc evitar un cert sentiment envers els amors dels nostres personatges, sempre em semblen de volada limitada, potser per la proximitat, mentre que relacions com la de Rilke amb Lou Andreas Salomé prenen una altra dimensió mítica, als amors literaris nostrats els manca 'literatura', em temo. O sóc jo, que ho veig així...
...i és que els amors escrits són els que queden...
I és evident que la categoria de Lou Andreas Salomé respecte de Rilke, Nietzche o Freud, queden ben lluny del pare biològic de la filla de M.M.M.
Jo estimo la poesia de Rilke, i també la seva prosa.
Tinc moltes ganes de comentar aquest post tan interessant, Júlia, però no obstant sortir el meu nom, em centro en el "jocfloralisme".
Cent vegades m'han bescantat i ridiculitzat per haver guanyat els Jocs Florals. I l'últim meu, a Barcelona 1978, va ser sense diners pel mig, és a dir, sense premi en metàl·lic.
Però, ¡ah!, aquest vantguardisme que dius, l'any següent va començar a participar als Jocs Florals quan donaven 250.000 pts per un error comptable de l'Ajuntament.
I més ¡ahhh!, tots els nois del Mall, els ultramoderns, hi van participar. I ells no eren jocfloralescos, i ara...
Consulta els diaris de l'època i veuràs com la malícia ja em va començar a estigmatitzar aviat.
Fins i tot -i això va ser comentat- el crític Lluís Bonada va dir a El Temps que "els crítics no em feien cas perquè anava vestida de mestressa de casa". Doncs apa, entoma, Olga.
No és xafarderia, és realitat feridora.
Una abraçada, Júlia.
Teresa, jo l'hauré de tornar a llegir ara, amb més anys i més experiència, crec. T'agradaria el llibre de Wiesenthal.
Olga, recordo molt bé això que m'expliques, quan era més jove seguia el món literari català, cal dir que hi havia més publicacions que hi paraven atenció, el mateix suplement dels dijous de l'Avui, el Temps, el suplement de llibres de La Vanguardia... i hi havia una certa polèmica, ara ni això. El que passa és que era un món que jo tenia idealitzat i amb el temps m'ha decebut en molts aspectes, encara més quan coneixes escriptors, potser perquè és fàcil mitificar l'ofici. Recordo o crec recordar alguna cosa relacionada amb el que comentes, crec que ho explicaves tu i també Maria Àngels Anglada, això de què 'anar vestida de mestressa de casa' i fins i tot tenir una vida convencional o això que es diu 'convencional' no donava rendiment publicitari. En aquest món -potser com en tots- hi ha moltes enveges i absurdes desqualificacions, en lloc de sumar, com he comentat, hi ha tendència a restar. Els del Mall van remenar les cireres culturals durant un temps, Marçal era qui tenia més qualitat 'real', pel meu gust, de molts dels d'aleshores poca cosa n'ha quedat. Però, sí, es fotien dels Jocs Florals fins que s'hi van presentar i els van guanyar, Subirachs també criticava la continuació de la Sagrada Família fins que el van col·locar a l'empresa. No sabia això de l'error comptable...
La Maria Antònia Oliver i el seu marit també va tenir un cert 'poder' breu i recordo com un altre escriptor ironitzava sobre el fet que ella digués que el seu home era el millor escriptor de narrativa en català del moment, per cert. Sobre el senyor que menciones de El Temps també hi hauria coses a dir, les entrevistes 'literàries' eren una mica tendencioses.
El món és com és i el literari, el mateix. Les biografies dels anteriors també mostren un doll de mesquineses. En el present el que em preocupa més és que ni tan sols això, ni debat, ni tafaneria, ni res, el mateix premi Sant Jordi passa amb més pena que glòria, és clar que alguns 'premiats' que he llegit són un rotllo i veure com es promocionen els llibres dels que ja 'surten a la tele cada dia' fa força angúnia. Una cosa és la literatura i l'altre el màrketing, tot i que de vegades, en felices ocasions, una cosa i l'altra poden fins i tot coincidir. En pintura,escultura i la resta les coses han estat encara pitjors, potser, ja que s'hi mouen més calerons, hores d'ara.
En afecte i saviesa,
la Júlia val més del que pesa.
Gràcies, Olga!!!
Publica un comentari a l'entrada