DELATORS, ESPIETES I XIVATOS

Un pecat molt greu, segons la meva opinió personal i intransferible, és la delació injustificada i el seu foment. Fa uns dies llegia un breu article del periodista Lluís Uria sobre una carta que l'ajuntament barceloní ha enviat als veïns empenyent-los a denunciar els pisos turístics camuflats que pot tenir algun veí de l'escala. No es veuen amb cor de ficar-se amb les empreses a gran escala i es torna a la culpa individual i a intentar que el poble faci la feina que han de fer els qui manen.

El periodista evoca una breu història de la delació, amb Fouché com a figura emblemàtica, passant pel nazisme i l'estalinisme. Però no cal anar tan lluny, durant la guerra en un sentit i durant la llarga postguerra en un altre, la delació va funcionar a dojo a casa nostra, la informació és una arma important i per això cal crear l'exèrcit secret dels espietes, en el qual hi ha molts ressentits i envejosos, d'aquells que fa alguns posts mencionava. 

La delació sol ser secreta i anònima i segurament ens quedaríem astorats i de pasta de moniato si, com va passar amb l'estalinisme, arribéssim a saber noms i cognoms. Si de vegades s'escola alguna cosa sobre el tema encara es genera molta inquietud, recordo quan per la tele van passar un documental sobre Carrasco i Formiguera en el qual, de forma discreta, es mencionaven possibles delators i com van reaccionar els descendents dels suposats culpables.

El periodista Planes va ser un de tants dels qui van morir a causa d'una delació, una dona el va veure al balcó de la casa on s'amagava fumant, li va semblar que feia pinta de capellà i el va delatar. El seu pecat més gros havia estat denunciar grups violents, sense manies i de forma pública i valenta. Avui potser algú fins i tot ens diria que es va perdre ell mateix, a causa del vici de fumar, qui sap. Encara hi ha qui em vol justificar aquella mort i d'altres dient que era un senyorito, ho he vist escrit en el llibre d'un anarquista que té molta requesta, això. El cas és que quan vénen mal dades no saps de qui t'has de refiar o no, així és el món, per desgràcia.

La delació o el xivatasso funcionen també en temps de pau, a la feina, per exemple. Rosa Montero té un llibre breu i emblemàtic, Amado amo, que entra a fons en el tema d'aquesta pràctica destinada a enfilar-se sense manies sacrificant amics i saludats. En el camp de la política hem viscut coses d'aquest tipus, a causa d'allò que la informació és poder. La gent que ha militat seriosament en algun partit o sindicat n'ha viscut de tots colors, el que passa és que poques vegades s'arrisquen a explicar aquesta mena de coses si no és en la intimitat i encara.

He acabat fa poc un llibre d'Erich Hackl, El lado vacío del corazón, explica la història real d'una família europea en el context del nazisme, el pare era comunista i per aquest motiu va rebre també la mare que va anar a parar a un camp de concentració on va morir del tifus. Anys després, ja a finals del segle XX, el nét d'aquella dona explicaria a un amic, company de feina, a l'Àustria contemporània, que la seva àvia havia mort a Ravensbruck i el suposat amic sembla que ho devia comentar amb mala intenció als caps de l'empresa i als companys. A partir d'aquí el van etiquetar com a jueu, tot i que no ho era ni la família ho havia estat, i començaria a patir això que avui en diuen mobbing, fet que li comportaria problemes greus de salut.

A l'escola i als instituts els xivatos han estat molt mal vistos però en això s'ha de matisar molt, ja que una cosa és la denúncia seriosa i valenta de fets condemnables, com ara l'assetjament, i l'altra fer d'acusica per mala fe. Quan vaig començar a treballar una pràctica habitual que jo ja havia viscut a l'escola consistia en què quan la mestra havia de sortir un moment de l'aula deixés algun alumne vigilant i apuntant a la pissarra. Cal dir que a la majoria de gent menuda ens encantava tenir aquell poder i que en aquella activitat ja es copsava com són els humans des de la nostra tendra infantesa, s'apuntaven els enemics, s'esborrava els amics, s'era tolerant amb les líders que es podien venjar i l'apuntadora esdevenia dictadora temporal amb una gran i perversa afició a l'abús.

En una ocasió vaig deixar vigilant un nen, era una classe de cinquè, tenien deu anys i jo era joveneta i inexperta. El nen era del Marroc, un dels primers que vaig tenir d'aquell país, vivia amb una germana i la mare, que treballava molt per tirar la casa endavant, ja que estava separada del marit. L'endemà el nen, Omar, que era molt intel·ligent i bona persona, em va dir que la mare li havia explicat que ell no havia d'apuntar a ningú, que allò era cosa de la mestra. Tota una lliçó que vaig entomar gairebé emocionada, el nen tenia tota la raó i vaig abandonar de forma definitiva aquella pràctica absurda sobre la qual no havia meditat a fons. Doncs això els hem de dir als de l'ajuntament o als que toqui, que vigilin ells.