25.5.16

CANÇONS, CANTANTS I EL TEMPS QUE PASSA


Retorno avui als records a l'entorn del festival de l'Eurovisió per evocar un cantant que en aquells primers seixanta em semblava antic, tant d'aspecte com d'estil, Víctor Balaguer. Una veïneta de l'escala tenia una amiga filla d'una matalasseria propera que era neboda, segons explicaven, de Balaguer i es veu que alguna vegada havia vist per allí el cantant. Malgrat que Balaguer no ens agradés gaire, això dels artistes i gent famosa tenia per a nosaltres, aleshores, un glamour immens.
No sé com va ser que Balaguer participés a Eurovisió amb una cançó que es deia Llámame, d'estil clàssic i una mica sarsuelero, cosa que no és estrany ja que Balaguer, com d'altres cantants de l'època, provenia del camp més clàssic. Llámame va obtenir zero points i tot i que no era res de l'altre món n'hi havia de molt pitjors. Aquell any va guanyar Isabelle Aubret amb Un premier amour, una cançó, tot s'ha de dir, una mica pesadeta i repetitiva. Més endavant va quedar tercera amb La source, que m'agrada més que l'altra. Aubret havia de protagonitzar la pel·lícula Les Parapluies de Cherbourg quan va patir el primer accident, el de cotxe, i no va poder ser i ho va fer la Deneuve que sempre m'ha semblat freda i encarcarada, malgrat l'èxit assolit al llarg de la seva vida artística.

Aubret va néixer l'any 1938, ha tingut alts i baixos i accidents greus però encara canta de forma esporàdica i és molt estimada a França, ha col·laborat amb grans cantants i ha escrit ella mateixa cançons per a gent com Jean Ferrat, que també en va escriure per a ella i amb qui  van ser grans amics. No es va casar mai ni va tenir fills. Era d'una família humil i nombrosa i de ben joveneta va haver d'anar a treballar a una fàbrica tèxtil, va ser a més a més una gran gimnasta i va superar molts tràngols al llarg del temps, amb recuperacions llargues i coratjoses. Va patir durant un temps un cert boicot televisiu per diferents motius, sembla que fins i tot polítics. La llàstima és que, com d'altres dames d'una certa edat, s'ha deixat enredar una mica amb això dels arranjaments estètics del nostre temps però, vaja, se li pot perdonar i tot.

Balaguer, de qui he trobat poca informació a la xarxa i cap referència als seus parents matalassers,  va morir de forma una mica prematura, de càncer, amb seixanta-tres anys. Encara actuava aleshores en homenatges i actes commemoratius, sovint en català. L'any seixanta-dos el vèiem una mica grandet, però ara em miro fotos de l'època i em sembla un cantant de bon veure, tot és relatiu i la gent envelleix o joveneja segons el teu punt de mira vital. De fet era aleshores ja un home madur per als nostres gustos adolescents que tiraven més aviat als incombustibles xicots del Dúo Dinámico, un senyor de l'edat dels nostres pares, havia nascut l'any 1921. 
Balaguer va ser el segon cantant en anar a Eurovisió, la primera va ser Conchita Bautista amb Estando contigo i l'actriu es queixava sovint del fet que la cançó la va popularitzar la Marisol, al  capdavall. Bautista està retirada, era i és tota una dama discreta i simpàtica i amb Estando contigo va treure alguns puntets però més endavant va repetir i va treure 0 points amb Qué bueno,  qué bueno, qué bueno, cançó que tampoc s'ho mereixia, considerant el context.

Bautista era bona actriu i ho deu ser encara, va ser poc aprofitada en el cinema ranci de l'època però tant ella com Carmen Sevilla van mostrar el que haurien pogut ser com actrius en un altre país amb més possibilitats  en aquella joia que va ser La venganza, de 1957, dirigida per Bardem, una perla en el context de l'època. Si jo fos director de cinema encara l'aniria a buscar per a alguna cosa que valgués la pena, un paper de lluïment, és clar. Bautista tenia una única filla que se li va morir joveneta. 

Durant un temps BTV emetia un programa que m'agradava molt en el qual personatges importants explicaven quina era la banda sonora de la seva vida. Jo crec que molts d'ells volien quedar bé i mencionaven títols de música clàssica o de música popular minoritària, bandejant inevitables patxangues que segurament també formaven part del seu imaginari sentimental, com del de tots, però Xavier Trias, que sempre m'ha semblat desacomplexat va triar entre d'altres Estando contigo, en la versió de la Marisol ja que va explicar que la seva dona, quan era joveneta i es van conèixer, la cantava amb gran afició a les trobades juvenils. Coses com aquesta fan que el senyor Trias em caigui bé, no hi puc fer més.
Balaguer va participar en l'enyorat Festival de la Canción Mediterránea, amb una cançó de mentalització política anticomunista, La muralla de Berlín, que crec compartia amb Lita Torelló. La Lita Torelló no sé on vivia però l'havia vista en diferents ocasions pel barri de Sant Antoni. En una ocasió anava amb la seva mare i jo amb la meva i explicaven a la botiguera que li havien arranjat el nas, el qual duia tapat amb gasses i esparadraps. En aquells anys hi havia una gran dèria pels nassos xatos, per això jo vaig tenir complex durant anys i ara, per sort, hi ha nassos diversos entre les actrius i cantants. Una de les pioneres de l'atractiu d'un nas femení poc convencional va ser Barbra Streissand. Tot són modes.  Per sort no me'l vaig operar ja que ni era cantant, que ja m'hauria agradat, ni tenia calerons, que encara m'hauria agradat més.  Deia Talleyrand que quantes bestieses s'eviten a causa de no comptar amb prou diners. Feia referència als polítics, però el comentari es pot fer extensiu a la majoria dels humans i les humanes.
Sobre La muralla de Berlín, una veïna de l'escala, a la casa de la qual anàvem a veure la tele car era l'única que en tenia, feia broma sobre el contingut cultural de moltes cançons hispàniques d'aquells anys. Aquelles mirades col·lectives intergeneracionals de la tele generaven comentaris molt divertits i m'evoquen tota una època entranyable. Una altra que recordo, de festivalera i amb contingut cultural, era Julio Verne. La muralla de Berlín, escoltada ara, té un component afegit que ens la fa emblemàtica i tendra i tot.

Ja no hi ha muralla però hi ha d'altres murs per Europa tot i que avui semblaria de mal gust dedicar a determinats fets lamentables del present cançonetes de festival i així ho va entendre Dodó Escolà quan va retirar de la circulació allò de Qué passa en el Congo, que al principi ens feia molta gràcia a causa del poc seny que teníem, el mateix que aquella del Mao que tallava el bacalao. I, a més a més, aquestes coses generen inquietud i poden portar problemes diplomàtics, com ha passat amb aquesta dels tàrtars invasors que ha guanyat enguany i no ha agradat gens als russos.

Lita Torelló va ser una molt bona professional i va doblar amb grapa cançons per al cinema musical. Havia començat a cantar de molt petita i ho feia sovint en aquells programes hivernals i nadalencs de la Campaña Benéfica dels senyors Dalmau i Viñas. Com acostumava a passar en molts casos, en aquells anys de vida familiar convencional, es va retirar de la feina en casar-se. Una llàstima, coses del temps i dels costums. Potser va fer bé, qui sap. El mon artístic i tots els móns en els quals s'aspira a famós i notable generen un munt de frustracions car la vida no és sempre justa i la sort i els coneguts hi tenen molt a veure. Fernando Fernán Gómez deia que tots els actors tenien vocació... de ser famosos i que per això en la seva professió trobaves un doll d'amargats. Em temo que això s'esdevé en molts àmbits,  s'acaba per superar si tens una vida convencional i feliç dins dels paràmetres modestos però importantíssims de la felicitat casolana, és clar.
LITA TORELLÓ 31 BLOG
He trobat aquesta foto tan evocadora en la web del programa Club Trébol del Jordi Roura, un altre dels programes imprescindibles per als amants de les evocacions musicals nostrades. Hi podeu veure Luisita Tenor -que va viure durant un temps al Paral·lel amb el seu marit, l'Heredero-, Salomé, Lita Torello, Gelu, Encarnita Polo, Franciska i una amiga no identificada. Totes elles joves, guapíssimes i mereixedores de les nostres devocions retrospectives.

Per la xarxa he trobat així mateix un lloc on recullen cinc cançons emblemàtiques sobre el Mur de Berlín i no mencionen la nostra, que va ser pionera. Ja dic jo que hi ha molta injustícia en aquest món de mones i que Bowie cantés en anglès sobre el mur fa gràcia però que ho fessin Víctor Balaguer i Lita Torelló en castellà normatiu semblava xaró, què hi farem. Sempre serem provincians.





3 comentaris:

Unknown ha dit...

La meva mare era una entusiasta de Lolita Torelló, després Lita Torelló. Em feia escoltat "La burrita non non" però jo era tan petita que no la recordo. Sí que, en canvi, recordo la dolça "Presentimiento" o la versió de "Cae la nieve" d'Adamo. Era una cantant exquisita.
Streissand volia fer-se un nas més convencional però hauria canviat l'emissió de la seva veu tan peculiar i...nasal.
Gelu, Tenor, Heredero, francisca, Tito mora. Varen venir els anglosaxons i ho varen escombrar tot. Eren més bones les veus mediterrànias, intimistes i melòdiques però els british aportaven una nova manera de cantar i, ja ho sabem, arrasaven.
Article ple de records. De "La muralla de Berlín" em queda un inici de melodia que es volia seriosa i que era molt xarona.

Júlia ha dit...

Glòria, si escoltes el programa del Club Trebol dedicat a Lita Torelló fa una mica d'angúnia comprovar-ne la infantesa, la mare ja la va promocionar de petita, gairebé no va poder anar a l'escola convencional i tampoc per uns guanys excessius, en aquella època. Potser per això es va retirar aviat tot i que conserva una gran veu encara, en el programa canta algunes cançons, encara podria tornar si volgués i tot. La muralla de Berlín feia riure una mica efectivament. Avui tot és anglosaxó, una llàstima, ja que no ens arriba gairebé res de França, d'Italia, a França tenen molta estima pels seus cantants i músics de tota mena però aquí tenim menys memòria, un programa com el Trébol hauria de ser molt més promocionat.

Júlia ha dit...

Encara bo que l'emeten, vaja.