ENVEGES, RESSENTIMENTS, VIOLÈNCIA I PSICOLOGIA BARATA

Fa uns dies Antoni Puigverd reflexionava al diari La Vanguardia sobre el tema del terrorisme i l'islamisme i un dels aspectes que sortia en el seu article era constatar com sembla difícil d'explicar que s'apuntin a determinades ideologies persones que han estat ben acceptades en la nostra societat, que semblen integrades socialment i que tenen una vida convencional i estable. En el fons en tot plegat hi surava d'alguna manera el tema del desagraïment, del ressentiment i de la imprevisió de la conducta humana, així com d'aquest bonisme correcte políticament que s'autoflagela cercant explicacions en la marginació, la pobresa o el racisme, davant d'actes inexplicables, absurds, terribles i autodestructius. També s'han buscat explicacions mèdiques, malalties mentals i coses així, en el coneixement de les quals som a les beceroles. I, evidentment, les ideologies, en molts casos les religioses però també les laiques en més d'una ocasió, són una altra font d'explicacions etèries quan sovint han estat una excusa per a fer malvestats amb alguna raó, per surrealista que aquesta sigui. Fins i tot en nom de la llibertat s'han comès molts crims, expliquen que va dir Madame Roland.

Malauradament, però també en ocasions afortunadament, la conducta humana s'escapa sovint de qualsevol explicació, per això els experiments que es fan per d'establir lleis pseudocientífiques en el marc de les ciències socials poden ser interessants i anecdòtics però no són comparables a les lleis de la física, precisament fa uns dies escoltava un científic per la ràdio que comentava aquest tema de forma aprofundida. La historia, la gran història però també la petita, la familiar, està plena d'exemples diversos que mostren la inutilitat de cercar tanta explicació a comportaments inexplicables però ens entestem a cercar-ne perquè ens agrada pensar que si tenen explicació tindran solució o es podran preveure.

De pobres i marginats n'hi ha hagut molts d'absolutament pacífics. De gent que ha portat a d'altres al desastre i el patiment n'hi ha hagut de diferents classes socials, molts grans revolucionaris procedien de famílies benestants i arregladetes. Hi ha violències que amb el temps es magnifiquen i justifiquen pel fet que s'exercien, en teoria, en nom d'idees que considerem bones i acceptables, entre aquestes les lligades a determinades revolucions con ara la francesa, però una lectura seriosa de com va anar tot allò mostra que hi va haver molta violència absurda i gratuïta per tot arreu i que, com en totes les situacions d'aquest tipus, els aprofitats, els sàdics i els amorals van fer el seu agost. En el camp de la criminologia individual trobem coses molt estranyes i que s'escapen de qualsevol explicació coherent, al menys de moment, pel fet que el cervell humà és encara un gran desconegut, manipulable, això sí, però no pas sempre ni en tot moment.

Pel que fa a l'agraïment, ja sabien els nostres avis que de desagraïts l'infern n'és ple. El ressentiment, és molt perillós i absurd, ha provocat moltes desgràcies individuals i col·lectives. Marañón té una molt bona biografia de l'emperador Tiberi que precisament porta com a subtítol Historia de un resentimiento. És cert que Tiberi va patir molt de petit i de jove però després va ser cruel i injust amb persones que li havien donat suport i que l'apreciaven. A casa m'explicaven casos de capellans amagats durant la guerra civil, a cases que s'arriscaven molt en ajudar-los. Un cop acabada la guerra alguns d'aquells capellans s'havien mostrat agraïts de forma sincera però també coneixien algun cas en el qual l'afectat més aviat havia semblat ressentit i humiliat a causa del fet d'haver-se hagut d'amagar i no havia correspost gens a aquell capteniment, admirable donades les circumstàncies, més aviat el contrari.

Per això, encara que és difícil d'acceptar, quan es fa un favor de forma sincera, car també hi ha qui fa favors de forma oportunista i interessada, no s'hauria d'esperar agraïment, sovint en circumstàncies difícils no sabem de qui ens haurem de refiar. Les traïcions dels amics són difícils de pair però no són un exotisme, fins i tot són habituals en el camp sentimental, ¿a quanta gent un amic no li ha pres la nòvia o a una amiga, el marit? És clar que els objectes del desig s'han deixat seduir, evidentment, però hi ha una estranya tendència en algunes persones a desitjar la mujer de tu prójimo i fins i tot moltes més coses del prójimo ja que també l'enveja és un pecat capital. Abans tot tenia explicació pel fet que es creia en dimonis temptadors i en el mal i el bé com a realitats evidents però el cientifisme vol trobar explicacions a tot i potser algun dia n'hi haurà, però ara per ara no és així. 

Recordo que a la pel·licula La heredera el pare de la noia, en saber que el pretendent és un egoïsta i un caçafortunes, va a parlar amb una germana d'ell que sempre li ha donat suport però que no ha rebut ajuda del noi quan l'ha necessitada i aquesta és pietosa amb el germà i li diu al pare que si espera massa de la gent sovint quedarà decebut. El final de la pel·lícula, força diferent del de la novel·la original, satisfeia les nostres ànsies venjatives amb aquell acte de ressentiment de la protagonista però segurament hauria estat més amable per a ella acceptar l'antic pretendent i intentar passar-ho bé ni que fos una temporada. Per sort les coses no sempre són tan tristes i hi ha molta reciprocitat en les relacions humanes tot i que les actituds van lligades a moments concrets i en situacions i èpoques diferents es pot actuar de forma diversa, en això també trobaríem exemples a tots nivells.

Els historiadors intenten buscar explicacions als fets del passat, els periodistes i experts en el que sigui, als fets del present. Però res no era previsible abans de succeir i les explicacions van lligades a dèries, ideologies i desitjos. El comportament humà, tan imprevisible, ja es percep des dels inicis de la vida social, l'escola és un món en petit i a parvulari ja trobem víctimes, botxins, bonassos, generosos, sacrificats, envejosos, ressentits, aprofitats i traïdors, tot i que actuïn de forma intuïtiva i responent a l'instint. La pedagogia ha buscat respostes inexistents, famílies desestructurades, mares possessives, he escoltat moltes bestieses en les reunions de gent de la professió. Però com aigua en un cistell molts casos escapen a qualsevol explicació. I, en tot cas, saber les causes i fer el diagnòstic no aconsegueix solucionar res, tan sols marejar la perdiu, esport al qual som molt afeccionats. Abans, quan les famílies eren més nombroses, a la gran majoria comptaven amb allò que es deia l'ovella negra.

Puigverd acabava l'article preguntant-se com podem resoldre els problemes que ens aclaparen si no es pot fer un diagnòstic lliure, a causa de tanta correcció política i policia ideològica. Jo opino que encara que arribem a fer un diagnòstic lliure de prejudicis i manies els problemes ens continuaran aclaparant ja que no tenen explicació ni solució i hem de viure amb el risc i enmig de la irracionalitat tot i que en ocasions, quan estem bé i creien pasturar en prats segurs, la vanitat de l'espècie ens fa creure que som millorables, també a nivell col·lectiu, i que la violència, un dia o un altre, desapareixerà del planeta de forma general i viurem tots com a germans, encara que entre germans s'han donat violències de tot tipus. I ja des del temps de Caïm i Abel, com és sabut. 

Precisament aquesta explicació bíblica és l'única que troba Alexis Zorba a les violències que ha viscut, patit i practicat, que ja en aquells inicis del món, segons la Bíblia, un germà va matar a l'altre. És clar que Déu no els feia el mateix cas a tots dos, va genera ressentiment i enveja, i aquesta és l'explicació psicològica que s'ha cercat al fratricidi, el qual, per més explicacions que li trobem, no deixa de ser una barbaritat, amb perdó dels bàrbars. Avui està de moda reivindicar Caïm, i és que sempre anem d'un extrem a l'altre.