ENTUSIASMES ESPORTIUS NO COMPARTITS

Ballant sardanes?

Tinc la teoria de què quan les coses van bé als adversaris aquests et deixen tranquil, per això m'alegro d'aquest Madrid esportiu al quadrat que patirem i per això fins i tot m'hauria fet il·lusió que haguessin concedit a aquella ciutat, que per molts motius tant estimo i m'agrada, les Olimpíades. I que els turistes olímpics fessin un cafè amb llet a la seva bonica Plaça Major, com volia aquella dama inefable quan feia pràctiques d'anglès, encara més quan jo tinc poca tirada a il·lusionar-me amb aquesta mena d'esdeveniments. 

Ahir explicava com amb tot això de Ca l'Erasme, havia tingut notícia d'altres pèrdues irreparables, totes en època democràtica, olímpica i post-olímpica, ja que el porciolisme ni el va inventar Porcioles ni va desaparèixer amb ell, és etern i recurrent. Durant els temps de l'entusiasme olímpic dir que la cosa no et feia ni fu ni fa propiciava que semblessis mala barcelonina, àdhuc mala catalana. En més d'una ocasió he tingut la sensació de no ser de res ni d'enlloc i aquella en va ser una. 

Els Cobis inflables es van haver de desinflar?

Tot i que jo no era olímpica vaig copsar com alguns mestres poc catalans de l'escola amollaven aleshores subtils penjaments sobre la celebració i evidenciaven com tenien ganes de què l'Expo de Sevilla tingués més pes específic que la nostra trobada esportiva. Ah, l'enveja surrealista, com sura sempre per tot arreu. Per sort hi ha gent optimista i inclusiva, que accepta tot el que vingui, va a tot arreu i participa en tot tipus de festes multiculturals sense manies. Durant l'Exposició del 29, com han recordat al meu barri en diferents xerrades, també es va fer un event iberoamericà a Sevilla, cosa que va fer que alguns països, per participar a la de Barcelona, es veiessin obligats a fer alguna trampeta innocent o no tant. 

Tot són homes,no hi ha dones, els fa vergonya saltar?

Jo era una mica antiolímpica aleshores, com explico. Em vaig comprar una samarreta de protesta que dec tenir oblidada al fons d'algun armari on es veia un rètol que deia BARCELONA 93, amb un senyor que s'escurava les butxaques i les tenia completament buides. Em vaig assabentar en aquella època de moltes corrupteles i despeses estranyes relacionades amb tot allò, són brames que corren i que no et creus del tot fins que un dia alguns dels seus protagonistes surten a la llum evidenciant que no eren aigua clara, vaja. De tot plegat el poble normalet no n'arribem a saber de la missa la meitat i de les brames sense proves tampoc no en pots fer cas, ja que costa molt poc estimular el boca-orella amb rumors diversos que no saps d'on vénen. És clar que de vegades saps molt bé d'on vénen i aleshores ja resulten més fiables.

Amics per sempre...?

Al final la parafernàlia olímpica no va anar malament del tot, vam perdre molts llençols de fil i dec cotó però en vam comprar d'altres de tergal, de disseny i amb dibuixets,  i avui els fem servir molt a gust. Vam recuperar les platges, van sanejar espais sòrdids avui mitificats i es van arranjar amb bombo i plateret indrets que s'havien deixat perdre i malmetre sense manies, aquesta també és una pràctica urbanística habitual. La ciutat es va reinventar, cosa habitual, i  ho va fer amb un grau de fatxenderia important. Crec que el balanç potser és positiu però que no s'ha explicat tot, ni de bon tros, com sol passar. Després vindria allò del Fòrum, que va ser una cosa menys exitosa i més criticada, també perquè Clos era un alcalde més humorístic que Maragall. 

Fa uns dies escoltava per la ràdio un reportatge en el qual matisaven els suposats fracassos del Fòrum. En general, la gent, entre la qual m'incloc, ens apuntem a les festes i festasses quan ja no hi ha més remei que celebrar-les, i és aquesta una sàvia manera de procedir, la dels supervivents assenyats, vaja. El que passa és que de tot allò  n'ha derivat l'excés, aquest turisme piconador i massiu, invasiu i indiscriminat i ara no hi ha qui ho pari i potser fins i tot millor que no el parin, tal i com està la feina i l'economia, vaja. Molts fets em recorden aquell conte del molinet al qual demanen sal però que no saben aturar després i començar a produir sal a dojo i se l'ha de llençar a mar, i per això l'aigua del mar és salada, que no hay mal que por bien no venga, com diu el refrany castellà del qual no he trobat cap exacta correspondència en català normatiu.

El meu millor record relacionat amb el tema olímpic és escolar i anterior a la festa, quan van proclamar sis anys abans que es farien a Barcelona, amb aquell Maragall entusiasta saltant com un esperitat, una bona imatge per a la mitologia barcelonina. A escola van arribar els meus alumnes de sisè contentíssims. Aquell any jo era tutora de sisè i la meva filla gran també feia sisè, era el temps de l'EGB, un temps que ara ha propiciat un cert excés de llibres nostàlgics. Perdre l'EGB va ser pitjor que perdre moltes altres coses, per molts motius, però com que hi ha una gran habilitat dels qui manen per vendre motos, ens van fer passar bou per bèstia grossa i ara no hi ha manera de rectificar.

L'alegria d'aquell jovent, encara unes criatures, de fet, amb la vida per encetar, aquells crits sobre el fet que Barcelona havia guanyat, tot i que ells eren de L'Hospitalet, em va commoure i encara em commou més avui, quan hi penso i els veig al facebook, convertits ja en pares i mares responsables, seriosos i, la gran majoria, feliços. Es van anar a apuntar de seguida, gairebé tots i totes, per a fer de voluntaris. Aquells anys vuitanta per a mi començaven a ser molt decebedors, eren els del desencant, la droga al carrer i la reconversió de molts antics idealistes en especuladors o polítics oportunistes, però tot això ells no ho sabien i, per sort, quan ets jove portes unes ulleres molt diferents i així ha de ser, tot cal que sigui nou, lluminós, esperançador i alegre, als dotze anys. 

Dedicar un gran carrer a l'Educació General Bàsica estaria molt bé, per cert. Fer de voluntari olímpic amb divuit anys, amb tant de jovent a tot arreu i enmig d'entusiasmes generalitzats devia ser el no va más.