MONTSERRAT I NOSALTRES

Ahir, com tothom sap o hauria de saber, va ser el dia de la Mare de Déu de Montserrat. Sobre Montserrat, muntanya, monestir i imatge, s'ha escrit molt i en moltes ocasions de forma més aviat tirant a mítica que no pas objectiva. També s'ha fet molta broma sobre tot plegat, una broma molt mal acollida en general, es tracta d'un d'aquells indrets de simbologia gairebé intocable i sobre el qual poca gent, sigui de la tendència que sigui, gosa ironitzar. Es pot fer broma sobra Pilars, Rocíos i Macarenes però que no ens toquin el tema de la Moeneta, és com quan et critiquen la família des de fora.

El mateix Polònia no es fica gaire amb això de Montserrat mentre que en un episodi recent sortia una mena de gag xaró a l'entorn de la Mare de Déu condecorada per ja sabem qui, sense que hi hagués, que jo sàpiga, protestes per la irreverència. La competència més directa de Montserrat havia estat la Mare de Déu de Núria, tot i que ni de bon tros aquella ha estat mai objecte de tantes devocions i mitologies, potser perquè tampoc no s'ha promocionat tant i els monjos van abandonar l'indret fa molts anys. A tot plegat ajuda, és clar, el context, aquesta geografia singular i molt ben situada al mapa. Núria tenia a més a més allò de l'olla i la campana, que ajudaven a concebre criatures i potser encara és així, no ho sé. Tinc una idea, justificada per les dates i les activitats familiars, de què va ser a Núria on em van anar a buscar, que deien abans.

La Mare de Déu de Montserrat, durant anys, va anar vestida i molt ben vestida. Estampes i majòliques una mica antigues ens la mostren ben habillada. En un moment determinat es va optar per l'austeritat, expliquen en alguns llocs d'internet que per diferenciar-la de la resta d'imatges hispàniques ja que de tant en tant rebutgem tot allò que sembli espanyol, sigui el que sigui i de forma ben arbitrària. Fa poc van despullar la del Collell, tot són tendències i modes i qui sap si algun dia no me les tornaran a vestir totes com potser en algun moment es tindrà la idea de recuperar un romànic real i acolorit, més enllà de l'excés de pedra vista gràcies al qual hem reinventat la història de l'art català.

Al Museu Marès, imprescindible, hi ha una sala dedicada a Montserrat. El Museu Marès és ple de misteris,  la seva acumulació de materials fa que no el puguis abastar mai del tot. Fa poc llegia en algun lloc que les primeres fotografies que es van fer a Barcelona, en concret a la Plaça Palau, havien desaparegut, però jo recordo haver-ne vist una al Marès on he anat moltes vegades i que diuen que és encara un dels millors museus desconeguts o gairebé de tot el món. 

Fa anys vaig fer una estada d'uns dies a Montserrat, pel juliol, en les quals es combinaven sortides a la natura i xerrades diverses, una de les quals va ser sobre la imatge i la seva història. En general, avui, i potser sempre, les xerrades que expliquen coses del passat potencien uns aspectes i n'amaguen uns altres, segons toca i convé i com he pogut comprovar em moltes ocasions.

Una època molt important del monestir va ser la menada pel senyor Cisneros, parent de l'altre, una època que avui ens pot semblar una mica o molt castellanitzada. Malgrat el que es pugui pensar avui l'Abat va ser un gran tipus, un bon gestor, i ha donat nom fins i tot a un hotel. En les darreres dècades a la muntanya s'hi han fet grans destrosses sense que el tema desvetllés massa protestes, aquell horrible i aparcament, per exemple. El turisme l'ha envaït a fons i sense aturador però passar uns dies allà dalt és interessant ja que quan la majoria de gent marxa cap a casa es pot gaudir d'unes nits silencioses i màgiques. 

En aquelles xerrades i col·loquis es van dir algunes coses una mica estranyes, sobretot quan va sorgir el tema de Verdaguer, crec que era l'any del seu centenari i un monjo que se suposava expert en el tema no va entrar gens a fons en els seus problemes personals. Respecte a les activitats del Monestir, una persona que participava, com nosaltres, en aquella estada, de forma educada però contundent va manifestar que potser l'indret s'estava transformant en una mena de supermercat de l'espiritualitat, cosa que va rebutjar de forma amable i irònica el monjo conferenciant però que no deixava de tenir el seu què. La tendència a convertir-ho tot en supermercats és molt del nostre temps, al principi de la instal·lació dels tanatoris algunes persones els criticaven pel fet que també els semblaven supermercats de la mort i la cultura, la cultureta o l'esport són avui també productes de prestatgeria d'Hiper.

Ahir parlava del dia de Sant Jordi, de com ha canviat, i potser per això Montserrat, avui, no pot ser res més que el que és, i s'ha d'admetre que conserva una bona part de misteri, lligat al nostre imaginari i a les nostres vivències personals. Sobre la negror de la imatge m'han explicat al llarg del temps moltes bestieses, fins i tot un professor d'Història de l'Art em va assegurar que les negrors virginals estaven relacionades amb la fertilitat més abundosa de les races morenetes, cosa surrealista, car la Mare de Déu, al menys de forma canònica i biològica, és dona de fill únic, encara que a nivell mític sigui la Mare Universal. Avui s'accepta que les negrors icòniques i sagrades no són res més que producte dels fums i dels ciris i la resta. Avui ja no hi ha ciris ni fums, a les esglésies, i això ha fet perdre romanticisme al conjunt.

Un altre element del qual he sentit al llarg del temps explicar coses diverses és sobre la bola que en aquest cas sosté la Mare de Déu però que en d'altres versions aguanta el Nen Jesús. De petita em deien a casa que era la bola del món però evidentment, pel que fa a imatges antigues, semblava aquesta una explicació una mica rareta. Per aclarir el tema havia escoltat interpretacions esotèriques, com ara que ja se sabia que el món era rodó i no es deia, per motius de secretisme i política del moment. Més endavant em van contar que en realitat era una poma, la boleta. En algunes imatges sí que ho sembla i en d'altres porta el Nen una magrana, i aleshores faria referència a la fertilitat, a la unió. La setmana passada, en una visita al MNAC a l'entorn de la representació dels llibres en les obres d'art al llarg del temps, em van aclarir que l'esfera era el símbol de la perfecció, com el cercle, però amb volum. 

Moltes coses no se saben del cert i el que es fa és una interpretació, el perill és que en ocasions s'afirma tot plegat amb una seguretat inquietant i fins i tot lligada a ideologies que demanen dogmes més que no pas hipòtesis. El nom de Montserrat, molt popular però avui en recessió, va ser durant un temps nom d'home. Malgrat l'excés montserratí de tant en tant m'agrada tornar allà dalt, passejar pels caminets, passar pel cambril, pel Camí dels Degotalls, dinar fins i tot a l'horrible auto servei que va millorar durant un temps breu per tornar a minvar en qualitat, al menys segons els meus darrers records, que són de ja fa uns mesos. Potser ara hi torno i és altra una meravella gastronòmica, qui sap. 

Els matonets de les pageses ja són una industrials i avui es pot trobar mató a molts llocs, però en temps pretèrits era dels pocs indrets on els barcelonins n'aconseguíem. Ja no es produeix aquella bonica ceràmica que feia un monjo però la llibreria encara és interessant i, de moment, encara hi ha llibres i tot. D'ex-vots n'han deixat poquets, com a tot arreu. Els ex-vots quan era petita em feien por, n'hi havia a molts llocs, inquietaven força. No hi ha ciris però aquestes llumetes innocents d'avui són boniques i no fan fum ni contaminen ni malmeten el patrimoni.

Quan jo era jove, entre el jovent catòlic-progressista es va posar de moda anar a Montserrat a parlar amb algun monjo, no sé si encara es fa. Les monges no han tingut mai el mateix pes que els monjos, de moment, tot i que les de Santa Cecília també eren força visitades. Els monjos de Montserrat han tingut fama de progressistes i catalanistes però crec que hi deu haver de tot, com a tot arreu. Ser progressista no és sinònim de ser catalanista i tampoc a l'inrevés tot i que ja ens agradaria.

M'he tornat molt descreguda, certament, però no puc defugir tant de pes cultural i mític. Carlos Cano deia que ser andalús era la seva forma cultural de ser persona i ser catalana deu ser per a mi una mica el mateix, no ho sé, tot i que de vegades crec que tant jo com molta gent que conec, radicals indepes inclosos, són molt més hispànics del que es pensen. Pel que fa al catolicisme, encara que el rebutgem no podem bandejar això que en diuen cultura catòlica ni la tradició cristiana, sobretot els qui ja som una mica grandets. Avui tot m'ho miro pel costat amable i em costa d'entendre que encara surti de tant en tant algú que em vol convertir a l'ateisme explicant-me, per exemple, com si hagués descobert la sopa d'all, que Sant Jordi no va existir o que allò de la virginitat mariana és impossible. 

Felip II va ser un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat i de moltes altres coses i sembla que va morir amb una creu beneïda a Montserrat a les mans, a tot plegat hi ajudava la seva amistat, sincera i profunda, amb els Requesens, amb els quals havia passat estones inoblidables de la infantesa i la joventut. Els pelegrins d'altres temps, com ara els de l'Abat Cisneros, pujaven a la muntanya fins i tot de genolls i eren admirats per aquells esforços que avui ens semblen exòtics. Sobre el tema de les promeses i sacrificis corrien  molts acudits, fa anys, com ara un de dos amics els  qualsprometen que si aconsegueixen no sé què, potser que el Barça guanyi la Lliga, pujaran a Montserrat a peu i amb cigrons a les sabates. Un d'ells arriba a dalt fet pols i l'altre, tan panxo. Quan el dels peus destrossats pregunta al company com és que està tan en forma aquest li explica que ell s'ha posat a les sabates els cigrons... cuits. I és que quan es fan promeses serioses s'ha d'anar amb compte i cercar la manera de què no ens comprometin en excés. 

A facebook hi ha un entranyable grup d'Amics de la Moreneta i m'emociona llegir missatges plens de tendresa i devoció en aquests temps tan escèptics. No sé si el Barça és més que un club però, de moment, Montserrat és molt més que un grup de muntanyetes i la seva Mare de Déu, molt més que una imatge,  la qual, per cert, ha generat molts debats a l'entorn del seu estat de conservació, cosa que potser va propiciar allò de treure-li els vestits luxosos tot i que restaurar el que sigui, avui, no és gaire complicat.

En tot cas una imatge val pel lloc on es troba i el valor que li donem, als museus hi ha centenars de pobres Mares de Déu més antigues que la Moreneta, però que ja no són res més que peces de determinat valor amuntegades allà dins, el mateix que els antics déus clàssics i les seves representacions. El lloc fa la cosa, evidentment. El valor li donem cadascú de nosaltres, segons el moment de la nostra vida, i les emocions tenen poc a veure amb la suposada racionalitat humana.

Durant la guerra civil l'indret va ser força respectat donades les circumstàncies i s'hi va establir un hospital. Un oncle meu, capellà, va estar allà de sanitari i explicava històries mítiques sobre gent anarquista o comunista que li demanava que li bategés els fills en secret o de com celebrava misses clandestines, en concret una de molt emotiva celebrada durant una nit de Nadal a la qual van assistir fins i tot alguns manaies. La història d'aquest oncle donaria material per a moltes novel·les si les novel·les del present fossin capaces de reflectir la complexitat humana, social, política i bèl·lica d'uns anys difícils i terribles els qual agraeixo al destí caòtic no haver viscut, la veritat. Les guerres són plenes de mites i rondalles, així és el món.

Un dels grans tresors de Montserrat és el seu Museu, conformat gràcies a donacions particulars i en el qual hi té un gran pes l'art dels segles XIX i XX, més aviat figuratiu. Però com que sembla que aquesta època no ven massa a casa nostra ara s'intenta augmentar el fons d'art contemporani. Es van esmerçar molts esforços a certificar que un quadre del fons era de Caravaggio, i sembla que quan no se sabia del cert que era de Caravaggio no era tan bo com quan es va saber que sí que ho era.

Tot són modes, i gustos, i promocions, i marques, però és una llàstima que la pintura realista i figurativa d'aquells anys resti, a casa nostra, encara tan poc valorada, per no dir menystinguda. Ja he manifestat en ocasions que no entenc l'èxit de determinats pintors avantguardistes de culte, promocionats a bastament, ja que el que es fa a moltes visites escolars és adoctrinar estèticament, ben mirat. En tot cas tinc la impressió de què el Museu de Montserrat no acaba d'arrencar del tot. Es clar que els museus més visitats no tenen perquè ser els millors, com no són pas els millors els llibres més venuts, en general i amb excepcions, tot és relatiu, que deia aquell senyor tan savi.