AQUEST SENYOR GRAN QUE CAU BÉ GAIREBÉ A TOTHOM

Avui a Llegir en cas d'incendi en Manel Haro entrevista Espinàs, amb motiu de la publicació d'un seu nou llibre, breu, que encara no he llegit i que també es ressenyava fa poc a la mateixa web. La temàtica del llibre m'ha evocat la del darrer de l'Olga Xirinacs, tot i que Espinàs és més gran i per aquestes coses de l'atzar literari, ha tingut més projecció mediàtica.

Josep Maria Espinàs té vuitanta-nou anys, molt ben portats en aparença, amb elegància i discreció. Aquesta discreció personal ha estructurat els valors d'un personatge sòlid, gairebé un supervivent de la seva generació, que ha fet de tot i tot ho ha fet bé, sense excessos. Ignoro si la seva realitat és la del personatge que coneixem però vull creure que l'Espinàs real no es deu allunyar gaire d'aquest que hem percebut al llarg dels anys, sense massa ambició en cap camp cultural, popular i seguit per tanta gent. El meu pare es comprava de forma puntual cada any els seus llibres de la sèrie de caminades pel país, alguns li van agradar molt i d'altres el van decebre força, però això passa amb molts autors, encara més quan un compromís determinat els demana producció constant en una línia concreta.

Quan Espinàs va formar part de la Nova Cançó molts de nosaltres teníem el disc que veieu aquí. Sovint penso com podíem veure tan gran una persona que encara era força jove, Espinàs ha jovenejat més de vell que en aquells anys en els quals semblava un senyor. El jovent de l'època no vam trigar gaire en fer més cabal de gent com Raimon. Recordo un diàleg amb una mare de familia catalana típica, de la meva parròquia, que estava al dia de tot el que es coïa en l'àmbit cultural català, en aquells anys gairebé clandestí. Ens va preguntar a unes adolescents de la colla quin cantant ens agradava més dels que anaven sortint, li vam dir que en Raimon, encara el fenòmen Serrat no havia ens havia esclatat a les màns ni a les ràdios.

Ens va mirar amb un cert menyspreu comprensiu i amb superioritat generacional i va fer: oh, a nosaltres, per descomptat, l'Espinàs. Amb aquell nosaltres es referia a ella, el marit i els fills. Encara hi ha parelles grans i no tan grans que opinen en plural, encara que no sigui veritat tanta unanimitat.  Molta gent feia de tot, en aquella època. Raimon va escriure alguns articles a Destino i en algun altre lloc, tenia poca grapa, tot s'ha de dir. De moment al menys no ha escrit cap novel·la, avui tothom es llença al gènere narratiu. Espinàs va escriure novel·les quan feien falta novel·les i va guanyar el Sant Jordi i tot, un premi que aleshores encenia petites polèmiques casolanes, no recordo que en el seu cas hi hagués protestes o jo no me'n vaig assabentar.

Hauria de rellegir aquell llibre, L'últim replà, per tal de poder-lo valorar de forma justa, algú me'l devia passar i després li devia tornar. Si la memòria és un bon crític penso que no em devia fer ni fu ni fa, no en recordo ni un borrall. Espinàs va ser molt conegut en l'etapa de l'Avui, de l'Avui d'abans, el veritable. Molta gent comprava el diari per la contraportada en la qual durant una època s'hi va aplegar el bo i millor de la cultureta, els articles d'Espinàs es comentaven de forma quotidiana, també a l'escola, entre els mestres. 

Durant un temps aquell diari ens arribava al centre per obra i gràcia de la Generalitat i de vegades s'hi incloïen propostes pedagógiques interessants. Allò de què ens el regalessin es va criticar, aquí sempre es critica tot, se suposava que era la veu dels convergents, més aviat dels pujolistes, que era un diari conservador i ranci i els pesuquers de seguida li van agafar mania. Els mestres progres repatanis que avui serien de Podem llegien El País i fins i tot, d'amagat, La Vanguardia. Però l'Avui d'aleshores, amb totes les seves servituds de les quals no s'escapa ningú, era l'únic en català i això representava un valor afegit.

Espinàs va anar a parar al Periódico, crec que se'l segueix però ja no és com abans, pocs articles de diari motiven debats encesos, a tot estirar algun del Morán de tant en tant. Espinàs va endegar també una sèrie d'entrevistes per la televisió, interessants, discretes, no tenien la força de les de la Roig o les del Soler Serrano però encara gràcies, eren correctes i avui serien de premi, veient el que es veu. Era amable i educat amb els personatges que portava, diversos i eclèctics.

Espinàs també va anar a peu per la Terra Alta. Devia pujar pel carrer on ara jo hi tinc un petit habitatge, conec una veïna que menciona en el llibre i que quan el va veure li va comentar: vostè no és un que li diuen escriptor? La pregunta té molt de significat, aquesta mateixa veïna ens va comentar una vegada que per aquelles terres la gent no estava per llibres, pot semblar un comentari estrany avui, quan sembla que el llibre és un objecte de culte més enllà, fins i tot del seu contingut que pot ser altament infumable. Però mes o menys volia dir que no estaven per cuentos sinó per treballar la terra i fer bullir l'olla. Espinàs comenta en el llibre de forma afable que, de fet, la dona tenia raó, a la vida no ets allò que et sembla que ets sinó el que et diuen els altres que ets.

Amb Pere Calders, que era fan dels ordinadors i de les noves tecnologies, van protagonitzar debats sobre el tema, debats divertits i amables, Espinàs explica que encara fa servir l'Olivetti, cosa que, realment sobta, quan es defineix com un home presentista, poc amic de nostàlgies excessives i sembla que una certa curiositat activa hauria de forma part del seu tarannà. Per cert, de més petita ja havia escoltat per la ràdio, així mateix, debats entre els literats encara partidaris d'escriure a mà i els moderníssims, que feien servir màquina d'escriure i tot.

En aquest disc del qual reprodueixo la coberta hi ha una cançó que esmenta la necessitat de cantar coses noves, de defugir la tradició, no sé si avui l'escriptor en suscriuria el contingut, oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Les cançons velles no encomanen tristesa si no volem, la tradició té un gran valor però l'hem menystingut i d'aquí plora la criatura, de què gent com Emili Vendrell siguin un record arnat en lloc dels representants d'una cultura nostrada popular, homologable i recuperable. 

Però potser aquells temps eren uns altres. Aquells discos ens van fer conèixer cantants francesos, es va beure molt, potser massa, en la cançó francesa. Després va venir el Grup de Folk i propostes molt més radicals i es van oblidar les noves cançons d'aquells cantants pioners, de classe mitjana i mitjana alta, que ja eren una mica ensopides i fins i tot, potser, conservadores.

Tot ha passat i Espinàs explica que no escriurà  cap llibre de Memòries. Potser d'aquí uns anys algú endegarà la seva biografia. De fet té llibres que són bocins de memòries, evocacions. Hi ha gent brillant que ho podria fer, això de la biografia, l'Agustí Pons, en Jordi Amat... Ningú no és immortal però hi ha personatges que ho semblen, els hem vist i escoltat durant tota la vida. Formen part del nostre imaginari col·lectiu i individual i potser creiem que són imprescindibles però ningú no ho és, prou que ho sabem i prou conscient que n'és aquest escriptor, la lucidesa distant del qual és també una de les seves virtuts, característiques o com en vulguem dir.