DEL POBLE-SEC A ÍTACA, PASSANT PEL SAMONTÀ

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

(Traducció de Carles Riba)

Aquests dies he tornat a sentir per la tele el senyor Mas, recordant allò d'anar cap a Ítaca. Les metàfores marineres i poètiques sempre queden bé, en els discursos de tota mena. La fama d'Ítaca, a casa nostra, ve, sobretot, de la versió que Llach va fer del poema de Kavafis i que va propiciar que a la pàtria retrobada d'Odisseu se li atorgués una mena de paral·lelisme amb qui sap quina pàtria futura catalana. No m'ha agradat mai gaire Llach i això m'ha costat mirades de reprobació i algun comentari sorprès de coneguts i saludats, incondicionals del cantant més enllà del tema musical i artístic, ja que en aquesta Ítaca provinciana on ens movem els mites inqüestionables no admeten reprobacions ni matisos. 

A una escola on vaig treballar molts anys vaig tenir un director que havia estat jesuïta, segons explicaven. Aleshores ja era casat i amb fills, tenia mètode i autoritat natural, en aquella època es va establir el costum de què érem els professors els qui triàvem el director, per votació secreta, una pràctica que avui s'ha malmès de forma definitiva. El tema de les direccions escolars ha passat per un munt d'absurdes provatures i sistemes, com tot el sistema educatiu. Per diferents motius la figura del senyor Mas m'evoca sovint la d'aquell director, sempre sortia votat ni que vos per majoria simple, però els pares que remenaven les cireres a l'APA, aleshores encara no era l'AMPA, li van posar tota mena de pals a les rodes, ajudats per un parell de professors extremistes. Fins i tot van fer una mena de denúncia absurda dirigida a l'administració, amb tota mena de penjaments que no tenien res a veure amb la realitat, com ara acusacions d'autoritarisme.

Al final van aconseguir que se n'anés de motu proprio, una llàstima ja que amb totes les seves dèries tenia bones idees i era un gran professional, un dels millors directors que he tingut mirant en perspectiva la meva vida professional.  Potser era excessivament seriós i distant però això, en aquests càrrecs, sovint és una virtut. M'he adonat que hi ha grups de pressió que si en les votacions convencionals no surt el que els sembla que hauria de sortir, fan màns i mànigues i trampes per tal que la cosa s'imposi d'alguna manera i, en moltes ocasions, se'n surten. Aquell director no parlava d'Ítaca però utilitzava sovint una metàfora marinera, fent referència al barco del Samontà, que era com es deia l'escola. Aleshores érem joves i eixelebrats i fèiem molta broma amb allò del barco, fent vaixells de paper de diari que deixàvem a la sala de professors, amb ironia maliciosa. Les petites comunitats, ja ho he escrit  en moltes ocasions, són un reflex de les grosses, tot funciona més o menys de la mateixa manera.

L'escola es deia Samontà, la meva opinió és que s'hauria d'haver escrit Samuntà. Una amiga filòloga em va corregir pel fet que l'Alcover-Moll recollia Samontà i puntualitzava que era aquella una paraula que tan sols es trobava al Baix Llobregat, cosa que no és així car a tocar del poble del meu pare, a La Garrotxa, hi ha dos Samuntàs, el de Dalt i el de Baix. Però els filòlegs no ho saben tot, que ja es va veure amb allò de la xiruca, què hi farem, encara que els devots de les normalitzacions dogmàtiques els creguin inqüestionables quan, entre els mateixos savis de qualsevol camp existeixen tendències i opinions divergents. 

Fos com fos, la majoria d'alumnes d'aleshores eren de família castellanoparlant i deien voy al Samonta, fent plana la paraula, cosa molt divertida. El nom de l'escola, segons em van explicar, havia estat triat per l'inoblidable senyor Francesc Marcè, un gran savi polifacètic de L'Hospitalet, també poeta, i responia al fet que el poble s'havia dividit durant anys en dues zones ben definides, la Marina, zona de regadiu, i el Samontà, que seria semblant al somontano castellà, un indret al peu de la muntanya, destinat als conreus de secà. Samontà o Samuntà és, si fa no fa, el mateix que Piemont.

Els meus fills van anar a una escola que es diu Ítaca, ara no hi podrien anar car aleshores era del CEPEC i tenies la possibilitat de portar els fills a aquelles escoles, que eren de pagament. Avui és pública i no ens tocaria, car no es troba al nostre barri, un altre tema aquest que caldria debatre a fons però que incomoda els progres que viuen en barris de classe alta o mitjana i, a sobre, tenen escoles publiques ben equipades i apariades a tocar de casa. 

Una tendència lingüística generalitzada és la de desplaçar l'accent d'algunes paraules i, el mateix que una part del meu barri, que inclou el camp de futbol local, i que porta el poètic nom de La Satalia, va evolucionar cap a la Satàlia, a l'escola del CEPEC on van anar els meus fills, fa molts anys i a causa de la tendència en alça a fer pla el toponim, es va fer una votació per decidir si el centre es deia Ítaca o Itaca. I com Itaca va quedar, malgrat que vaig objectar aleshores que hi ha coses que no són votables ni referendumables. He mirat l'actual web de l'escola i veig que la 'I' torna a portar accent, fent honor a la lògica i l'etimologia. Amb els blogs i els blocs es va viure un llarg camí de propostes ximpletes, amb experts pel mig, tot per no acceptar que les coses venen d'on venen i són com són.

L'Ítaca real, per a mi, sempre serà la cinematogràfica, la de Kirk Douglas estossinant pretendents aprofitats amb ajuda del seu fill per tal de posar les coses a lloc. Em sembla aquell, avui, un final violent però ara tenim la pell molt fina i hem canviat força. Les guerres també són mites en hores baixes, afortunadament. Kavafis és un poeta el qual, en comparació amb d'altres, ha gaudit de molt renom cult i popular a casa nostra, i de diverses i bones traduccions. Fins i tot diria que ha estat de moda. Se li ha atorgat, però, una categoria etèria que en bandeja aspectes irònics i casolans molt interessants.

Sempre he pensat que un final més raonabla de la narració homèrica hauria estat que Penèlope deixés de teixir i desteixir i triés el millor pretendent possible, per tal de començar una nova vida, mentre que Odisseu podia haver-se quedat amb la jove Nausica, després de tants ensurts, i fer el mateix. La vellesa, no sé si tranquil·la de l'heroi, devia estar plena d'evocacions de les seves aventures en aquell retorn tan accidentat i potser, també, d'un enyorament inevitable a l'entorn del viatge, el final del qual significa moltes coses, no pas totes positives. Odisseu potser no volia anar a la guerra, fins i tot en alguns afegitons al conegut poema expliquen que es volia fer passar per boig, una mica com allò dels subterfugis mèdics per no fer la mili, però la cosa no va colar i es va veure obligat a anar a combatre. Els mites del seu retorn gairebé han pasat per sobre dels mites lligats als actes bèl·lics en els quals va reeixir amb intel·ligència, una intel·ligència pràctica i emocional.

Citar Kavafis i la seva Ítaca en clau política obvia el final del poema, allò de què, més o menys, l'important ha estat el viatge, el qual cal allargar tant com calgui. En molts aspectes de la vida l'important és el viatge i l'arribada sovint és una mica frustrant, el poeta ja avisa de què el destí final pot semblar pobre, però que tant és. I que el millor és que ja arribis vellet a port, ben mirat. Així no tindràs gaire temps per enyorar Nausiques, sirenes, nimfes o lluites enginyoses amb ciclops. Potser que hi pensem a fons quan els polítics s'entestin en fer paral·elismes poètics a dojo. I és que fins i tot pot ser que ens vulguin canviar les Ítaques per les Itaques, així és el món.