PANELLETS, TENORIOS, CASTANYES I CARBASSES

Ja ha arribat el dia de Tots Sants i les capes i els mocadors grans encara no han acabat de sortir de l'armari, en sentit literal. Les notícies televisives, aquests dies, ens piconen amb un munt d'informacions numèriques sobre les tones de panellets que es consumiran, aquestes notícies amables alternen als telediaris amb galdoses informacions sobre temes polítics i desastres naturals o guerres persistents. Tot em sembla surrealista, des que envelleixo.

Ens donen xifres que no podem comprovar, és clar, però sembla avui que tot sigui més creible si ens amollen un munt de números, els números tenen una mena de màgia que els fa seriosos tot i que deu ser molt fàcil fer-nos passar bou per bèstia grossa, amb això d'unes estadístiques que ens creiem per fe. Si tan sols ens diguessin que s'han venut molts panellets, més que l'any passat, ens semblaria hores d'ara que la informació és casolana i poc eficaç. Si és que saber quants panellets es venen i es mengen té algun sentit.

El panellet era un bé escàs durant la meva infantesa. Crec que no en vaig menjar fins que vaig arribar a l'adolescència, l'ametlla era cara i a casa deien que pesaven molt i que representaven una despesa prescindible. La menja més festera eren les galetes, a Can Montes en venien a molts preus i els dissabtes i vigílies de festa, en aquell entranyable establiment que feia una olor excitant i deliciosa, hi havia cua per comprar-ne. Les galetes Montes es trobaven a molts llocs remots, a les botigues antigues dels pobles petits acostumava a haver-hi uns pots de vidre amb galetes que provenien del carrer Manso, amb denominació d'origen i tot. 

Les galetes i d'altres menges relativament barates eren titllades per la gent fina d'afartapobres, però avui fins i tot les menges d'afartapobres han pres dimensions esotèriques. Quan es van començar a posar de moda les pizzes el meu pare deia sovint que allò era un menjar d'afartapobres, els menjars d'aquest tipus consistien en aplegar fato econòmic, pa o patates, i posar-hi poca cosa més. Quan un aliment s'abarateix passa a ser considerat de poca categoria, vegis el que ha passat amb els ous, de ser un luxe van passar gairebé a ser dolents per la salut. Però aleshores algú reinventa el producte i li dóna una nova dimensió gastronòmica, què hi farem.

A casa teníem un antic llibre de cuina, una edició atrotinada i històrica de Carmencita, la buena cocinera, que havia estat propietat d'una besàvia que havia fet de minyona a cases bones. La meva mare em feia buscar allà receptes assequibles però així que la recepta comportava més d'un parell d'ous ja la bandejàvem de les nostres possibilitats. Per la ràdio van emetre durant un temps un programa que crec que es deia la señora diez por ciento en el qual s'explicaven receptes econòmiques i es donaven consells sobre reciclatges de restes, l'escoltàvem gairebé sempre i en recordo dos productes derivats d'aquells consells, unes rosquilles força bones i una melmelada horrible feta a base d'escurar el que quedava en les tallades de meló consumides a casa.

Els panellets per una banda s'han sofisticat i per l'altra han passat a ser una mena de treball escolar de temporada, avui és un clàssic fer panellets a l'escola. Aquests dies un periodista suposadament cultural ironitzava al diari sobre el tema i sobre la competència que pot fer l'escola al gremi de pastissers. L'article era divertit però alguns comentaris d'aquests que la gent penja evidenciaven mal rotllo, ja que avui de sentit de l'humor en queda poquet o potser és que jo no connecto amb l'humor del present. També es fan panellets a casa, al súper fins i tot t'ho venen tot a punt, mesurat i en carmanyoletes de plàstic, tens poca feina. Malgrat el parer generalitzat dels experts, a mi m'agraden més els panellets que porten una mica de patata, tanta ametlla em resulta molt feixuga de digerir.

Jo crec que en aquest món d'abundàncies disbauxades avui hi cap tot, panellets comprats a la pastisseria, panellets comprats al súper, panellets fets a casa i panellets escolars, de la mateixa manera que el Hallowween s'ha afegit a una castanyada frivolitzada i festiva, de la qual, això sí, s'ha bandejat el res de les tres parts del rosari canòniques de temps pretèrits. El dia de Difunts ha quedat abduït per la festa de Tots Sants i les anades als cementiris han revifat. Els cementiris ja no són el que havien estat, s'hi fan visites comentades, concerts de música, de tot i més, vaja. Fins i to s'hi va de nit, que ja és gros. És clar que tot això es fa de forma gregària, una altra cosa seria allò de passar una nit sol per allà, com en aquelles juguesques antigues de les quals s'havien derivat rondalles terribles sobre gent que es moria de por a causa de la seva fatxenderia irresponsable.

Els contes de por ara semblen poc pedagògics i és que fer por a les criatures és de mal gust, la veritat. Un dels contes de por i de Tot Sants que m'ha impressionat més sempre és el del Monte de las ánimas de Bécquer. De petita el vaig escoltar per la ràdio i em va impressionar molt, sobretot la veu del mort que anava mormolant: Beatriz, Beatriz... Era un afegitó radiofònic, en el text original no és ben bé així. En una ocasió, a l'escola, l'estava llegint a un grup de sisè, d'això fa molts anys. Hi havia un silenci sepulcral, cosa poc habitual, la veritat. Algú va trucar a la porta de l'aula i els alumnes es van espantar i van començar a cridar, es veu que l'argument els havia fet efecte. 

Les Castanyades d'abans eren molt austeres. Menjàvem quatre castanyes cuites a casa, en aquelles paelles foradades imprescindibles i durant alguns anys de la meva infantesa havíem resat alguna cosa, mai les tres parts del rosari però potser una sí, i més endavant uns parenostres escadussers per acabar eliminant el tema religiós, avorridíssim,  de la celebració. De joveneta la Castanyada ja va passar a ser més festiva, al centre parroquial es feien representacions divertides i en acabar es menjaven castanyes i moniatos, acompanyats d'una copeta de moscatell. Més endavant es van incorporar els panellets al conjunt i fins i tot es va canviar la celebració per anades al teatre amb ressopò noctàmbul.

També el Tenorio ha mig desaparegut del context. Va passar a ser, durant dècades, preceptiu d'aquesta època i encara me'n pregunto el motiu. Fa uns dies comentava que alguns escriptors admetien que els èxits i els premis els arribaven per allò que menys els agradava i crec que aquest va ser el cas, Zorrilla en devia estar meravellat. El Tenorio va generar divertides paròdies, gairebé tothom se'n sabia fragments impagables i encara sura en l'imaginari col·lectiu. És una obra delirant i absurda. 

Zorrilla va ser tot un personatge, mereixeria una sèrie de televisió o una bona pel·lícula, expliquen que volia que el seu pare li fes cas i això no ho va aconseguir malgrat els seus èxits, però tampoc no és gens estrany considerant la vida que va fer, es pensa que tenia un punt de bogeria, qui sap. Amb Barcelona va tenir molta relació, quan era per aquí assistia a tertúlies sorolloses i divertides, se l'apreciava força. Hi ha molts don Juans a la literatura, al teatre, però a nivell popular cap d'ells no ha estat tan reconegut, representat, imitat, parodiat i fins i tot ridiculitzat, com el de Zorrilla.

Els joves d'avui, quan siguin vells, recordaran els panellets de l'escola, el Marrameu torra castanyes, els Halloweens amb els amics i amiguetes. Les modes hauran canviat i els semblarà, com a nosaltres, que allò que ells feien era antic, ancestral, que s'havia fet tota la vida i que com n'eren, de bonics, aquells temps que ja s'hauran perdut entre el perfum dels dies i la nostàlgia inevitable, lligada a l'envelliment irreversible i al fet, ai, de què la infantesa i la joventut tan sols passen una vegada pel nostre costat, al menys de forma evident i seriosa. 

Per Tots Sants, ara que també fem el Halloween, ens haurien de passar cada any, per la tele, en lloc del Tenorio, l'ET, en aquella pel·lícula el Halloween pren una dimensió galàctica i simbòlica, segur que molts seriosos pares i mares d'ara la tenen molt present. Jo recordo la cua que vaig fer amb els meus fills petits, a l'enyorat cinema Urgell, fins i tot crec que hi havia algú que venia ninotets a la porta, reproduccions del protagonista. Les carbasses maldestres ja s'han convertit en una icona, com els Papes Noels vermells i blancs. 

No cal estripar-nos les vestimentes, el món és com és, fins i tot divertit de tant en tant. Les carbasses, no fa tant de temps, havien desaparegut gairebé del context comercial del gremi de verduleres i avui han retornat amb força i convicció, s'han  incorporat a les nostres taules i formen part, ja, de nous imaginaris infantils, més enllà d'aquella de la Ventafocs, que esdevenia carrossa de luxe o de les retòriques carbasses que es lliuraven als pretendents refusats i als alumnes suspesos. Tots Sants havia estat festa de precepte i s'havia d'anar a missa, poca broma. O tempora, o mores, com deia, o diuen que deia, Ciceró.