SOBRE LA MANCA DE VERGONYA INTEL·LECTUAL I D'ALTRES MISÈRIES

Vaig conèixer l'existència d'aquest llibre en escoltar el seu autor en un dels programes de ràdio de la UNED. Després he llegit alguns comentaris sobre el seu contingut, tot i que no tants com seria d'esperar en un país amanit amb tot tipus de tertúlies i tertulians en els diversos mitjans de comunicació. És clar que sembla que quan hi ha uns temes estrella els altres queden amagats o relegats a la bota del racó i ara toquen els aldarulls de Gràcia, que em temo que acabaran, com tantes coses, com el rosari de l'aurora sense que, com sol passar, arribem a saber mai qui eren els encaputxats incendiaris i violents no identificats, i amb algú a l'ombra tornant a pagar d'alguna manera els lloguers de la pau social. També toca aquests dies el sarau del monument de Tortosa, en el qual ningú no havia parat massa atenció, ni tan sols el govern d'esquerres anterior de la ciutat, fins que no van manar de nou els convergents i la cosa es va prestar a fer soroll mediàtic i donar rendiments electorals i quan la gran majoria dels testimonis d'un temps i d'un país i d'unes barbaritats indiscriminades ja han desaparegut i no poden matisar res de res.

Precisament La desfachatez intelectual incideix en una manera de fer habitual dels nostres temps i potser de tots els temps, malgrat que les possibilitats actuals d'accés a la informació l'agreugen: la pocavergonya pontificadora de persones amb un suposat prestigi i amb tribunes consolidades en els mitjans de comunicació, entre els quals, sobretot, el diari El País, que va ser imprescindible durant anys per a determinats sectors progres, també catalans,  i que ha entrat en una mena d'inexplicable deriva. 

Recordo una època en la quals, a escola, uns mestres arribaven amb El País sota el braç i els altres, amb l'Avui, que era l'únic diari en català d'aleshores i que va patir alts i baixos diversos. Com que no som país de matisos subtils, en teoria uns es corresponien amb els socialistes i ex-pesuqueros i els altres amb els convergents-pujolistes i això es manifestava fins i tot en aspectes quotidians i laborals. Aleshores el català encara era burgès en la percepció d'un bon grup de jovent esquerranós en teoria i que no tenia cap mania a l'hora de lloar, per exemple, sinistres polítics com Pol Pot.

Fa temps, en una tertúlia nostrada, vaig escoltar un molt bon expert en economia, crec que era el senyor Ureta, expressar unes opinions desafortunades i gens informades sobre el tema educatiu, l'únic en el qual em crec capaç de dir alguna cosa una mica profunda, per raons òbvies i professionals. I és que quan els tertulians més prestigiosos entren en camps que desconeixen, sense haver-se informat, rellisquen tot sovint, però això no provoca crítiques ni desqualificacions, encara menys en un país petit com el nostre. Se'n podrien posar molts exemples, a tort i a dret, d'aquestes manifestacions exigides per un ritme de participació en diaris i tertúlies una mica excessiu i per la galvana crònica que limita la documentació dels participants en aquests programes a repassar la premsa i poca cosa més.

Sánchez-Cuenca és valent, ja que no depèn dels que critica hores d'ara i es pot permetre aquesta llibertat imprescindible i coratjosa car ell mateix explica com ningú no vol quedar malament amb persones que et poden tancar portes, negar-te premis literaris, limitar el teu accés a una càtedra i posar-te pedres a la sabata, és clar. No està el món laboral en el seu millor moment, hores d'ara. L'autor diu noms i cognoms i cita textos concrets en aquest volum que no és excessivament llarg. Els temes en els quals incideix més a fons són el del problema basc i, és clar, el nacionalisme català, ase dels cops d'aquesta genteta, la majoria escriptors i que aquí ja tenim a la llista dels repatanis amb el tema: Vargas Llosa, Azúa, Pérez-Reverte, Savater, Cercas... 

L'autor fa autocrítica, admet que ell també ha canviat d'opinió més d'una vegada en informar-se sobre els temes diversos a fons, i que sobta comprovar com persones intel·ligents, que en el seu camp han estat i són brillants i remarcables, fan anar el carro pel pedregar quan exerceixen de consciències morals del present. No és que de determinats temes tan sols puguin opinar els experts, és clar, tot i que això dels experts avui també s'utilitza amb una gratuïtat admirable. És que s'escriu i es parla amb una total pocavergonya i manca de sentit del ridícul, i, encara més, fent literatura, metàfores excelses i gairebé humorístiques amaneixen articles d'opinió que no aguanten la més mínima anàlisi seriosa. 

Ens enganyaríem en pensar que Sánchez-Cuenca ens parla tan sols d'aquests escriptors als quals aquí ja tenim mania i que potser per això facin augmentar la nostra simpatia catalana per un text imprescindible i arriscat. Sánchez-Cuenca escriu sobre una manera de fer que gairebé ha creat escola. Seria desitjable que a casa nostra algú fos capaç de fer el mateix exercici d'anàlisi vers els nostres, fins i tot vers aquells a qui ens agrada escoltar i llegir pel fet que ens diuen allò que volem sentir però les opinions, articles i llibres dels quals no resistirien una crítica documentada. 

El pitjor és que molts d'aquests personatges, als quals no se'ls pot negar la vàlua en els seus camps concrets, són seguits i lloats amb badoqueria, sense escletxes evidents, tan sols cal donar un cop d'ull a l'entorn del que es ven per Sant Jordi. Car parla català, ni que sigui per dir bestieses, Déu li do glòria. El prestigi dels escriptors, fins i tot en una època de poques vendes, sembla que es manté i molts periodistes volen passar a ser escriptors i ser considerats com a tals i escriure, vendre i promocionar, en les mateixes tertúlies d'opinió, les seves novel·les. Considerant que en fer periodisme cauen moltes vegades en la ficció, no és estranya la tendència, al capdavall en una novel·la pots fer passar bou per bèstia grossa amb més facilitat que per això és una novel·la.

Temes concrets i preocupants, com ara la valoració dels resultats de l'educació, els perills del tabac o les mides a l'entorn del trànsit rodat, els motius de la crisi econòmica i d'altres són entomats des de l'opinió personal, plena de prejudicis, i l'autor ho demostra amb xifres i lletres, vaja. Un aspecte preocupant és la manca de contextualització dels problemes en un context més ampli o en el marc d'unes comparacions serioses amb el que passa en d'altres paisos i per què passa. Ahir mateix, en un debat sobre el monument tortosí, es va desqualificar alegrament una persona que feia referència a l'acceptació de França a l'hora d'entomar les misèries del passat i la seva simbologia, com si el tema no fos, també, aquest.

Entre tots aquests temes sorgeix, evidentment, el del menyspreu generalitzat a la classe política, avui una qüestió preocupant quan, per altra banda, sembla que ens agrada flirtejar amb grups alternatius que ningú no ha triat o que han estat triats de forma absolutament minoritària i ocasional. Els autors que Sánchez-Cuenca menciona en molts casos provenen de l'esquerra, fins i tot de l'extrema esquerra, i han derivat amb els anys i les vanitats vers una ideologia absolutament carca i dretana. El pitjor és que no se n'adonen i creuen que encara són l'esquerra veritable. I, a més a més, acostumen a ser vanitosos i fatxendes i a no escoltar crítiques ni comentaris que no els abelleixen. I tot això, que jo comento de memòria, l'autor ho documenta i es pot comprovar tan sols donant un volt per la xarxa. Fan falta més llibres com aquest, que et reconcilien amb el present i les seves circumstàncies.

L'autor també fa referència amb l'alegre facilitat amb la qual s'esgrimeixen penjaments com ara feixista, nazi i la resta, i això també ens ho hauríem de fer mirar a tots els nivells.