RETRAT DIGITAL D'UNA DAMA NOUCENTISTA

Hi ha autors als quals no nego mèrits però els quals, per raons inexplicables i subjectives, no m'acaben de fer el pes. Un d'ells és el molt lloat Banville, candidat possible i probable a algun proper Nobel. Tampoc em fa sempre el pes en el seu alter ego, Black. I això em passa, així mateix, amb una de les icones de Banville, Henry James. Tot i amb això admeto que un i altre escriuen molt i molt bé, per això paga la pena agafar sense prejudicis qualsevol llibre seu.

Una de les novel·les de James més coneguda, que hem pogut veure en pel·lícula, com d'altres, és el Retrat d'una dama, un llibre molt llarg, considerat per alguns entesos el millor de l'autor. Té un final ambigu, estrany i obert. James va manifestat en més d'una ocasió que no escriuria mai cap seqüela del llibre, tot i que sembla que li van sol·licitar sovint.

Però ara ho ha fet John Banville, entomant l'estil i els personatges amb molta grapa, no li nego. La senyora Osmond, de la qual tenim versió catalana gràcies a Bromera, recupera Isabel Archer i tot el seu nombrós entorn i ens explica una part més de la seva història. El final tampoc no és tancat del tot i encara la dama protagonista podria ressuscitar en algun moment. La novel·la és excel·lent pel que fa a la forma, tot i que el temps no passa en debades i per més que Banville sigui James pertany, de fet, a una època molt diferent.

Tot es pot fer si es fa bé, és clar. Banville ho ha fet molt bé però tinc cert refús per aquestes recreacions, que de tant en tant recuperen personatges i textos, això de les continuacions fora d'època no és res que no s'hagi intentat i realitzat ja, amb resultats diversos. Fa poc crec algú va ressuscitar el Carvalho, per posar el primer exemple que em ve a la memòria. Jo mateixa tinc una obreta de teatre escrita, un divertiment, en el qual faig sortir unes quantes dames de la literatura catalana, les reuneixo en una residència d'avis i faig que ens expliquin com els va anar a partir del final de la seva vida literària. 

Henry James no hi pot dir la seva, no sabem si l'esforç li hauria fet o no gràcia. Els lectors seguidors i amants de Banville, que són molts i moltes, han acollit el llibre amb entusiasme, un entusiasme que no acabo de compartir del tot. Potser és que ja James, en el seu Retrat, m'angunieja una mica, immergit en un món elitista i allunyat d'un món real força galdós. Tens la sensació de què tothom es mira el melic malgrat que els personatges respiren realitat i humanitat i reflecteixen de forma magistral les contradiccions i mediocritats de la natura humana. 

Hi ha molta gent partidària dels finals oberts i poc explicats. No és el meu cas. Tot i que els finals són, necessàriament oberts, car la vida dels humans no acaba en cap punt concret i, si l'heroi mor, resten els del seu entorn i la descendència, m'agrada tancar un llibre de forma una mica contundent. Una novel·la o una pel·lícula de misteri poden finalitzar sense que s'agafi al criminal, sense que sapiguem qui és el criminal o fins i tot amb un pobre innocent condemnat de forma injusta, de fet avui hi ha una certa tendència a deixar-nos amb angúnia, però si això fos constant viuríem en un estat d'insatisfacció insuportable, la veritat.

Tot i que espero que cap escriptor no s'animi a seguir l'exemple de Banville i a recuperar dames més properes per a donar-les un futur una mica menys decebedor, confesso que m'hauria agradat que Clarín hagués estat una mica més amable amb Ana Ozores i m'he imaginat sovint la Regenta donant un cop de timó a la seva vida, guillant, per exemple, a París o trobant un senyor raonablement adient als seus desitjos. De tota manera, val més no donar idees, cal deixar descansar les dames i els llibres com estan i com els van abandonar els seus creadors originals. Tot i amb això cal admetre que La senyora Osmond és una bona novel·la, molt ben escrita i que demostra una vegada més que Banville és un rara avis amb intel·ligència, recursos i una cultura de categoria.

MODES TRÀGIQUES I LITERATURA DEL PRESENT

El dimarts, 29 de març, vam dedicar al barri una xerrada a una escola que va durar pocs anys però que va ser emblemàtica i capdavantera. Pertanyia a una mestra de família de mestres, apassionada i d'idees independentistes en una època en què d'independentistes n'hi havia mitja dotzena. En explicar les vivències escolars, tan diferents d'aquelles que es podien viure en d'altres centres, més d'una persona va remarcar que era una dona de caràcter però afectuosa, que sovint feia petons als nens i nenes petits. Aquelles anècdotes petoneres, viscudes de forma molt positiva per l'alumnat, em van fer pensar en com hauria estat de diferent la percepció si l'autor de les besadetes hagués estat un home, encara més un capellà, fins i tot una monja, perquè estem immergits en el tema espinós de la pederàstia escolar i fins i tot gestos d'afecte podrien ser avui considerats de forma estranya i equívoca.

Fa uns dies, en un programa matinal de la televisió, hi va col·laborar una dona que havia estat víctima d'horribles abusos en el sí de la família i que creia que es parlava poc del tema en aquest context, en el qual se'n produeixen força més que no pas en l'àmbit escolar. Però és que en el tema escolar tot té una mena de valor morbós afegit, encara més quan pel mig hi ha capellans. Amb les monges segurament no es donaven tants casos d'aquest tipus però, per exemple, en el cas dels nadons robats, en el qual hi havia ficada gent de molts sectors, també es va magnificar el tema de les monges implicades.

No vull defensar ningú, tot s'ha de denunciar però sembla que certes denúncies troben una mena de terreny abonat en algun moment oportú i es difonen aleshores amb més intensitat. El tema dels nadons l'havia destapat molts anys abans Interviu, per exemple, i sobre els lamentables abusos comesos per religiosos i tapats per la jerarquia catòlica havia vist jo un reportatge extens i aprofundit al canal 33, fa força temps, sense que en aquell moment se n'arribés a parlar tant. Avui, a més a més, aquests temes troben també el seu ressò novel·lístic, ja que la narrativa addueix sovint els temes d'actualitat i, en ocasions, els frivolitza. Recordo una lamentable frase d'un llibre de Vázquez Montalbán, un dels del Carvalho, en trobar un desaparegut amb VIH que agonitza: tenia cara de enfermo de moda.

Les modes en la desgràcia amollen elements literaris que poden produir obres remarcables i interessants i molta palla. L'adulteri femení i la situació de la dona sotmesa a matrimonis de conveniència, insatisfeta, va produir un gran nombre d'adulteres noucentistes, amb unes quantes d'inoblidables i clàssiques, La Regenta, Bovary, Karènina...També va produir fulletons diversos de més o menys categoria, populars, molts dels quals oblidats o gairebé. No es pot menystenir el valor de la literatura popular, un llibre com La cabana de l'oncle Tom va fer la seva feina impagable i efectiva en la percepció de l'esclavatge americà.

Tot això ve a tomb pel fet que he acabat  el llibre Ordres sagrades en el qual hi ha pederàstia religiosa irlandesa protegida pels poders vigents. No recordo haver llegit fins ara cap dels volums de Banville escrits amb el seu alter ego dedicat a la novel·la negra. El llibre m'ha decebut, potser perquè n'esperava massa. És clar que la coberta, en un estil que avui sembla estar de moda i que em fa enyorar dissenys d'altres temps, ja no em va fer el pes. I tampoc em va fer el pes el títol, ja que et diu, d'avançada, què t'hi trobaràs. A favor hi trobem la prosa detallista de l'autor, un gat vell amb molts recursos i un gran prestigi assolit amb els seus llibres anteriors no-negres. Potser és que la literatura negra ja empatxa una mica hores d'ara. 

Black-Banville recorre a quelcom habitual en el gènere, més enllà del fet delictiu, les seves novel·les de gènere són una mena de saga del protagonista. En els llibres clàssics hi sortien Maigret o la senyoreta Marple però de les seves vides privades en sabíem molt poca cosa, pràcticament, res. Avui és molt habitual que les trames negres de les novel·les ídem comptin com a principal argument amb la vida privada del  protagonista que pot ser policia o metge forense, com en aquest cas, i que aquesta vida es desenvolupi de forma més o menys lenta implicant tot un mosaic de parents i saludats en els crims i investigacions.  Crec que tot plegat té una certa influència de les sèries televisives.

En aquest llibre en concret s'acaba amb un final obert i inquietant respecte, per exemple, a la salut del senyor Quirke, un personatge atractiu i turmentat el qual en la bona sèrie sobre aquests llibres, anglesa, és clar, està interpretat pel sempre eficaç Gabriel Byrne, per qui tinc debilitat des que va ser el seriós i culte senyor Bhaer en la versió de Little Women del 1994, interessant i amb un bon repartiment, tot i que no va rebre una acollida excessivament entusiasta, crec que de forma injusta. Continuarà, vaja... Però el crim es resol de forma tan expeditiva i està tan mal explicat i poc justificat que no pots evitar una certa sensació d'estafa en acabar la lectura, tot i que el bon ofici de l'autor, pel que fa a l'escriptura fora del context concret, sigui l'habitual.

SOBRE LLIBRES I ESCRIPTORS, BANVILLE I ALGUNS ALTRES

Tot i que John Banville porta molts anys escrivint l'interès per la seva obra ha fet una revifalla a partir de la concessió del Premi Príncep d'Astúries. Una bona amiga i gran lectora seva em va passar El libro de las pruebas, recentment reeditat per Alfaguara, perquè no es va adonar que era el mateix que El llibre de l'evidència, editat per Proa i amb una traducció de Dolors Udina en el ja remot 1992, fins que no el va començar a llegir. Anagrama el va editar per primera vegada el 2000. Em temo que el llibre de Proa no es troba ja més que en aquestes webs de segona mà, avui imprescindibles. Encara em sorprèn com trobem traduccions de llibres importants en català, abans fins i tot que les castellanes i abans els autors no arribessin a allò que en diuen el gran públic. Fins i tot les imatges d'aquest llibre en l'edició catalana i la d'Anagrama les he tret de todo colección.

Confesso que no havia llegit fins fa poc temps res d'aquest autor. Diuen alguns experts que el Llibre de l'evidència és un bon títol per entrar en l'univers de Banville. Ara estic llegint Impostures. No es pot negar la grapa i l'originalitat de l'escriptor però els seus personatges són estranys i neguitegen, no puc dir pas que de moment hi gaudeixi en excés tot i que li reconec el mèrit d'haver creat un estil personal. Imagino que llegir-lo en anglès deu resultar molt més interessant, de vegades amb determinats escriptors, i aquest n'és un, tens la percepció de què et perds moltes coses en no poder-lo entendre en la llengua original.

Banville, que també ha escrit teatre, va començar el 2006 a escriure novel·la negra, amb el pseudònim de Benjamin Black. Tot i que Banville és un autor d'èxit i amb molts seguidor deu haver fet més calaix amb aquests llibres que amb els altres tot i que la crítica especialitzada, en general, els considera de menys volada. D'alguns d'aquests llibres, els protagonitzats per Quirke, un patòleg forense, els anglesos n'han fet una sèrie força ben feta, com tenen per costum, que s'ha anat emetent per Antena 3.

Només en vaig poder veure el primer capítol, Christine Falls, no he llegit el llibre, però la temàtica em va semblar ja una mica tronada: nens robats, monges inquietants, la Irlanda fosca dels cinquanta, tan semblant a l'Espanya catòlica de la mateixa època, i sentiments tirant a incestuosos per part d'alguns personatges a més a més de sectes raretes amb intencions poc clares. Com que l'incest sembla ser un tabú que encara, de forma inexplicable, té el seu pes, de tant en tant en surt algun al llibres i pel·lícules, consumat o no, per tal d'escandalitzar-nos una mica tot i que ja no ens espantem de res. Això dels nens robats per monges em temo que també es convertirà en un tema clàssic i recurrent durant una bona temporada.

La novel·la negra sempre ha tingut públic però darrerament el seu excés i el gust pel gènere em resulta inquietant, la veritat i ho he comentat en més d'una ocasió. Fa anys, uns quants, algú es va preocupar de quantificar el nombre de violències que ens amollaven per la tele un dia sí i un altre també però jo diria que la cosa ha anat a més, tot i que no veig que en l'actualitat hi hagi ningú disposat a quantificar-les.  Millors o pitjors hi ha un gran nombre de sèries de lladres i serenos amb variables diverses, a més dels refregits estiuencs de la senyora Fletcher i els seus crims light sempre castigats i fins i tot amb criminals que es penedeixen dels seus actes i els confessen sense problemes en veure's descoberts. Els espais de llibreries i biblioteques dedicats al gènere no fan res més que créixer de forma indiscriminada.

Molts periodistes, cantants i d'altres professionals, tenen la dèria d'escriure una novel·la en algun moment i molts novel·listes d'èxit tenen també la dèria d'escriure novel·la negra o alguna cosa semblant, per tal d'aprofitar la moda o potser per gust pel gènere, qui sap. Recordo un poema de El trobador català en el qual un rei vol ser artista pel fet que era més bella i ben vista la corona de l'artista que la corona del rei. Eren èpoques d'exaltació de la personalitat de l'artista, avui però també el concepte d'art es troba en hores baixes, lligat als calerons i a la promoció, com la literatura i com gairebé tot. Ningú no està mai content del tot amb el que fa, ni tan sols aquells que es pot dir que han triomfat.

El llibre de l'evidència, nom més fidel al títol original, no és un relat negre però també hi ha un crim gratuït per la qual cosa se l'ha comparat amb L'estranger, de Camus, novel·la que en català és sovint mencionada com L'estrany tot i que jo els trobo molt diferents, sobretot pel que fa a les intencions i a la filosofia que s'hi percep. En tot cas també els he llegit en èpoques diferents de la meva vida i això compta. 

A la vida no tot són crims, també hi ha amors consistents i saludables, per fortuna, però la novel·la rosa, que en d'altres llengües té el seu públic i les traduccions de la qual es venen prou bé per aquí, està mal considerada com durant anys ho han estat els tebeos infantils de nenes. També és cert que hi ha novel·la rosa encoberta i ben embolcallada, per tal que no ho sembli. Segons la meva opinió aquest és el cas de l'exitós temps entre costures, per exemple. Fins i tot certa novel·la eròtica pujada de to que s'ha venut com els bunyols per Quaresma té un cert tint rosa, nois rics, noies pobres, submissió femenina i finals més o menys convencionals. 

Llegir està bé i distreu però sacralitzar els llibres respon a idees del passat, de la mateixa manera que se sacralitzava el pa i era pitjor llençar pa que no pas llençar un tros de carn. Els llibres, avui, es produeixen en excés, n'hi ha de bons, de dolents i de dolentíssims, pesen i acumulen pols, tothom els lloa però molta gent se'n vol desfer com sigui, sobretot de les enciclopèdies, que tan bon servei ens van fer durant una època. Ahir mateix algun diari recordava els cinquanta anys de l'inici de l'edició de la GEC, tot i que també en mencionava, ni que fos de puntetes, algunes misèries interiors. Som un país en el qual resulten habituals les arrencades de cavall i les aturades de ruc tot i que després, amb el pas del temps, tot es mitifiqui. En podria posar un munt d'exemples lligats a quelcom molt nostrat, el cofoisme.