EL DIVÍ MORALES I LES VERTEBRACIONS ARTÍSTIQUES

Durant la meva infantesa les imatges amb contingut religiós eren habituals i ens hi havíem familiaritzat a través de les estampes i les postals nadalenques o els recordatoris funeraris. Tenia molt present en el meu imaginari el rostre de la Mare de Déu de la Llet, de Morales, però he de dir que no m'havia adonat del gest del nen, cercant el pit de la mare per tal que l'alleti. Expliquen que Morales, de qui se sap molt poca cosa, no volia mostrar el pit nu de la Verge i que per aquest motiu va optar per aquesta iconografia.

Al MNAC podem trobar, fins a finals de setembre, una exposició sobre aquest pintor, poc conegut, menystingut i gairebé oblidat i revaloritzat des de fa un temps. El mateix fet de l'exposició, mirat segons com, resulta exemplar en aquests temps de distàncies entre ibèrics. L'han organitzat conjuntament el Prado, el Museu de Belles Arts de Bilbao i el mateix MNAC, sota els auspicis del BBVA. El pintor va viure gairebé sempre a Extremadura, sembla que va rebre influències italianes, sevillanes i portugueses. També va treballar a Portugal. Un article publicat al Mundo sobre l'exposicio porta un títol ben signficatiu: El Divino Morales vertebra España. 

Això de diví sembla que li ve a causa d'haver pintat tan sols temàtica religiosa. Se l'etiqueta com a manierista i se l'ha interpretat de forma diferent al llarg del temps. Aquí, a casa nostra, la seva època ens resulta encara incòmoda. Al meu barri han canviat fa poc el nom a una escola de primària que des dels inicis es deia Carles I. Queda avui poc guai dur els fills a una escola amb aquest nom, per bons que siguin els mestres i avançat que sigui el projecte. 

Torno a Morales, un pintor que en el seu temps va ser tan valorat com El Greco. Cal recordar que El Greco va ser redescobert per Rusiñol i la seva colla, cosa que durant el quart centenari es va passar una mica per alt, aquí i allà. Al país nostrat vam patir un cert empatx de romànic reinventat, una coneguda fins i tot em va dir un dia que aquest art simbolitzava el naixement del nostre país, Catalunya. Del Romànic i el Gòtic, amb algunes reserves, passàvem al Modernisme, és clar, i ja a Miró i les avanguardes, Pel mig potser s'havia esdevingut alguna coseta però no tocava, tot i que a Tortosa han recuperat la Festa del Renaixement que de Fires Medievals ja en tenim un excés. Però Tortosa és un cas apart per molts motius i una gran desconeguda, encara.

I ves, ara ens aterra aquí aquesta exposició que impressiona, amb Mares de Déu i Ecce Homos, i que mereix una visita, en silenci si pot ser, cosa difícil en l'actualitat, car entre visites organitzades i el mal costum que tenim tots de xerrar on sigui i a volum excessiu i amb tantes  escoles i instituts com pasturen pels museus fent treballs organitzats, tot i que, per sort, molts alumnes ja són de vacances, connectar amb les espiritualitats de la Contrareforma, sense prejudicis, resulta tota una heroïcitat. 

Morales no era un místic, era un professional, en sabem poca cosa però volia vendre, com és natural, i es va dedicar al seu públic. No ens havien explicat gaire a fons, quan érem joves, allò dels tallers, veritables empreses de l'època on es copiava i calcava i reinventava a dojo. Hi ha temps de sobres per anar i tornar al MNAC aquest estiu, per als jubilats l'entrada és de franc i també ho és per als Amics del MNAC, una associació interessant que organitza moltes activitats, a més a més. En general, quan puc, vaig més d'una vegada a aquestes exposicions, també a les de Caixa Fòrum, les relectures sempre són profitoses.

Jo hi pujo sovint, al MNAC, no el tinc lluny de casa, hi ha escales automàtiques pel camí i els Museus grans no s'han de veure a raig, si és possible anar-hi sovint, passejar-hi, mirar això o allò i evitar els empatxos. El MNAC, tot i que l'edifici del Palau Nacional no m'agrada gens, és un luxe per a la ciutat. M'ha fet patir sovint per molts motius, la majoria dels quals relacionats amb aquest afany museïtzador avantguardista i fatxenda dels nostres temps. Els museus sovint van lligats a les dèries de qui els dirigeix en cada moment. 

Jo el recordo de quan en deien el d'Art Romànic tot i que també tingués gòtic i coses del Renaixement. Durant la meva joventut la pintura del XIX i principis del XX era al Parc de la Ciutadella, m'agradava força com ho tenien allà però tot canvia i ara han fet una nova lectura de l'època i fins i tot intenten posar algun esquer contemporani, com a Montserrat, ja que sembla que si no tens art contemporani fas el pagès.  Les lectures i interpretacions que volen ser originals em fan més por que una pedregada, ja gairebé m'estimo més que no m'interpretin res, fins i tot els petits museus locals són ja centres d'interpretació.

En aquell temps de la meva joventut a la majoria de museus trobaves quatre gats, com a la Virreina, on va anar a parar la col·lecció Cambó, que ara també és a Montjuïc i la qual, pels comentaris ximplets que escolto davant dels seus quadres estrella, com ara el del notari ben habillat, pintat per Quentin de La Tour i que expliquen que era el preferit del col·leccionista,  sembla que ben poca gent coneixia d'abans. Cambó no volia que el seu llegat es fragmentés però estan fent màns i mànigues per tal d'aconseguir-ho, em temo. 

Precisament davant d'aquest bon vivant ens havíem aturat moltes estones una amiga meva i jo, hipnotitzades davant de la rialla fresca del model i de la bellesa de la seva bata amb detall capil·lar fent joc amb la resta, quan érem molt jovenetes i no enteníem ni un borrall d'art, més enllà de les quatre coses que ens explicaven a escola i que ara m'adono que no estaven tan malament com em semblava.

Encara no sé on tenen desat el fons del XIX i el XX del Museu d'Història de Barcelona. Bé, un dia o un altre tot surt del calaix i es reinventa i es torna a valorar i allò que s'ha valorat fa poc resulta que no valia res o molt poc. Tot és com la borsa. He sortit del Museu quan començava a arribar gent, potser no tanta com en voldrien però deunidó. Alguns comentaris dels xerraires autòctons fan força angúnia, la veritat. Sobretot, les gracietes, encara més quan no vénen de gent jove i inconscient sinó per part dels de la meva edat. Els estrangers potser també diuen bestieses però com que no els entenc, no pateixo.