Olga Xirinacs

 

És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veu m'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

https://www.facebook.com/photo/?fbid=27115022414851961&set=gm.26634390202907877&idorvanity=751745364932382&locale=ca_ES

OLGA XIRINACS, 90 ANYS

 

Olga Xirinacs ha complert 90 anys, el dia de Sant Ponç. A Tarragona li han fet homenatges diversos però trobo a faltar referències sobre ella a teles i ràdios majoritàries. Encara més, quan es parla de poetes sembla que ens quedem amb els de sempre. També s'ha fet alguna reedició, encara bo. Fa alguns anys vaig intentar, a la mida de les meves pobres possibilitats, reclamar per a ella el Premi d'Honor, sense resultats efectius.

Sembla que, pel que fa a l'aportació literària femenina, no passem de la Rodoreda. A Facebook vaig obrir un blog on es poden fer aportacions amb notícies diverses sobre ella. No s'ha entés el que representa poder comptar amb una escriptora de gruix, viva i en actiu. El mon literari és injust, com tants altres. El Premi d'Honor, el Nobel i d'altres menys importants compten amb una gran majoria d'homes, encara avui. 

Si encara teni blogs o el que sigui us convido a què intenteu dedicar-li una entrada, un comentari, al menys que l'oblit no es faci més greu.

He pujat les escales d'hivern a hora primera,

cruix la fusta, es bada la mimosa,

la llum del mar és groga sobre els vidres blaus

de l'aigua continguda en llunyania.

I aquí dalt, tendrament, he alliberat

el  secret de les meves companyies,

les que em segueixen sense veu, furtives,

fantasma o àngel, pensament, memòria,

i els he dit: desplegueu-vos,

fugiu per la finestra de llevant, voleu,

esborreu tot temor de nits en vetlla,

obriu al sol els llavis tan glaçats,

navegueu pel matí que recomença,

buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.

Després ja tornareu, amb les mans buides

d'haver tocat el cel i no tenir

sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

89è ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS!!!!

 

Avui, aniversari d'Olga Xirinacs. Feliciteu-la, pengeu textos seus, poemes, és la gran dama de la literatura catalana i em sembla que no ha assolit tot el reconeixement que mereix. Però així és el mon, tot va a cop de novetat i descobriment mentre que anem aprimant, de forma inconscient i per ignorancia, la llista dels nostres clàssics, encara que siguin vius.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Olga_Xirinacs_i_D%C3%ADaz

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.




XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

DEMÀ, SANT PONÇ

 

Avui, Sant Ponç. Aquest any, per motius de salut, no podré anar a voltar per la fira. Fa anys, el 2008, també va caure en diumenge, recupero un poema que vaig escriure aquell any. Espero que gaudiu del dia.

Recordeu que també és l'aniversari de l'escriptora Olga Xirinacs, per si en voleu fer esment als vostres blogs i xarxes socials. Malauradament encara no li han atorgat el Premi d'Honor, un greuge com tants altres, què hi farem. Tampoc no li cal, en te molts altres i una obra de gruix.

Amb sants de primavera he compartit
els moments més alegres de la vida:
Sant Jordi, Santa Rita, Sant Joan,
lluminoses llegendes, flors I festa,
al cel tan gris dels anys de la pobresa.

De tots els sants, Sant Ponç era el millor,
perfumat de muntanya i endolcit
amb mel i confitures irisades,
al carrer per on tants avantpassats
havien passejat tragèdies velles.

Torno cada any. Olor de camamilla,
de marialluïsa i sajolida,
farigola florida, romaní,
menta fresca i espígol ametista.
Remeis per a guarir les malalties
que ahir i avui encalcen la il·lusió,
i mostren que la mort encara sura
per damunt de l’orgull del nostre goig.

Cada any algú s’enyora d’altres anys
i afirma, contundent, amb melangia:
-No hi ha tantes parades com abans...

És tan sols la saviesa, que s’enganya,
quan es fa vella i creu que mai hi haurà
un temps tan clar com aquell que va viure
millorat pel miratge del record.

Abelles presoneres, regalèssia,
cistellets on les noves herbolàries
classifiquen destorbs i malvestats
lligades a aquest cos que ens mortifica:
Pel cor, per als pulmons, per a la sang,
pel fetge, pel dolor, per la migranya,
pel mal de peus, i fins i tot, si cal
per aquests mals d’amor que tant destorben.

Pots d’ungüent de la serp, evocador,
dels anys aquells que el sanador passava
per la fira i sovint per molts mercats
amb la serp viva al coll, valent, fatxenda.

Tot torna, amb l'arribada del bon temps,
i els turistes sorpresos per la festa
canvien monuments i estàtues vives
per imatges de flors i melmelades
i arrop i ametlles i per pots de mel
de tots els tons de l’ambre. I fins la pluja
atura el seu neguit i el seu desig
aquest matí del dia de Sant Ponç,
amb pietat, quan sent el repic nou
de les campanes de Sant Agustí.
i s'adona que avui també és diumenge.


Júlia Costa

PREMIS D'HONOR I HONORS SENSE PREMIS

 

Els premis, en general, tenen molts condicionants i servituds. En el passat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes va ser polèmic. Enguany crec que poca gent hi té massa interès, se'n parla poc però es va atorgant, de forma tradicional. Aquest any ha estat per a Pere Lluís Font (1934), filòsof i professor universitari. Gosaria dir que, més enllà dels àmbits acadèmics i dels amants de la filosofia, la gran majoria poca cosa sap d'aquest professor. Llegeixo que és la primera vegada, i això també em sembla greu, que s'atorga el premi a un filòsof. Un filòsof d'edat avançada, tot pesa. 

No entro en el tema biogràfic, a internet es poden trobar tota mena de referències sobre la seva vida i obra, segurament moltes menys de les que podríem trobar sobre un futbolista del Barça o un actor d'una certa categoria. El Premi d'Honor encara no se ben bé què premia, una certa actitud ètica, deien abans. I hi havia qui feia broma, fa dècades, sobre que s'havia inventat per 'no donar-lo' a Josep Pla.

En general s'han premiat més aviat literats, gent del gremi 'de la ploma'. Molts més homes que dones. Una cosa que en els darrers anys sembla haver-se volgut revertir, tot i que encara falta molt per a una certa 'paritat'.

Durant un temps vaig endegar, des del bloc i des de facebook, una campanya a favor d'una de les meves escriptores emblemàtiques, Olga Xirinachs, amb més mèrits literaris, pel meu gust, que d'altres guardonades. Però tot és relatiu i subjectiu. Xirinachs es ja molt gran, segueix en actiu, ha rebut guardons diversos, sobretot, des de fa algun temps, a la circumscripcio tarragonina. No entenc gens que 'encara' no li hagin donat el premi ja que, tant pel que fa al tema literari com a l'actitud cívica, té tots els mèrits que calen per entrar 'a les llistes'.

Fa temps que ja no crec en premis, en general. En tots s'hi barreja política, servituds diverses, adscripcions a 'capelletes', simpaties personals... Durant uns anys Xirinachs va rebre pràcticament tots els premis que existien en el camp de la literatura catalana. Això sempre genera enveges, inquietud, dèries diverses. És un espai relativament petit, el de la literatura catalana, i al llarg de les dècades s'hi va incorporant molta més gent. No cal ser gaire espavilada per adonar-se de com es promocionen més uns que no pas uns altres, hi ha autors considerats 'genials' que a mi no em fan ni fu ni fa. Però no entraré en noms ni títols ja que hi ha gent que es molesta. Jo tinc molts llibres publicats, crec que prou bons, mai he merescut gaires ressenyes ni crítiques. Com jo, molta gent. És publiquen llibres a carretades. Ara, amb el tema de Sant Jordi, ja han començat les 'campanyes'. Moltes obres bones passaran desapercebudes i amb d'altres ens faran passar bou per bèstia grossa.

M'alegro, malgrat que no fos el meu candidat, que un filòsof amb moltes anys de feina al darrere hagi estat el guanyador. Suposo que promocionaran els seus llibres i que per Sant Jordi els trobarem a tot arreu i que en parlaran per la tele. Potser. Però tinc els meus dubtes, la filosofia no ha estat sempre ben tractada ni ben promocionada, amb poques excepcions. 

Mentrestant i mentre pugui, ara no tinc tanta empenta com abans per motius de salut, continuaré demanant el premi per Olga Xirinachs. Allò de 'no donar-li a Pla' ja pertany a la història anècdotica d'aquests guardons nostrats. Passa a tot arreu, molts grans actors i actrius no van rebre mai cap óscar i molts premiats han estat oblidats del tot o gairebé. 

OLGA XIRINACS, DOCTORA 'HONORIS CAUSA'' PER LA UNIVERSITAT 'ROVIRA I VIRGILI'

 

Ahir l'escriptora Olga Xirinacs va ser investida doctora 'per causa de l'honor' a la Universitat Rovira i Virgili. Vaig poder seguir l'acte en directe i avui comprovo que, afortunadament, diferents mitjans de comunicació i persones diverses del mon de la cultura se'n fan ressò. L'escriptora va fer un parlament emotiu, un repàs de la seva vida i la seva trajectòria, amb una bona part final,contundent, a l'entorn de la mediocritat literària del present, amb exemples i tot, per si algú pot creure que era retòrica.

Els que seguiu el meu blog ja sabeu que, des de fa anys, he escrit sovint sobre Xirinacs, reivindicant la seva obra, fent-me ressò de les seves noves publicacions i demanant que se la tingués en compte a l'hora de la concessió de l'inefable Premi d'Honor. La primera vegada va ser quan l'escriptora va complir vuitanta anys, ara en te vuitanta-set. Vaig obrir un espai a facebook, en el qual hi col·labora gent diversa que l'admira, sobre tot Montse Riu, bibliotecària, que recull totes les informacions relatives a la tasca i activitat de Xirinacs amb una constància admirable. En el títol d'aquest grup es feia una referència a la demanda del Premi d'Honor i sembla que això incomodava algun sector de la cultureta, 'pot ser contraproduent', ens van dir, així que vam retirar la referència. 

https://www.facebook.com/groups/751745364932382?locale=ca_ES

Olga Xirinacs no és una autora oblidada, molt menys en l'entorn tarragoní. Però sembla, com ella mateixa va remarcar en el seu parlament, que hi ha una mena de divisió cultural, encara avui, que margina de forma subliminal la cultura del sud i la del nord del país, (per no parlar de les Illes o del País Valencià). Aquest és un tema que forniria elements per a un debat aprofundit i seriós, així que el deixo per a una altra ocasió. Per altra banda, com vaig sentir comentar, fa molts anys, a un professor de la universitat, en uns cursos estivals, la literatura funciona una mica com la borsa. A modes, a tongades, a tendències. Ja Pere Calders parlava dels 'prestatgets'. Hi ha valors que en algun moment van ser controvertits i avui son més intocables que Gaudí en arquitectura, això sí, i amb quatre referències anem fent.

Xirinacs, durant una època, va guanyar molts premis, tots els més importants, i això, encara més en aquella època en la qual existia força 'debat' sobre el tema que en l'actualitat, i molts més suplements culturals, com ara aquell enyorat espai dels dijous a l'antic 'AVUI', va generar enveges i oblits interessants. Malauradament els mons de la literatura, de l'art, de la música, no son espais en els quals es practiqui una intel·ligent actitud de suma i reconeixement. 

L'edat també pesa, avui cada dia surten 'nous valors', moltes dones, això sí, i és trist que no es valori el que representa poder comptar amb una gran escriptora viva i en actiu aque hauria de ser un referent inqüestionable. Xirinacs continua publicant, per sort, sovint, sovint en editorials petites i esforçades, els llibres de les quals no mereixen ressenyes, ni entrevistes, ni tan sols un lloc visible als taulells de les llibreries. El mon és com és, vaja, i entenc que darrera de la literatura hi ha, també, el negoci, un negoci en hores baixes, i la necessitat de fer calaix. I, per altra banda, la gent més jove no té el respecte ni l'admiració d'abans, en general, per l'experiència acumulada o per l'excel·lència literària. 

Sovint es parla de llibres i de literatura des d'una etèria abstracció general. La veritat és que és llegeix poc i a cop de modes i promocions. Una llàstima, què hi farem. A causa de la mort del professor Culla s'ha recordat que mai no li van concedir la Creu de Sant Jordi. Els oblits i les injustícies son habituals a tots nivells, en podria fer una llarga llista. 

En tot cas ahir em vaig emocionar amb l'acte de la Rovira i Virgili. L'acte és pot veure encara sencer, gràcies a internet. I és que les ressenyes, que, afortunadament, s'han fet ressò de l'acte d'ahir, no recullen, de moment, tot el text de l'interessant, i poètic en molts aspectes, discurs de l'escriptora. I les referències fora de context sovint son per quedar bé i poca cosa més. 

Xirinacs és molt coneguda per la narrativa, tot i que jo crec que la seva poesia té un gruix i una qualitat de categoria. Poques vegades se la inclou en les referèncis a 'poetes de culte nostrats'. De fet ha conreat tots els gèneres amb excel·lència llevat del teatre. Un seu germà, Sergi Xirinacs, traspassat va poc de forma sobtada, va ser un bon autor de teatre, molt conegut i valorat 'també' en l'àmbit tarragoní. El tema del teatre que es promociona i representa seria tot un altre tema a debatre. 

Tot i que vegades he incidit en l'oblit actual que plana per damunt de l'escriptora crec que potser no és just dir això, hi ha molta gent que l'admira i la segueix. L'acte d'ahir, que mereixia ser retransmés per la 'nostra' cada dia més frívola televisió, ho demostra de forma evident, encara que fos un acte 'tarragoní'. 

https://www.youtube.com/watch?v=qH2on-9Wdm8

https://www.llegir.cat/2021/06/olga-xirinacs-un-oblit-injust/

https://www.llegir.cat/2021/06/olga-xirinacs-una-bomba-al-jardi-la-contemplacio-requereix-atencio-i-temps/

UN BERENAR QUE ENCARA DURA

 

Gairebé de forma simultània m'ha arribat la liquidació de drets d'autora d'aquest any, amb un muntant modest però millor del que podia esperar, considerant l'anonimat en el qual ens movem tantes escriptores -i escriptors-, i una amable carta de l'escriptora Olga Xirinacs, en la qual, entre d'altres coses, em comenta el llibre.

Olga Xirinacs (1/1/2023)

Ara et parlo de "La merienda", certament un llibre notable en molts sentits. Una protagonista com la Tere Andreu retrata el sentir i el desig de moltes de les dones que, en el recer de casa seva, contemplen la televisió com si formessin part dels programes que esmentes.

Quan s'agafa certa familiaritat amb els presentadors, que "també" es presenten a cada casa on són vistos, el públic hi sol parlar des de cada cambra, bar, taller, on se'ls contempli. Cadascun de nosaltres té alguna cosa a dir, canviaria aquella paraula, faria comparacions odioses o no, corregiria la presentadora o li proposaria algun tema que considerés important o de plena actualitat.

La nostra simpatia, en el llibre, o sigui, des del nostre punt de vista i a curta distància, la donem a la Tere, que ha escoltat la proposta d'un programa on ella creu que podria intervenir: hi té coses a dir i, a més, ocuparia un lloc que tants privilegiats han ocupat abans, perquè entén que la glòria de televisió bé pot anar coronant una persona després de l'altra i ella té experiència de vida, que seria útil al tema proposat. I una certa ambició també li reconeix el lector a la Tere; és clar, sense empenta res no s'aconsegueix, i aquest és el camí, l'aventura que Tere es disposa a seguir amb tota la seva energia.

Admiro de tu, Júlia, la teva fecunda i àmplia creació de personatges. No és fàcil anar-los donant un camí en la novel·la, ser coherent amb les seves activitats i portar-los cap a un final rodó, com és el de "La merienda".

Has excel·lit en "omplir" el personatge, cada personatge, amb una autonomia pròpia, amb la seva personalitat i caràcter, de manera que l'enllaç entre uns i altres a través de la narració no es fa de cap manera estrany al lector que el segueix.

Es nota que és un llibre molt treballat, on res no queda a l'atzar i que no cau en els tòpics tan corrents de força novel·listes o pseudo-novel·listes actuals.

Has dotat els caràcters de profunditat: s'hi troba la consciència del pas i del pes de la vida, i hi afegeixes una ironia amable, encertada però no feridora, realista a la fi, que ens fa considerar propers els seus moments de viure (...)

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/la-merienda-j%C3%BAlia-costa

ANIVERSARI DE L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS!!!

 

Avui, dia de Sant Ponç, i aniversari d'Olga Xirinacs, escriptora que cada any reivindiquem en tal dia com avui, però també en tot moment, feliçment viva i en actiu, i que acaba de publicar un nou llibre. 

Simplement

Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.


XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra





Oh, que dolçament reposarien els meus ossos,
si algun dia la vostra flauta digués els meus amors!

Virgili, Bucòliques, llibre X


Clara olor del paisatge a mitja alçada,
quan una acàcia s'estremeix amb tu
perquè l'aire d'octubre t'esperava.

La platja, que es retira, sent l'onada
com la cobreix, amenaçant i esquiva;
com li porta, de lluny, la veu trencada
de les petxines mortes, i la roba
d'un ofegat anònim, estripada.

L'aigua de pluja busca els seus camins,
camins d'octubre, oberts, pedra oblidada
de la terra que es perd, arrossegada
entre avellanes mortes i arbres nus.

Sento la teva pell i el primer foc
acompanya la tarda de les llars.
Hi ha celatges enlaire, llavis prims
enamorats i balbs, bevent silencis
de solituds bellíssimes, glaçades,
on no arriba l'escalf de les besades,
ni l'olor del fum nou, ni el vell sabor
del vi que es beu a poc a poc, del goig
d'aquesta llum que em fuig, tan breu, tan lluny.

Olga Xirinacs (Llavis que dansen, Barcelona, 1987)

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!!

 

(Collage obra d'Olga Xirinacs)

No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.

M'ha semblat que sentia una música vaga

d'un piano perdut qui sap en quina cambra.

Venia a poc a poc, a la tarda tornava.

L'asfalt era calent i la calor minvava

entre acàcies florides i la gent apressada.

He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.

Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,

m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.

Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre

vingui amb passes comptades,

com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

EL REC DE LA INFANTESA

El rec: Memòries de vint-i-sis estius (Cossetània) és el darrer llibre d’Olga Xirinacs, l’escriptora amb una més llarga i rellevant trajectòria de la literatura catalana, viva i en actiu. Xirinacs ha escrit narrativa, poesia, assaig i llibres de memòries. En narrativa ha conreat gèneres diferents i té llibres excel·lents. Pel que fa a la seva poesia, relativament poc coneguda, la vaig descobrir més tard i em va impressionar la seva qualitat. Malauradament, una edició de la seva obra completa no va conèixer la difusió i distribució que mereixia. L’autora continua escrivint i publicant, darrerament ha tret un deliciós llibre de poesia, Natura, i aquest altre, de memòries personals, on evoca els vint-i-sis estius que va passar a Rubí, de petita i de jove, amb els seus avis paterns.

Aquest llibre no és una evocació convencional del passat. Hi trobem records familiars, és clar, però moltes coses més. Hi ha força poesia a les seves pàgines, malgrat ser un llibre en prosa, així com un gran nombre de referències culturals de tot tipus. Olga Xirinacs és també pianista, ha pintat i dibuixat, ha fet interessants collages i tot i rememorar un passat perdut viu plenament en el present, ja que manté un bloc seguit per molts dels seus lectors. Els premis solen ser un al·licient, però de vegades provoquen reticències, en el món cultural, i guanyar-ne un munt de tota mena en pocs anys va perjudicar, en certa manera, la percepció de la seva obra. Som un país petit, amb les seves virtuts pròpies però també, en moltes ocasions, mesquí i envejós.

L’escriptora, avui, és tot un mite a Tarragona, on viu, però el món de la cultureta oficial barcelonina no ha estat tan agraït amb ella com caldria. O així m’ho sembla. En tot cas, aquest llibre és una gran ocasió per donar a conèixer l’obra de l’escriptora als joves que no n’hagin tingut ocasió, malgrat que compta amb llibres de narrativa juvenil, molt interessants. I, per als qui som més grans, és un bon moment per a recuperar i posar en valor una literatura de gruix, en la qual convergeixen un munt de temàtiques, noms i obres d’escriptors, de músics, records de cançons tradicionals, de llegendes. Hi trobem un vocabulari ric, generós, amarat de mitologies diverses i un context en el qual aquesta Olga petita descobreix, a poc a poc, el món, mentre creix, i consolida la seva vocació literària.

En el llibre l’autora es refereix a ella mateixa en tercera persona. Es ella i no és ella, car en el fet literari sempre hi ha el pes de la recreació. Ens inserim en un món suposadament idíl·lic que no ho és tant. Hi ha fets del passat poc explicats pels adults, violències antigues i més recents, com la Guerra Civil. Olga Xirinacs va néixer, precisament, l’any 1936. Ens trobem enmig d’un nucli familiar acollidor, amable, però que transita per les seves pròpies pors, pèrdues i tristors. Els infants creixen, la petita Olga serà mare i somiarà en llegar aquell món infantil seu a la filla, però això no serà possible perquè l’imprevist, en aquest cas, simbolitzat en un fet molt real, les riades de setembre de 1962, s’emportarà paisatges i records i tot serà diferent. El rec mític perdrà la seva presència tot i que la vida continuarà, com sempre, malgrat tot.

És aquest un llibre que cal assaborir a poc a poc i que demana tornar enrere de tant en tant, per recuperar-ne fragments inoblidables. La trajectòria vital, amb el sotrac de l’adolescència i l’esclat de la joventut, ens enfronta amb la novetat, amb les ànsies de viure, de descobrir, d’experimentar. Després, però, trobem a faltar el temps de la infantesa, quan tot era nou i misteriós i tot era, també, possible, com ara l’existència de les fades o la presència dels éssers inquietants de la foscor. Un cop passada la inevitable nostàlgia, a frec de la vellesa, els records tornen a ser amables, tendres, consoladors. La vida és així, té de tot una mica, i sabem que passa, de forma irreversible. Aquests dies estranys que estem vivint són ben adients per a immergir-nos en aquest Rubí del passat, gràcies al miracle de la bona literatura, i per entendrir-nos amb la força d’aquestes minucioses i poètiques evocacions d’un món desaparegut, però ben viu en la memòria i en el record.

Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (30/3/2020)

OLGA XIRINACS, 82è ANIVERSARI

'L'evolució cap als meus vuitanta és haver foragitat les inquietuds primeres i, en efecte, contemplar aquest firmament on flotem; llegir les pàgines dels investigadors espacials; admirar les fotografies que ulls com el Hubble ens acosten i horroritzar-me del que un profeta antic en va dir "tenebres exteriors, on es plora i peten les dents". Quanta raó tenia l'home, perquè les investigacions confirmen la seva afirmació. En canvi, els profetes religiosos dels nostres dies asseguren l'impossible en comptes de callar i evitar la demostració de la seva més completa ignorància'.

Olga Xirinacs, La crisi dels vuitanta, (Paraules, pàgina 22), Meteora, 2016

REENCARNACIONS MISERABLES I TAULELLS DE LLIBRERIA

He acabat de llegir fa poc la darrera novel·la d'Olga Xirinacs, Reencarnacions miserables. Si hi teniu interès en podeu llegir un comentari extens al blog que vaig obrir fa temps, dedicat a l'autora i amb l'objectiu de reivindicar per a ella el Premi d'Honor, reivindicació que no ha tingut cap mena d'èxit real, de moment.

Olga Xirinacs és un cas emblemàtic de com van les coses del món literari a aquest país nostre. Durant uns anys va rebre un munt de premis, aquest fet va desvetllar reticències, com sol passar sempre i fins i tot una campanya lamentable dels finalistes d'un premi Sant Jordi de fa molts anys, a principis dels vuitanta, que ella va guanyar amb un llibre el qual destacava i destaca per damunt dels d'aquells secundaris ressentits, bons escriptors també però que, en aquell cas, no van saber perdre amb dignitat. I això quan, en moltes ocasions, no hem sabut res sobre els llibres finalistes d'aquest premi. I en aquest cas parlo per experiència pròpia...

No dubto que en la concessió de tot tipus de premis hi hagi pressions diverses, com en el tema dels óscars del cinema, és clar, però fins i tot crítics literaris de pes com el malauradament desaparegut de forma prematura Isidor Cònsul van raonar a fons en el seu moment sobre la qüestió, defensant la novel·la de Xirinacs, Al meu cap una llosa, encara avui considerada una de les millors en el conjunt de la seva obra narrativa.

Tot i que a Olga Xirinacs se la respecta i valora crec que no té, avui, el reconeixement que mereix una persona amb tant de gruix literari al darrere, que es troba en actiu i que fins i tot manté un blog on dialoga amb els seus seguidors. No és l'únic cas, ep. Calders deia que el món literari era com un prestatget on si n'hi posen un n'han de treure un altre, així van les coses, encara. A Joana Raspall la van començar a promocionar als cent anys, gairebé.

Xirinacs té les seves devocions i fidelitats lectores. A la seva ciutat, Tarragona, la veneren, això sí. Un tarragoní, Carod Rovira, és l'única persona coneguda per tothom a qui vaig sentir reivindicar el Premi d'Honor per a l'escriptora quan aquest es va concedir a Isabel-Clara Simó. Isabel-Clara Simó ha reivindicat sovint l'obra de Xirinacs, per cert. Això dels premis és molt relatiu i encara el nombre de dones, en els de literatura, es troba a la baixa, malgrat que hi hagi tantes o més escriptores que no pas escriptors.

Aquest llibre, per posar un exemple, no m'ha estat fàcil de trobar. Una papereria del barri a la qual li encarrego llibres sovint me'l va demanar, sense èxit. He comprovat que a les grans llibreries barcelonines costa de trobar. Podria fer un estudi aprofundit sobre què es promociona i què no es promociona, a les llibreries de culte, grans o petites. Els taulells de les recomanacions llibreteres són ben explícits. Respecto els llibreters però alguns d'ells s'han atorgat un pes que no els correspon. 

No entro en gustos literaris, això va com va. Potser a Xirinacs li ha mancat aquell èxit emblemàtic que tothom coneix i que fins i tot els no-lectors saben de què va, més enllà fins i tot del seu valor estrictament literari. Sovint l'èxit va acompanyat a posteriori d'una sèrie de la televisió o pel·lícula, cas de Rodoreda amb La plaça del diamant. Xirinacs té llibres molt diferents, cosa que fa que si algú no encerta del tot en la primera lectura defugi la resta, això s'esdevé així mateix amb gent com Pedrolo. Aquests autors, als quals l'adjectiu prolific sembla un greuge, paguen el pecat de ser massa treballadors. 

Xirinacs ha escrit de tot i ha tocat molts gèneres. La seva poesia té una volada comparable a la de gent com Espriu, Estellés, Vinyoli i d'altres poetes reconeguts però encara es poc coneguda i poc difosa, em sembla. Contemplada en perspectiva l'obra de Xirinacs té una unitat coherent i, gustos apart, mereix una atenció mediàtica més constant i aprofundida, sobre tot al món cultural barceloní. HI ha autors als quals la qualitat se'ls suposa que escriuen molt poc i molt de tant en tant, en la intimitat moltes persones em diuen que no han acabat mai els seus llibres però, això sí, se'ls han comprat. 

No diré noms perquè tot és relatiu, ens agradi o no, i en aquest camp, com en tots, hi convergeixen molts aspectes socials, culturals i personals. Fins i tot factors atzarosos, difícils d'explicar. Hi ha escriptors que tenen la xamba de ser habituals a tertúlies diverses de la tele i la ràdio i ja compten amb la promoció assegurada, és clar. Avui sembla que tothom, sigui cantant o bacallaner, vol escriure la seva novel·la. Si vols ser reconegut com a un bon cuiner has de sortir a la tele sovint i tenir grapa mediàtica, el mateix pel que fa, fins i tot, a metges o perruquers. 

Un professor de literatura em va comentar, fa molts anys, als cursos d'una escola d'estiu, que el món literari funcionava una mica com la borsa, amb alts i baixos, èxits efímers i ensulsiades imprevistes. En tot cas avui sempre ens queda internet, vaig aconseguir el llibre a iberlibro, que sempre m'ha funcionat molt bé i on he trobat coses raríssimes i oblidades però també novetats ocultes o parcialment ocultes.

OLGA XIRINACS, 81 ANIVERSARI

La boira canvia radicalment el paisatge de muntanya: la veus avançar amb els dits de llana grisa i xopa com acaricia els àlbers, els avellaners, com es va adormint sobre la terra, com porta el silenci, com esborra els camins, com aplana les muntanyes i omple els barrancs (Olga Xirinacs 'La crisi dels vuitanta').

Demà l'escriptora Olga Xirinacs fa vuitanta-un anys. A través dels blogs i de facebook vam endegar fa un parell d'anys una campanya per tal que se li concedís el Premi d'Honor, però no hem tingut èxit, de moment, tot i que en aquests darrers temps ha rebut  diversos reconeixements. A banda de la campanya, demà li farem un petit homenatge, com l'any passat, a través de les xarxes socials. L'homenatge anirà més enllà d'un dia puntual, per tal que s'hi pugui afegir més gent, l'allargarem fins a finals d'aquesta setmana. 

Si voleu participar tan sols cal que pengeu algun text relacionat amb l'escriptora, cites, poemes, referències o valoracions literàries. També es pot participar a través de twitter o instagram, amb l'etiqueta  #OlgaXirinacs81aniversari

Més enllà dels gustos personals a l'entorn de la literatura, variables i diversos, cal reconèixer que Olga Xirinacs és l'escriptora viva i en actiu més gran i més important del país. Olga Xirinacs malgrat diferents trasbalsos de salut i personals, com ara la recent mort del seu marit, continua escrivint i transformant en literatura la seva experiència vital.

Per Sant Jordi l'editorial Arola va publicar el seu darrer llibre i manté un blog personal que compta amb una participació important, a més de col·laborar en diferents iniciatives de tot tipus. Enguany ha escrit, per exemple, el pròleg de l'Antologia de Poetes de l'Ebre, una publicació anual que recull l'obra de poetes amb vincles amb aquelles comarques.

INVENTARI D'HOMENATGES VIRTUALS (OLGA XIRINACS, 80 ANYS)

Aquí teniu la llista dels blogs que ahir es van afegir a felicitar Olga Xirinacs pels seus vuitanta anys i molta literatura.

No els he anotat en cap ordre, repasseu per si en falta algun i comproveu així mateix els enllaços, em podeu indicar si cal afegir o corregir alguna cosa als comentaris.

BLOG PERSONAL D'OLGA XIRINACS

QUADERN DE MOTS

EL QUE EM PASSA PEL CAP

WAW, TINC UN BLOG

EL VIATGER DE LES LLETRES

NOVES FLORS

I ENCARA ELS VERSOS

BIBLIOPOEMES

EL CAU DE CALPURNI

BLOG DE L'ASSUMPTA

CORNÈLIA ABRIL

BLOGUEJAT

ESPAI DE GALIONAR

TÈRBOL ATZUR

DES DEL MEU MAR

ITINERÀNCIES POÈTIQUES

COL·LECCIÓ DE MOMENTS

SARGANTANA STONES

CARACTERES OCULTOS

EL VEL D'HARMONIA

PETITESES

...I ESCAIG

LA PANXA DEL BOU

PREMI D'HONOR PER A OLGA XIRINACS

UN BALCÓ AL POBLE-SEC

PARAULES PERDUDES

CERTA GLÒRIA

HORA BLAVA

A LA LLUM D'UN FANALET

FITA

EL RACÓ DE SA LLUNA

SOTA LA PAMELA

PROVISIONALS

LIBELISTA (Article de Teresa Costa-Gramunt)

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!

Imatges de l'acte celebrat a la Casa Golferichs, en homenatge a l'escriptora Olga Xirinacs, el dia 2 de maig de 2016

L'amor, com que és un lloc i un estat, demana un ample i sòlid suport múltiple i a penes perceptible, semblant al tercer moviment de la segona simfonia de Rakhmaninov, amb el començament de suau crescendo i un final gloriós.

L'amor: un lloc,un estat (Olga Xirinacs, La crisi dels vuitanta, Meteora 2016).

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!

OLGA XIRINACS, 80 ANYS!!!

L'onze de maig, el proper dimecres, Olga Xirinacs complirà 80 anys i estaria bé, com vam fer l'any passat i potser amb més empenta encara, donada la xifra rodona, que als blogs i espais d'internet incidíssim en la seva obra penjant textos o comentaris que hi fessin referència.

Recupero el bonic banner que l'amic Calpurni va fer l'any passat, però si algú amb traça en vol fer un de nou també estaria bé.

Si col·laboreu en aquesta proposta i per tal de tenir una certa estadística de l'èxit de la convocatòria em podeu enviar les referències al correu, jcostacod@gmail.com.

CONTRADICCIONS PASQUALS

Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.

Olga, Xirinacs, Preneu les roses, Dia de la Poesia, 2016

Algun capellà progressista de la meva joventut em va comentar en una ocasió que la Pasqua era poc celebrada a casa nostra, en comparació amb el Nadal. En d'altres països la Pasqua de Resurrecció és celebrada amb molt més esplendor. Malgrat les moltes misses que vaig escoltar de petita i de joveneta vaig trigar a conèixer el valor simbòlic de la Vetlla Pasqual. Per acabar-ho d'adobar encara vaig fer picar tapadores de cassoles al balcó, en els matins d'aquells antics Dissabtes de Glòria autàrquics, amb la intenció de matar jueus. I que Déu em perdoni, ja que no sabia el que feia.

Sembla que en ocasions els temes convergeixin per una estranya casualitat en l'imaginari personal. El dia 21 es va celebrar el Dia de la Poesia, no entraré ara en si fa falta dedicar dies a aquesta mena de coses. Vaig assistir a l'acte que es va celebrar a Santa Mònica, sobretot pel fet que la poeta triada aquest any per a escriure el poema corresponent ha estat Olga Xirinacs i molts ja sabeu que participo en una mena de campanya espontània per tal de reivindicar la seva trajectòria literària. El poema,  en un dels fragments, fa referència a l'obra Resurrecció, de Tolstoi, i Laura Borràs el va comentar de forma acurada i profunda. 

La primera pàgina de la novel·la, aquesta que s'evoca en el poema, parla sobre com, per damunt de totes les destruccions que els homes provoquen, torna la primavera, de forma inevitable i recurrent. La primavera, en els països de clima extrem, té un pes específic més contundent que no pas en els mediterranis i això explicaria en part que la Pasqua no assoleixi pels nostres verals la mateixa importància que a Rússia o l'Europa central. Recordar que tot pot rebrotar malgrat que els humans s'esforcin una i altra vegada en exterminar tota mena de bitxo vivent, altres humans inclosos, pot semblar un tòpic però és una realitat. De vegades, quan llegeixo llibres amb rerefons històric, em sorprèn més el que queda que no pas el que s'ha arribat a destruir. 

Vaig comentar fa uns dies que estic llegint, i encara en tinc per dies, el llibre de Wiesenthal sobre Rilke, El vidente y lo oculto, molt més que una biografia del poeta. En ell l'autor evoca l'estada de Rilke a Rússia, amb Lou Andreas, i com va viure la Pasqua en aquell país. També explica els sentiments d'un Stendhal fastiguejat, que acompanyava l'exèrcit napoleònic i que va manifestar que l'únic moment remarcable de tota aquella barbàrie que havia provocat el seu exèrcit va ser el moment en què les campanes de la capital russa van repicar per celebrar la Pasqua.

A Resurrecció, un títol que ja ho diu tot, la Pasqua té un paper ambivalent car en una nit de Pasqua, en tornar de l'església, el protagonista sedueix la noieta que temps després retrobarà i voldrà ajudar per tal d'ajudar-se ell mateix. Davant de molta literatura del passat i també en escoltar històries que narrava la gent gran durant la meva infantesa, em sorprenia la indiferència amb la qual molts homes semblaven ignorar que podien deixar embarassades les dones i provocar un problema gruixut. 

Tot allò dels embarassos abans d'hora, dels abandonaments de promeses deshonrades i dels fills il·legítims va ocupar una bona part del cinema i de la literatura d'altres temps però reflectia un problema ben real. Una gran part del teatre popular de patacada que es representava a molts teatres del Paralelo mític explotava de forma intensiva el tema de la dona seduïda, abandonada, forçada, mare soltera...

Per tal de fer minvar aquells sentiments de culpa se suposava, i encara hi ha llocs i persones que ho suposen, que si la dona no volia no s'aconseguia l'abús pertinent. També, tot s'ha de dir, vaig conèixer alguns casos a l'inrevés, seductores enredadores de xicots de bona fe que es veien obligats a casar-se perquè eren honestos i creien que calia complir. Això li passa, per exemple, al protagonista de L'arbre de la vida i a un personatge d'un llibre de Maruja Torres, crec que és Un calor tan cercano.

Resurrecció és la darrera novel·la de Tolstoi i no és pas de les més apreciades per la crítica especialitzada tot i que això de la valoració és relatiu i subjectiu. Jo tenia mitificat aquest autor i avui el veig d'una altra manera, sense treure-li mèrits literaris ni personals. Però era un il·luminat i la seva pobra dona, de qui es diu que fins i tot va ser autora de molts dels fragments dels seus llibres, els quals copiava i re-copiava a mà, es va fer un tip de tenir fills i filles i fins i tot la posteritat encara n'ha dit penjaments. 

Si em costava d'entendre que els homes deshonressin alegrament les noietes també em costava d'entendre que homes intel·ligents, intel·lectuals i artistes amb idees solidàries i humanístiques, Maragall, Tolstoi, Schubert, Dickens, no paressin de fer fills a la dona i a més a més encara es busquessin en ocasions embolics diversos quan la senyora, per raons òbvies, estava fins al monyo de tenir relacions sexuals i anar parint, i a més a més havia envellit de forma prematura. Potser és que em costa entrar en el context i en la mentalitat masculines, no ho sé.

De Resurrecció se n'han fet moltes edicions en castellà però, que jo sàpiga, si la volem llegir en català encara hem de recórrer a la versió de 1928, la de la traducció de Llates i Maseras, traducció que imagino feta a partir de versions franceses o angleses. Jo la vaig llegir per primera vegada fa molts anys, en castellà i en un volum esgrogueït de segona mà comprat als Encants, amb fulls que es desenganxaven i una tipografia que avui em faria patir de valent. Crec que era aquesta, l'edició, però no n'estic del tot segura.

De l'obra se n'han fet moltes versions per al cinema i la televisió. L'enyorada tele d'altres temps, que amb una sabata i una espardenya feia miracles, en va oferir una versió adaptada, l'any 1966, amb Julio Núñez i Maria Massip en els papers principals. Tots dos són morts. Massip era una gran actriu però va acabar per fer, sobretot, doblatge, i va morir amb tot just seixanta anys. A Núñez, un dels meus amors televisius, ja l'he recordat en d'altres ocasions, tampoc no va morir molt gran. Hi sortia, en un altre paper, Estanis González, un altre actor tot terreny que abans de la tele ja havia estat popular pels seus programes de ràdio. L'any 78 encara se'n va fer una altra versió televisiva, més fluixeta pel meu gust, amb Ana Maria Vidal i Antonio Jabalera.

La primavera, de moment, sempre torna, però nosaltres passem i no tornarem, com diu aquella cançó castellana de Nadal i com va constatar el poeta Bécquer en els seus famosos versos sobre mareselves i orenetes que no seran les d'abans. Per això l'únic que es pot fer és celebrar de forma intensiva el retorn de la primavera mentre puguem, car no sabem quina serà la darrera. Parlant d'orenetes, avui he vist les primeres, al menys en colla, car de forma esporàdica diria que n'havia vist alguna dies enrere. Preneu les roses, va posar per títol al seu poema Olga Xirinacs. Doncs, això.