Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris western. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris western. Mostrar tots els missatges

29.6.24

HI HAVIA UNA VEGADA, CAP A PONENT...

 

Avui, en general, hi ha admiració i respecte per Sergio Leone i fins i tot, en general, per les pel·lícules dites, en el meu temps 'de l'oeste'. Quan jo era joveneta i ja des del temps de la meva mare, també es deien 'pelis de caubois' o 'd'indis i americans'. La producció europea es va incrementar, amb resultats diversos i va produir molta brometa i allò pejoratiu de l'espaguetti-western. Després, com passa amb tantes coses, de les quantitats en van sorgir les qualitats i fins i tot les obres mestres. Leone va esdevenir un geni i va comptar amb un altre, per tal d'arrodonir la seva producció amb unes bandes sonores inoblidables, Morricone. I amb molts més genis als equips tècnics, menys coneguts però igualment rellevants.

Tot aquest rotllo introductori ve d'un fet concret, ahir, a la darrera sessió de la temporada del cinefòrum de 'Tot Història' vam comentar la pel·lícula que, per aquesta estranya afició a reinventar títols, a Espanya es va dir 'Hasta que llegó su hora'. Avui la pel·lícula és de culte absolut, es considera un dels dos o tres millors westerns de tots els temps, fins al dia d'avui, és clar, encara se'n poden fer més. Els actors habituals als anteriors èxits de Leone, no hi van participar, per motius diversos. Com que avui tot plegat és gairebé un mite no m'estendre en detalls i anècdotes. Leone ja podia endegar millors pressupostos i va comptar amb un repartiment de categoria, Jason Robards, Charles Bronson -aleshores poc conegut encara-, Henry Fonda fent un dels poquíssims papers de dolent -no sé si son un parell- que va interpretar al llarg de la seva carrera, i Claudia Cardinale, que se'ls menja tots amb patates i que acaba per ser la gran esperança de futur de la societat americana i capitalista en evolució.

La pel·lícula és llarga, lenta, amb molts primers plans i molts silencis. Les mirades parlen i també la música, utilitzada de forma magistral. Esplèndids paisatges, desert d'Almeria inclòs, i, al capdavall, en el rerefons, una història gairebé convencional sobre supervivents, assassins i venjances, explicada de forma molt ben pensada, amb pistes sobre el passat dels personatges, ben dossificades i un final tan poc convencional com toca. Els canvis socials que s'acosten, exemplificats en la construcció del ferrocarril, un símbol més de tants com ens n'ensopeguem al llarg de la pel·lícula, han fet que es consideri aquest un western crepuscular tot i que, en aquest cas, el crepuscle no és tan sols l'evidència d'un final sinó que ens evoca un canvi irreversible. Un canvi no vol dir sempre una millora però potser sí una possible establitat, fràgil com totes, el progrés, en definitiva, tot i que això de progrés és un terme ambivalent i, de vegades, inquietant.

Una gran pel·lícula que s'hauria de poder veure en pantalla gran, això sí. Però, vaja, val més enciam que gana. No sé si la vaig veure en el seu temps, el fet és que en aquell moment no em devia deixar emprempta. Hi ha qui la troba massa llarga, massa lenta, i això també és cert. Però si fos més curta i més ràpida seria tota una altra cosa. Les valoracions sobre qualitats sempre son subjectives i temporals. Hi ha comentaris a doll sobre la pel·lícula, a la xarxa, sobre la música, els personatges, la fotografia, la seva originalitat i les seves singularitats. Avui, més enllà de gustos personals, és ja tot un clàssic de gruix, de pes. Per veure i anar mirant de tant en tant al llarg de la vida, tot i que avui, pel meu tarannà actual, el nombre de morts i assassinats que aplega supera la meva cinefília militant i em fa angúnia, la veritat. M'agraden els cinefòrums tot i que en moltes ocasions no sé si paga la pena parlar massa de segons què, pel·lícules, cinema... sovint entrem en disquisicions intel·lectuals que potser farien riure, en aquest cas, al mateix Leone, tan planer, tan autèntic, si ens pugués escoltar. 

18.5.24

ELS MORTS JA NO PATEIXEN, O AIXÒ SEMBLA





Amb el títol reinventat, -el molt més encertat original The Dead Don't Hurt, reconvertit en ‘Fins a la fi del mon’- ha arribat als cinemes aquesta pel·lícula, de la qual Viggo Mortensen n'és el director, guionista, actor rellevant i autor de la banda sonora. Tinc poca tirada a qualificar ningú com a geni però, si ens atenem als paràmetres convencionals, Mortensen pertany a aquesta categoria o va pel camí de pertànyer al gremi cinematogràfic de l’excel·lència. Aquesta és la segona pel·lícula que dirigeix, una pel·lícula de l’oest d’aquestes que avui cerquen noves lectures sense defugir, però, la tradició, ja clàssica, del western americà del passat.

La veritable protagonista, però, és Vicky Crieps, el guió també l’afavoreix, ja que dona pes a la figura de la dona situada en un mon masclista, violent, injust i inquietant del qual, malauradament, encara en patim conseqüències a nivell universal. La guerra obligatòria i els mites patriòtics mitificats han arrossegat una virilitat mal entesa cap a la lluita arrauxada, quantes dones soles no han hagut de sobreviure, i avui encara ho han de fer, en una rereguarda més estranya i incòmoda que el front bèl·lic. Recordo un entusiasta acte d'homenatge a republicans morts al front o als camps d'extermini, alguns dels quals precisament hi havien anat de forma voluntària, i com unes dones de la família comentaven, en privat, a la sortida: 'però a nosaltres ens van ben fotre'. Molts aspectes casolans dels mites incomoden, què hi farem.

Hi ha molts temes en aquesta història, poc original en alguns aspectes argumentals però que ens empeny a posar valor a coses com ara la bondat, la resiliència, la família, la llar, la pau... El soldat retornarà, com un Odisseu desenganyat, per constatar que, al capdavall, no valia la pena marxar ni caure en el parany d’una mena d’ideals que mai no poden respondre a les seves expectatives. Mortensen ens fa pensar en molts altres, a Clint Eastwood en molts moments, però crec que fa tota una altra cosa, al capdavall, tot i que ‘Sense perdó’ és també un cant a la figura soferta de la dona desvalguda però forta, independent i capaç que es podria situar en molts més escenaris i geografies.

La pel·lícula té alguns moments febles, m'hi sobra Joana d’Arc, un mite avui en declivi, no puc evitar recordar com l'extrema dreta francesa munta una mena de processons patriòtiques amb la santa com a pal de paller.  La infantesa de la protagonista no acaba de quedar clara, sobretot al principi de la pel·lícula, que va del present al passat fent-se, en algun moment, una mica d’embolic, tot i que el recurs, tirant a literari, és interessant. Els dos protagonistes compten amb un bon planter de secundaris entre els quals destacaria Rafel Plana que, suposo, ha col·laborat en el tema musical de forma directa i indirecta. El final davant del mar també és un clàssic, un símbol recurrent. El mar, barrera i camí possible, llibertat i limitació, fi d’un mon determinat, un de tants mons com podem trobar al llarg de la vida.

Una pel·lícula que cal veure en versió original, en francès i anglès, amb alguna pinzellada mexicana. Hi ha molts personatges, la gran majoria, que tenen un paper breu però rellevant i suggeridor. Feia temps que no anava al cinema i tenia les meves reticències amb aquesta pel·lícula però és una molt bona història,  ben feta i resolta encara que ens matin la noia i que des del principi ja sapiguem  que passarà. El més dolent de tots acabarà com cal i, tot que avui tenim certa tendència compassiva davant del mal incomprensible, quan el deixen malferit, agonitzant i abandonat, entren unes immenses ganes d’aplaudir, com fan els infants en les històries destinades a la franja de la innocència.

22.8.22

UN WESTERN CREPUSCULAR ENTRE PAISATGES PROPERS

 


Ahir, diumenge, la Sala Polivalent de Batea, que acull les sessions de cinema dels caps de setmana, era plena a vessar. M'agrada anar al cinema, els diumenges per la tarda d'estiu, quan soc aquí, sempre, és clar, que la pel·lícula em cridi l'atenció, cosa que passa en moltes ocasions. És una sala moderna, agradable i còmoda, i els diumenges per la tarda hi acostuma a anar poca gent, més dones que homes, i d'una edat, cosa que també passa a Barcelona, en general. 

Ahir, però, la sala era plena a vessar. S'estrenava, a Europa, una pel·lícula rodada en escenaris propers, el poble abandonat de Pinyeres, que pertany a Batea, i el Poble Vell de Corbera, que ha quedat en runes com a mostra resistent dels desastres de la Guerra Civil, que van sacsejar aquestes terres de forma dramàtica. També s'hi poden veure paisatges dels Monegros. Tot plegat indrets polsegosos i evocadors, amb poca gent i molta poesia èpica damunt les seves pedres i la seva sequera. La coratjosa gent del Patronat bateà, que tant treballa per la memòria històrica del poble i l'entorn, va col·laborar en alguns aspectes amb l'equip de rodatge fent, en aquest cas, història contemporània ja, avui, convertida en història i prou.

La pel·lícula està dirigida per un senyor anglès que es diu Daniel Simpson i que va explicar, amb l'ajuda d'una traductora, el seu interès pel western i com li van agradar els paisatges en els quals se situa l'acció de la pel·lícula, és una història convencional, situada en un Mèxic pobríssim i en una època indefinida, finals del segle XIX, si fem cas de la data que posen a la tomba d'un dels personatges en morir, 1888. 

No entraré a valorar a fons la pel·lícula des d'un punt de vista cinematogràfic. Sovint penso que el que grinyola, de vegades, és el guió, en aquest cas poc original. Paradoxalment, donades les circumstàncies, el nom de la història és Riu Sec, ja que en el poble on passa tot fa temps que no plou, com ens passa ara i aquí. Fa uns dies comentava amb algú el gran nombre de rius que es diuen 'sec' o 'seco', a Catalunya, a l'estat espanyol i potser a tot el mon. 

Al poble hi han arribat, des de fa algun temps, males persones, una matriarca estil Mare Dalton, amb tres fills, i aquesta família té atemorits els pocs habitants de l'indret. Tan sols hi ha aigua en un pou i aquesta gent controla el tema de forma abusiva i dictatorial, la pobra gent del poble no disposa d'armes de foc, com els dolents de la pel·lícula. Al poble arriba un jove, fill de la família que va construir el pou, disposat a recuperar la casa, ara gairebé enrunada, del seu pare, assassinat i venjat per ell mateix, segons ens explicarà. L'arribada de la família tòxica ve condicionada per un suposat or amagat en algun lloc.

Al poble, és clar, hi ha d'haver una noia bonica, una jove que viu amb el seu pare, cec. Com és de preveure, i sense que s'entri en massa detalls, la gent pacífica s'acabarà defensant i, malgrat no voler matar ningú, hauran d'acabar amb els dolents, sigui com sigui. Malgrat els tòpics recurrents, al capdavall moltes narracions i pel·lícules acaben per ser recreacions d'històries que ja coneixem des de temps ancestrals, el conjunt té la seva poesia, lligada als paisatges plens de pols que ens transformen indrets tan propers en exòtics i oblidats racons del Mèxic profund.

També compten, en el conjunt, les actuacions dels actors i les actrius, aquestes tan sols son dues, la noia jove i la mare dels pistolers, la jove és una actriu molt expressiva que pràcticament s'estrena amb aquesta pel·lícula, Isabella Walker, i la gran i perversa mare, Ann Mitchell, una actriu amb rodatge, que hem vist en ocasions a sèries de televisió o en papers secundaris importants. D'actors, d'homes, bons i dolents, n'hi ha uns quants amb un currículum actoral important al darrere, tot i que no siguin, per a nosaltres, massa coneguts. Un dels més rellevants és Michael Moriarty, el pare cec de la xicota. El noi jove que arriba de fora és un actor que es diu Joshua Dickinson, i el qual, en la ficció, han batejat amb el cognom Murrieta, que tantes reminiscències èpiques i mítiques té en la mitologia mexicana. 

Més enllà de la temàtica i de la pel·lícula en concret, l'atracció del públic la va generar el fet de poder contemplar, reconvertits, uns llocs tan coneguts i tan fotogènics i cinematogràfics. En molts casos el millor que queda de moltes pel·lícules, amb el pas del temps, son els paisatges, urbans o rurals, que canvien i es transformen i que a través del miracle del cinema els recuperem amb nostàlgia, anys després. No hi surt, a la història, cap actor o actriu d'aquests que, per ells mateixos, generen curiositat col·lectiva i forneixen turisme per a la posteritat, com en el cas d'Ava Gardner a Tossa. Però Clint Eastwood era molt poc conegut quan el vèiem en aquells westerns rodats a Almeria o Esplugues, dels quals, quan jo era jove, ens fumíem força i avui son ja objecte de culte i Eastwood, avui, un gran home de cinema, molt reconegut. L'èxit és atzarós, la sort també compta, en el mon del cinema com a tots els mons professionals. 

En tot cas va ser ahir una gran tarda, tinc molt de respecte per la gent emprenedora que gosa fer cinema i que se'n surt, amb millor o pitjor sort i grapa. El cinema té encara la seva màgia persistent, encara més si aconseguim veure pel·lícules 'com abans', en una bona sala i en pantalla gran. No entro en detalls sobre tots els actors, a internet, avui, és pot trobar informació a l'abast, la majoria compten amb un rodatge important, amb un ofici assolit, i amb una formació polifacètica i impressionant, encara que no siguin populars, al menys en el nostre context cultural actual. Els dolents, els tres germans manipulats per la mare fanàtica, mostren, cadascú d'ells, un tarannà diferent, amb molts matisos, per exemple. Son evidentment, persones 'amb ofici'. Al final, quan moren tots els dolents, plou a dojo, però no sé si amb una pluja puntual n'hi haurà prou per arranjar la situació deplorable de la comunitat en decadència.

Quan vaig sortir del cinema feia, per aquí, molta calor, però em van dir que a Barcelona havia plogut, sempre em ve al cap aquella antiga cançó de la meva infantesa, francesa però que jo vaig sentir sovint en versió castellana: Le jour oú la pluie viendrà. I és que tot torna, també la pluja, encara que costi i que l'aigua esperada porti en ocasions, també, pedregada afegida. 

https://www.imdb.com/title/tt9168164/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Transfiguraci%C3%B3_de_Pinyeres

28.11.21

COMPTE AMB ELS GOSSOS FRÀGILS O SIMBÒLICS

 



The power of the dog, la darrera pel·lícula de Jane Campion, tot i que l’argument tingui, en aparença, poc a veure, m'ha evocat en alguns moments la que jo crec que és, fins ara, l’obra mestra de la directora, El piano, i això sense desmerèixer la resta de les seves pel·lícules. Aquí també ens trobem amb un piano que arriba de lluny, amb una vidua,  i amb un record tèxtil que ens evoca aquella cotilla acaronada pel personatge de Keitel. Fins i tot, posats a cercar afinitats, el personatge negatiu de la pel·lícula, en aquell cas, el marit, no és ben bé una mala persona, com tampoc no ho és el que interpreta de forma magistral Benedict Cumberbatch, i que molta gent ha titllat del millor paper de l’actor, fins ara, tot i que jo crec que és molt bo faci el que faci.

No és aquesta una pel·lícula massa explícita, tot se’ns narra a mitges però la psicologia dels personatges ens acosta aviat al seu interior i a les seves febleses. La directora ha adaptat una novel·la de Thomas Savage (1915-2003), autor nord-americà molt interessant que incideix sovint en el tema del western i en els llibres del qual s’hi poden trobar ressons biogràfics. Els canvis en la consideració de l’homosexualitat permeten, avui, fer noves lectures de les relacions de camaraderia masculina en diferents àmbits.

El personatge de Phil Burbank, interpretat per Cumberbatch, ens mostra un vaquer estrany, individualista, salvatge i carismàtic, del qual, en algun moment, sabem que té, fins i tot, estudis clàssics. Ja som gairebé a la modernitat, a l’any 1925, a Montana, entre paisatges immensos i desolats, però amb carreteres que permeten els desplaçaments. Phil té un germà bonhomiós i tranquil (Jessie Plemons) que decideix casar-se amb una vídua amb un fill jove (esplèndids, també, Kirsten Dunst i Kodi Smit-McPhee). Aquest fet trasbalsa a Phil, que intentarà amargar la vida a la dona i al seu fill, Peter, un noi efeminat, sensible, que té l’aspiració de ser cirurgià.

L’aparentment feble Peter mostrarà un costat inquietant en obrir en canal un conill per estudiar-lo, mes endavant el veurem fer una inesperada escapada a cavall i escorxar una vaca morta. La pel·lícula és plena de detalls concrets, de moments inquietants, realistes però que freguen la simbologia, com ara aquest suposat gos que conformen les muntanyes de la llunyania. El dur i cruel vaquer té, però, una flaca, una relació antiga amb un home idealitzat, mes gran que ell, que li va ensenyar moltes coses i que va morir. Aquest personatge sura en l’ambient perquè ell en parla sovint, li ha dedicat una mena de monument personal i, en determinat moment, s’acarona amb un mocador que li va pertànyer. 

De forma inesperada Phil sembla voler acostar-se a Peter per tal de repetir la seva pròpia història de dependència emocional i sexual. Mentrestant la dona, un cor senzill, es veu abocada a l’alcoholisme que ja va dur el seu primer marit al suïcidi. El poder del gos, que evoca el del personatge del jove al qual Phil intenta abduir, educar a la seva manera, i allunyar de la fràgil mare, serà, però, el que acabi per poder restablir un cert ordre convencional en el conjunt familiar. La original música de Jonny Greenwood ens acompanya al llarg d’aquesta història amb moltes lectures, molts silencis, moltes ambivalències.

No és ben bé aquesta una narració sobre homosexualitats de diferent tipus tot i que també hi ha alguna cosa d’això. Tampoc no ens trobem del tot davant d’un western decadent i renovat. Hi ha molts elements a considerar, les relacions de poder, la solitud, la impossibilitat d’admetre el que es vol ser, el rerefons inquietant de cadascú. I tot plegat situat en un casalot benestant en el mig del no res, en un mon d’homes on les dones son secundàries imprescindibles però menystingudes, amb ben poques excepcions. Un final aparentment convencional i feliç, però físicament i psicològicament ombrívol, ens provoca un calfred inevitable.

Sembla que NETFLIX ha fet possible aquesta pel·lícula la qual, a causa de la pandèmia, va endarrerir la seva filmació. Properament es podrà veure per televisió però, si és possible, cal gaudir-la en pantalla gran. Hi ha un cert anecdotari al darrera, com ara que Cumberbatch havia de comportar-se, fora de la feina, com el seu mateix personatge, un poca-solta, de fet,  i que no podia parlar amb Dunst, per fer més real l’hostilitat. Espero que en acabar tinguessin ocasió de fer un tec plegats. Plemons, per cert, és parella de Dunst a la vida real. Tots dos tenen un currículum important, ja des de la seva infantesa.

Per cert, la volia veure al Renoir, que és el meu cinema de capçalera, i ja no la projectaven a primera hora de la tarda, així que he hagut de viatjar fins al Verdi, sort que ha valgut la pena el desplaçament, tot i que trobo que s'han passat amb la calefacció, com fan a l'hivern amb la refrigeració. 

22.1.17

CINEMA AL SOFÀ DE CASA

El hombre de las mil caras

Aquest rúfol cap de setmana he practicat la noble virtut de la mandra i, per sort, m'he ensopegat a la tele amb un parell de pel·lícules de culte que podien haver conformat un d'aquells grans programes dobles del passat, tan sols faltava el NODO. Cal dir que les passaven sense interrupcions, defujo el cinema televisiu quan ens el retallen sense manies per passar-nos anuncis.

Escarxofada sense complexos al sofà vaig recuperar els Set Magnífics, l'original, la de John Sturges. Se'n van fer seqüel·les diverses i en els darrers anys també se n'han fet noves versions, sense tanta grapa, la veritat, tot i que el darrer intent comptés amb un repartiment interessant i un bon director i potser amb els anys també esdevindrà millorada, en el record dels vells del futur, que això ja passa. 

Dels actors principals d'aquella història, inspirada a fons, com és ben sabut, en els samurais de Kurosawa, ja no en queda cap. Rosenda Monteros, la noia mexicana que aconsegueix que el noi jove es quedi al poble, s'ha dedicat més aviat a la televisió i per aquí l'hem pogut veure poc, però encara està en actiu. A moltes jovenetes de l'època ens agrava el Buchholz, per cert, tot i que com el Brinner, cap del set.  

El mexicà vell i savi de la pel·lícula era Vladimir Sokoloff, un actor extraordinari que va fer molts papers secundaris de caràcter. Sokoloff va anar fugint de les guerres i les miseries d'Europa, primer de Rússia, on era ja un actor i director de teatre de categoria, després de Berlín, més endavant de París, per aterrar als Estats Units, on va morir després d'una llarga carrera en el cinema. Quan aquests dies sento tantes lloances sobre els valors europeus em sembla que tenim una tirada a oblidar depressa les moltes misèries del continent nostrat, la veritat. A Sokoloff el vam poder veure fent un paper semblant, de vell savi, a Por quién doblan las campanas. El seu físic el feia adient per a personatges de nacionalitats diverses i exòtiques: mexicans, espanyols, filipins, grecs, àrabs, xinesos...

La vida dels altres actors dels Magnífics és més coneguda. Els qui arribaren a vells van anar morint per llei de vida a partir de l'any 2000. D'altres van marxar més joves, Brinner, MacQueen... El cinema modern té aquesta màgia, fer-nos cavalcar cap al passat i fer cavalcar el passat fins a nosaltres. Però el passat es va esborrant, sobretot per a la gent de les noves generacions que no ha estat contemporània en cap moment d'aquells actors de culte. 

Per aquestes etapes vitals passem la majoria d'humans i humanes i l'altra pel·lícula que vaig veure m'evocava les narracions de la meva mare sobre el cinema mut i els seus herois, com aquest home de les mil cares, Lon Chaney, recuperat anys després de la seva mort per un altre mite, Cagney. Per cert, no entenc la mania de repetir títols antics en el cinema, en històries que no tenen res a veure, ja que fa poc va sortir un home de les mil cares al qual, en tot cas havien d'haver-lo batejat com a l'home de les mil cares dures,  per diferenciar.

L'home de les mil cares la va dirigir un realitzador avui una mica oblidat, Joseph Pevney. Va tenir una llarga vida professional i de gran es va dedicar, com molta gent del cinema, a la televisió. 



Resultat d'imatges de LOS SIETE MAGNÍFICOS

La biografia de Chaney  és seriosa, força fidel amb el biografiat. Hi surt Dorothy Malone, una de les poques supervivents de tot aquell cinema de finals dels cinquanta i dels primers seixanta, interpretant la primera dona de Lon Chaney, mare del seu fill. 

El fill  va ser un bon actor però l'ombra del pare pesava, és clar i va contribuir a que es minimitzessin de forma injusta moltes de les seves intervencions en el cinema. Lon Chaney pare va conformar amb la seva segona dona un matrimoni sòlid i resistent, com també es va esdevenir amb James Cagney, casat tota la vida amb Frances Vernon, que encara el va sobreviure, despres de més de seixanta anys de maridatge consistent.

Un dels èxits de Chaney va ser el geperut de Paris, la història de Víctor Hugo s'ha fet sovint en teatre i en cinema, fins i tot en cinema de dibuixos, que ja és gros. Per a la meva mare, tot i que Laughton li va fer força el pes en la versió de finals dels trenta, no hi ha havia d'altre Quasimodo que Chaney. Durant els anys cinquanta es va fer encara una altra versió, amb Quinn i Lollobrigida. i encara en veurem unes quantes més, segur, car és aquesta una d'aquelles narracions amb un munt d'elements atractius, gairebé de terror, i sembla que les catedrals i els teatres tenen indrets secrets molt inquietants on pot passar de tot i que tan sols coneixen els habitants de la foscor. 

Quasimodo és un monstre bo i que es fa estimar. A Chaney, que sense màscares era un senyor força ben plantat, li abellien les contradiccions entre un aspecte horrible i un cor immens i  va fer sovint aquest tipus de personatge en aquell cinema mut mític, teatral i inoblidable, que avui no és gens fàcil de veure, per cert. A la pel·lícula s'evoca Irving Thalberg, un gran i intel·ligent productor de l'època, casat amb Norma Shearer i que va morir molt jove, per desgràcia.

8.1.17

DECADÈNCIA I SOLITUD DELS HEROIS DE PONENT

Resultat d'imatges de comancheria trailer cines

Com que tinc flaca pel Jeff Bridges no podia deixar d'anar a veure Comanchería, el títol original de la qual  és Hell or Hig Water. No sé si és un wester modern, potser sí. Alguns aspectes de la història ens poden recordar moltes altres històries sobre perdedors i sobre allò de què tot es pot embolicar de forma inevitable quan van mal dades.

Hellorhighwaterf2

Els dolents ja no són ni els indis ni els americans, sinó els bancs xucladors d'estalvis, els qui van ocupar les terres dels indis ara són una colla de desgraciats, els cow boys estan de vaques fins al monyo, els rangers ja no ens semblen uns herois admirables sinó persones en crisi d'identitat professional que no saben ben bé què defensen, i qualsevol perdedor ressentit pot esdevenir terrorista suïcida, fins i tot sense necessitat d'una ideologia que li serveixi d'excusa.

La narració transita per paisatges desolats, carreteres sense final per on es mouen cotxes de deixalleria, lletjors constants aquí i allà que, no obstant, conformen un conjunt paisatgístic d'una bellesa absolutament terrible. Encara que pot semblar que el director no mostra una excessiva ambició en aquesta historia, aparentment planera i fins i tot previsible, i que l'entorn i els personatges que ens anem ensopegant ens resultin familiars, tot plegat té una grandesa evident, sense excessos i fins i tot amarat de pietat i esperança, virtuts que avui semblen passades de moda i que son d'agrair.

Potser hi hagi un futur millor per als joves, però no serà de franc. La innocència no existeix i tot es paga, d'alguna manera. I, pel mig, humor intel·ligent, acudits sobre el racisme, diàlegs brillants, música country i un munt d'herois del fracàs que intenten surar com es pugui, malgrat tot, mentre per la tele es pot triar entre l'esport de masses o les prèdiques apocalíptiques. Pel meu gust, una bona pel·lícula que té la virtut de no semblar-ho i a la qual se li perdonen a gust i amb misericòrdia militant les concessions al tòpic i la previsibilitat de moltes situacions.

És Amèrica però tot plegat podria ser, fins i tot, a quatre passes de casa.

15.11.15

WESTERN ATÍPIC, ÈPICA FEMINISTA I HEROIS SOLITARIS



The Homesman, títol que fa referència als homes encarregats de retornar la gent a casa, aquí s'ha traduït per Deuda de honor, i és que la traducció dels títols cinematogràfics és encara per a mi un gran misteri a esbrinar. Més enllà del títol ens trobem amb una història polièdrica i fascinant, amb elements d'èpica i lírica i molts temes que convergeixen en aquest viatge a través d'una natura hostil i perillosa però d'una bellesa indiscutible, sobretot per aquells que no hi hem de viure ni viatjar. La música és també excel·lent i si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot té una grandesa que ens evoca títols antics de culte des de Sense perdó fins El piano.
Seria injust etiquetar-la com a western, tot i que ho sigui, en part. No hi falten ni tan sols els indis, ni tampoc el típic personatge solitari i desarrelat, entre pistoler i marginat, amb un passat que se'ns explica a mitges i, en aparença incapaç de comprometre's, tot i que ho acabi fent car els viatges són físics però també acostumen a ser morals.

També es pot considerar una història feminista, en molts aspectes. La protagonista, una magnífica Hilary Swank, en un paper on pot mostrar un munt de matisos i sentiments, és una dona forta i amb empenta però conscient de la feblesa que representa viure sola en un mitjà tan poc amable. Necessita un home per compartir la feina i esdevenir convencional, ha arribat a una edat que per l'època és ja de conca, més de trenta anys, mostra dots de comandament evidents i un tipus de bellesa que fa que els homes la trobin lletja,manaire i cantelluda. La seva obsessió per casar-se pot semblar estranya a la gent del present però no estan gaire lluny els temps en els quals a partir dels vint-i-cinc anys ja es feia difícil trobar promès i on la mateixa societat mirava de cua d'ull les solterones.
Les dones són les grans víctimes en aquest món aïllat i asfixiant. Tres dones joves i casades de la comunitat han perdut el seny i cal portar-les a algun lloc on en puguin tenir cura, davant les dificultats, excuses i reticències dels homes per poder-les acompanyar, el personatge que interpreta Swank s'oferirà per fer-ho. Pel camí trobarà aquest home marginal, malmès per la vida, un suport necessari en aquesta aventura generosa i difícil. Però el viatge no serà per a ella positiu ni enriquidor, més aviat el contrari. La història, basada en una novel·la de Glendon Swarthout la qual desconec, té alguns punts febles, alguns dels quals relacionats amb les explicacions fragmentades dels fets i circumstàncies que han dut a la bogeria aquestes pobres dones o amb el mateix passat dels protagonistes. 

El món rural, sobretot el món rural d'abans, propiciava les malalties mentals molt més que no pas el món urbà, i sobre el tema hi ha dades encara poc conegudes. La pel·lícula té elements poètics evidents però al mateix temps mostra la sordidesa de l'època amb un gran realisme, així com la misèria i la fragilitat de la vida humana. El món civilitzat on arriben finalment les malaltes és amable, un altre món. De fet la literatura i el cinema han mostrat sovint el contrast entre l'aïllament de pagès, embrutidor, i els pobles i ciutats mitificats, recordats o desitjats, com en el cas d'aquelles germanes de Txekhov que volen anar a Moscú. Sense anar tan lluny he recordat llibres com Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, en el qual un dels personatges femenins, absolutament desgraciat, contempla les llums del poble, llunyanes i inaccessibles.
Tommy Lee Jones protagonitza, dirigeix i forma part de la producció. Malgrat que no hi ha res a dir pel que fa a la direcció ni a la magnífica interpretació, el seu personatge resulta de vegades poc comprensible, com també resulta una mica estrany el tràgic destí triat per la protagonista, tot i que la vida real de la gent sovint té punts irracionals i inversemblants, sobretot quan les circumstàncies ens sacsegen. Uns quants secundaris de categoria acaben d'arrodonir el conjunt amb aparicions notables i imprescindibles. Feia temps que em preguntava que havia estat de James Spader, per exemple, després d'uns inicis tan prometedors, crec que s'ha dedicat més a les sèries de la tele, darrerament. Llàstima que surt poquet i en un paper d'allò més execrable.