ERNAUX, ALTRA VEGADA

He continuat amb la lectura d'Annie Ernaux, encara més després que la Glòria me la recomanés. He trobat llibres seus, barats i de forma còmoda, a Iberlibro, en francès, així practico aquesta llengua que m'evoca el temps de la infantesa i l'adolescència, car el francès era aleshores l'idioma habitual en l'aprenentatge escolar. 

Quan més llegeixo aquesta autora més em sorprèn el Nobel atorgat a Modiano, existint Ernaux al mateix país, però ja he insistit en moltes ocasions en què això dels premis té molts condicionants i servituds metaliteràries. En la majoria de casos, pel que fa als premis, un dels temes descompensats és el del nombre d'homes en comparació amb el de dones. La place m'ha emocionat a fons, feia temps que no em passava amb un llibre. Ernaux evoca la figura del seu pare, mort gairebé al mateix temps en què ella aconsegueix una plaça de professora

Un pare amb uns quants paral·lelismes amb el meu, infanteses difícils, una pobresa que gairebé era misèria sense arribar a ser-ho i que, per això, conformava la gent en pensar que n'hi havia que ho passaven pitjor. I una inseguritat fornida en una mena de complex d'inferioritat, a causa de no haver pogut assolir un gruix cultural ni una solidesa econòmica. Al mateix temps, una estranya barreja de respecte i menyspreu vers els més afavorits que porta, de forma inevitable, a un sentiment personal molt habitual, desitjar que la filla tiri endavant, tingui èxit professional i es converteixi en una burgesa.

Ernaux, que fa literatura amb la seva pròpia vida, no es pot escapar, en ocasions, d'alguns prejudicis culturals, passats pel garbell de la saviesa oficial i acadèmica. Al capdavall la infantesa marca i això que ella va tenir l'oportunitat d'estudiar, filla única, amb una germana morta a causa d'una malaltia com la diftèria. I amb uns pares que a còpia de treballar molt van anar aconseguint un cert benestar amb una petita botigueta-taverna. L'escriptora ha manifestat en alguna ocasió que no fa catarsi personal però això es podria matisar. El que passa és que allò que fa, sobretot, és literatura. 

Una evidència: la França profunda de l'època era tan galdosa com el nostre país, potser tenien alguns serveis més, a l'abast, però ben poca cosa. Quan jo era jove es va publicar un informe a França on s'evidenciava que a la universitat encara hi arribaven de forma majoritària els rics i els burgesos. Els anys seixanta hi va haver un salt endavant però una cosa era París i l'altra, les províncies i els poblets. Els universitaris d'aquí i d'allà que pertanyien a les minories, amb alguna excepció puntual i atzarosa, sentien un cert menyspreu motivat per la tradició educativa, vers la gent ordinària i inculta. Pobra, vaja. Una mena d'absurd sentiment de superioritat que es pot copsar fins i tot en llibres com la recent biografia de Montserrat Roig, per exemple. Tot va canviar de pressa, això sí, i avui tenim noves víctimes en qui emmirallar-nos, encara he escoltat coses com ara que els recents immigrants fan baixar el nivell de l'escola i això referit al nivell de parvulari, que ja és gros.

Un element per a aquest menyspreu ha estat el dialecte. Els francesos han estat uns mestres en això de diferenciar el bon idioma de l'idioma pagerol, incorrecte, que evidenciava el baix nivell del qui parlava o escrivia. Ernaux explica com l'anguniejava escoltar determinades paraules a casa seva, encara cueja tot això, em temo que a la majoria de llocs de la terra. Una companya mestra m'explicaba una cosa semblant, com l'avergonyia que el seu pare, d'un poble de Granada, utilitzés mots de tant valor patrimonial com hogaño. La diferència entre llengua i dialecte és  inexistent, fins i tot la definició de què és una llengua no resulta gens clara i està subjecte a dèries i prejudicis, vegeu els diccionaris, tot i que els diccionaris també poden ser molt maliciosos. Hi ha pel mig política, classisme, mandarinatges.

Avui la truita ha fet un tomb i no es fa tanta broma sobre els habitants del món rural com sobre els dels grans centres urbans, en els quals es conformen noves variants i nous accents. Una broma recurrent sobre pagerols, que el llibre recull, em recorda facècies actuals sobre infants que creuen que la llet surt del tetrabrik, perquè són de Can Fanga. No me n'he trobat mai cap, la veritat. Però encara hi ha qui se sorprèn quan transita per comarques, sobretot per les del sud, les formes dialectals de les quals ens són poc conegudes. Els prejudicis no tenen aturador i son constants i en totes direccions. 

Ernaux és ja una clàssica moderna de la literatura francesa, si és té en compte el molt que es troba escrit sobre ella i sobre la seva obra. El llibre que m'han enviat, de Gallimard, compta amb un munt de notés i propostes destinades a allò de fer el treball de l'institut, a mi m'han estat útils però em fa una mica d'angúnia el tema de les lectures destinades a escolars de nivells no universitaris, la veritat. A base de donar tanta referència mastegada es condiciona la recepció literària i de vegades em temo que es pot provocar fins i tot un cert rebuig lector.

Moltes de les notes recullen les referències intel·lectuals que fa l'autora. La gent adulta amb una cultureta mitjana, àdhuc aquell que no és francès, en podria prescindir. En un fragment Ernaux incideix en el fet que allò que els seus pares van viure tenia poc a veure amb el que vivia i escrivia Proust per la mateixa epoca o, també comenta, per exemple, que Proust valora la forma dialectal d'una coneguda perquè aquesta és... la minyona de la casa. Doncs això també ve explicat a les notes, no fos cas que els lectors no entenguessin la referència. 

El llibre que comentava fa uns dies, La mujer helada, és anterior a La place, penso que paga la pena, si és possible, seguir una mica l'autora de forma cronològica, tot i que tampoc no resulta imprescindible. La place va guanyar el premi Renaudot i va representar l'inici del reconeixement de l'escriptora, és un premi de prestigi que tampoc no ha estat exempt de polèmica. Com que ara tinc la dèria de fer números en tot, també he comprobat que s'ha donat a més homes que dones. No  passa tan sols en el camp literari, sinó en molts altres, els motius poden ser diversos però no sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge, que diuen. Fins i tot en un tema banal com això dels 'catalans sociables' les catalanes o són insociables o són absents del rànking.

Un altre llibre que he llegit d'Ernaux ha estat Passion simple, és un volum molt breu, gairebé és pot considerar un conte i tot i que està molt ben escrit no té la volada emocional de l'anterior. Explica la guilladura a la qual et porta una passió amorosa, sexual sobretot, i les ximpleries que acabes fent i tot el que acabes oblidant, centrant la teva vida en l'objecte del desig. Com que no he arribat a aquests extrems de dependència física i emocional no m'ha produït la mateixa empatia que l'anterior, però és evident que fins i tot en obres de menys ambició Ernaux és una gran escriptora i que ha assolit allò tan cobejat per tots els lletraferits i lletraferides, un estil propi.

Continuarà...