AVUI ÉS EL DIA DE LA LOTERIA

La loteria de Nadal ja no és ben bé el que havia estat. Fins i tot això de cantar els premis en euros i no en pessetes em sona d'una altra manera. És clar que una servidora està lligada als seus records infantils i això de la loteria de Nadal era un clàssic i una llunyana esperança, en temps d'escassedat. A més a més, la loteria de Nadal era una tradició. Per tots els indrets on passaves, a ca l'adroguer, a ca'l bacallaner, a la lleteria, a la papereria del barri, a la parròquia i al forn, hi trobaves loteria. Les associacions de tot tipus feien calaix amb això de la loteria. La gent s'intercanviava butlletes, apuntacions, com en deien alguns. No hi fa res que un antic refrany castellà assegurés que la mejor lotería son el trabajo y la economía. Tots i totes queiem en el parany ludòpata de temporada.

Quan era petita pensava de bona fe que potser ens tocaria. No jugo gaire a res però crec que no sóc persona de sort, en això de les rifes. Quan els números dels cecs eren de tres xifres en jugàvem un de la parròquia amb el qual et tocava una petita quantitat si el premi coincidia en dia laborable i una d'igualment petita, però no tant, si era en diumenge. Crec recordar que eren tres pessetes i un duro, respectivament. A la majoria de la gent que coneixia els havia tocat en alguna ocasió però a nosaltres, mai de mai, tot i que hi vam jugar durant anys, fins que aquella forma de recaptar va passar a millor vida.

He jugat sovint a jocs d'atzar per compromís, per amistat, a l'escola s'havien fet quinieles, primitives, coses així. La loteria de Nadal creava vincles, et citaves amb gent que feia temps que no veies, t'amollaven paperetes provinents de llocs on havies treballat. Sempre hi havia algun incorruptible que no jugava mai a res, és clar. Ara jo tampoc no jugo gairebé a res però si venen criatures d'un esplai o d'un indret semblant em fan gràcia i els compro el que venen, loteria inclosa. El que passa és que tot ha canviat, algunes associacions han plegat de fer loteria a causa de les traves admnistratives i la Loteria Nacional ha entrat en competència amb La Grossa, que se suposa que és la nostra. 

Els Niños de San Ildefonso també s'ha modernitzat, ara són nens i nenes i n'hi ha de procedències diverses, cosa remarcable i interessant. Una mostra més de què les coses milloren, ni que sigui a patacades, fins i tot les coses més aparentment banals.

Jo és que a la Grossa li tinc una mica de mania, començant per aquest cap-gros que la representa, aquesta dama rossa i horrible que més aviat fa por. Els anuncis que fan per la ràdio i la televisió sobre la Grossa aquest any em semblen lamentables, algú m'ha comentat que els emeten en una variació fonètica catalana xarona per tal de captar públic diversificat. No ho sé, totes se les pensen, potser sí.

Fa anys, molts, quan la Generalitat va començar a fer loteries, com ara el rasca-rasca, es va generar una certa polèmica. Una de les víctimes de la polèmica, molt crítica amb el tema, va ser la professora Maria Rúbies, en pau descansi. Jo l'havia tingut a la Normal, per sort. Aquell tema i alguns altres li van costar caure en un cert ostracisme polític, els partits volen devocions incondicionals. Un temps després de morir es va publicar una entrevista amb ella, crec que al Temps, on explicava a fons el que havia passat i d'altres històries relacionades amb la política tot i que reivindicava els valors fundacionals convergents, malgrat tot.

Aquestes entrevistes pòstumes em fan angúnia, en recordo una altra amb el Joan Oliver, molt punyent. No sé si això de ser pòstumes respon a un desig de l'entrevistat o a la prudència excessiva i poruga dels mitjans i els  periodistes, que quan les coses han passat resulta que ho sabien tot i feien moixoni o gairebé, com ha estat el cas d'aquest periodista assassí. Entenc que un crim repugnant no es pot preveure però ara resulta que tothom en sabia un munt de barbaritats diverses relacionades amb el seu món professional i que ara s'han explicat amb pèls i senyals.

Rúbies tenia uns grans fonaments matemàtics per criticar la loteria, el nombre de probabilitats de que et toqui és ínfim i això es pot demostrar amb números i estadistiques. Malgrat això, és clar, a algu li toca. La loteria de Nadal té l'afegitó de la del Niño, els pocs guanys assolits en la de Nadal s'invertien sovint en aquesta segona tanda d'il·lusions etèries. Més enllà del foment de la ludopatia popular, escoltar per la ràdio, ni que fos una estona, els nens de San Ildefonso i la seva canterella, feia Nadal. Fa anys el dia de la loteria ja devia ser festa, a l'escola doncs recordo que escoltava l'emissió de la loteria a casa, a prop del pessebre.

Més endavant ja es treballava en aquest dia, en general. En els anys en els quals vaig treballar a l'escola El Samontà, de L'Hospitalet, hi havia un conserge dels d'abans, el senyor Francisco, el qual el dia de la loteria tenia posada la ràdio tot el matí, amb un volum notable. Les escoles, aleshores, eren més familiars i informals. Aquell conserge era com de la família, tenia el seu mal geni però t'ajudava en tot el que podia, malgrat que l'havies de tractar amb respecte i enginy. Tenia uns quants ocells molt xerraires, periquitos, canaris. Quan els nens i nenes entraven o sortien de l'escola, fent xivarri, els ocells es tornaven bojos i xarrotejaven sense aturador. De vegades el conserge, per tal que callessin, els cobria amb un drap fosc, cosa que també feia el dia de la loteria, altrament no s'hauria sentit bé la cantarella corresponent.

Els dies d'abans de vacances nadalenques, a les escoles, sempre han estat màgics, quan jo era petita i després, quan treballava de mestra. Hi havia una certa permissivitat, fins i tot en èpoques grises. Encara es penjaven decoracions nadalenques, els horaris es deixaven de banda i grans i petits semblaven amarar-se d'esperit nadalenc. En general es portava algun obsequi als mestres, fins i tot els pares duien alguna cosa al conserge. Però en el sector van fer fortuna els mestres puristes anti-regals, com si allò d'acceptar un barra de torró barat o una capseta de mantecades d'Astorga representés corrupció professional. Els de la professió sempre hem estat ànimes càndides. 

De vegades els pares de les classes s'ajuntaven i feien un regal entre tots o bé les associacions de pares i mares tenien cura de canalitzar els detalls nadalencs. En una escola on vaig treballar i que ja no existeix, el Can Bori, els pares ens pagaven un dinar al qual es convidava el conserge, les senyores de fer feines i el guàrdia urbà que vigilava des de feia anys les entrades i sortides, tots rebíem el mateix obsequi i aquella iniciativa em va semblar encisadora per la seva transversalitat i el bon ambient que generava.

No sé què passa avui, hi deu haver de tot, però diria que això dels regals nadalencs ha anat molt de baixa. Una altra història complexa és la dels lots nadalencs amb els quals moltes empreses obsequiaven els treballadors i que enguany han generat una certa polèmica i tot, es veu que ara ja no són ben bé un detall sino un dret adquirit. 

Quan jo era petita els únics regalets nadalencs comestibles venien a través dels clients d'una empresa on treballava el meu avi. L'amo del meu pare, un forner ric, era un garrepa explotador i no donava ni les gràcies. Amb els anys el forn va canviar de mans i el nou propietari era més generós i sí que els obsequiava amb un lot adient i xulo. Jo vaig treballar en una empresa mentre estudiava, a la Harry Walker, i allà també ens regalaven un lot nadalenc. En general, aquests lots sempre m'han fet il·lusió, com també les cistelles nadalenques, tot i que ara si vull un lot me l'he de muntar jo mateixa. 

El tema de la loteria ha generat molts mal rotllos. El meu avi no es parlava amb no sé qui de la feina per un tema de loteria, allò de què no me n'havies donat i t'ha tocat, vaja. Diumenge vaig anar a un dinar d'amics, a un restaurant del meu barri, el cambrer ens va dir que tenia loteria. De moment ningú no semblava voler-ne però jo, com que hi vaig de tant en tant, vaig dir que me'n quedava una butlleta. Al final gairebé tothom en va comprar i una amiga que tenia al costat em va dir rient, és que mira que si et toca a tu i a mi no... 

L'enveja és un perillós pecat capital, quan era joveneta n'hi havia prou amb què manifestessis a alguna companya d'estudi que t'agradava un xicot en el qual ningú no havia parat atenció per tal que unes quantes noietes de la colla li anessin al darrere. L'enveja funciona a molts nivells, és un vici molt humà, generat en el fet de què la vida és injusta i la fortuna reparteix els seus dons de forma atzarosa i capriciosa, però s'ha de controlar i racionalitzar de forma contundent, altrament et pot amargar la vida.

En la llista dels vicis i virtuts capitals l'enveja s'oposa a la caritat, entesa com amor a la gent. Costa d'admetre que patim enveja, ja que aquest sentiment el maquillem i disfressem com ens convé i sempre és més fàcil percebre-la en els altres que en nosaltres mateixos, com tantes coses. En això de la loteria es manifesta de forma evident, els diners són uns grans generadors d'enveja. Vaig llegir en algun lloc que és més fàcil entristir-nos amb les penes dels altres que no pas alegrar-nos amb les seves alegries i èxits. 

En la darrera escola on vaig treballar, com en d'altres, en acabar les classes, el darrer dia del trimestre, i quan les autoritats pertinents es dignaven acceptar la nostra proposta de plegar al migdia, després del festival de nadales corresponent i de l'acomiadament d'alumnes i famílies, amb els nostres millors desitjos de pau i etcètera, ens reuníem a la sala de professors per fer allò de l'amic invisible. Després es feia el dinar, en el mateix centre, tot i que en alguna ocasió ens havíem estimat més anar a un restaurant a esbargir-nos. Allò de l'amic invisible era una tradició establerta i a mi m'agradava molt però en els darrers temps ja van venir persones d'aquestes que tot ho qüestionen i que no volien participar-hi i la cosa va acabar en aigua de figues. Una cosa que m'empipa molt és que activitats que funcionen i generen llaços afectius es malmetin d'un dia per l'altre, la veritat.

En tot cas avui tornarem a escoltar les canterelles habituals, és molt probable que no ens toqui res però a algú li tocarà i, de forma matxacona, la televisió ens tornarà a obsequiar amb imatges absurdes i recurrents, aquestes de la gent obrint ampolles de xampany/cava i remullant-se amb el producte encara que els hagi tocat poca cosa, justet per tapar algun forat i para de comptar. Potser que ens renovessin, d'una vegada per totes, aquestes informacions estacionals que ens expliquen el nombre de panellets que es venen per Tots Sants, les despeses escolars de l'inici de curs, els preus del peix del mercat a tocar de Nadal, els premis de la loteria nadalenca, l'ocupació turística de Setmana Santa o els nervis dels alumnes que s'examinen de la selectivitat quan s'inicia l'estiu. És clar que si fessin això ho trobaríem a faltar, al menys durant un temps. Quan et fas gran ja no voldries que canviés res, començant pel teu aspecte, he, he.