CINEMA AL SOFÀ DE CASA

Aquest rúfol cap de setmana he practicat la noble virtut de la mandra i, per sort, m'he ensopegat a la tele amb un parell de pel·lícules de culte que podien haver conformat un d'aquells grans programes dobles del passat, tan sols faltava el NODO. Cal dir que les passaven sense interrupcions, defujo el cinema televisiu quan ens el retallen sense manies per passar-nos anuncis.

Escarxofada sense complexos al sofà vaig recuperar els Set Magnífics, l'original, la de John Sturges. Se'n van fer seqüel·les diverses i en els darrers anys també se n'han fet noves versions, sense tanta grapa, la veritat, tot i que el darrer intent comptés amb un repartiment interessant i un bon director i potser amb els anys també esdevindrà millorada, en el record dels vells del futur, que això ja passa. 

Dels actors principals d'aquella història, inspirada a fons, com és ben sabut, en els samurais de Kurosawa, ja no en queda cap. Rosenda Monteros, la noia mexicana que aconsegueix que el noi jove es quedi al poble, s'ha dedicat més aviat a la televisió i per aquí l'hem pogut veure poc, però encara està en actiu. A moltes jovenetes de l'època ens agrava el Buchholz, per cert, tot i que com el Brinner, cap del set.  

El mexicà vell i savi de la pel·lícula era Vladimir Sokoloff, un actor extraordinari que va fer molts papers secundaris de caràcter. Sokoloff va anar fugint de les guerres i les miseries d'Europa, primer de Rússia, on era ja un actor i director de teatre de categoria, després de Berlín, més endavant de París, per aterrar als Estats Units, on va morir després d'una llarga carrera en el cinema. Quan aquests dies sento tantes lloances sobre els valors europeus em sembla que tenim una tirada a oblidar depressa les moltes misèries del continent nostrat, la veritat. A Sokoloff el vam poder veure fent un paper semblant, de vell savi, a Por quién doblan las campanas. El seu físic el feia adient per a personatges de nacionalitats diverses i exòtiques: mexicans, espanyols, filipins, grecs, àrabs, xinesos...

La vida dels altres actors dels Magnífics és més coneguda. Els qui arribaren a vells van anar morint per llei de vida a partir de l'any 2000. D'altres van marxar més joves, Brinner, MacQueen... El cinema modern té aquesta màgia, fer-nos cavalcar cap al passat i fer cavalcar el passat fins a nosaltres. Però el passat es va esborrant, sobretot per a la gent de les noves generacions que no ha estat contemporània en cap moment d'aquells actors de culte. 

Per aquestes etapes vitals passem la majoria d'humans i humanes i l'altra pel·lícula que vaig veure m'evocava les narracions de la meva mare sobre el cinema mut i els seus herois, com aquest home de les mil cares, Lon Chaney, recuperat anys després de la seva mort per un altre mite, Cagney. Per cert, no entenc la mania de repetir títols antics en el cinema, en històries que no tenen res a veure, ja que fa poc va sortir un home de les mil cares al qual, en tot cas havien d'haver-lo batejat com a l'home de les mil cares dures,  per diferenciar.

L'home de les mil cares la va dirigir un realitzador avui una mica oblidat, Joseph Pevney. Va tenir una llarga vida professional i de gran es va dedicar, com molta gent del cinema, a la televisió. 

La biografia de Chaney  és seriosa, força fidel amb el biografiat. Hi surt Dorothy Malone, una de les poques supervivents de tot aquell cinema de finals dels cinquanta i dels primers seixanta, interpretant la primera dona de Lon Chaney, mare del seu fill. 

El fill  va ser un bon actor però l'ombra del pare pesava, és clar i va contribuir a que es minimitzessin de forma injusta moltes de les seves intervencions en el cinema. Lon Chaney pare va conformar amb la seva segona dona un matrimoni sòlid i resistent, com també es va esdevenir amb James Cagney, casat tota la vida amb Frances Vernon, que encara el va sobreviure, despres de més de seixanta anys de maridatge consistent.

Un dels èxits de Chaney va ser el geperut de Paris, la història de Víctor Hugo s'ha fet sovint en teatre i en cinema, fins i tot en cinema de dibuixos, que ja és gros. Per a la meva mare, tot i que Laughton li va fer força el pes en la versió de finals dels trenta, no hi ha havia d'altre Quasimodo que Chaney. Durant els anys cinquanta es va fer encara una altra versió, amb Quinn i Lollobrigida. i encara en veurem unes quantes més, segur, car és aquesta una d'aquelles narracions amb un munt d'elements atractius, gairebé de terror, i sembla que les catedrals i els teatres tenen indrets secrets molt inquietants on pot passar de tot i que tan sols coneixen els habitants de la foscor. 

Quasimodo és un monstre bo i que es fa estimar. A Chaney, que sense màscares era un senyor força ben plantat, li abellien les contradiccions entre un aspecte horrible i un cor immens i  va fer sovint aquest tipus de personatge en aquell cinema mut mític, teatral i inoblidable, que avui no és gens fàcil de veure, per cert. A la pel·lícula s'evoca Irving Thalberg, un gran i intel·ligent productor de l'època, casat amb Norma Shearer i que va morir molt jove, per desgràcia.