ADOLESCÈNCIES DIFÍCILS I NOVEL·LES D'ÈXIT

En una ocasió vaig escoltar l'escriptora Rosa Montero dient que considerava la novel·la un gènere de maduresa. Aquesta afirmació pot tenir una part de veritat però el cert és que en el mon de la literatura trobem grans variables, gent jove que ha triomfat amb una història amb grapa i que després ha fet poca cosa, i d'altra que ha anat millorant de mica en mica fins a elaborar alguna cosa de pes. Cal comptar amb la xamba, és clar, de poder i saber vendre el producte, aspecte, aquest, que si bé va lligat a promocions i personalitat de l'escriptor o escriptora, també precisa d'una gran part de sort. 

La joventut té un valor afegit, indefugible, i hi ha una mena de tendència, amb rerefons comercial, a fer constantment descobriments de nous valors, en la literatura, en el cinema, en la música i en molts camps de la creativitat. El moment també compta, el llibre de Xavi Ayén sobre el boom de la novel·la hispanoamericana incideix una mica en aquest aspecte, després de Vargas Llosa i García Márquez van sorgir autors tan bons o millors que no pas ells, però ja eren sobrers i no van passar de secundaris. Darrerament he acabat el llibre sobre els Lara, molt saludable per a desmitificar el mon de la literatura, en general.

Lize Spit és una jove escriptora belga, nascuda l'any 1988, i amb El desgel, la seva primera novel·la, tot i que ha escrit articles i guions i té una formació en el camp de l'escriptura, ha aconseguit allò que tanta gent ambicionem en debades, quan publiquem un llibre: un gran ressò i un èxit de vendes extraordinari, acompanyat del calaix corresponent. No sabem com li anirà en el futur, aquests èxits, en ocasions, ajuden a vendre però també poden esdevenir un llast. El llibre, força ben escrit, massa llarg, i amb alguns recursos i concessions que en altres temps es consideraven trampetes, tracta d'un tema molt conegut i que sempre revifarà: l'adolescència i els seus riscos. Les trampetes a les quals em refereixo consisteixen en fer anticipacions enigmàtiques, en el sentit de què passarà alguna cosa terrible. 

Quan jo estudiava, de joveneta, el professor Tuson ja ens va fer veure alguns d'aquests recursos oportunistes a llibres de l'època, com ara La familia de Pascual Duarte, de Cela. Els tallers i escoles d'escriptura ensenyen aquesta mena de paranys destinats a enganxar el lector, però no tothom té la gràcia suficient a l'hora de fer-los servir. Isabel Clara Simó ironitzava amb això de què el llibre ha d'enganxar però en el mon actual, amb el consum cultural vigent, si un llibre no enganxa, d'entrada, ho té molt difícil per tal d'assolir un nivell de vendes interessant. I si el llibre no ven l'editorial, per ben intencionada que sigui, en sortirà perjudicada.

Aquest llibre me n'ha evocat molts altres. Els fets se situen en l'actualitat, en un poblet belga, però podria ser qualsevol poble de qualsevol lloc i, fins i tot, més enllà de la presència de mòbils i ordinadors, ens hi podríem ensopegar en qualsevol època. En ocasions sembla inversemblant que ens trobem a Europa, en el moment actual. Encara hi ha llavis leporins, per les nostres ruralies? Els pobles petit encara son comunitats complexes, tancades, per molt que les comunicacions hagin millorat força. No hi ha una assistència social efectiva, a Bèlgica, que sigui capaç de donar suport a fills de pares alcohòlics? Malauradament sabem que és així, la protecció oficial, ben intencionada, no sempre funciona.

Un problema de les petites poblacions, en aquest mon amb una gran tendència a la concentració urbana, és que hi ha pocs infants, poc jovent. Les relacions son limitades i una mica claustrofòbiques fins que no tens cotxe propi i recursos per a tocar el dos quan t'abelleix. Un llibre de la gran Ruth Rendell explicava molt bé la situació, et sens còmode en una petita comunitat, fins i tot segur, però de jove tan sols tens ganes de guillar-ne així que puguis. 

Un petit grup d'infants, el nucli del qual el formen la protagonista, dos amics seus, i, més endavant, una altra noia que incidirà en tot plegat de forma directa, es dediquen a jocs perillosos, relacionats amb el sexe i amb aquest rerefons de crueltat perversa que tant de material ha fornit a llibres i pel·lícules. Quan aquests actes cruels se situen abans del nazisme sempre hi ha qui hi veu una relació però, en aquest cas, les coses passen, com qui diu, fa quatre dies i per més allargada que sigui l'ombra del catolicisme belga i de la seva estranya monarquia resistent, amb un paio com el senyor Leopoldo en els seus ancestres, el present es el present.

El problema és que ens passem més de quatre-centes pàgines i escaig esperant que passi el que ha de venir, mentrestant se'ns donen referències i pistes, algunes de falses, fins i tot, i al capdavall, com sol passar en tants llibres, la tragèdia no és ben bé el que pensaves que seria i tot plegat frega la inversemblança, àdhuc la venjança final de la protagonista, en el seu retorn al poble maleït. Per cert, l'enigma que ens guia vers el desenllaç, relacionat amb un bloc de gel, solidificat al principi del llibre, l'havia sentit explicar ja en els meus anys escolars. La pala de la coberta també té a veure amb el tema. 

Per tal d'amanir el conjunt es recorre a evocar de forma directa i sense manies, aspectes desagradables, suors, defecacions, vòmits, ferides, sang, maltractaments d'animals i coses així. Avui costa molt escandalitzar la gent, ja hem vist i llegit de tot, pràcticament. El gremi dels carnissers potser hauria de fer-hi alguna cosa, en general la literatura i el cinema no els tracten gaire bé i aquest tractament fa pensar en possibles missatges subliminals encaminats a difondre el veganisme.

Les poques relliscades vers una certa tendresa son poques i escadusseres. Malgrat tants condicionants i temes recurrents no m'estranya que el llibre s'hagi venut, té ganxo, vaja, tot i que no comparteixo algunes lloances entusiastes que li han dedicat alguns comentaristes. Suposo que no és el mateix que el llegeixi algú jove i amb poca experiència lectora, encara, o gent de la meva edat, que ja vam patir amb els adolescents de l'Ana María Matute o amb aquells alumnes abusadors de l'escola militar del jove Törless, per exemple. Pel llibre hi planen la mort, el suïcidi, l'assetjament, poc  explicat però intuït. 

De fet, el suïcidi jove o adolescent és un motiu habitual de mort prematura, per molts motius, espinosos i que no sempre s'aclareixen ja que aquestes morts s'intenten silenciar o amagar. Darrerament va morir una cantant relativament jove i per les xarxes vaig llegir més d'un que suposava que s'havia suïcidat, ja que quan no s'expliquen els motius de la defunció inesperada, en general, la mort sol ser d'aquest tipus.  Sovint és així i encara costa dir les coses pel seu nom, en aquest tema.

Això de l'adolescència fosca continuarà sent un filó interessant, al capdavall aquesta etapa vital és com un foc inevitable que et pot cremar molt o poc, i el seu resultat depèn, com les vendes de llibres, de la sort, de l'entorn familiar i social i de la grapa vital de cadascú. En molts casos es relacionen aquests temes amb el context polític del moment o en el que pot venir després. Però hi ha alguna cosa més que no és ni social, ni política, ni familiar, relacionada amb la bondat i la maldat i amb la capacitat d'algunes persones, fins i tot des de la infantesa, per fer-ne de grosses. I amb la covardia d'algunes altres que es conformen amb mirar, sense implicar-se. En algun lloc vaig llegir, fa temps, i sento no recordar-ne la font exacta, que al mon hi ha unes quantes persones bones, unes quantes de dolentes, i una gran massa d'indiferents i covardes, que actuen segons convé, és clar.

MODES TRÀGIQUES I LITERATURA DEL PRESENT

El dimarts, 29 de març, vam dedicar al barri una xerrada a una escola que va durar pocs anys però que va ser emblemàtica i capdavantera. Pertanyia a una mestra de família de mestres, apassionada i d'idees independentistes en una època en què d'independentistes n'hi havia mitja dotzena. En explicar les vivències escolars, tan diferents d'aquelles que es podien viure en d'altres centres, més d'una persona va remarcar que era una dona de caràcter però afectuosa, que sovint feia petons als nens i nenes petits. Aquelles anècdotes petoneres, viscudes de forma molt positiva per l'alumnat, em van fer pensar en com hauria estat de diferent la percepció si l'autor de les besadetes hagués estat un home, encara més un capellà, fins i tot una monja, perquè estem immergits en el tema espinós de la pederàstia escolar i fins i tot gestos d'afecte podrien ser avui considerats de forma estranya i equívoca.

Fa uns dies, en un programa matinal de la televisió, hi va col·laborar una dona que havia estat víctima d'horribles abusos en el sí de la família i que creia que es parlava poc del tema en aquest context, en el qual se'n produeixen força més que no pas en l'àmbit escolar. Però és que en el tema escolar tot té una mena de valor morbós afegit, encara més quan pel mig hi ha capellans. Amb les monges segurament no es donaven tants casos d'aquest tipus però, per exemple, en el cas dels nadons robats, en el qual hi havia ficada gent de molts sectors, també es va magnificar el tema de les monges implicades.

No vull defensar ningú, tot s'ha de denunciar però sembla que certes denúncies troben una mena de terreny abonat en algun moment oportú i es difonen aleshores amb més intensitat. El tema dels nadons l'havia destapat molts anys abans Interviu, per exemple, i sobre els lamentables abusos comesos per religiosos i tapats per la jerarquia catòlica havia vist jo un reportatge extens i aprofundit al canal 33, fa força temps, sense que en aquell moment se n'arribés a parlar tant. Avui, a més a més, aquests temes troben també el seu ressò novel·lístic, ja que la narrativa addueix sovint els temes d'actualitat i, en ocasions, els frivolitza. Recordo una lamentable frase d'un llibre de Vázquez Montalbán, un dels del Carvalho, en trobar un desaparegut amb VIH que agonitza: tenia cara de enfermo de moda.

Les modes en la desgràcia amollen elements literaris que poden produir obres remarcables i interessants i molta palla. L'adulteri femení i la situació de la dona sotmesa a matrimonis de conveniència, insatisfeta, va produir un gran nombre d'adulteres noucentistes, amb unes quantes d'inoblidables i clàssiques, La Regenta, Bovary, Karènina...També va produir fulletons diversos de més o menys categoria, populars, molts dels quals oblidats o gairebé. No es pot menystenir el valor de la literatura popular, un llibre com La cabana de l'oncle Tom va fer la seva feina impagable i efectiva en la percepció de l'esclavatge americà.

Tot això ve a tomb pel fet que he acabat  el llibre Ordres sagrades en el qual hi ha pederàstia religiosa irlandesa protegida pels poders vigents. No recordo haver llegit fins ara cap dels volums de Banville escrits amb el seu alter ego dedicat a la novel·la negra. El llibre m'ha decebut, potser perquè n'esperava massa. És clar que la coberta, en un estil que avui sembla estar de moda i que em fa enyorar dissenys d'altres temps, ja no em va fer el pes. I tampoc em va fer el pes el títol, ja que et diu, d'avançada, què t'hi trobaràs. A favor hi trobem la prosa detallista de l'autor, un gat vell amb molts recursos i un gran prestigi assolit amb els seus llibres anteriors no-negres. Potser és que la literatura negra ja empatxa una mica hores d'ara. 

Black-Banville recorre a quelcom habitual en el gènere, més enllà del fet delictiu, les seves novel·les de gènere són una mena de saga del protagonista. En els llibres clàssics hi sortien Maigret o la senyoreta Marple però de les seves vides privades en sabíem molt poca cosa, pràcticament, res. Avui és molt habitual que les trames negres de les novel·les ídem comptin com a principal argument amb la vida privada del  protagonista que pot ser policia o metge forense, com en aquest cas, i que aquesta vida es desenvolupi de forma més o menys lenta implicant tot un mosaic de parents i saludats en els crims i investigacions.  Crec que tot plegat té una certa influència de les sèries televisives.

En aquest llibre en concret s'acaba amb un final obert i inquietant respecte, per exemple, a la salut del senyor Quirke, un personatge atractiu i turmentat el qual en la bona sèrie sobre aquests llibres, anglesa, és clar, està interpretat pel sempre eficaç Gabriel Byrne, per qui tinc debilitat des que va ser el seriós i culte senyor Bhaer en la versió de Little Women del 1994, interessant i amb un bon repartiment, tot i que no va rebre una acollida excessivament entusiasta, crec que de forma injusta. Continuarà, vaja... Però el crim es resol de forma tan expeditiva i està tan mal explicat i poc justificat que no pots evitar una certa sensació d'estafa en acabar la lectura, tot i que el bon ofici de l'autor, pel que fa a l'escriptura fora del context concret, sigui l'habitual.

CONTRADICCIONS PASQUALS

Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.

Olga, Xirinacs, Preneu les roses, Dia de la Poesia, 2016

Algun capellà progressista de la meva joventut em va comentar en una ocasió que la Pasqua era poc celebrada a casa nostra, en comparació amb el Nadal. En d'altres països la Pasqua de Resurrecció és celebrada amb molt més esplendor. Malgrat les moltes misses que vaig escoltar de petita i de joveneta vaig trigar a conèixer el valor simbòlic de la Vetlla Pasqual. Per acabar-ho d'adobar encara vaig fer picar tapadores de cassoles al balcó, en els matins d'aquells antics Dissabtes de Glòria autàrquics, amb la intenció de matar jueus. I que Déu em perdoni, ja que no sabia el que feia.

Sembla que en ocasions els temes convergeixin per una estranya casualitat en l'imaginari personal. El dia 21 es va celebrar el Dia de la Poesia, no entraré ara en si fa falta dedicar dies a aquesta mena de coses. Vaig assistir a l'acte que es va celebrar a Santa Mònica, sobretot pel fet que la poeta triada aquest any per a escriure el poema corresponent ha estat Olga Xirinacs i molts ja sabeu que participo en una mena de campanya espontània per tal de reivindicar la seva trajectòria literària. El poema,  en un dels fragments, fa referència a l'obra Resurrecció, de Tolstoi, i Laura Borràs el va comentar de forma acurada i profunda. 

La primera pàgina de la novel·la, aquesta que s'evoca en el poema, parla sobre com, per damunt de totes les destruccions que els homes provoquen, torna la primavera, de forma inevitable i recurrent. La primavera, en els països de clima extrem, té un pes específic més contundent que no pas en els mediterranis i això explicaria en part que la Pasqua no assoleixi pels nostres verals la mateixa importància que a Rússia o l'Europa central. Recordar que tot pot rebrotar malgrat que els humans s'esforcin una i altra vegada en exterminar tota mena de bitxo vivent, altres humans inclosos, pot semblar un tòpic però és una realitat. De vegades, quan llegeixo llibres amb rerefons històric, em sorprèn més el que queda que no pas el que s'ha arribat a destruir. 

Vaig comentar fa uns dies que estic llegint, i encara en tinc per dies, el llibre de Wiesenthal sobre Rilke, El vidente y lo oculto, molt més que una biografia del poeta. En ell l'autor evoca l'estada de Rilke a Rússia, amb Lou Andreas, i com va viure la Pasqua en aquell país. També explica els sentiments d'un Stendhal fastiguejat, que acompanyava l'exèrcit napoleònic i que va manifestar que l'únic moment remarcable de tota aquella barbàrie que havia provocat el seu exèrcit va ser el moment en què les campanes de la capital russa van repicar per celebrar la Pasqua.

A Resurrecció, un títol que ja ho diu tot, la Pasqua té un paper ambivalent car en una nit de Pasqua, en tornar de l'església, el protagonista sedueix la noieta que temps després retrobarà i voldrà ajudar per tal d'ajudar-se ell mateix. Davant de molta literatura del passat i també en escoltar històries que narrava la gent gran durant la meva infantesa, em sorprenia la indiferència amb la qual molts homes semblaven ignorar que podien deixar embarassades les dones i provocar un problema gruixut. 

Tot allò dels embarassos abans d'hora, dels abandonaments de promeses deshonrades i dels fills il·legítims va ocupar una bona part del cinema i de la literatura d'altres temps però reflectia un problema ben real. Una gran part del teatre popular de patacada que es representava a molts teatres del Paralelo mític explotava de forma intensiva el tema de la dona seduïda, abandonada, forçada, mare soltera...

Per tal de fer minvar aquells sentiments de culpa se suposava, i encara hi ha llocs i persones que ho suposen, que si la dona no volia no s'aconseguia l'abús pertinent. També, tot s'ha de dir, vaig conèixer alguns casos a l'inrevés, seductores enredadores de xicots de bona fe que es veien obligats a casar-se perquè eren honestos i creien que calia complir. Això li passa, per exemple, al protagonista de L'arbre de la vida i a un personatge d'un llibre de Maruja Torres, crec que és Un calor tan cercano.

Resurrecció és la darrera novel·la de Tolstoi i no és pas de les més apreciades per la crítica especialitzada tot i que això de la valoració és relatiu i subjectiu. Jo tenia mitificat aquest autor i avui el veig d'una altra manera, sense treure-li mèrits literaris ni personals. Però era un il·luminat i la seva pobra dona, de qui es diu que fins i tot va ser autora de molts dels fragments dels seus llibres, els quals copiava i re-copiava a mà, es va fer un tip de tenir fills i filles i fins i tot la posteritat encara n'ha dit penjaments. 

Si em costava d'entendre que els homes deshonressin alegrament les noietes també em costava d'entendre que homes intel·ligents, intel·lectuals i artistes amb idees solidàries i humanístiques, Maragall, Tolstoi, Schubert, Dickens, no paressin de fer fills a la dona i a més a més encara es busquessin en ocasions embolics diversos quan la senyora, per raons òbvies, estava fins al monyo de tenir relacions sexuals i anar parint, i a més a més havia envellit de forma prematura. Potser és que em costa entrar en el context i en la mentalitat masculines, no ho sé.

De Resurrecció se n'han fet moltes edicions en castellà però, que jo sàpiga, si la volem llegir en català encara hem de recórrer a la versió de 1928, la de la traducció de Llates i Maseras, traducció que imagino feta a partir de versions franceses o angleses. Jo la vaig llegir per primera vegada fa molts anys, en castellà i en un volum esgrogueït de segona mà comprat als Encants, amb fulls que es desenganxaven i una tipografia que avui em faria patir de valent. Crec que era aquesta, l'edició, però no n'estic del tot segura.

De l'obra se n'han fet moltes versions per al cinema i la televisió. L'enyorada tele d'altres temps, que amb una sabata i una espardenya feia miracles, en va oferir una versió adaptada, l'any 1966, amb Julio Núñez i Maria Massip en els papers principals. Tots dos són morts. Massip era una gran actriu però va acabar per fer, sobretot, doblatge, i va morir amb tot just seixanta anys. A Núñez, un dels meus amors televisius, ja l'he recordat en d'altres ocasions, tampoc no va morir molt gran. Hi sortia, en un altre paper, Estanis González, un altre actor tot terreny que abans de la tele ja havia estat popular pels seus programes de ràdio. L'any 78 encara se'n va fer una altra versió televisiva, més fluixeta pel meu gust, amb Ana Maria Vidal i Antonio Jabalera.

La primavera, de moment, sempre torna, però nosaltres passem i no tornarem, com diu aquella cançó castellana de Nadal i com va constatar el poeta Bécquer en els seus famosos versos sobre mareselves i orenetes que no seran les d'abans. Per això l'únic que es pot fer és celebrar de forma intensiva el retorn de la primavera mentre puguem, car no sabem quina serà la darrera. Parlant d'orenetes, avui he vist les primeres, al menys en colla, car de forma esporàdica diria que n'havia vist alguna dies enrere. Preneu les roses, va posar per títol al seu poema Olga Xirinacs. Doncs, això.

LA FAMÍLIA KARNOWSKY I EL TERRIBLE DECORAT DE LA HISTÒRIA VISCUDA

Els llibres, o les pel·lícules, d'una altra manera, assoleixen importància i grandesa quan sobrepassen la seva temàtica, lligada a un temps i a unes circumstàncies, i els sentim com a universals, ens hi trobem reflectits d'alguna manera. Això no sempre passa, fins i tot ni tan sols s'esdevé amb llibres que pertanyen al nostre món cultural proper i que en llegir-los ens sonen tan falsos com un duro sevillano. Els bons llibres, en general, no defensen tesis ideològiques o, si ho fan, no ens n'hem d'adonar.

Un dels darrers llibres en els quals he copsat aquest sentiment d'universalitat ha estat La familia Karnowsky, de l'altre germà Singer. Mentre que Los hermanos Ashkenazi va passar una mica de puntetes aquest altre ha tingut una acollida més massiva per part del públic i això pot venir propiciat per moltes circumstàncies. Una manera de calibrar-ho és repassar, per exemple, les llistes d'espera de les biblioteques públiques.

A l'altre germà Singer, Bashevis, el del Nobel, el vam conèixer amb motiu sobretot, de la concessió del premi i podem disposar d'un gran nombre de llibres seus a l'abast. De Yehoshua, de moment, ens hem de conformar, si no sabem prou anglès, amb aquests dos. I de la noia de la família, Esther Kreitman,  crec que encara no es pot trobar res ni en castellà ni en català. 

Les històries familiars ens impliquen a fons, tots formem part d'una família, millor o pitjor. Amos Oz, un altre jueu, ha escrit en moltes ocasions sobre la importància de les històries familiars. Les famílies, al contrari del que de forma brillant va manifestar Tolstoi, en general no són felices o desgraciades de forma absoluta sinó que, com les persones, passen per èpoques diferents.

Tot i que en aquesta novel·la es parla sobre jueus i podem arribar a saber moltes coses a l'entorn de les seves circumstàncies familiars i els seus costums, seria un error centrar l'interès que desvetlla el llibre en aquest aspecte específic. Avui ens estan arribant molts autors de l'Europa central i de l'Europa de l'est oblidats o desconeguts per nosaltres que ens forneixen una visió polièdrica de tota aquella societat tan diversa. 

Tot aquell món és complex, ha generat migracions diverses i crueltats de les quals el nazisme, va ser, evidentment, la més visible i absoluta. Al principi del llibre ja ens trobem amb gent que s'ha instal·lat a Alemanya en haver d'abandonar d'altres pàtries de l'est i que no és del tot ben acollida pels qui ja són alemanys. Quan comença a haver-hi problemes amb els russos els procedents d'aquella zona, i no tan sols els jueus, reben per totes bandes, fins i tot per part dels qui van arribar abans. 

Un dels aspectes imprescindibles  i més inquietants de moltes històries és copsar com es va congriant la tragèdia col·lectiva, trobo a faltar aquest aprofundiment en la majoria de narracions sobre la nostra guerra, per exemple. Els símptomes de l'epidèmia van sorgint primer amb comptagotes i aquí no val allò  del conegut poema, com que jo no era jueu, perquè també el món dels jueus és divers i uns es creuen millors que els altres i fins i tot es pensen que no aniran per ells. La lucidesa, en aquesta mena de situacions, no és habitual i, en tot cas, les veus dels lúcids s'ignoren, com les prediccions de Cassandra.

L'autor del llibre no incideix en excés en el tema històric, la família i el seu entorn són l'eix vertebrador del que s'esdevé. Hi trobem els canvis generacionals, les dèries dels adults, els costums indefugibles, l'amor i el desamor. I al volt dels Karnowsky ens ensopeguem amb tot un mosaic de personatges inoblidables, com aquest metge avançat a la seva època, generós i altruista, i la seva filla, que abandonarà la professió per dedicar-se a la lluita política. No se'ns mencionen partits polítics concrets, no cal. 

Al llarg de tres generacions la família maldarà sense èxit per sobreviure en pau, malgrat que respirem una mica quan alguns dels personatges aconsegueixen salvar-se amb una nova emigració. Com que no podem ignorar el que va passar continuarem patint pels qui no han volgut ni pogut marxar de les fogueres. I fins i tot per la difícil adaptació dels qui se n'han escapat.

I és que la salvació personal té els seus condicionants i les seves servituds. Els cants de sirena del Nou Ordre, amb la seva parafernàlia d'uniformes, músiques i proclames, també té el seu atractiu per als joves, fins i tot per aquest jove de la família que vol ser com els altres i no es vol sentir exclòs. Podem trobar molts paral·lelismes entre aquesta família i les nostres, entre els coneguts i saludats dels Karnowsky i els nostres veïns d'ara i d'abans. 

No sempre els símptomes de les epidèmies fan que aquestes es desenvolupin d'una forma tan bèstia com va passar a Alemanya, amb la col·laboració d'altres països, es clar, els quals van esmerçar esforços diversos per contribuir a l'extermini de les víctimes propiciatòries, en aquest cas, els jueus, els més afectats, evidentment. Fer caure el gran pes de la culpa en els alemanys i la seva idiosincràsia, molts dels quals van ser les primeres víctimes de la situació, ha fet que durant molt de temps s'obviés la culpa de molts col·laboracionistes, fins i tot a petit nivell local. En moments difícils fan més por els veïns que els grans poders polítics i a totes les guerres se'n poden trobar munts d'exemples.

Només cal posar la tele per copsar que els símptomes de les epidèmies afloren un dia sí i un altre també, la irracionalitat ressorgeix aquí i allà i afortunadament això no vol dir que necessàriament tot plegat hagi de derivar en tragèdies col·lectives, tot i que de tragèdies col·lectives en tenim un munt en el món, més o menys visibles. Un savi dels molts que surten en aquest llibre, en el moment en què esclata la primera guerra mundial recorda a un dels protagonistes que allò de Caín i Abel és molt antic i que no ens en podem escapar. Segurament sigui així i no ens ho volem acabar de creure.

He llegit coses una mica raretes sobre aquesta novel·la, que sí té una estructura tradicional, que no menciona l'Holocaust... també he llegit valoracions justes i acurades, per sort. Jo l'he trobat d'una gran bellesa amarada d'humanitat, realista en molts aspectes. No vol justificar res ni demostrar cap tesi, la gent és com és i et pots trobar de tot al llarg de la vida, els fills surten com surten, diferents de nosaltres, susceptibles de sentir-se atrets pels cants de les sirenes més impresentables. I és que, com em va explicar algú fa temps, en una trobada professional, més que no pas educar per la pau cal explicar les guerres, és molt més efectiu però molt més compromès i menys agradable estèticament.

Ens trobem les pàgines del llibre amb tot un ventall de temes i amb fragments inoblidables en les reflexions que fan els personatges  que envolten aquesta família sacsejada per la història i per la pròpia cultura, però amb la intel·ligència suficient com per entendre la realitat, ni que sigui a patacades i amb l'assoliment de la inevitable maduresa vital. 

Punt i apart mereixen les dones que hi trobem, sense un paper tan central com els homes però que resulten clau en el conjunt de la narració. No cal que ens diguin que els nazis eren dolents, ja ho sabem, l'important és poder entendre d'on surt aquest complex d'inferioritat humà que fa que es cerquin víctimes i culpables que reblin el clau de la nostra suposada superioritat absurda  i com la llavor del mal pot donar uns fruits tan verinosos, ni que ho faci de forma lenta i gairebé imperceptible, fins i tot després de florides enganyoses.

Es important tenir en compte la data de la publicació del llibre, 1943, i també que el seu autor va morir de forma prematura un any després. Un dels personatges manifesta que cal ser jueu a casa i alemany a fora, aquests dies hem llegit crítiques sobre algunes manifestacions semblants per part de persones que tenim ben a prop. I és que aquestes bones intencions funcionen en moments de pau i d'estabilitat però quan van mal dades serveixen per a poca cosa, la veritat, i fins i tot es poden tergiversar fàcilment. El llibre té així mateix moments d'ironia intel·ligent, com quan ens explica que fins i tot en els moments d'intimitat matrimonial aquest senyor que vol ser alemany s'exclama en aquesta llengua i no en el llenguatge familiar, cosa que angunieja la seva discreta esposa.

El capteniment del jove de la tercera generació familiar ens evoca paral·lelismes evidents situats en el nostre present. Per què algú educat de forma liberal és abduït en alguna època de la vida, en general durant la joventut, per idees totalitàries de rerefons violent? Entenem que un imbècil ximple i gandul, com el cunyat del protagonista, trobi en la situació el seu mitjà natural però no tots els qui donen suport a la irracionalitat són ganduls ni ximples. No resulta còmode ni heroic haver d'admetre allò tan vell de la gran família humana però sigui com sigui totes les guerres són civils i tots ens assemblem molt més del que desitjaríem, en el bo i en el dolent. I aquella antiga màxima moral reproduïda a la llegenda nostrada de la bota de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, té una vigència absoluta sense que sembli que s'hagi convertit mai del tot en llei universal d'obligat compliment.