El 23 d'abril de 1966 també va caure en dissabte. Jacqueline Kennedy corria per les fires d'abril andaluses, que per aquí encara no en teníem, disfressada d'espanyola, es proclamava una llei d'amnistia... a París, López Rodó presidia els actes commemoratius de la Diputació barcelonina, a Barcelona hi havia moltes llibreries i poques biblioteques, a la universitat hi havia molts menys alumnes i més ego, hi havia menys escriptors i la TV3 no existia. Inspirat en un llibre en castellà enguany n'ha sortit un en català destinat a vendre's entre aquells que quarentegen i comencen a sentir enyorament televisiu d'un passat no tan llunyà. Aquests mercats de nostàlgia retrospectiva són recurrents i eficaços.
Al meu llibre L'inici del capvespre, Emma, una de les protagonistes, evoca un Sant Jordi de mitjans dels seixanta, lluminós i esperançador en el qual un altre dels personatges, potser el principal o, al menys, l'eix al volt del qual gira la resta, ha guanyat un premi i publicat un llibre de poemes. La vida i l'autora del llibre són una mica dures amb aquest pobre Pep, un estudiant ple d'il·lusions, esforçat i bona persona al qual la vida n'hi farà de seques i de verdes. Tot i que a la novel·la hi havia una gran dosi de ficció algunes coses, com ara aquell Sant Jordi, són una mica autobiogràfiques.
No diré que el dia d'avui no tingui, encara, la seva màgia, però ha canviat molt. Tot plegat s'ha convertit en una mena de supermercat de la frivolització cultural amb elements que em recorden fragments de pel·lícules de Berlanga, i és que en alguns aspectes som fins i tot més hispànics del que voldríem creure. Es publiquen molts i molts llibres, alguns són dolents, mediocres, refregits d'altres anteriors. Ven, sobretot, la gent que surt per la tele sovint i que treu el seu llibre en tal dia com avui. També es venen llibres recomanats per persones a les quals el valor lector se'ls suposa, sense que s'entri a fons en el tema de què per recomanar un llibre t'hauries d'haver llegit tots aquells de les mateixes característiques que pertanyen a la mateixa fornada.
En ocasions, per detalls diversos, m'he preguntat si gent fins i tot lligada al món literari i cultural s'havia llegit a fons allò que recomanava. Però bé, tot plegat és un joc i no te'n pots escapar. Tal dia com avui acostumo a no comprar llibres tot i que ahir en vaig comprar un parell al meu barri i avui me n'ha arribat un altre de forma imprevista. No diré noms per no competir en això de les recomanacions amb d'altres recomanadors i recomanadores.
La llegenda tradicional ja resulta inquietant, en algunes versions, avui una mica maquillades, el nostre Patró de Cavalleria tan sols es belluga quan l'afectada per la fam dracònica és la princesa i quan el drac ja s'ha cruspit unes quantes filles del poble. Als infants d'avui els estranya que princesa i cavaller no tinguin un rotllet, com és natural. El pobre drac, enmig del nostre ecologisme del present, té molts seguidors que el reivindiquen.
En Francesc Puigcarbó incideix avui en el tema de les parafernàlies i rituals, això de les firmes i la resta, que tan bé va reflectir Folch i Camarasa. Fa anys vaig llegir, no sé on ni escrit per qui, un poema que es deia Pregària del diumenge al vespre, en el qual un capellà parlava dels seus sentiments personals quan, el diumenge al vespre, es trobava solet, sense dona ni criatures.
Era una època, la del poema, en la qual el tema religiós encara tenia un pes i en la qual determinats sectors del clergat havien assolit un cert prestigi esquerranós. Molts joves capellans d'aquella època van penjar la sotana quan els diumenges al vespre se'ls van fer avorrits i repetitius. Amb una certa ironia recupero avui un poema que podria titular Pregària del vespre del dia de Sant Jordi que recull els sentiments de tants lletraferits frustrats pels resultats de la seva primera incursió en la Gran Fira Comercial de la Lletra Impresa.
Si no ets escriptor mediàtic i ningú no et
vol llegir,
si avui has venut dos llibres i un d’ells potser al teu cosí,
si has arribat a sentir-te com si fossis poca cosa,
veient les cues tan llargues del Cerques o del Mendosa,
si avui has venut dos llibres i un d’ells potser al teu cosí,
si has arribat a sentir-te com si fossis poca cosa,
veient les cues tan llargues del Cerques o del Mendosa,
si sents que la injusta vida d’aquest món d’intel•lectuals
no té en compte la grandesa dels teus textos immortals,
pensa que tot és efímer i que tot és relatiu,
que passarà aquest Sant Jordi i que aviat vindrà l’estiu,
que tota glòria és molt feble, que res
terrenal perdura,
que ni llegir fa tan savi ni fa falta
l’escriptura,
que llibres millors que els teus de
lletraferits notables
no han evitat que els autors les passessin
força magres.
L’important és la salut, l’amor, la companyonia,
com es repeteix sovint, parlant de la loteria.
Per cert, caldria explicar bé això de la coincidència entre la mort de Cervantes i la de Shakespeare, ja que la pàtria de l'anglès no tenia el mateix calendari i per tant va morir uns dies després. De Cervantes sempre ens llegeixen tot allò tan bonic que diu sobre Barcelona o sobre el Tirant lo Blanc però no es tan freqüent evocar la seva arribada a la ciutat per uns camins plens de lladres penjats, en aquella època teniem fama, i amb raó, de gent de brega i de lladregots. És clar que després homenatja en Rocaguinarda, ep. Els humans som contradictoris i incoherents, vet-ho aquí.
Levantóse Sancho y desvióse de aquel lugar un buen espacio; y yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban en la cabeza y, alzando las manos, topó con dos pies de persona, con zapatos y calzas. Tembló de miedo, acudió a otro árbol, y sucedióle lo mesmo. Dio voces llamando a don Quijote que le favoreciese. Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquellos árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentólos don Quijote y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:
—No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados, que por aquí los suele ahorcar la justicia, cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona...
Un altre llibre que m'he comprat aquests dies, de segona mà, car crec que fa temps que no es reedita, és el de Sebastià Juan Arbó sobre don Miguel, en cas de dubte comprador tinc tirada a mirar enrere, llàstima que no he trobat l'edició que volia, la primera.
19 comentaris:
Fa cinquanta anys, el dia de Sant Jordi nomès hi havia escriptors, això dels mediàtics i dels més venuts encara estaba per inventar. Per cert que el fulletó que encapçala el post i surt Sven Hassel, el meu pare tenia algunes novel·les d'ell, però més tard em sembla haver llegit que era un escriptor feixistoide o que el titllaven d'aixó.
Aques matí he anat a la plaça del Mercat sobre les 10 a copsar una mica l'ambient, no hi havia massa gennt, si preparades 14 cadires d'escriptors èr sigtnarf amb els seus noms damunt la taula, una tin glado de radio Sabadell, probando, si si, un dos tres, i moltes paradetes de l'ANC, Esquerra, Podemos, Juventiut Nacionalista, Agrupació de veïns de la Creu alta, ela diables, els de Vicente Ferrer, poetas del pueblo i més que ara no recordo, i que vols que et digui, no se que hi fotien allí.
Hassel va combatre -o no- amb l'exèrcit alemany però els seus llibres són força antimilitaristes, durant uns anys va ser molt popular perquè va viure a Barcelona on va gaudir de coneixences tan poc fatxes com Eliseo Bayo, de fet hi ha molts misteris sobre la seva biografia i després de vendre força es va oblidar en part tot i que qualsevol dia el recuperen, aquí un interessant article sobre la seva mort. Una de les controvèrsies era sobra si el que explicava era cert però això, en literatura, té poca importància.
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/09/24/actualidad/1348519747_663026.html
Jo he arribat fins la Rambla i he tornat al barri... uf, quin circo.
...per cert, sembla que encara hi vivia, a Barcelona
Y yo sigo pensando en que hay escritores recónditos y escritores con-réditos.
Que lo mediático priva y que el sistema, la posición, la ideología, y la manera de hacerte propaganda dan sus buenos dividendos.
Hoy he estado en el Ateneo. Ha aparecido la Sra Colau y a su vera la Sra Laura Borrás en el 5º piso del edificio.
Allí hay dos asociaciones, la Asociació Escriptors en Llegua Catalana y la ACEC (Associació Col legial Escriptors de Catalunya). Yo soy asociado de esta última con el número de carnet 913.
A la ACEC están afiliados/as Juan Marsé, E. Mendoza (a voz de pronto y como voces actuales)...Lo fueron Goytisolo, Gil de Biedma, Eduardo Cirlot...En fin, no quiero hacerme pesado, pero lo que si denoto es que del intelectualismo de antaño se ha pasado al politiqueo actualizado, y hoy, pienso, era un día para celebrarlo todos juntos. No fue así.
Hoy, 23 de abril, ha dejado de ser el dia del llibre para convertirse en Sant Jordi, que tiene, a mi entender otra lectura diferente.
Salut
PD:
Por cierto, Vila-Matas también es otro asociado, y me gustaría recordar lo que pasó con la fallida aventura Pacte Cultural, siendo Joan Rigol conseller de Cultura.
Comentaba que Gil de Biedma que allá por el 1985, le comentó a Joan Rigol que porqué no reclutaba a Juan Marsé para el Pacto Cultural, como representante de la escritura bilungüe, y el conseller le contestó que no podía, porque si lo hacía "los míos me devoran" (sic).
Recordar que cuando a Juan Marsé se le entregó el premio Cervantes, el más importante de las letras hispanas, no había representación alguna del Gobierno catalán, ni del Parlament, ni del Ay untamiento de la ciudad (esto va a colación con el escrito anterior y de la cual la Sra Colau no ha renovado nada que no hubiera hecho Trias en este aspecto).
Y de aquí mí insistencia en el hecho. Hoy por hoy, la cultura catalana está politizada, y vale más caer en gracia, aunque escribas banalidades en los medios, que ser un buen escritor, reconocido allende fronteras.
Salut
Gracias por dejarme expresar en esta, tu página.
gracies per l'enllaç, Júlia...
Miquel, la cultura sempre ha estat polititzada i sempre ho estarà, ja diuen que tota ètica comporta una estètica i tota ètica una política, i malgrat això sempre hi ha algun espai de llibertat, crec fins i tot que avui molts més que no pas abans. Jo durant un temps vaig ser de la AELC però no m'aportava res, tan sols despeses, i em vaig esborrar. Fa uns dies feien broma en un programa explicant que avui a Cervantes no li donarien el Premi Cervantes. Sobre els escriptors que menciones podria fer moltes valoracions, però no és el lloc. Ja he comentat en alguna ocasió que les devocions per Gil de Biedma i d'altres no les he entès mai, però tot són gustos.
L'escriptor professional no ha pogut ser mai independent, com no ho són els pintors, els escultors, els músics, en general, si no és que tenen patrimoni propi per viure i poden passar dels poders i les coneixences, en això els afeccionats tenim més avantatges i més llibertat.
El tema del castellà i el català és una llarga història, amb ombres per totes bandes, amors i desamors, un tema llarg i espinós.
Està polititzada la catalana, la castellana, la gallega i la de tot arreu, el mateix a més del que fa referència a la llengua es podria dir sobre la tendència política, si ets d'esquerres o de dretes tindràs públics diferents i encara que no siguis de res també t'etiquetaran i si no ets d'enlloc ho tens molt magre.
Un tema llarg i que mai no s'acaba.
He passejat una estona pel centre aquest matí i m'ha semblat que la festa era més o menys com sempre en els darrers anys, al menys entre els passejadors compradors de roses i de llibres sense els quals no es vendrien roses ni llibres. Que la festa s'ha polititzat -i els escriptors i editors i partits, i... etc.? Segurament, però la majoria no ho sap o ho oblida i va a la seua; aquesta continua sent la gràcia. La desgràcia és que cada dia som més.
Ara em passa pel cap que tal dia com avui de fa no sé quants anys devia morir també Josep Pla, autor que puja i baixa segons si fa tramuntana o mestral i segons decideix no se sap qui; aquest any no tocava.
Miquel, una professora em va comentar fa anys que això de la literatura és com la borsa, puja, baixa, fa fallida... pel que fa a la politització és ancestral i irreversible, el mateix Pla està i ha estat polititzat i és que la política no és res apart de la gent sinó que forma part de tot plegat. Jo ja sóc incapaç d'immergir entre les excessives multituds tot i que m'agrada veure l'ambient una estoneta, més enllà de roses, llibres, polítics i mediàtics. La festa sempre és igual i diferent, com el Nadal.
De res, Francesc, la veritat és que motivada pel comentari he cercat més coses sobre Hassel i és un personatge interessant i curiós, un dia d'aquests li dedicaré una entrada extensa, tot i que en vaig ser molt poc lectora pel fet que la temàtica bèl·lica no és del meu gust, l'hauria de rellegir amb ulls del present, els meus i els de la societat.
Els temps han canviat. Ara és important sortir als mitjans de comunicació per a ser dels més venuts. Et converteixes en una persona mediàtica i em pregunten on queden aquells escriptors amagats entre la solitud de casa seva, perquè escriure sol ser una tasca solitària.
M'ha fet gràcia veure a la portada de la imatge de la entrada la publicitat que hi havia de Vida Privada de Sagarra. Em giro d'espatlles i no em costa reconéixer el llibre en un dels meus prestatges de casa.
Entre la tranquil·litat que es respira a aquestes hores em ve de gust escriure un poema. No tinc cap intenció de vendre'l, és el que em surt de dintre.
Bona nit, amb muses pul·lulan per aquí, s'ha d'aprofitar.
Rodoreda, em temo que en el món de la literatura, de la pintura o del que sigui, les coses no són tan diferents d'un ahir que potser hem idealitzat, abans els mediàtics no sortien a la televisió però es buscaven també coneixences importants o ben situades. L'artista lliure ho era sovint pel fet que tenia un coixí econòmic o un mecenes al darrere. La sacralització de coses com ara la literatura està plena... de literatura, però les biografies dels grans escriptors ens expliquen moltes servituds. Una altra tema és realitzar aquestes activitats per a gaudi personal, sense afany de lucre ni de subsistència. Un altre tema és la qualitat literària, hi pot haver mediàtics bons, mediocres i dolents i intimistes de diferents categories, existeix i ha existit sempre una gran diversitat, avui els mitjans, això sí, multipliquen el nombre de tot però també les universitats i escoles s'han multiplicat,per sort, tot i que s'hagi perdut elitisme.
AIXO DE LES MORTS,COINCIDENTS,ES UNA "CAMAMA",LA RAO SEMBLAR SER SON ELS CALENDARIS,A GRAN BRETANYA N'ANAVA EL "GREGORIA".HASSEL VA MORIR A BARCELONA,EN SEMBLAR RECORDAR,UN FARSANT?...I QUE?,LES SEVES "AZAÑAS BELICAS",ESTAVAN FORÇA BE.
A mi, la idea de festa i mercat m'agrada. El problema és (com tu ja apuntes) que si el pagès o el ramader mira de portar a plaça el millor de l'hort i la granja, a l'editor li ben igual mentre el seu producte respongui a les necessitats que el propi mercat ha creat. Si el menjar és necessari, el llibre no. Si el client emmalalteix perquè el menjar és de mala qualitat, en el cas del lector ja va malalt a la parada i busca un remei com qui va a ca l'apotecari.
Oliva, ara ja ho expliquen millor, no va ser el mateix dia però es van portar poc, cosa de calendaris, efectivament.
Enric, els pagesos i ramaders també ens poden fer passar bou per bèstia grossa sense necessitat d'emmalaltir-nos, dient que determinada menja és ecològica, de producció artesanal, etcètera. També és més fàcil determinar la qualitat d'una botifarra que la d'una novel·la però en ambdós casos els suposats experts i productors ens poden prendre molt el pèl, a més de què tot són gustos i moments vitals, com una fira s'ha de prendre i a les fires s'hi va a vendre i a comprar, la resta és 'literatura'...
Diria que enguany, a Tarragona, hi havia moltes més parades de partits polítics, floristes, ONG i tutti quanti que no pas de llibreters acreditats com a tals. Era com al bosc: havies d'anar apartant mates i arbusts per trobar el rovelló amagadet.
Com que ja tinc anyets, recordo els temps que els llibreters brillaven a la Rambla i els autors no semblaven les putes d'Amsterdam, exposats a les mirades admiratives o fotetes del ramat que passa.
Olga, de vegades em sap greu constatar aquestes davallades qualitatives perquè semblo l'Àvia Bola, un personatge que em citaven a casa quan era petita i que sempre rondinava però el cert és que fa anys que la festa degenera -o es transforma, ep-. Aquest sentiment referent a les mercenàries del sexe en exposició el vaig tenir en una ocasió en la qual vaig caure en el parany d'anar a veure si feia calaix a la Rambla de Catalunya i vaig passar molta vergonya, encara més pel fet que la meva clientela era molt reduïda, mirat des de fora i sense tenir art ni part en el comerç del dia, també fa angúnia, la veritat, tot plegat és una mena de zoològic, vaja. Potser idealitzo el passat però tot i que he d'admetre que en moltes coses s'ha millorat en d'altres hem arribat a uns graus de frivolització alarmants.
Publica un comentari a l'entrada