12.8.16

ENVEGES, RESSENTIMENTS, VIOLÈNCIA I PSICOLOGIA BARATA


Fa uns dies Antoni Puigverd reflexionava al diari La Vanguardia sobre el tema del terrorisme i l'islamisme i un dels aspectes que sortia en el seu article era constatar com sembla difícil d'explicar que s'apuntin a determinades ideologies persones que han estat ben acceptades en la nostra societat, que semblen integrades socialment i que tenen una vida convencional i estable. En el fons en tot plegat hi surava d'alguna manera el tema del desagraïment, del ressentiment i de la imprevisió de la conducta humana, així com d'aquest bonisme correcte políticament que s'autoflagela cercant explicacions en la marginació, la pobresa o el racisme, davant d'actes inexplicables, absurds, terribles i autodestructius. També s'han buscat explicacions mèdiques, malalties mentals i coses així, en el coneixement de les quals som a les beceroles. I, evidentment, les ideologies, en molts casos les religioses però també les laiques en més d'una ocasió, són una altra font d'explicacions etèries quan sovint han estat una excusa per a fer malvestats amb alguna raó, per surrealista que aquesta sigui. Fins i tot en nom de la llibertat s'han comès molts crims, expliquen que va dir Madame Roland.
Madame Roland.png
Malauradament, però també en ocasions afortunadament, la conducta humana s'escapa sovint de qualsevol explicació, per això els experiments que es fan per d'establir lleis pseudocientífiques en el marc de les ciències socials poden ser interessants i anecdòtics però no són comparables a les lleis de la física, precisament fa uns dies escoltava un científic per la ràdio que comentava aquest tema de forma aprofundida. La historia, la gran història però també la petita, la familiar, està plena d'exemples diversos que mostren la inutilitat de cercar tanta explicació a comportaments inexplicables però ens entestem a cercar-ne perquè ens agrada pensar que si tenen explicació tindran solució o es podran preveure.

De pobres i marginats n'hi ha hagut molts d'absolutament pacífics. De gent que ha portat a d'altres al desastre i el patiment n'hi ha hagut de diferents classes socials, molts grans revolucionaris procedien de famílies benestants i arregladetes. Hi ha violències que amb el temps es magnifiquen i justifiquen pel fet que s'exercien, en teoria, en nom d'idees que considerem bones i acceptables, entre aquestes les lligades a determinades revolucions con ara la francesa, però una lectura seriosa de com va anar tot allò mostra que hi va haver molta violència absurda i gratuïta per tot arreu i que, com en totes les situacions d'aquest tipus, els aprofitats, els sàdics i els amorals van fer el seu agost. En el camp de la criminologia individual trobem coses molt estranyes i que s'escapen de qualsevol explicació coherent, al menys de moment, pel fet que el cervell humà és encara un gran desconegut, manipulable, això sí, però no pas sempre ni en tot moment.

Pel que fa a l'agraïment, ja sabien els nostres avis que de desagraïts l'infern n'és ple. El ressentiment, és molt perillós i absurd, ha provocat moltes desgràcies individuals i col·lectives. Marañón té una molt bona biografia de l'emperador Tiberi que precisament porta com a subtítol Historia de un resentimiento. És cert que Tiberi va patir molt de petit i de jove però després va ser cruel i injust amb persones que li havien donat suport i que l'apreciaven. A casa m'explicaven casos de capellans amagats durant la guerra civil, a cases que s'arriscaven molt en ajudar-los. Un cop acabada la guerra alguns d'aquells capellans s'havien mostrat agraïts de forma sincera però també coneixien algun cas en el qual l'afectat més aviat havia semblat ressentit i humiliat a causa del fet d'haver-se hagut d'amagar i no havia correspost gens a aquell capteniment, admirable donades les circumstàncies, més aviat el contrari.

Per això, encara que és difícil d'acceptar, quan es fa un favor de forma sincera, car també hi ha qui fa favors de forma oportunista i interessada, no s'hauria d'esperar agraïment, sovint en circumstàncies difícils no sabem de qui ens haurem de refiar. Les traïcions dels amics són difícils de pair però no són un exotisme, fins i tot són habituals en el camp sentimental, ¿a quanta gent un amic no li ha pres la nòvia o a una amiga, el marit? És clar que els objectes del desig s'han deixat seduir, evidentment, però hi ha una estranya tendència en algunes persones a desitjar la mujer de tu prójimo i fins i tot moltes més coses del prójimo ja que també l'enveja és un pecat capital. Abans tot tenia explicació pel fet que es creia en dimonis temptadors i en el mal i el bé com a realitats evidents però el cientifisme vol trobar explicacions a tot i potser algun dia n'hi haurà, però ara per ara no és així. 
Recordo que a la pel·licula La heredera el pare de la noia, en saber que el pretendent és un egoïsta i un caçafortunes, va a parlar amb una germana d'ell que sempre li ha donat suport però que no ha rebut ajuda del noi quan l'ha necessitada i aquesta és pietosa amb el germà i li diu al pare que si espera massa de la gent sovint quedarà decebut. El final de la pel·lícula, força diferent del de la novel·la original, satisfeia les nostres ànsies venjatives amb aquell acte de ressentiment de la protagonista però segurament hauria estat més amable per a ella acceptar l'antic pretendent i intentar passar-ho bé ni que fos una temporada. Per sort les coses no sempre són tan tristes i hi ha molta reciprocitat en les relacions humanes tot i que les actituds van lligades a moments concrets i en situacions i èpoques diferents es pot actuar de forma diversa, en això també trobaríem exemples a tots nivells.

Els historiadors intenten buscar explicacions als fets del passat, els periodistes i experts en el que sigui, als fets del present. Però res no era previsible abans de succeir i les explicacions van lligades a dèries, ideologies i desitjos. El comportament humà, tan imprevisible, ja es percep des dels inicis de la vida social, l'escola és un món en petit i a parvulari ja trobem víctimes, botxins, bonassos, generosos, sacrificats, envejosos, ressentits, aprofitats i traïdors, tot i que actuïn de forma intuïtiva i responent a l'instint. La pedagogia ha buscat respostes inexistents, famílies desestructurades, mares possessives, he escoltat moltes bestieses en les reunions de gent de la professió. Però com aigua en un cistell molts casos escapen a qualsevol explicació. I, en tot cas, saber les causes i fer el diagnòstic no aconsegueix solucionar res, tan sols marejar la perdiu, esport al qual som molt afeccionats. Abans, quan les famílies eren més nombroses, a la gran majoria comptaven amb allò que es deia l'ovella negra.

Puigverd acabava l'article preguntant-se com podem resoldre els problemes que ens aclaparen si no es pot fer un diagnòstic lliure, a causa de tanta correcció política i policia ideològica. Jo opino que encara que arribem a fer un diagnòstic lliure de prejudicis i manies els problemes ens continuaran aclaparant ja que no tenen explicació ni solució i hem de viure amb el risc i enmig de la irracionalitat tot i que en ocasions, quan estem bé i creien pasturar en prats segurs, la vanitat de l'espècie ens fa creure que som millorables, també a nivell col·lectiu, i que la violència, un dia o un altre, desapareixerà del planeta de forma general i viurem tots com a germans, encara que entre germans s'han donat violències de tot tipus. I ja des del temps de Caïm i Abel, com és sabut. 

Precisament aquesta explicació bíblica és l'única que troba Alexis Zorba a les violències que ha viscut, patit i practicat, que ja en aquells inicis del món, segons la Bíblia, un germà va matar a l'altre. És clar que Déu no els feia el mateix cas a tots dos, va genera ressentiment i enveja, i aquesta és l'explicació psicològica que s'ha cercat al fratricidi, el qual, per més explicacions que li trobem, no deixa de ser una barbaritat, amb perdó dels bàrbars. Avui està de moda reivindicar Caïm, i és que sempre anem d'un extrem a l'altre.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

És molt complex, i difícil de solucionar per a no dir impossible, tothom en general va molt despìstat en les causes que porten a aquests nois a cometre aquests tipus d'actes, i possiblement no sigui més que violencia, pura violencia acompanyada de ressentiment, la sensació de venjança per la opresió rebuda, pel menysteniment palès, sobretot a França, els maleïts guetos de la Banlieue que no és més que un enorme i abandonat camp de refugiats. Però no només és França, n'hi ha arreu d'Europa, i la realitat és que ningú sap trobar exactament les causes, els motius del seu comportament.
A la Banlieue l'atur és del 45% (oficialment), aquí hi ha ja un motiu, frustració, ressentiment, odi, i una encertada i efectiva propaganda a Internet d'Estat islamic, i ja tenim els ingredients perquè esclati la tragèdia.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El ressentiment es presenta de moltes formes, ja siguin descarnades o disfressades. És una lepra per a l'ànima, unes lleganyes per als ulls del raciocini. Encara que sembli mentida, a la nostra política, per exemple, veig grupets que expressen aquest ressentiment... de classe. I jo que em pensava que les classes estaven gairebé en extinció. Però es veu que no.

Júlia ha dit...

Francesc, no és ben bé com expliques, d'aquesta barris ha sortit gent que no és violenta i ha tirat endavant, precisament en aquest sentit va l'article que menciono, molts casos de terroristes o de filoterroristes no responen gens a aquest perfil, eren persones que vivien més o menys bé, amb feina i ben acceptats, cas del professor anglès o del xicot d'Arbúcies, precisament el periodista es queixa de què ens continuem autoflagelant amb tot aquest bonisme que culpa l'acollidor, no hi ha causes o n'hi ha moltes i de ben raretes, en tot cas res respon a aquest discurs sobre marginacions i menyspreus, al menys de forma general, tampoc el fanatisme religiós té perquè portar a la violència, no sempre és així i dels mateixos ingredients surten menús ben diferents.

Júlia ha dit...

Teresa, malauradament és així i sembla que tornem a discursos simplistes sobre tot plegat que fan mes mal que bé, res no està mai en extinció del tot.

Júlia ha dit...

...i precisament els més ressentits sovint no són persones que ho hagin tingut magre, de vegades ben al contrari, crec que ja Napoleó deia que les revolucions es feien per vanitat...

Francesc Puigcarbó ha dit...

teniu raó, tu i Puigverd, potser he fet una analisi massa simplista i aixó, com deia és d'una enorme complexitat.

Júlia ha dit...

Francesc, és una mica com la salut, tot plegat, una vida sana és aconsellable però ningú no et garanteix que si la fas arribis a vell i hi ha gent que ha patit, passat gana, fumat, begut, etcètera i ha arribat a molt vella, per a desconcert dels dogmàtics, el que ens destarota és que res no és segur ni exacte quan es fa referència a l'ésser humà

Júlia ha dit...

Malauradament no ens coneixem ni a nosaltres mateixos, creiem que hi ha coses que no faríem, bones i dolentes, però no se sap mai, en un llibre de la periodista russa que va guanyar el Nobel més d'un testimoni de les guerres, recordant el que va fer a gent innocent, sense necessitat, com li passa a Zorba es pregunta com va ser possible quan ell era una bona persona ben educada per la família en uns certs valors morals.