ENCARA QUEDEN METGES DE POBLE?

Médecin de campagne és, al contrari del cinema francès discursiu i una mica pedant que ahir comentava, tota una altra cosa que forma part també d'una certa tradició cinematogràfica del país veí. Una tradició que ha propiciat, segons la meva opinió, que les millors pel·lícules que he vist sobre mestres i professors en general, en els darrers anys, siguin franceses. Aquí trobem un home sol, en la seva maduresa, aguantant un ofici que sembla en extinció, el de metge a domicili i, encara més, en el món rural. Un metge que ha fet anys al poble, coneix les famílies i intenta resistir com sigui davant dels intents, per exemple, de construir un centre sanitari suposadament modern però lligat a interessos especulatius.

Els qui tinguin alguna relació amb la vida rural allunyada del turisme massiu, aquí, a França o allà on sigui, però en el món occidental, copsaran la realitat profunda del que s'explica. Fa uns dies un programa de TV3 mostrava l'amo d'un hostal pirinenc que s'havia casat amb la doctora que venia de fora. Vaig pensar que encara hi havia gent jove, com aquella doctora, que anaven a exercir a indrets naturals. I és que la Natura, ja ho diu aquest metge de la pel·lícula qui, per cert, no parla en excés ni fa filosofies que no toquen, té coses boniques però en té d'horribles i, al capdavall, la mort sempre guanya la partida.

Per sort la pel·lícula evita caure en la facilitat d'un romanç entre la parella, que ens podem imaginar o inventar després d'un final una mica esperançat, al capdavall potser un final més tràgic hauria desmuntat el to moderat de la història, si és que hi ha història. I és que Médecin de campagne és més aviat un passeig per un món residual, amb molta gent gran, amb la seva vida pròpia i els seus costums, que es modernitzen en aparença. Un món que té les seves servituds i condicionaments. I és la constatació de realitats que no ens abelleixen, com ara de què ningú no és imprescindible enlloc, ni tan sols en aquest petit racó de mon on el metge és, encara, un personatge molt ben considerat.

Les coses no són tan diferents aquí i allà.  El tema dels centres mèdics i del desig de molts pobles a tenir de tot i a prop, un desig impossible de fer realitat però que ha generat demagògia i compra de vots i equipaments absurds i mal utilitzats, és un dels molts que sorgeixen en aquest relat breu, poètic però realista. O això de l'hospitalització de la gent gran, sobre el qual he viscut casos lamentables. Morir a casa, avui, és una pretensió que sembla ja un miratge impossible. El metge amb experiència sap el que espera al pobre vell, hores a urgències, proves excessives, solitud, i un retorn en un estat pitjor del que tenia quan se'l van emportar amb tota la bona intenció. El dret a morir a casa és menys reivindicat, avui, que el de néixer a domicili, per desgràcia.Tot plegat té a veure amb la sacralització de la tecnologia i de la ciència aplicada a la medicina.

Però els metges també són fràgils i poden tenir mals lletjos i ningú no sap com reaccionaria si fos el cas. Ens fan acabar bé la cosa, potser perquè la pel·lícula vol ser optimista, al capdavall, tot i que sabem que la mort sempre guanya i que tot és temporal i breu. Els metges ho saben o ho haurien de saber millor que ningú encara que juguin amb frases absurdes com ara aquestes que afirmen que s'ha reduït la mortalitat, així, en abstracte, o que en molts casos creguin de bona fe que la seva obligació és la d'allargar la vida sigui com sigui. És clar que en això dels metges compta molt un aspecte avui poc valorat, l'experiència, el mateix que en el camp dels mestres. De dos metges, el més vell, feia una antiga dita. Tan sols amb el pas del temps t'adones que molts dels dogmes que et van predicar quan estudiaves, persones en qui potser tenies fe acadèmica i fins i tot admiraves, són fràgils i relatius.

Una curiositat que evidencia el món en el qual ens movem és la banda sonora, tota ella en anglès, i aquesta arribada de modes com el country a tot arreu. En un país que té fama d'incombustible pel que fa a la potenciació de les seves coses m'ha sobtat tant d'anglès, també allà. Aquests costums reflectits en les activitats dels centres cívics, rurals i urbans, o dels foyers del país veí és un dels elements que ens connecta per damunt de les diferències, tots acabem ballant i cantant el mateix, encara avui. I morint, més o menys, de la mateixa manera i amb les mateixes cures pal·liatives.

La pel·lícula l'ha dirigit Thomas Lilti, poc conegut encara entre nosaltres i que ja va parlar de metges en una pel·lícula anterior, Hippocrate, en aquell cas situant el relat en un centre hospitalari. Per sort el director no s'ha passat de rosca a l'hora de mostrar-nos paisatges idíl·lics de la ruralia, un parany en el qual es cau sovint quan alguna història se situa a pagès.

Els protagonistes són François Cluzet, un molt bon actor amb un llarg currículum del qual aquí ens n'ha arribat una mínima part, com sol passar, i Marianne Denicourt, a qui no coneixia  i que  ja va treballar amb el director a Hippocrate. M'ha agradat llegir que el senyor Cluzet és un home compromès amb moltes causes i defensor de les langues régionales, que diuen els franxutis. Denicourt també va treballar amb Desplechin, el director dels Tres records de la meva joventut.

Per la pel·lícula desfila un estol de secundaris que semblen trets en directe del món rural francès però que són, la majoria, actors i actrius en actiu, entre els quals cal destacar una gran dama de l'escena francesa, amb molts anys al darrere, Isabelle Sadoyan, que interpreta  la mare del metge.