CA L'ERASME I LES RESTES DELS NAUFRAGIS

Llegeixo amb nostàlgica preocupació el perill en el qual es troba l'edifici o el que en queda de Ca l'Erasme. És clar que no m'estranya gens tot plegat, ja fa temps que l'indret té un aspecte exterior lamentable. La meva besàvia, la mare del meu avi matern, havia servit a dues cases de categoria, Cal Marquès de Camps i Ca l'Erasme. Les històries que suraven en el record de la meva mare, lligades a aquella feina i aquelles famílies eren molt interessants, amb llums i ombres. 

Per tot això a la meva mare li encantava aquella sèrie que en castellà es va dir Arriba y abajo, sobretot la primera temporada, una sèrie que tan sols podien fer els anglesos però que li evocava un munt de fets i narracions del passat ja que va perdre la mare aviat i va créixer amb l'àvia. La casa barcelonina dels Marquesos de Camps ja fa anys que va desaparèixer però de l'altra encara en queda alguna cosa. Sobre aquelles famílies se sap avui poca cosa i se'n vol saber menys, totes dues van tenir un pes específic important i personatges remarcables però avui és també moda fotre's dels rics i notables d'abans i creure que tots ells eren ximples i explotadors, sense matisos.

El meu rebesavi, tot un caràcter, havia perdut un braç en una màquina de vapor d'aquella empresa emblemàtica del carrer del Carme i aleshores li van donar una feina com d'encarregat. Sembla que en més d'una ocasió havia tingut cura, fins i tot, de portar calerons a indrets remots, per a la causa carlina. Ca l'Erasme devia anar ja de baixa en els temps en els quals la meva mare era petita i la seva àvia  tenia cura de la porteria de l'edifici, on podien gaudir d'habitatge de franc però on sembla que no cobraven el que havien pactat i, que, més o menys per aquest motiu, se'n van anar tot i que després els va saber greu i les coses no els van anar gens bé. La meva mare crec que va néixer allà, per cert, o si no hi va néixer hi va anar de molt petita.

M'explicava que quan era una nena i voltava pel casalot li feia molta por passar per aquelles sales nobles i, sobretot, li feia basarda una pintura amb Absalon, la que veieu aquí i que he manllevat de la premsa, la qual aquests dies s'ha recordat de l'edifici i de les pintures, quan s'ha sabut que un grup inversor l'havia comprat. A causa d'això de Ca l'Erasme m'assabento de com s'ha perdut una gran quantitat de pintura mural de la mateixa època, amb l'enderroc d'edificis senyorials ja a  partir dels anys noranta, que no tot és culpa d'en Porcioles. No sé com encara hi ha qui se sorprèn de tot el que es va perdre pel que fa al modernisme, quan aquest no estava de moda. 

En canvi, segons testimonis familiars, a casa dels Marquesos de Camps sempre es cobrava quan tocava. La meva besàvia es va haver de separar d'un brètol, un hereu escampa amb qui la van casar quan ella tenia quinze anys i ell prop de trenta, de Figueres. Va agafar el seu fill petitó i el va deixar a Esplugues amb la madrastra, una dona de molt bon caràcter i molt estimada, i es va posar a servir. Per sort tenia coneixences i va poder anar a treballar a aquelles cases d'upa. Li donaven una tarda lliure cada quinze dies, més o menys, i en ocasions les ajuntava i feia un dia sencer per poder anar a veure el seu fill. Havia de dir que era vídua ja que allò d'estar separada era una cosa molt grossa, va intentar aconseguir la nul·litat, sense èxit, i a més a més va haver de rebutjar pretendents que li abellien ja que era molt catòlica i no hagués gosat de cap manera ajuntar-se per darrere l'Església.

Durant la guerra, ja tots plegats al pis del Poble-sec, van tenir uns dies amagat algú de la familia dels marquesos, amb molta por, les temibles patrulles de control a sota de casa i en un barri que més aviat era anarquista i això que el meu avi era més aviat d'esquerres. Per sort no hi va haver denúncies i l'home va poder fugir en un vaixell, ja havien mort algun altre parent, de forma violenta i gratuïta. Una de les coses més admirables de gent de tots els costats de la meva parentela i que els valoro per damunt dels inevitables defectes humans, és que en més d'una ocasió es van arriscar per ajudar persones que eren de l'altra banda, per a mi aquests són els veritables herois de les guerres, la veritat. 

En una ocasió un oncle, germà de la meva mare, que era d'una associació cultural, crec que dels Amics dels Castells, va convidar-la a participar en una visita a Ca l'Erasme i la mare en va venir amb una estranya sensació de decepció, ho recordava tot molt més gran i més majestuós, quan ets petit les dimensions són molt diferents de quan ets adult. Fins i tot el desgraciat Absalon li va semblar menys inquietant i feréstec.

Quan jo feia Humanitats a la UOC, fa uns vint anys, la professora Glòria Munilla ens va explicar que havia anat a veure les pintures, semblava aleshores que hi havia la intenció d'obrir al públic, ni que fos de tant en tant, aquell espai. Després ja no vaig sentir parlar més de les pintures ni del casal, en el qual molts espais s'havien anat dividint en petits habitatges, fins i tot en un d'ells, pel que he llegit, uns veïns han conservat amb cura unes pintures del sostre que eren de l'edifici original.

Alguns hotels que s'han instal·lat pel Raval han tingut la grapa de conservar elements antics, podria ser que tot plegat al capdavall fos millor per al que queda d'aquell passat esplèndid i mític. Fa anys vaig escriure un poema sobre aquells records familiars i de com m'havien arribat al llarg del temps, aquí el copio per a gaudi dels partidaris de la poesia de l'experiència. Ja l'havia penjat en alguna altra ocasió i també havia explicat algunes d'aquestes batalletes en el blog però un privilegi de les àvies és poder repetir les rondalles i fins i tot arranjar-ne detalls diversos, segons convé.

A mitja tarda

A mitja tarda, en el silenci estrany

que s’estén pels carrers, quan s’adorm el diumenge,

em ve a buscar la nena que vaig ser.

I torno a fer el passeig d’altres vegades.

carrer del Carme, o bé de l’Hospital,

fins a la Rambla, sempre diferent.

Fa molts anys, quan semblava que les coses

per força havien de tornar a anar bé,

després d’haver passat tanta misèria,

amb la mare creuàvem els carrers,

del Raval, tot sovint, per tantes coses!

Anar a la Boqueria o a mirar

alguna processó, o aquell miracle

del Corpus, amb un ou ballant al cim

d’un garbuix de cireres i ginesta.

El pare, treballava tantes hores!

Mai no podia passejar amb nosaltres!

La ciutat era un llibre de rondalles

que tenien espurnes de veritat,

però que jo confonia amb les mentides.

La mare m’explicava, més d’un cop,

que al mític casalot de Ca l’Erasme

la besàvia hi havia treballat,

de cambrera,

i que deia que les pedres

velles i fosques, del carrer del Carme

eren per ella plenes de records.

La besàvia, nascuda a l’Empordà,

havia estat molt jove malcasada,

i amb un fill molt petit, que era el meu avi,

va haver de fugir cap a Barcelona.

Més endavant, quan el carrer Fortuny

era més fosc, un atzucac nostàlgic,

havien endegat una dispesa,

que va acabar amb estalvis i salut

i va engrunar les febles esperances

que sovint donen força als més humils.

per intentar aventures impossibles.

I va venir la guerra, i molta por,

i solitud, i fam, i maltempsades,

i tots plegats van acabar en un pis

del Poble-sec, on al final vaig néixer.

La mare recordava, d’aquells temps,

un tapís amb la història d’Absalom

a la sala elegant de Ca l’Erasme,

que l’espantava i li agradava alhora,

amb aquella atracció tendra i cruel

pel mal, que la infantesa acull, estranya.

La ciutat era un llibre de rondalles,

i el Raval, el capítol més extens.

Jo contemplava les postals antigues,

amb Santa Eulàlia al mig d’aquella plaça

que encara té el regust del temps perdut

i on sembla que encara hagin d’aturar-se

els carreters, cansats i baladrers.

Afortunadament, qui fa diners,

en general fuig dels vells barris tristos,

on la infantesa, amb odis i amb amors,

els vindria sovint a tocar l’ànima.

I  resten els herois dels fracassats,

aquells que mai no sortiran als diaris

ni a la televisió, si no és per dir

que hi ha mancances, moltes, o amb motiu

de crims, de malvestats o robatoris.

Així tot sembla clar. Hi ha una ciutat

per a gent benestant, civilitzada,

i un altre indret per als camins obscurs,

de la gent marginal, de costums primitius.

Jo encara hi veig un llibre de rondalles,

en aquest cor de la ciutat antiga.