1.12.16

TRES MÀRTIRS HETERODOXOS

Resultat d'imatges de ALADY

Un dels aspectes més interessants que ha tingut la preparació de la xerrada sobre Alady, que vaig fer dimarts al barri, ha estat la immersió, en preparar-la, en un món antic, divers i inabastable pel qual he vist transitar un nombre ingent de personatges que en algun moment es van creuar amb el còmic, avui tots ells amables fantasmes que potser esperen el moment de retornar d'alguna manera al present, a través dels  records i les reivindicacions. 

Alguns són més coneguts i d'altres no tant, fins i tot m'ha sorprès que gent una mica més jove que jo desconegués absolutament qui va ser Carles Saldaña i ni tan sols no li sonés. Però aquest oblit resulta inevitable, el temps passa i del passat en resten unes engrunes i para de comptar. Un altre perill és la mitificació, un perill inherent a cert tipus de narrativa que basteix ficcions i pren com a inspiració alguna d'aquelles vides extraordinàries. Un perill potser indefugible però que acaba per amagar la realitat a base de llegenda, tan sols cal pensar en com s'ha manipulat la història, per exemple, d'Enriqueta Martí, a causa de la demanda de morbo retrospectiu per part del públic.


Resultat d'imatges de ALADY RIALLES LLAGRIMES VEDETTES

Entre els personatges amb els quals m'he ensopegat i dels quals, fins ara, no en sabia jo res de res o ben poca cosa, n'hi ha alguns que m'han colpit a causa del seu destí, tràgic, causat per aquella tempesta que va ser la guerra civil. I és que feia aleshores, com qui diu, quatre dies, en aquells anys vint tan excitants, que molta gent d'idees divergents però no bel·ligerant convivia en pau i fins i tot tenien entre ells una sòlida amistat. Això s'esdevenia en totes les classes socials i també en el món de la faràndula, és clar. El pitjor d'una situació com la de la guerra és que tot es va reduir al blanc o negre i crec que això encara dura i es mitifica sense escrúpols.

Resultat d'imatges de Tina de Jarque

Un dels tres personatges que avui evocaré i del qual ja he escrit en alguna ocasió és Tina de Jarque. M'ha sorprès trobar tanta informació sobre ella per la xarxa, fins i tot se li han dedicat novel·les que intenten esbrinar el seu final però el cert és que els detalls són molt confusos. Era una època difícil i la gent podia desaparèixer de forma estranya, encara més quan no hi havia mitjans per a seguir-ne la petja o quan no tenien descendència la qual, amb el temps, intentés saber-ne alguna cosa. 

Tina de Jarque pertanyia a una família d'artistes, sabia alguns idiomes i devia posseir una gràcia especial la qual, com en tants casos, no podem arribar a entendre des del present, tot i que hi ha gravacions i algunes imatges fílmiques. Fos com fos va acabar afusellada, segurament pel País Valencià. Anava acompanyada d'un anarquista amb qui s'havia embolicat, de grat o per força, i sembla que amb ells portaven un botí que procedia dels robatoris habituals a cases particulars i edificis religiosos. 

Tina de Jarque havia tingut amants de pes, rics, influents i de dretes, això va fer que es parlés de que podia ser una mena d'espia, cosa altament improbable. Tenia trenta-un anys quan va ser assassinada. Així com els altres dos personatges que venen a continuació han comptat amb una certa reivindicació per part de l'anarquisme, de Jarque ha estat incòmoda per a tothom però ha exercit una important fascinació sobre alguns investigadors del passat i escriptors de novel·les. Alady, que la va conèixer i va treballar amb ella, en destacava el bon cor i una mena d'innocència que pot voler dir manca de lucidesa per a adonar-se de què estava passant de veritat. De tota manera eren temps atzarosos i les vides tenien un valor relatiu, tot depenia de amb qui et trobaves i on eres.

Resultat d'imatges de Armand Guerra

Un altre heterodox fascinant, víctima de les circunstàncies és Armand Guerra, el veritable nom del qual era José Estivalis Calvo, cineasta anarquista que va fer d'actor, de guionista, d'activista, de director. Va viatjar per tota Europa i va propiciar moltes iniciatives, pel·lícules sovint de denúncia, dedicades a fets com ara la Comuna de París o l'explotació de les dones cosidores. No va poder realitzar projectes com ara l'intent de dedicar una pel·lícula o un documental a gent com Ferrer y Guardia o Durruti. El seu nom s'ha recuperat, sobre tot, en els darrers temps, a causa de la restauració de la pel·lícula Carne de fieras, que es pot veure a youtube i en la qual va coincidir amb Tina de Jarque. 
Resultat d'imatges de A través de la metralla armand guerra
Implicat a fons en l'anarquisme, amb una certa ingenuïtat a l'hora d'acceptar els disbarats que algunes persones, emparant-se en la disbauxa, cometien, va col·laborar de forma activa i militant amb la CNT. Va escriure un llibre, A traves de la metralla, del qual n'existeix una edició actual. No sabem si se'l pot considerar un bon director de cinema, tot i que això és relatiu, ja que la gran majoria del que va fer s'ha perdut. Ell mateix s'escrivia crítiques relatives, per exemple, a la seva pròpia interpretació en una pel·lícula, lloant-la i firmant la crítica amb un dels seus pseudònims. 

Va ser detingut per causes no aclarides, en el marc dels lamentables enfrontaments entre comunistes i anarquistes i va anar a parar a una txeca. Va romandre més de tres mesos empresonat. Ja no era jove, tenia més de cinquanta anys, va sortir d'allà en molt mal estat de salut i gràcies a persones que es van moure per tal d'aconseguir la seva llibertat. 

Va aconseguir marxar a França i reunir-se amb la seva dona i la seva filla, que ja havien sortit d'Espanya, però els maltractaments li van passar factura i va morir d'un sobtat aneurisme, l'any 1939. La seva dona va cremar molts documents, espantada amb l'entrada dels nazis a França i la filla va saber ben poca cosa d'ell fins fa uns anys. Encara hi ha moltes ombres per damunt de la seva excepcional biografia, va ser tot un home de cinema en el sentit més ampli de la paraula. 

Armand Guerra havia dirigit una pel·lícula  de l'any 1930, El amor solfeando o El profesor de mi mujer, la primera cinta sonora que va protagonitzar Imperio Argentina i on Alady, que també intervenia per primera vegada en una pel·lícula, hi feia un paper secundari. Valentín Parera, que feia parella amb la protagonista, és així mateix tot un personatge a recuperar.


 


Aquest llibret que veieu aqui, un d'aquests petits fulletons que es venien als quioscs, aplega textos diversos d'Alady, acudits, lletres de cançons, narracions breus i divertides. Alguns dels textos de Carles Saldaña recorden els de Jardiel Poncela i de fet Alady va demanar sovint la col·laboració de l'escriptor. El llibret és de l'any 1933 i a manera de pròleg es pot llegir un sonet dedicat al còmic i datat el 1929.

L'autor d'aquest sonet és Pedro Luis de Gálvez, un altre heterodox perdut entre la violència, en el seu cas, la franquista de la postguerra. Pedro Luis de Gálvez va ser un bon poeta, va néixer l'any 1882, era de família rica però va sortir ovella negra, per a desesperació del seu pare, general carlista, el qual en una ocasió el va estovar pujant a dalt d'un escenari on el xicot actuava. 

Va ser un home intel·ligent però bohemi, que vivia durant moltes temporades a base de sablazos i amic de gresques i senyores. Aviat van començar a córrer brames sobre la seva persona, fins i tot a Luces de Bohemia se l'evoca, protagonitzant un fet no comprovat, que corria pels cafès amb un seu fillet mort acabat de néixer, ficat en una capseta, demanant diners per a l'enterrament. Es va casar més endavant amb una altra dona i va tenir dos fills.

Havia estar detingut en alguna ocasió i va guanyar un premi literari mentre estava empresonat, cosa que va comportar que alguns intel·lectuals s'interessessin per ell i n'aconseguissin la llibertat. Escrivia bé, però de forma una mica atzarosa, tenia fama de bon sonetista. Implicat en l'anarquisme a fons, durant la guerra sembla que s'uniformava i feia el fatxenda explicant fets que ni tan sols no eren certs. En realitat, malgrat les seves idees, va ajudar gent de dretes important perseguida, fins i tot tenint-los a casa seva. 

No va voler sortir del país en acabar la guerra, confiat en què les seves coneixences i el fet de no haver-ne fet de grosses li estalviarien problemes però no va ser així, una delació anónima va fer que el detinguessin i afusellessin l'any 1940. Molta gent dels qui havia ajudat, fos per por o per altres motius,  no es va moure per ajudar-lo, però alguns sí que ho van fer, tot i que no hi van  ser a temps. La figura del poeta anarquista ha generat molta literatura i no és gens estrany. Un seu nét, Pedro Gálvez Ruiz (Málaga, 1940) és escriptor i traductor de l'alemany. 
Resultat d'imatges de pEDRO LUIS DE GALVEZ


Resultat d'imatges de el tiempo de la desmesura

Un estudiós de la història del món de l'espectacle, Juan Antonio Ríos Carratalà, va publicar el 2010 un llibre imprescindible, El tiempo de la desmesura, on, a l'entorn de tres pel·lícules, Carne de fieras, El genio alegre i Rojo y Negro, entra a fons en el món del cinema del temps de la guerra i de la immediata postguerra. Aquest llibre, una mica desmesurat també, ja que aplega un volum d'informació excessiu per a poder-lo assaborir de forma adient, inclou dades molt interessants a l'entorn de Tina de Jarque i Armand Guerra, a més d'una bibliografia impressionant i extensa. Sobre Pedro Luis de Gálvez, el poeta anarquista i bohemi va escriure un assaig imprescindible el crític d'art Quico Rivas, mort el 2008, un altre personatge interessant, aquest ja contemporani nostre. 

Dels tres personatges es pot trobar força informació per la xarxa. De vegades et sembla que quan tu no saps una cosa no la sap gairebé ningú, i a l'inrevés, que allò que nosaltres sabem ho ha de saber tothom. Els humans i les humanes tenim una gran vanitat, ni que sigui subliminal i disfressada fins i tot de modèstia. 

D'aquests tres personatges, tan diferents, víctimes així mateix de violències de diferent signe, m'ha impressionat la coincidència en el seu final, l'oblit relatiu del qual han estat objecte i la reivindicació, encara minoritària, que han rebut per part d'una posteritat que no es conforma amb històries maniquees de bons i dolents. 

Alady, que jo crec que no tenia cap mena d'ideologia política, va comptar amb amics i coneguts en molts àmbits i va poder sobreviure a la tragèdia amb pocs esquitxos i gràcies a amics i coneguts, com tants altres. El sonet que li dedica Pedro Luis de Gálvez, hiperbòlic i molt del gust de l'època, el defineix com un home bo, humil, amb afició a fer riure, i entre línies es pot copsar l'afecte i admiració que el nostre còmic desvetllava en tanta gent. 

De tota manera ja tinc ganes de deixar enrera, ni que sigui de forma temporal, tot aquell món perdut de forma gairebé definitiva i intentar no pensar en què hauria pogut ser tot plegat sense aquella horrible guerra que encara cueja i se'ns escola per tants foradets imprevisibles com si fos l'aigua dels escapaments del veí de dalt. I és que el passat és el passat i el futur, imprevisible, i tan sols tenim a l'abast un present fràgil i estantís.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

em passa com a tu, l'ùnic que conec és ALADY, a la Patrocinio la iaia de la meva dona li agradaba molt, Alady i un altre que era Antonio Amaya.

Júlia ha dit...

Francesc, Antonio Amaya als seus inicis es deia el Gitanillo de Bronze, també va actuar amb Alady en moltes ocasions.

Oliva ha dit...

QUE MACO¡¡¡,A MI A PART DE ALADY,EN SONA ARMAND GUERRA,NO SE QUI DE CASA AN DAURIA PARLAR,DELS ALTRES N'UN BORRALL.
QUIN TEMPS I QUINA GENT¡¡¡.

Júlia ha dit...

Oliva, suposo que a algú li devia sonar el nom. Al menys a la gent de la generació anterior a les nostres.

Tot i que aquest pseudònim és una declaració de principis, corria un acudit sobre noms i cognoms quan jo era petita amb coses com ara Dolores Fuertes de Barriga i Armando Guerra Segura...