TENDÈNCIES TELEFÒNIQUES ACTUALS

Quan et vas fent gran t'adones que sempre hi ha algun estri o costum nou que és l'esca del pecat. La novetat genera reticències i acudits xarons, m'acabo d'ensopegar amb aquestes dues versions del mateix chiste pocasolta, no sé quin deu ser l'original i quin el plagi.

L'iphone és avui la víctima de les condemnes a l'entorn de les novetats. Se suposa que la gent mira el telèfon i no es comunica com si abans es comuniquessin gaire quan, de fet, eren habituals els acudits en els quals el marit i la dona no es deien res mentre menjaven o ell llegia el diari sense fer cap mena de cas a la senyora.

Quan jo era petita hi havia escriptors que, per la ràdio, acostumaven a lloar les virtuts del teatre per sobre de les del cine, un art vulgar, o que recordaven als lletraferits que no hi havia res com el contacte artesanal amb la ploma estilogràfica, per damunt de l'encara minoritària màquina d'escriure. La ràdio també va tenir els seus detractators, sobretot, per exemple, les novel·les o serials, és clar.

La rentadora deixava la roba poc acurada, el mateix va passar amb els rentaplats. Malgrat aquelles crítiques tothom va acabar per comprar-ne, ni que fos a terminis. Les màquines d'escriure elèctriques van durar poc i van venir els ordinadors, encara sense internet. Recordo, de fa anys, un debat entre Espinàs-màquina d'escriure i Calders-ordinador.

La televisió també va patir les condemnes dels conservadors, la gent no es comunicava a l'hora de dinar, feien xaronades, coses violentes, s'havia de limitar-ne el consum a les criatures. Hi havia qui rumbejava de progre explicant que no tenia ni cotxe ni tele, aconseguir una masia abandonada a pagès, sense aigua ni llum, era el súmmum del romanticisme.

Una vegada, devia tenir uns disset anys, vaig fer de monitora de colonies sense títol, aleshores no te'l demanaven per a aquesta mena de coses. El cap de les colònies era un capellà pintoresc que ens amollava discursos sobre el nen d'abans de la televisió i el de després, molt malmès a causa dels pecats que generava l'estri.

Un pedagog conegut va sortir una vegada al diari ensenyant un enginy que tenia a casa, una tele amb persianeta, persianeta que tan sols s'aixecava de tant en tant i potser per veure documentals culturals, no ho sé.

Un estri mol sacralitzat és el llibre i, sobretot, el llibre de paper, és clar. No importa que el contingut del llibre sigui lamentable, llegir és bo per se. Fa uns dies llegia al feisbuc que havien fet un estudi i qui llegia tenia més esperança de vida, em va semblar surrealista.

Els tebeos tambe tenien molts detractors, ara són objectes gairebé de culte. Era millor un llibre i per defensar el tebeo es van inventar un anunci que deia que on hi havia un tebeo hi hauria un llibre, cosa ben dubtosa. Els amants dels còmics van contraatacar fent-ne un altre que deia que allà on hi havia un tebeo hi hauria un altre tebeo.

Hi ha qui encara em recorda que per internet corre molta palla i que no et pots fiar de res però resulta que un passeig per les enciclopèdies tradicionals, entre les quals 'la nostra', fa que topis amb un munt d'errades i refregits de tota mena. Però encara hi ha qui pensa que per fer un llibre 's'ho pensen més'.

Aquestes condemnes provoquen estudis, sorgeixen experts, són una font de noves professions d'aquestes que remenen fum. Fa anys algú es va entretenir en comptar el nombre de crims i violències que s'aplegaven en una estona de televisió, crec que aquests recomptes han anat de baixa. Considerant les moltes sèries de crims diversos que ens fan a l'estiu, repetint capítols sense manies, segur que les xifres es dispararien.

Conèixer algú per internet era un gran perill. A una companya de feina li vaig comentar una vegada si era més de fiar la gent que coneixies en un ball o al cinema i em va dir que a aquests 'els veies' com si veient algú ja sabéssim, per alguna estranya connexió mental, si és de fiar, sense pensar en què molts crims els ha perpetrat gent coneguda, més aviat i oblidant allò tan bonic de la pobra Blanche de Tenesse Williams que explica que sempre ha confiat en la bondat dels desconeguts.

Avui l'objecte de penjament principal és el mòbil, aquest mòbil màgic amb el qual pots fer gairebé de tot. Se suposa que si mires el mòbil no et comuniques, no llegeixes, t'aïlles i coses així, quan sovint és ben bé el contrari tot i que per més que demostris amb proves a qui sigui que amb el telèfon llegeixes el diari del dia i fins i tot a Proust, el tòpic sempre guanya a l'evidència. El mòbil modern evita moltes discusions llargues i inútils, car les coses es poden comprovar in situ, cosa que destarota els set-ciències, sotmesos al judici inexorable de les wikipèdies en línia.

Fa uns dies per la tele tornaven a piconar amb el tema, explicaven que hi ha gent que per vacances fa dieta digital i prescindeix del mòbil o en limita la suposada dependència perillosa. Com que dir que ho fas, encara que no sigui cert, fa progre, molta gent deia que en prescindia, més o menys, fins que una senyora sincera va declarar que era ben bé al contrari, que el feia servir més que mai enviant fotografies a la família, missatges als fills i tafanejant per la xarxa.

Els objectes són com els déus, i admeto que sóc una descreguda, els creem nosaltres i després els donem la culpa de tots els mals que també fem nosaltres. L'incomunicat silenciós o raret  ho serà amb telèfon o sense i el xerraire sociable augmentarà les seves possibilitats de fer colla amb un mòbil a la mà. 

Ara també tenim les tauletes i les criatures tot just comencen a caminar que ja saben buscar les peppes pig i coses semblants, això també preocupa pares i educadors d'aquests una mica carques i seriosos, amb tendència a limitar d'alguna manera l'exploració temàtica dels parvulets. En el fons jo crec que hi ha una certa enveja en comprovar que una criatura fa anar un aparell amb una seguretat i un interès que supera el dels adults. 

Qualsevol dia sortirà una cosa nova a la qual poder culpar de les nostres mancances i febleses i els mòbils d'avui seran un record sacralitzat, arqueologia industrial, evocaran uns temps que creurem més feliços i ens en faran reproduccions vintage per a gaudi de la nostra melangia, això si som vius. Que ja ho deien, en aquella sarsuela, hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad...