Ja fa uns quants dies que vaig veure les primeres orenetes i les primeres puputs. Però l'ocell emblemàtic de la primavera barcelonina és el falciot. Sagarra li va dedicar uns paràgrafs als Ocells Amics en els quals, tot i que n'admet la lletjor i el fet de què no són tan respectats com les orenetes, els reivindica i afalaga literàriament. En els temps de Sagarra, pel que ell explica, fins i tot els caçaven a trets d'escopeta i en feien arròs, avui els arrossos amb aquestes menges, fins i tot amb colomí, se'ns farien molt estranys. La nostra relació amb els animals ha canviat molt i encara no trobem l'equilibri.
Quan jo estava embarassada de la meva filla, fa, doncs, més de quaranta anys, vam anar a Besalú a fer el turista i vam saludar uns parents, una cosina del poble del Torn, l'entranyable Carmelita, que estava casada amb un sastre d'aquell poble. Ens van convidar a dinar i la meva cosina ens va cuinar un arròs amb colomí que encara recordo de tan bo com era, malgrat que em vaig posar a taula amb una certa reticència. Besalú ha canviat molt i avui és una mena de parc temàtic ple d'autocars i en el qual molts establiments antics, com a tants llocs, s'han convertit en botiguetes de records i cafeteries o restaurants.
Els meus cosins, tots dos, ja són morts i que al cel ens puguem veure. Besalú encara conservava una mica les essències i els meus cosins també eren vius i en actiu vint anys després, quan hi vaig anar amb la gent del meu grup pilot d'Humanitats de la UOC, i amb el meu tutor, Narcís Soler, un gran savi i una gran persona. Escrivia fa poc sobre la categoria del professorat de les primeres Escoles d'Estiu, els primers anys dels meus estudis d'Humanitats em vaig ensopegar allà amb una gent de gran categoria, fins i tot em va passar a la Normal de Sants, on també encetaven pla d'estudis. Malauradament quan tot es massifica es fa difícil mantenir la qualitat tot i que es guanyi en quantitat, que tot s'ha de valorar, les coses com siguin.
Als falciots barcelonins els he dedicat més d'una entrada, avui al facebook he recuperat la més antiga, del 2007, dels inicis d'aquest blog, tot i que ja havia tingut durant alguns anys un altre espai al blocat, amb el mateix nom, i que encara sura, molt malmès, per la xarxa. Al blocat li va passar com a Besalú i als estudis, l'èxit va acabar amb un servidor blogaire que va ser pioner i molt interessant. Passa amb tot, una gavina o un colom són bonics de contemplar però quan van en gran grup i són a prop nostre fan una mica d'angúnia, potser també s'esdevé fins i tot amb la gent, això. Per això ocells i persones s'han de valorar sempre de forma individual i no a causa del grup on s'integren de grat o per força o per necessitats de l'espècie. Els falciots, com que sempre els veiem de lluny, no ens mostren la seva suposada lletjor.
La meva mare, quan encara era jove, m'anunciava sempre l'arribada del bon temps explicant-me contenta que havia vist la primera oreneta, però en realitat el que havia vist era un falciot. En una ocasió, pel que fos, un d'aquests ocells va caure al safareig de casa, són molt maldestres per moure's quan no volen. Els falciots sempre fan cara d'espantats, de prop encara més, i a mi em va fer angúnia i por però la mare el va agafar amb compte i el va llençar des del balcó cap a l'espai i em va sorprendre com volava, segur ja en un mitjà conegut.
L'any en què vaig escriure aquella entrada sobre ocells primaverals, el 2007, la meva mare va morir per la tardor, a tocar del Pilar, després d'uns mesos llargs i difícils. Jo encara treballava, aleshores. Ens anem adaptant a les pèrdues i els canvis, amb resignació i fins i tot una certa alegria absurda d'haver arribat fins aquí, cosa que no té cap mena de mèrit. La vida és breu i efímera, s'ha comparat sovint el seu pas a les quatre estacions i jo una vegada vaig escriure un poemet sobre el tema, que copio. La vida és molt amable, repetia de vegades el meu pare, i això que n'havia passat de tots colors.
Ahir, a la segona cadena, feien un documental sobre la primera guerra mundial i el vaig haver de treure, massa horrors, no entenc la lògica del capteniment humà que ha fet de la violència i l'extermini una pràctica habitual. Aquests documentals fa anys em semblaven interessants i avui arriba un moment en què no els suporto, no tinc ganes de patir en excés i ja sé moltes coses sobre aquells fets. Hi sortien dos vells supervivents, de 108 i 110 anys.
El de cent vuit era hongarès, estava prou bé, fins i tot físicament, explicava que mai més no havia anat a cap església després que ell i els seus companys, aleshores molt joves, fossin empesos per les prèdiques dels capellans patriotes a matar els altres. El de cent deu era italià, físicament estava pitjor i li mancava un ull però tenia el cap clar i explicava moltes barbaritats i com havia sobreviscut entre morts, per casualitat i atzar. Em moriré sense haver vist allò que durant els seixanta ens semblava imminent, als joves d'aleshores, la Pau Universal. Per sort i per atzar no he patit una guerra en directe. Al menys fins ara, i que duri, mai se sap. La vida és tossuda per als supervivents de les bestieses i sobta comprovar la inutilitat de les violències, per sort les generacions es renoven i del passat en fan llibres, documentals, parcs temàtics i rutes turístiques.
Els falciots tornem sempre, per la primavera, amb guerra i amb pau. Si bé jo crec que són poc presents a la nostra literatura, tot i que els menciona Serrat en una cançó, la seva equivalent castellana, el vencejo l'he trobat a molts llibres en els quals es descriuen ambients rurals. La paraula vencejo m'agrada, potser a causa de les seves evocacions literàries, vaig trigar a saber que eren el mateix que els falciots barcelonins però és que l'interès per arbres, ocells i paisatges no es desenvolupava de forma gaire acurada en les escoles de la meva infantesa, al menys, a la majoria.
En Francesc comentava fa poc que es veuen molts menys pardals que abans, és una evidència, i tot i que es donen diferents raons jo crec que els ha foragitat la fauna aviària urbana en augment, gavines, cotorres, estornells, garses. Les gavines són una mena de plaga, a la Rambla de Mar hi ha rètols dient que no se'ls doni menjar però de tota manera en troben sempre i a tot arreu i fins i tot n'he vist alguna amb un colom sangonejant al bec, en una escena que de forma malèvola podria dir que semblava humana.
Els pardals que queden són prudents i quan veuen que s'acosten els grossos fan moixoni saltironejant i ja no els veus més, o bé agafen una mica de menjar de forma ràpida i s'escapen volant, de forma discreta i apressada. Quan n'hi havia molts no en feia cas i ara que n'hi ha menys els contemplo de forma atenta, quan estic esmorzant en alguna terrasseta i s'acosten a espigolar les molles de pa que cauen al terra. Durant anys i panys van ser l'ocell de la Rambla. Dodó Escolà els va mencionar en una cançó en la qual explicava com sovint et deixaven el seu record al barret, un record menys estrident i molest que el que deixen els coloms, la veritat.
Un acudit innocent i antic explica com un amic que passeja amb un altre per la Rambla li comenta que el món és injust, els ocells tenen tot el cel i les vaques sovint s'han d'aplegar en establies incòmodes. Aleshores una d'aquelles restes orgàniques pardalenques li cau al cap i l'amic li diu: imagina que hagués estat una vaca...
La meva mare, quan encara era jove, m'anunciava sempre l'arribada del bon temps explicant-me contenta que havia vist la primera oreneta, però en realitat el que havia vist era un falciot. En una ocasió, pel que fos, un d'aquests ocells va caure al safareig de casa, són molt maldestres per moure's quan no volen. Els falciots sempre fan cara d'espantats, de prop encara més, i a mi em va fer angúnia i por però la mare el va agafar amb compte i el va llençar des del balcó cap a l'espai i em va sorprendre com volava, segur ja en un mitjà conegut.
L'any en què vaig escriure aquella entrada sobre ocells primaverals, el 2007, la meva mare va morir per la tardor, a tocar del Pilar, després d'uns mesos llargs i difícils. Jo encara treballava, aleshores. Ens anem adaptant a les pèrdues i els canvis, amb resignació i fins i tot una certa alegria absurda d'haver arribat fins aquí, cosa que no té cap mena de mèrit. La vida és breu i efímera, s'ha comparat sovint el seu pas a les quatre estacions i jo una vegada vaig escriure un poemet sobre el tema, que copio. La vida és molt amable, repetia de vegades el meu pare, i això que n'havia passat de tots colors.
Ahir, a la segona cadena, feien un documental sobre la primera guerra mundial i el vaig haver de treure, massa horrors, no entenc la lògica del capteniment humà que ha fet de la violència i l'extermini una pràctica habitual. Aquests documentals fa anys em semblaven interessants i avui arriba un moment en què no els suporto, no tinc ganes de patir en excés i ja sé moltes coses sobre aquells fets. Hi sortien dos vells supervivents, de 108 i 110 anys.
El de cent vuit era hongarès, estava prou bé, fins i tot físicament, explicava que mai més no havia anat a cap església després que ell i els seus companys, aleshores molt joves, fossin empesos per les prèdiques dels capellans patriotes a matar els altres. El de cent deu era italià, físicament estava pitjor i li mancava un ull però tenia el cap clar i explicava moltes barbaritats i com havia sobreviscut entre morts, per casualitat i atzar. Em moriré sense haver vist allò que durant els seixanta ens semblava imminent, als joves d'aleshores, la Pau Universal. Per sort i per atzar no he patit una guerra en directe. Al menys fins ara, i que duri, mai se sap. La vida és tossuda per als supervivents de les bestieses i sobta comprovar la inutilitat de les violències, per sort les generacions es renoven i del passat en fan llibres, documentals, parcs temàtics i rutes turístiques.
Els falciots tornem sempre, per la primavera, amb guerra i amb pau. Si bé jo crec que són poc presents a la nostra literatura, tot i que els menciona Serrat en una cançó, la seva equivalent castellana, el vencejo l'he trobat a molts llibres en els quals es descriuen ambients rurals. La paraula vencejo m'agrada, potser a causa de les seves evocacions literàries, vaig trigar a saber que eren el mateix que els falciots barcelonins però és que l'interès per arbres, ocells i paisatges no es desenvolupava de forma gaire acurada en les escoles de la meva infantesa, al menys, a la majoria.
En Francesc comentava fa poc que es veuen molts menys pardals que abans, és una evidència, i tot i que es donen diferents raons jo crec que els ha foragitat la fauna aviària urbana en augment, gavines, cotorres, estornells, garses. Les gavines són una mena de plaga, a la Rambla de Mar hi ha rètols dient que no se'ls doni menjar però de tota manera en troben sempre i a tot arreu i fins i tot n'he vist alguna amb un colom sangonejant al bec, en una escena que de forma malèvola podria dir que semblava humana.
Els pardals que queden són prudents i quan veuen que s'acosten els grossos fan moixoni saltironejant i ja no els veus més, o bé agafen una mica de menjar de forma ràpida i s'escapen volant, de forma discreta i apressada. Quan n'hi havia molts no en feia cas i ara que n'hi ha menys els contemplo de forma atenta, quan estic esmorzant en alguna terrasseta i s'acosten a espigolar les molles de pa que cauen al terra. Durant anys i panys van ser l'ocell de la Rambla. Dodó Escolà els va mencionar en una cançó en la qual explicava com sovint et deixaven el seu record al barret, un record menys estrident i molest que el que deixen els coloms, la veritat.
Un acudit innocent i antic explica com un amic que passeja amb un altre per la Rambla li comenta que el món és injust, els ocells tenen tot el cel i les vaques sovint s'han d'aplegar en establies incòmodes. Aleshores una d'aquelles restes orgàniques pardalenques li cau al cap i l'amic li diu: imagina que hagués estat una vaca...
Les quatre estacions
La infantesa va passar
per sota el balcó de casa
amb la innocència a les mans
I la por dins les butxaques.
Anava amb l'home del sac
I amb un àngel de la guarda.
Va passar la joventut
per sota el balcó de casa,
les mans plenes de desig
i la rauxa a les butxaques.
Anava sola pel món,
tot el món l'acompanyava.
Va arribar la maduresa
a sota el balcó de casa.
A les mans hi duia vent
I esperança a les butxaques.
Al seu costat, els records,
darrere seu, la nostàlgia.
La vellesa va venir
a sota el balcó de casa
i s'hi va quedar a dormir
sota una flonja flassada.
La pau vetllava el seu son
mentre la mort l'acotxava.
8 comentaris:
pardals no en tenim ni un a sbd, falziots encara no n'he vist cap, orenetes si, alguna. Cotorres, les que vulguis i més.
Que volin els falziots no vol pas dire que hagi arribat la primavera, deia el nano.
Jo he vist de tot una mica, Francesc. Jo crec que sí que vol dir que ha arribat, ja.
Me quedo con la frase : " Els pardals que queden són prudents "
Es posible que tengan más entendimiento que el resto de los mortales, si....es muy posible, aunque tampoco hemos de escarbar mucho para llegar a este resultado.
Salut
Un poema preciós, és ben bé la vida, que passa...
Bona tarda Júlia.
Ben completa la teva observació i, per meditar, el poema que l'acompanya.
Abans d'ahir vam veure els primers falciots, que conserven els mateixops costums i fan un vol el·líptic entre quatre parterres, cap al vespre. Són els ocells més veloços, diuen. Tant com les hores que passen.
Una abraçada, Júlia.
Tot Barcelona, la prudència no està de moda però cal recordar aquella cobla: vinieron los sarracenos/y nos molieron a palos/ que Dios ayuda a los malos/ cuando son más que los buenos...
Gràcies, M. Roser!!!
Olga, els tinc una certa devoció, ja sé que són a tot arreu però sempre els he identificat com a barcelonins, a causa del meu imaginari sentimental i certament, les hores passen molt de pressa, sembla que molt més quan més gran et fas o és que, com dic en broma de vegades, els anys avui són de poca qualitat i duren menys.
Una abraçada i un honor veure't per aquí.
Júlia
Publica un comentari a l'entrada