18.12.16

SEXTINEJANT

Resultat d'imatges de alegoria de la poesía

Sobre allò què és o no es poesia trobarem moltes definicions, explicacions i filosofies. Hi ha persones conegudes que em diuen que no els agrada la poesia, la consideren una mena de gènere literari minoritari i difícil, però la poesia, entesa d'una forma generosa, ha estat un gènere ben popular fins fa, com qui diu, quatre dies. Ja no es recita tant en veu alta com abans però encara queden molts rapsodes i jo diria que és aquesta una activitat en procés de recuperació, lligada a la lectura en veu alta, que també havia anat de baixa.

Un altre tema és que hi hagi poesia que ens agradi i poesia que no, com pot passar amb la música i fins i tot amb la gastronomia. No hi ha res que hagi d'agradar tothom, ni en el mateix moment. De poesia n'hi ha per a molts moments i per a moltes circumstàncies.
Resultat d'imatges de alegoria de la poesía
Com ha passat amb la pintura figurativa, s'ha estès durant molt de temps la idea de què la poesia sense rima ni ritme, o sigui, suposadament lliure, era millor que aquella altra tradicional, encotillada en estrofes. Hi ha concursos de poesia als quals, si rimes i comptes síl·labes, no cal ni que t'hi presentis. També hi ha els ortodoxos de les estructures, és clar. Hi ha de tot ja que divers és el món i diversa la gent. En tot cas percebo que hi ha moltes persones a qui agrada escriure i llegir poesia estructurada. 
Resultat d'imatges de Sílvia Romero escriptora
Fa uns dies una amiga també escriptora, la Sílvia Romero, em va fer arribar un llibre de sonets, inèdit. Són sonets una mica lliures, és un recull eclèctic, però, de fet, tots els poemes són sonets
Durant anys, per Nadal, van ser habituals les dècimes per recitar, tant és així que una tieta de la meva mare sempre em demanava per festes, quan jo era petita, que recités la dècima. Vaig recitar dècimes sense saber què ho eren i moltes de les felicitacions que repartien escombriaires, cartes, vigilants i serenos, eren dècimes. Recitar la dècima comportava, després, passar la guardiola per tal que els parents assistents a l'àpat nadalenc tinguessin un detall i hi dipositessin alguna monedeta.

Un amic, l'historiador i actor Jaume Comas, ens ha enviat per Nadal una preciosa Sextina, que copio al final d'aquesta entrada per tal que en gaudiu. La sextina, a la viquipèdia, ve explicada així:

La sextina és una composició poètica d'alt retoricisme que ha tingut una certa tradició en la literatura catalana, tant en escriptura com sobretot en lectura i en recitat. La sextina és un poema que té sis estrofes de sis versos cada una, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos.

La particularitat rau que cada vers té una paraula rima, sovint un mot fènix (mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes) que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes, és a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes. La paraula rima és preferentment bisíl·laba i, si és un verb, ha d'anar en infinitiu.

No és necessari que la posició de la rima sigui correlativa, sinó que pot anar variant. Tanmateix la combinació clàssica de les rimes és ABCDEF, FAEBDC, CFDABE, ECBFAD, DEACFB i BDFECA, i donat cas que hi hagi tornada, aquesta rimarà bAdFeC, amb paraules-rima a l'interior (immediatament abans de la cesura) i al final de cada vers.
Resultat d'imatges de JOAN bROSSA

Els poetes contemporanis, al menys uns quants, han escrit sonets, dècimes i sextines. La sextina ha tingut una gran tradició a casa nostra, aquí podeu accedir a un article sobre el tema, del senyor Bargalló, que fou el primer conseller sense corbata, en temps pretèrits. Recordo les crítiques que se li van fer a causa de l'absència d'aquella peça de vestir, avui, quan ja hem passat als polítics ensamarretats, aquelles crítiques semblen prehistòriques.

Joan Brossa, que no era pas un poeta carca, precisament, va ser un gran sextinaire, per la xarxa es poden trobar moltes sextines seves. En castella el terme sextina també fa referència a una composició de sis versos de llargada diversa.

La poesia estructurada demana un esforç evident, a banda de la volada poètica és també un joc lingüístic interessant. Avui hi ha qui pensa que escriure una prosa a trossets, en forma de columna, és fer poesia. Amb la pintura ha passat una cosa semblant. Però vaja, si un pensa que escrivint el que sigui escriu poesia, doncs ja deu ser poesia, allò que escriu, car la intenció és el que compta. 

La llàstima és que a escola no es fomenti l'escriptura de poemes mesurats i tradicionals, els poemets que fan els escolars per encàrrec dels professionals de l'educació, àdhuc els escolars de secundària, acostumen a ser lamentables, tot i que sempre hi ha excepcions i autodidactes. 

El més curiós és que molts infants acostumen a considerar que els seus poemes han de rimar, ni que sigui a base d'infinitius i participis o afegint paraules que no tenen res a veure amb el contingut. Un exemple, entre molts que es poden trobar a la xarxa, en el qual el final és contundent, això de és un encís com un pis, clama al cel. Hi ha coses que s'haurien de polir, abans de publicitar-les a internet.
Resultat d'imatges de poemes escrits per nens
Jo he escrit moltes coses diferents, també sonets i dècimes, però no he escrit, fins ara, sextines, tot i que m'hi posaré aviat. Encara no he enviat la postal virtual, amb poema i dibuix, que cada any faig arribar als amics i coneguts i que després penjo al blog. De moment, amb permís de l'autor, reprodueixo la sextina nadalenca que m'ha fet arribar Jaume Comas i que quan més la llegeixo, més m'agrada.

Resultat d'imatges de Jaume Comas actor

Clau vella i porta nova

Amb clau de pany de cop bado la porta
al pàmpol que esdevé l’última fulla
al calendari que desfulla els mesos
a les engrunes de neguits a taula
i al culet de fracàs d’aquella copa
de l’any que ja ha tocat totes les tecles.


Dispost de nou a percudir les tecles
penjo el no molesteu al pom. La porta
cloc i afino les notes d’una copa
de vi novell ingenu com la fulla
acerada dels ganivets a taula
que lluen al convit parat pels mesos

Empenyerem els dies dotze mesos
maldant tot l’any per encertar les tecles
sols a l’estudi els colzes a la taula.
Atzar d’amor repicarà a la porta,
tremolarà el desig com una fulla
superb futur sense barret de copa.

Alegres alçarem la nova copa
i esperançats encetarem els mesos.
El sol consonarà rebrots de fulla;
en fast de festa compassant les tecles
retortes caramelles porta a porta
repetiran de neules i de taula.

Reis de paper despararem la taula
adoctrinats de no trencar cap copa
voldrem per Pasqua un xic de mona: "Porta
un altre got que l’any està de mesos"
i de postres deslliurarem les tecles
abans no es torni a entenebrir la fulla.

Vivim i girem full com cau la fulla.
Sense esma al primer crit seureu a taula
narcisos, cintes, anastasis, tecles;
moltes mercès emplenareu la copa;
les eulàlies coronareu els mesos:
festes majors ens obriran la porta.

Del verd que es porta mudarem la fulla
vermut i mesos finirem a taula
maridarà la copa el tast de tecles.


“Sextina nadalenca”. Jaume Comas. 2016




13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Parles de rapsodes i de llegir en veu alta. Recordo que a cal Sr. Vall, feiem lectura a classe en veu alta, cada día un alumne llegia parrafs d'alguna novel·la que solía ser de Julio Verne, James Oliver Curwood o Zane Grey, que debien ser els favorits del mestre.
Q8uan a que és o no és poesia, he arribat a la conclusió que depén de l'ordre en que es posin les paraules, car hi ha molta prosa poética i poesia en prosa.

Júlia ha dit...

Francsc, és que tot és subjectiu, tu pots trobar alguna cosa molt poètica i jo no trobar-li gens, i a l'inrevés, ningún no sap ni què és poesia, ni què és cultura, ni tan sols el que es una llengua o una nació, d'aquí plora la criatura... jo no crec que depengui tan sols de l'ordre de les paraules, sinó de més coses i penso que també hi ha d'haver treball lingüístic al darrera, i moltes lectures, la 'ciència infusa' no existiex.

Júlia ha dit...

el mateix poema, així mateix, llegit en veu alta (o cantat) per un o per un altre -al teatre passa una cosa semblant- pot canviar molt pel que fa a la percepció.

Anònim ha dit...

Afirmar que no agrada la poesia és una absoluta estupidesa. Però, en fi, ja sabem que al món hi ha d'haver de tot. És una llàstima que ja no se'n facin aprendre de memòria i que no en facin escriure. Bé, de fet, escriure raonadament ha passat a la història. La immediatesa de l'escriptura a través de les xarxes respon només a urgències neuronals i hormonals. I la manca de raonament va lligada a la reflexió que demana (en general) l'escriptura creativa.

El poema del Comas és molt bo.

Unknown ha dit...

Júlia, sempre sembles concloure que, com que tot és subjectiu, mai no sabem que és una cosa o una altra. Una mica agosarat per part teva. Jo m'atreveixo a dir que distingeixo perfectament un text poètic d'un que no ho és i també sé que, de vegades, la poesia està amagada als racons més inversemblants. Valoro molt aquells que feu-jo en dic equacions- perquè sabeu comptar les síl·labes i muntar belles poemes que quadren. És meritori que la rima obligatòria no ens porti a la paaraula artificiosa, impostada, "ripiosa".
Jo, el què escric, només exigeix paraules escollides i sentides i un ritme imprescindible que em marca la música de l'alé. La rima és tan bella com perillosa i pot resultar forçada.
La comparació que fas entre pintura figurativa i abstracta tampoc és encertada. Els pintors, arriba un moment, que necessiten fugir de la forma i la defugen i en creen de noves. Juguen amb els espais i amb els colors i, com artistes que són, aspiren a innovar amb un llenguatge propi. No és necessari entendre'ls. L'impacte d'una pintura abstracta és el que ens interessa. Darrere de qualsevol creació humana, poesia o pintura sempre hi ha d'haver treball. Ni quatre parauletes bufones en columna ni quatre guixades acolorides fan poema i pintura. L'ànima de l'artista transcendeix i quan som majoria el que coincidim en alguna cosa que ens agrada o no, pot ser que tinguem raó.
Els pintors es varen atipar de tant figuratiu i a sobre va sortir la fotografia. Així neix la necessitat de fer anar els, ésm àlgebra pinzells en altres direccions i amb altres intencions. Totes les classes i llibres d'Art així ho expliquen i és perquè és així.

La sextina que has posat jo no la sabria escriure mai, és un llenguatge algebraic que em desperta una molt sana enveja. Tu, que ets hàbil, de ben segur n'escriuràs ben aviat de sextines. Però les paraules amb sentiment i ritme també poden ser poesia.

Unknown ha dit...

A l'últim paràgraf, penúltima línia "esm àlgebra" no hi procedeix. No sé com m'hi ha sortit. Folleta i follets.

Júlia ha dit...

Enric, crec que la gent diu això perquè fa anys que es fa una poesia intel·lectualitzada que no connecta amb les persones normaletes, tot i que en moltes cançons populars actuals també hi ha poesia, és com amb la pintura que 'no s'entén' i amb parrafades sobre la qual es desqualifica els qui la trobem un gargot, tot ha de tenir un lloc i crec que Sagarra agradava a tothom encara que les elits també el van desqualificar, per posar un exemple.

Júlia ha dit...

Glòria, jo cada vegada més em limito a allò que m'agrada i allò que no, com opinava Txèkhov, en poesia, en pintura i en tot, però constato que la meva valoració varia amb el temps i les circumstàncies, tan sols cal pensar que obres molt valorades en un moment després s'han menystingut i a l'inrevés, evidentment, ho admeto, cada vegada sóc més relativista. No sé si això és agosarat o no, en tot cas crec que cadascú ha d'opinar com li plagui i em temo que hi ha mandarins que marquen tendències i ens adoctrinen, també estèticament, quan anàvem amb l'escola a veure la Fundació Miró ho pensava sovint, de fet estaven adoctrinant estèticament les criatures que després a casa repeteixem com lloritos 'allò que feia el senyor Miró era molt difícil'...

Júlia ha dit...

Fer una sextina pot ser tan sols un exercici lingüístic, evidentment, la 'salsa poètica' ja és facultat de cadascú, el mateix pel que fa a la poesia lliure, és clar.

miquel ha dit...

Bonica sextina...
Estic amb tu, literàriament hi ha molts conceptes d'una certa subjectivitat. A vegades llegeixo gent que diuen que escriuen poesia, poemes. La seua subjectivitat els fa veure miracles ;-)

Júlia ha dit...

Miquel, crec que l'escriptura, de poesia o del que sigui, ha de tenir un costat lúdic, d'afició sense pretensions, el mateix que fa molta gent quan dibuixa o pinta. Un altre tema és la vanitat de cadascú. Sobre la subjectivitat, és que en la valoració del que sigui hi compta la nostra tradició, les persones que ens donen a conèixer la producció cultural, el temps en el qual vivim i un munt de coses que són absolutament aleatòries i atzaroses. Per altra banda hi ha gent que escriu -o pinta- bé però a la qual li falta alguna cosa, no ho sé explicar, i també a l'inrevés, això es veu molt bé amb els cantants, per exemple. Ara em trobo que amb els anys coses que m'havien agradat no m'agraden o m'agraden menys, l'ampliació de coneixements dona una perspectiva diferent sobre tot, però també tot això funciona a nivell social, la política pesa damunt dels autors i dels crítics que en parlen, de forma inevtitable, a més a més. I fa anys escrivien quatre gats privilegiats i ara tot s'ha massificat i tot es complica i multiplica.

Pel que fa als poetes i als escriptors, moltes vegades no en valorem l'obra completa sinó alguna cosa que ens han agradat en un moment determinat. I sí, tot és relatiu i temporal.

Unknown ha dit...

D'acord Júlia. Jo et faig notar que no és cert que fer vers lliure sigui com pintar abstracte i ambdues coses tenen la seva raó de ser i són Art si tu els hi vols reconèixer.
Les criatures no som tan "lloritos". A mi i a molta gent no ens han vengut mai coses que no ens agradin. Per exemple Miró a mi no m'agradava i m'he hagut de fer gran per saber-lo mirar i apreciar-li alguna obra. A l'escola hem hagut d'escoltar i, quan hem anat creient, si hem tingut una sensibilitat inquieta i atenta ens anem anat fet el nostre criteri que, òbviament, sempre admet la guia i el suggeriment de persones estudioses i expertes.
Insisteixo, ni quatre frases en columna ni quatre pinzellades de color fan poesia i pintura enteses com a Art o, més modestament, creativitat.

Júlia ha dit...

Glòria, quan feia Humanitats recordo que vam comentar, a Història de l'Art, els milers de definicions sobre què era o no era cultura, el mateix pel que fa a l'art, per tant costa molt posar-se d'acord en aquests temes. Sobre les criatures, he anat a moltes visites comentades destinades a alumnes petits i he sentit de tot, després és habitual que repeteixin el que els han dit, fins i tot de jove jo mateixa ho feia i depenia molt de la fe que tenia amb qui m'explicava el que fos. Parlo dels primers nivells de primària i de parvulari.