MODES TRÀGIQUES I LITERATURA DEL PRESENT

El dimarts, 29 de març, vam dedicar al barri una xerrada a una escola que va durar pocs anys però que va ser emblemàtica i capdavantera. Pertanyia a una mestra de família de mestres, apassionada i d'idees independentistes en una època en què d'independentistes n'hi havia mitja dotzena. En explicar les vivències escolars, tan diferents d'aquelles que es podien viure en d'altres centres, més d'una persona va remarcar que era una dona de caràcter però afectuosa, que sovint feia petons als nens i nenes petits. Aquelles anècdotes petoneres, viscudes de forma molt positiva per l'alumnat, em van fer pensar en com hauria estat de diferent la percepció si l'autor de les besadetes hagués estat un home, encara més un capellà, fins i tot una monja, perquè estem immergits en el tema espinós de la pederàstia escolar i fins i tot gestos d'afecte podrien ser avui considerats de forma estranya i equívoca.

Fa uns dies, en un programa matinal de la televisió, hi va col·laborar una dona que havia estat víctima d'horribles abusos en el sí de la família i que creia que es parlava poc del tema en aquest context, en el qual se'n produeixen força més que no pas en l'àmbit escolar. Però és que en el tema escolar tot té una mena de valor morbós afegit, encara més quan pel mig hi ha capellans. Amb les monges segurament no es donaven tants casos d'aquest tipus però, per exemple, en el cas dels nadons robats, en el qual hi havia ficada gent de molts sectors, també es va magnificar el tema de les monges implicades.

No vull defensar ningú, tot s'ha de denunciar però sembla que certes denúncies troben una mena de terreny abonat en algun moment oportú i es difonen aleshores amb més intensitat. El tema dels nadons l'havia destapat molts anys abans Interviu, per exemple, i sobre els lamentables abusos comesos per religiosos i tapats per la jerarquia catòlica havia vist jo un reportatge extens i aprofundit al canal 33, fa força temps, sense que en aquell moment se n'arribés a parlar tant. Avui, a més a més, aquests temes troben també el seu ressò novel·lístic, ja que la narrativa addueix sovint els temes d'actualitat i, en ocasions, els frivolitza. Recordo una lamentable frase d'un llibre de Vázquez Montalbán, un dels del Carvalho, en trobar un desaparegut amb VIH que agonitza: tenia cara de enfermo de moda.

Les modes en la desgràcia amollen elements literaris que poden produir obres remarcables i interessants i molta palla. L'adulteri femení i la situació de la dona sotmesa a matrimonis de conveniència, insatisfeta, va produir un gran nombre d'adulteres noucentistes, amb unes quantes d'inoblidables i clàssiques, La Regenta, Bovary, Karènina...També va produir fulletons diversos de més o menys categoria, populars, molts dels quals oblidats o gairebé. No es pot menystenir el valor de la literatura popular, un llibre com La cabana de l'oncle Tom va fer la seva feina impagable i efectiva en la percepció de l'esclavatge americà.

Tot això ve a tomb pel fet que he acabat  el llibre Ordres sagrades en el qual hi ha pederàstia religiosa irlandesa protegida pels poders vigents. No recordo haver llegit fins ara cap dels volums de Banville escrits amb el seu alter ego dedicat a la novel·la negra. El llibre m'ha decebut, potser perquè n'esperava massa. És clar que la coberta, en un estil que avui sembla estar de moda i que em fa enyorar dissenys d'altres temps, ja no em va fer el pes. I tampoc em va fer el pes el títol, ja que et diu, d'avançada, què t'hi trobaràs. A favor hi trobem la prosa detallista de l'autor, un gat vell amb molts recursos i un gran prestigi assolit amb els seus llibres anteriors no-negres. Potser és que la literatura negra ja empatxa una mica hores d'ara. 

Black-Banville recorre a quelcom habitual en el gènere, més enllà del fet delictiu, les seves novel·les de gènere són una mena de saga del protagonista. En els llibres clàssics hi sortien Maigret o la senyoreta Marple però de les seves vides privades en sabíem molt poca cosa, pràcticament, res. Avui és molt habitual que les trames negres de les novel·les ídem comptin com a principal argument amb la vida privada del  protagonista que pot ser policia o metge forense, com en aquest cas, i que aquesta vida es desenvolupi de forma més o menys lenta implicant tot un mosaic de parents i saludats en els crims i investigacions.  Crec que tot plegat té una certa influència de les sèries televisives.

En aquest llibre en concret s'acaba amb un final obert i inquietant respecte, per exemple, a la salut del senyor Quirke, un personatge atractiu i turmentat el qual en la bona sèrie sobre aquests llibres, anglesa, és clar, està interpretat pel sempre eficaç Gabriel Byrne, per qui tinc debilitat des que va ser el seriós i culte senyor Bhaer en la versió de Little Women del 1994, interessant i amb un bon repartiment, tot i que no va rebre una acollida excessivament entusiasta, crec que de forma injusta. Continuarà, vaja... Però el crim es resol de forma tan expeditiva i està tan mal explicat i poc justificat que no pots evitar una certa sensació d'estafa en acabar la lectura, tot i que el bon ofici de l'autor, pel que fa a l'escriptura fora del context concret, sigui l'habitual.