QUAN BAIXA EL TELÓ, ENCARA QUE NO N'HI HAGI CAP

Fa anys, molts, recordo que vaig portar la meva filla,  molt petitona, al cinema Atlàntic. El cinema es trobava a la Rambla, on hi havia hagut l'enyorada Sala Mercè i ara em sembla que hi ha un edifici nou i un Tiger d'aquests on venen galindaines barates. El cinema feia anys que s'havia especialitzat en cinema infantil, no recordo què feien aquell dia, potser Los Aristogatos. A la cua del cinema, davant nostre, hi havia Marta Angelat i Carles Velat amb un nen petit, de l'edat de la meva filla, suposo que devia ser l'actor Carles Velat Angelat. Els actors i les actrius, encara més si surten per la televisió, ens desvetllen curiositat, tafaneria, els coneixes i no els coneixes i, evidentment, la gran majoria no et coneixen de res però si els veus pel carrer no pots evitar mirar-los de cua d'ull tot i que intentis dissimular i fer com si res. 

Hi ha persones que no es tallen ni un pèl i quan veuen famosos els diuen alguna cosa, de vegades, si fan de dolents, fins i tot els insulten sense manies. En una ocasió em van explicar que Enric Majó es va dirigir a una senyora pesada dient-li: perdoni, ens coneixem d'alguna cosa? En una ocasió vaig sentir l'actor Miquel Sitjar, que anava amb una noia, comentar-li a una persona que se'l mirava amb insistència, amb certa ironia malèvola: sí, sí senyora, sóc jo. La fama, ni que sigui limitada i efímera, pot ser tot un pes i no tan sols afecta la gent de la faràndula sinó també persones d'altres professions, sempre que el seu rostre resulti familiar gràcies, sobretot, a la televisió ja que si no hi surts és ben bé com si no existissis. Pot destorbar però en ocasions, sobretot quan els famosos ja no ho són tant, fins i tot s'agraeix el reconeixement, sempre que sigui respectuós i admiratiu.

L'èxit i llargada de les sèries fan que hi surti molta gent. Conec persones addictes a aquestes produccions televisives que semblen ben bé caçadors de pokemons quan van pel món, sempre veuen algu que surt en una sèrie, mira, el Quimet de les Olives, la Lídia de la Riera... De vegades, moltes, algú que havia gaudit de la fama efímera que genera sortir a una sèrie no té feina i s'ha de dedicar a una altra cosa, per exemple a fer de cambrera, oh, si sortia a Vent del Pla, aquesta noia que ens ha portat les patates rosses. Una sortida professional per als actors ha estat i és el doblatge, això fa que hi hagi molts interessos al seu entorn i que es faci difícil reivindicar com cal el tema de les versions originals i se'n justifiqui la pervivència amb arguments poc sòlids però comprensibles.

Per sort o per desgràcia el temps estén l'oblit per damunt de la gran majoria, amb poques excepcions. El temps és un corruptor implacable i cada generació té els seus mites i els seus records, com ara els d'aquestes dues noies admirables, que van guardar durant trenta anys les entrades per poder anar a veure els Hombres G. 

Fa temps vaig preguntar a una persona relacionada amb el món del teatre què se n'havia fet, de Velat, però en aquell moment no ho sabia. Durant anys va ser un rostre imprescindible i omnipresent a la televisió de l'època. A mi no m'acabava de fer el pes que el fessin fer de galant, tenia un físic poc convencional, per dir-ho d'alguna manera i, per exemple, que a la versió televisiva de la vella i coneguda olor seduís amb tota la malícia una jove i ingènua Sardà feia ràbia, què voleu que us digui. Potser també n'hi va fer a Benet i Jornet, qui va escriure una continuació on reivindicava la noia seduïda i la reconvertia en triomfadora, tot i que en aquella continuació, en la versió de la televisió, el seductor s'havia transformart en l'Enric Arredondo.

De sobte Velat va desaparèixer, han explicat que va passar uns anys, gairebé vint, molt complicats, a causa d'addiccions i la resta. En els darrers anys va tornar a fer alguna cosa en el teatre. Els ortodoxos de la vida sana han comentat que la seva mort, relativament prematura pels paràmetres actuals, era conseqüència de certa disbauxa però el fet és que hi ha persones que han fet vides sanissimes i santíssimes i han mort molt joves, per a desesperació d'estadístiques i predicadors. 

Pel segon canal van emetre en record seu fins i tot una magnífica versió de Les Tres Germanes, de quan per la tele feien bon teatre, de l'any 77. L'any 91 se'n va fer una altra molt bona versió, també excel·lent, amb un repartiment de categoria. És aquesta una obra agraïda, com ho són gairebé totes les de Txékhov. Repassar els repartiments i els equips responsables d'aquells muntatges mostra com el temps ens ha fet oblidar tants bons professionals o com gent de gran vàlua ha hagut de fer coses de menys volada, car tots ens hem de guanyar la vida. És habitual que quan mor algú es recorri a la bota del racó en lloc d'endegar algun documental més sòlid i actual sobre el personatge, la visita que li va fer l'Om, una entrevista de l'Espinàs, el Vostè Pregunta del Puyal o, com en aquest cas, una gravació gairebé prehistòrica de teatre del bo el qual es podria recuperar de tant en tant una mica remasteritzat sense necessitat de què morís ningú, vaja.

Encara trobo que en el cas de Velat deunidó el que s'ha comentat, en els mitjans, sobre la seva mort i com s'ha recordat la seva trajectòria, considerant el país amnèsic en el qual vivim. Un país que mitifica catalanes emprenyades, com va ser la Xirgu, i oblida gent com Maria Vila, i és que de desagraïts l'infern n'és ple i ja se sap que per a ser considerat algú has de fer les amèriques. En Francesc escrivia fa poc sobre el mite recurrent d'el bon pa d'abans i jo no voldria caure en el mite del teatre d'abans ni de la televisió d'abans, ja que avui, si cerques, trobes coses bones a tot arreu i abans també es feien molts bunyols, tot i que potser no els volem recordar. Però resulta inevitable un cert grau de nostàlgia quan algú, més o menys de la teva edat, traspassa la fràgil línia vital, aquest fil invisible que ens convertirà tots, un dia o un altre, en pols, per més que sigui pols enamorada com deia en castellà aquell poeta antic i repatani.