Ahir citava a Javier Krahe, cantant que m'agradava molt. Malgrat la meva admiració per aquest senyor, que avui és al cel dels heterodoxos, em va saber greu escoltar-li en una ocasió opinions molt poc ponderades sobre el tema del catalanisme i amb allò del cuinar el Sant Crist també es va passar de rosca. Però recordem que a la cituat es va reivindicar poèticament i agosarada el c... de la Mare de Déu, en un acte institucional. Aquestes gosadies contrasten amb el respecte teòric, que no pràctic, vers altres religions que no formen part de la nostra tradició cultural, per cert. Però allò de matar el pare és molt vell i té connotacions psicològiques profundes.
Aquests dies corren per la xarxa unes converses lamentables entre Perez Reverte i Sabina, que, per cert, no són actuals, on incideixen de forma destralera en el tema català, fent fins i tot crides retòriques a les guillotines jacobines. Per acabar d'arrodonir la qüestió, l'inefable ajuntament barceloní ha nomenat pregoner de La Mercè d'enguany Javier Pérez Andújar qui no fa gaire va amollar alguna perla en relació a les grandeses d'algunes capitals, en comparació amb Barcelona, tot i que les va deixar anar en clau irònica, com li és habitual. Pero la ironia és una arma perillosa, a banda de què pot generar malentesos en determinats conextos. I si la ironia fa un batut d'història recreativa passada pel sedàs de la gracieta, pitjor.
És fàcil barrejar tota mena de coses, sobre tot quan fem referència als nostres contemporanis, però un escriptor, un cantant, un futbolista o un metge són bons o dolents en la seva professió tinguin la ideologia que tinguin i pensin el que pensin. Afegiria el mateix en relació als polítics, fins i tot, ja que hi ha qui des del partit que sigui actua de forma honrada i eficaç i qui és un aprofitat per molta cultureta d'esquerres que rumbegi. I dic això de l'esquerra pel fet que, en general, és té avui més condescendència amb els qui es diuen d'esquerres, encara que els seus fets els contradiguin, que no pas amb aquells que es troben centrats o més a la dreta i no se n'amaguen.
Gent que fa temps em deia que llegia amb interès Pérez Reverte avui m'assegura que és un escriptor mediocre, quines coses. En el tema esportiu tot és molt més clar, un futbolista pot expressar el que li abelleixi però després, si fa gols, la professionalitat queda demostrada. El món de la literatura és més subtil i valorable. El pitjor de tot plegat és que persones que semblen intel·ligents i modernes diguin bestieses, entenc que no siguin independentistes, ni tan sols catalanistes, ja que en aquests contextos nostrats també trobem i hem trobat dogmatismes i gent rància. Però quan la ironia frega el ressentiment fa angúnia ja que s'arriba a la irracionalitat amb una certa facilitat, i admeto que d'irracionalitat en copsem a molts indrets on ni tan sols la intuïem fa un temps.
L'ajuntament barceloní ha estat sovint, durant les darreres dècades, en molts aspectes, entre els quals, el cultural, una mena de poder enfrontat a la Generalitat però, no ens enganyem, quan els han convingut han pactat el que convenia els uns amb els altres i aleshores rebem els del mig. Hi ha molt de teatre en determinades escenificacions. Durant un temps l'ajuntament organitzava un acte al Parc de la Ciutadella, l'Onze de Setembre, que sovint generava polèmica a causa dels convidats que hi participaven, una mica com això del Pérez Andújar. Una manera de fer que ja ha tingut algun antecedent, recordo quan van fer venir l'Elvira Lindo.
Però per altra banda la Generalitat, durant algun temps, bandejava els escriptors de casa nostra que s'expressaven, per motius diversos, en castellà, oblidava els barris perifèrics prioritzant les essències comarcals i posava pals a les rodes a l'hora de què, per exemple, és fes teatre en castellà en algunes sales. He viscut estranyes anècdotes, com ara que fa anys, en portar amb una companya uns articles pedagògics a la revista educativa de l'Òmnium, en els quals es mencionava els alumnes participants en una activitat de l'escola, ens van dir que com que era que aquelles criatures ni tan sols s'havien catalanitzat els noms de pila. Avui hi ha tants noms de pila estranys a les escoles que el comentari semblaria ben exòtic.
No sé si els pregoners d'aquestes festes grosses cobren o, com els pregoners de les festes del meu barri, ho fan per amor a la ciutat i als seus habitants, considerant un honor el nomenament. Aquests temes generen polèmiques una mica inquietants però sovint s'obliden aviat ja que la memòria té un recorregut relativament curt. L'Onze de Setembre va ser una festa una mica imposada, durant uns anys hi va haver una certa polèmica afegida a causa de què algunes poblacions la volien canviar per qualsevol altra, més tradicional i celebrada fins aleshores. Avui és una festa irreversible, amb tota la seva càrrega d'història mal explicada i mitologia patriòtica.
Hi ha gent de la cultura castellana seriosa i que ha intentat no llençar benzina al foc, més aviat el contrari, cas de l'Ana Belén i el seu marit. A mi em va agradar molt una cosa que va dir el David Trueba en una entrevista, què li agradaria viure en una Espanya de la qual els catalans no vulguessin marxar. Caram, ¿tant costa trobar pregoners de consens? Ens movem enmig de contradiccions i les persones canvien i evolucionen, moltes d'aquestes manifestacions arrauxades o sarcàstiques reflecteixen ressentiments estranys i enquistats i en lloc de voler entrar en un debat a fons una mica documentat sembla més fàcil fer acudits i dir boutades i la gent del carrer, del carrer real i del carrer virtual, sovint ens deixem arrossegar pels qui tenen interès en atiar les fogueres.
I una constatació numèrica, més enllà d'altres valoracions, malgrat la postura suposadament progre i feminista de la nostra Casa Gran, com en d'altres aspectes de la vida social, el nombre de pregoners és més gran, de moment, que no pas el de pregoneres, tot i que haberlas, haylas. La nòmina pregonera és ben curiosa i mereix una anàlisi més aprofundida sobre la qüestió. Per no parlar dels cartells anunciadors, en els barris es fa un concurs i s'exposen els cartells presentats, ¿no es podria fer el mateix a nivell barceloní?
8 comentaris:
No me asusto, yo se lo que pasará, ya me lo ha dicho la Sra Rahola, si, la misma que igual te frie una corbata que te plancha un huevo frito.
Y me lo dijo en el Periódico del 27 :
"...En la columna de Rahola se asegura que la elección ha sido clara ... afirma: "Porque, como bien sabemos, sólo son intelectuales de categoría los que cumplen tres requisitos: ser de izquierdas, defecar encima del independentismo y publicar artículos en El País, de donde siempre salen los pregoneros progres políticamente correctos".
Superioridad moral
La periodista y escritora recuerda artículos de Pérez Andújar... Es decir, el pregonero de la Mercè será un señor que desprecia, ridiculiza y embrutece el sentimiento de la mayoría del Parlament y de todo el país, mientras banaliza el integrismo islámico. Y sobra decir, como es costumbre en la familia pijoprogre, que lo hace desde la atalaya de su superioridad intelectual y moral".
Rahola ya da por hecho lo que ocurrirá y el discurso que realizará Pérez Andújar. Considera que todo está ya cantado. "De manera que la cosa irá, más o menos, de esta guisa: enaltecimiento del pueblo obrero y de los barrios marginales, convertidos siempre en la contraposición ideal de la pérfida ''Barcelona burguesa'', defensa del cosmopolitismo frenet a los provincianos ''catalufos'' y, como decía Salvador Cot, un poco de Serrat y Gimferrer, para aliñar la perorata"
Salut ¡¡
Creo que todo es teatrillo, Miguel, unos y otros representan su papel.
Posiblement...posiblement...al igual si, Teatro, que cantaba la Olga Guillot .
Una abraçada
Teiatru i poca feina
No sempre coincideixo amb Pilar Rahola però amb les seves previsions sobre el proper pregó hi toca molt.
Javier Pérez Andújar semblava un home afable i molt respectuós. Em va signar el seu llibre "Paseos con mi madre" amb un enorme somriure. ja veus, a mi, una catalufa que havia anat a escoltar la seva presentació promocional del llibre esmentat. La trobada va ser a l'Espai Betúlia, a Badalona. En els cartells va exigir que desapareixés la paraula "espai" perquè no li agradava.
En el llibre hi vaig llegir el ressentiment d'un xicot castellanoparlant nascut a l'extraràdio barceloní, algú que mai tindria l'aire de ser de Pedralbes perquè ell es comprava la roba i anava al barber a Sant Adrià. Malgrat tot això vaig valorar el seu talent, vaig intentar entendre la seva posició de fill d'obrer passat per la universitat i col·laborador d'Ajoblanco i El País.
Però com m'hauria agradat que a la afectuosa dedicatòria m'hi haagués posat, per exemple, "A esta catalufa que quiere leerme..." Es tractava de vendre i amb això Pérez Andújar no és diferent dels catalufos que detesta. La pela és la pela.
Sé perfectament que existeix i ha d'existir la Caatalunya de Pérez Andújar però, si us plau, que no m'enganyi amb rialles de judes de barri marginal.
És una pena. M'agrada Pérez Andújar. En l'espai literari ho accepto quasi tot: és un món paral-lel amb les seves pròpies normes. La realitat a peu de carrer és una altra cosa perquè la ironia i el sarcasme viatgen per territoris comuns i és fàcil ferir la gent.
Glòria, aquest ressentiment és una constant, molts escriptors catalans en llengua castellana en mostren símptomes, fins i tot Vazquez Montalban en moltes novel·les, per no parlar de Marsé, i aquí no valoro el tema literari, no hi té res a veure, i tampoc tot és la llengua catalana o l'independentisme, admiro molt a Camus però entre ell i Sartre hi havia també envegeta i per part seva diria que també tenia a veure amb el tema de l'origen social (per l'altra tenia a veure fins i tot amb l'aspecte físic, origen també de moltes gelosies), aquestes dèries nostrades no es perceben gairebé en temps tranquils però quan hi ha moviment sorgeixen de forma gairebé inconscient, s'ha de dir que per part catalana també s'han donat moltes coses raretes, per altra banda els poders polítics se n'aprofiten per totes bandes per tirar llenya als focs...
jo no n'era fan, Enric, crec que és d'aquests simpàtics que cauen bé i això també ven, però de fet, com he dit abans, una cosa és la literatura i l'altra la política i la resta, en general es raret que algú que porta molts anys per aquí i té un bon nivell cultural, vingui d'on vingui i pensi com pensi, tingui tantes dificultats per amollar parrafades en llemosí, això ja és sospitós... El senyor González Ledesma, per exemple, que té tota la narrativa en castellà per raons òbvies, sempre parlava en català a tot arreu, i això que era d'una altra generació.
Publica un comentari a l'entrada