PERDUTS PER SINERA I DOMINATS PER LES PASSIONS

Darrerament, deu ser l'edat, m'agraden poques coses. Semblo el barrufet rondinaire. O l'Àvia Bola, que era un personatge imaginari que no sé d'on havia sortit i la meva mare esmentava quan algú es queixava en excés de gairebé tot. No em va agradar gens, per exemple, la versió de Laia que va emetre TV3, després d'una propaganda intensiva a tota hora, com ara ens fan amb el Merlí aquest. L'autobombo de les teles sobre les produccions pròpies és excessiu i es fan tan pesats que em passen les ganes de veure el que proposen, per allò de l'esperit de contradicció el qual, expliquen, va lligat a una certa immaduresa, què hi farem. La versió em va semblar tremendista, amb un excés de sexe no exigit pel guió i un decorat que estaria molt bé en un teiatru però que a la tele, què voleu que us digui.

La pel·lícula dels setanta, on va repetir el tàndem Espert-Rabal de la Maria Rosa, no és que fos res de l'altre món, però n'accentuava un cert to de tragèdia grega i els protagonistes tenien més pes i força. En aquella època jo anava a la universitat, feia algunes classes amb l'enyorat Salvat que ens en va comentar a fons alguns aspectes i limitacions. També ens va dir que determinades escenes estaven rodades a Les Cases d'Alcanar, un indret que jo, aleshores, no coneixia, com em passava, gairebé, amb tot el sud català. 

Cal considerar que Laia és una obreta primerenca d'Espriu, la va escriure als divuit anys tot i que, sabent com era, la devia anar repassant i refent, però s'hi percep una certa immaduresa juvenil lligada al gust per l'excés. Aleshores, en els setanta, es debatia molt sobre què era o no era una novel·la i també a la universitat es va tocar el tema, a l'entorn del llibre i de la frustració novel·lística del seu autor. Segons Salvat era un conte allargat de forma artificial. Un aspecte del text que s'ha comentat en alguna ocasió és la visió de la dona que tenia Espriu, que tenia i que va continuar tenint. Laia fa pensar en una mena de Lorca catalanitzat, i és que algunes obres de Lorca em provoquen avui també ironia maliciosa, amb tanta tragèdia i tanta desgràcia, la Bernarda Alba, per exemple.

Per a la pel·lícula es va fer una mena d'esporgada de la narració però a la versió de la tele s'hi ha posat més pa que formatge, em temo. Darrerament a la tele resulten habituals les versions ombrívoles al màxim dels grans clàssics nostrats, amb els personatges bruts, despentinats i esparracats. La Laia va sempre ensenyant els greixets de forma provocativa quan la seva atracció no va per aquí, al llibre, segons la meva opinió. Ai, la modernitat, abans no es veia per les pantalles i pantalletes ni una brusa mullada de noia pescadora i aquí es podia veure de tot i més, com ara els somnis eròtics de la noia en uns menages a trois onírics quan més aviat crec que en el llibre el problema de la xicota es tota una altra cosa molt més complexa. 

Dels actors no en diré res, no estaven malament, la culpa no era seva sinó de les exigències del guió. I no entro en el tema de la geperuda encalçant l'Esteve per tot arreu, ep. De tot el conjunt em quedo amb el Joan Crosas, ja només m'agraden els vells, per motius obvis, però crec que és un actor poc aprofitat i amb una gran força. El seu paper més lamentable, i no pas perquè ho fes malament, no era culpa seva, va ser el de bandoler de prestigi a la Carmen de l'Aranda, una peli que tampoc no em va agradar gens.

Fa algun temps vaig veure al Maldà una bona versió d'un text de Calders, la Ronda Naval sota la boira, però pel mig hi havien escampat algun taco que no venia a tomb, una moda més del present. Hi havia allà una filla de Calders, molt  contenta amb l'espectacle, però que va incidir en aquell tema, ah, si el pare escoltés aquests collons... A Laia no hi havia tacos però sí molt de sexe agosarat que feia el mateix efecte d'estar fora de context i també vaig pensar què en pensaria Espriu, de tot plegat.

A la pel·licula dels setanta, que hem pogut veure poques vegades, per cert, l'Esteve era Daniel Martín el de los Tarantos, i l'Anton obsessionat un Manolo Otero que estava molt guapo i semblava que aniria per d'altres camins actorals, més ambiciosos. No el van aprofitar bé i va haver-hi un temps en el qual tan sols se'l coneixia pels seus amors i desamors amb la Cantudo i per les seves cançons recitades, al final se'n va haver d'anar al Brasil on va morir de forma relativament prematura. Daniel Martín, qui de veritat es deia José Martínez Martínez, va anar treballant, més que res, en westerns d'aquells de l'època i havia fet papers secundaris en moltes sèries de televisió. Va morir el 2009, en un poble de l'Aragó, on residia des de feia temps. De forma injusta en ocasions, quan es parla de la pel·licula Los Tarantos, ni se'l menciona, que ja és gros.

Espert era i és molta Espert, estava en els seus millors moments i em temo que cap Laia me la farà oblidar. La nena que feia de Laia petita era una filla seva i també hi sortia, entre les criatures sinerenques, el Benito Rabal, tot quedava en família. Si no fos pel respecte que encara em mereix Espriu i la seva obra, tot i que el temps també ha fet que en matisés la devoció, adjuntaria fins i tot una muntanyolenca de l'argument, farcit de desgràcies de tota mena, tantes que de vegades fan riure. Una escena que em va semblar hilarant va ser la de la Carulla difunta, amb els ulls oberts com plats i coberta d'alifacs, mentre Laia i Esteve fan de les seves en una de tantes tòrrides escenes com ens van amollar en aquesta versió moderna. En aquells setanta ni tan sols a Perpinyà podíem contemplar tant de marro.