XAVIER CUGAT I NOSALTRES

Continuaré avui rondinant sobre programes televisius, no hi puc fer més. No em va agradar gaire el documental que es va dedicar a Xavier Cugat, endegat amb una sabata i una espardenya, amb alguns testimonis parcials i que semblaven amargats i d'altres de més positius i admiratius, és clar. Els repatanis més aviat van rebaixar la figura del músic i en van destacar aspectes negatius i ombrívols, el pitjor de tots, Roman Gubern. Sort del Gurruchaga, no és sant de la meva devoció, però va mostrar una gran admiració pel músic, del qual col·lecciona tots els discos. Chucho Valdés va reconèixer així mateix el seu paper en la promoció de la música llatina.

Cugat va tenir una vida de pel·lícula, en el sentit literal del terme i tot. La meva mare n'explicava de tots colors. Jo en recordo, sobretot, l'etapa amb Abbe Lane, sortien a moltes pel·lícules de tot arreu. Recordo una simpàtica comèdia italiana, de 1956, Donatella, en la qual el xicot, Walter Xiari, fa que la noia se senti gelosa a causa de la seva devoció per Abbe Lane, el nom i cognom de la qual, aquí i suposo que a Itàlia, els no iniciats pronunciàvem tal i com s'escriu. Al final la noia, Elsa Martinelli, que ha millorat en molts aspectes, també culturals, li amolla "es pronuncia 'Abe Lein', ignorant!".

El documental va anar mancat de recursos i jo diria que fins i tot de documentació. Podien haver passat fragments de programes de fa anys en els quals va participar Cugat, programes ja de TV3, com ara La vida en un xip. Àngel Casas el va portar sovint als seus programes, també ens va portar Abbe Lane. L'havia entrevistat en diverses ocasions, malauradament sembla que no es van recordar d'ell en endegar el documental, en el qual es van remarcar tants aspectes negatius: la seva decadència, la relació amb la màfia, aspecte del qual ell parlava sempre obertament, admetent que qualsevol que treballés a Las Vegas estava a sou d'Al Capone i d'altres capos més o menys populars, la relació amb les seves artistes de bon  veure, oportunisme, coses així, de les quals mai no es va amagar, com tants altres. 

I la seva decadència vital, aquest va ser el tema estrella. És clar, va morir amb noranta anys, va haver de fer caricatures per pagar-se les garrofes, tot això. Qui no ha entrat o entrarà en decadència i potser en un cert procés de solitud vital en aquestes edats tan avançades? Va ser fins el final el personatge que s'havia creat, el qual assumia i no defugia, fins i tot feia broma amb la seva famosa perruca, se la posava i se la treia comentant que era com una mena de barret. 

Les caricatures eren molt bones, va ser un gran artista plàstic, es curiós que amb aquest aspecte de les seves moltes habilitats obrís i tanqués la seva trajectòria. Vaig tenir la sensació de què hi havia al darrere de determinats comentaris enveja, prevenció, no voler admetre la grandesa d'algú que va ser conegut i admirat per tanta gent, rics, pobres, famosos i desconeguts. Cugat va ser un gran heterodox vitalista i aquesta mena de persones resulten incòmodes, no responen a consignes ni a discursos grandiloqüents. 

Tan sols cal donar una mirada a la xarxa, per exemple a IMDB, per comprovar la seva llarga i sucosa trajectòria. En molts llibres i pel·lícules se'l menciona, a més a més, fins i tot a llibres d'Stephen King! Va envellir, com fem tots si no morim abans i, és clar, ja no era el mateix. Arribar a vell sovint és un problema ja que ens recorden més aviat decadents, tan sols cal pensar en gent com Raquel Meller, Mary Santpere, Sara Montiel i tants altres, d'aquí i d'allà. En canvi morir jove mitifica, cas de la Monroe, de James Dean. 

AlgunS dels entrevistats semblaven parlar en clave, i van insinuar -hi va haver massa insinuacions no contrastades en determinats comentaris- que inflava les seves coneixences i relacions. Res d'això, més aviat el contrari, diria jo. Era un negociant, és clar, fins i tot feia negocis amb la cria dels famosos chihuahues. Va fer molts dinerons i se'ls va gastar, dones, despeses, bona vida. No ha estat l'únic. Va treballar molt i de tot i no ho va tenir pas fàcil, en els seus inicis. Els seus discos sonaven i sonen en moltes pel·lícules, va rebre la Creu de Sant Jordi i la Biblioteca de Catalunya té un bon fons seu.

Àngel Casas, un altre heterodox nostrat, del qual sembla que la tele del present s'ha oblidat de forma malintencionada, ha publicat fa poc al facebook un breu article sobre el documental, sense criticar res més que la modèstia de mitjans i recordant les moltes entrevistes que li va fer. El podeu llegir a l'enllaç però el reprodueixo aquí perquè em sembla lúcid i rellevant, fins i tot molt prudent a l'hora de remarcar las limitacions del programa:

CUGAT: GLAMOUR I DECREPITUD

M’alegro molt que l’emissió per TV3 del documental sobre Xavier Cugat, “Sexe, maraques i chihuahues” gaudís d’una bona audiència, perquè ens dona la raó als que des de fa molts anys vàrem lluitar des d’angles diferents i contra mal vents diversos per tirar endavant un treball sòlid i buidat de faramalla sobre la figura d’un personatge universal que s’ho mereixia. Crec que l’aventura que han treballat Diego Mas com a director i Albert Solé, com a productor, demanava un major pressupost i una selecció molt més acurada de testimonis, però, jo, que he conegut Cugat a fons, que m’he passat hores al seu costat en una habitació ínfima del Ritz o en un pis de la Diagonal, que he compartit confidències amb el Cugat decrèpit i descoratjat del final de la seva vida, no gosaria pas fer-li retrets a la feina feta perquè té el valor principal d’haver-se fet en un país que va considerar el músic com una extravagància i que no el va estimar massa.

Vaig convidar Cugat diverses vegades als meus programes. Fins i tot el vaig fer co-protagonista d’un cap d’any a TV3 el 1986. També Abbe Lane que es mantenia atractiva i sensual quan pujava a l’escenari. En la seva època d’estada el Ritz, tots els nostres convidats nord-americans que s’hi hostatjaven, en assabentar-se’n, el passaven a saludar, reconeixent el seu paper de figura senyera del show-bitz dels anys 50.

En una emissió de l’any 84 va dirigir l’orquestra del Mestre Bardagí –de fet en Bardagí era qui havia fet els arranjaments i dirigia amagat en un costat– tocant “Begin the beghine”. Jo era a la taula d’entrevistes amb la següent convidada: l’escriptora nord americana Susan Sontag. A cau d’orella em va preguntar incrèdula si de veritat era Cugat ¬–Cugie li va dir– l’ancià que dirigia l’orquestra. Davant de la meva afirmació no se’n va poder estar: “Déu meu –va dir–, si la meva mare fos aquí!”

Jo no sóc la Susan Sontag, ja m'agradaria, però també vaig pensar en la meva mare, a qui agradava molt el cinema,  i en com hauria protestat en veure un documental com aquest, a l'entorn del qual s'havien obert moltes expectatives. S'han deixat un munt de coses importants al tinter, hauria exclamat. Potser és que la vida del músic demanava més temps, més testimonis, més de tot, gairebé una sèrie acurada. I això que les intencions semblaven bones, d'entrada. Bé, com escriu de forma molt més retòrica i amable Casas, val més enciam que gana!