ROMANS, ROMANES, LLIBRES, TELEVISIÓ I HISTORIADORES DE CULTE

A les tertúlia del grup d'història del qual formo part fa més de vuit anys hem comentat, dividit en dues parts, el llibre SPQR, de Mary Beard. Beard era relativament poc coneguda entre nosaltres fins que no li van donar un premi que avui, pels nostres verals, es mirat una mica de cua d'ull, el Príncep -ara 'princesa'- d'Astúries. Aquest seu llibre ha esdevingut un èxit de vendes, considerant la temàtica, i ha propiciat que se'n venguessin d'altres de l'autora, tot i que encara en té pocs de traduïts al castellà. 

Fa uns dies parlava de què escriure massa era mal considerat, i esmentava autors del camp de la narrativa. Però també en d'altres camps això de treballar excessivament i aconseguir bons resultats, a nivell popular, és mirat amb reticència. Beard és popular, així mateix, gràcies a uns documentals que es poden veure amb relativa facilitat per les xarxes i que, de fet, ja expliquen moltes de les coses sobre els romans que podem trobar a SPQR.

La historiadora pot irritar una mica quan comences a veure aquests documentals, car la seva presència és constant, gairebé, en les filmacions. El seu aspecte, anglès alternatiu, potser estudiadament descurat,  va ser objecte de comentaris, no sempre amables, quan va venir a les espanyes i ha merescut sarcasmes de gent del seu país i d'alguns altres. Ja sabem que per aquí, es digui el que es digui, les senyores que parlen fins i tot de coses serioses han d'anar maquillades i ben pentinadetes, amb talonassos i escots i ensenyar cuixa, al menys aquesta és la imatge televisiva més habitual que ens donen sobre la dona moderna.

A Catalunya, a més a més, no va caure bé saber que s'oposava a allò de la separació escocesa. Beard és una dama implicada en moltes causes i que raona els seus motius a fons i es mulla quan toca. Va tenir problemes d'assetjament personal a causa de la seva defensa de la immigració, fins i tot va rebre una amenaça de bomba. Es defineix com una feminista convençuda.  El seu tarannà i alguns dels seus llibres desconcerten els ortodoxos que creuen que no són seriosos quan, de fet, ho són molt, i tenen al darrere un munt d'experiència,  de lectures i d'investigacions. 

El que passa és que Beard és, o sembla, sincera i sap relativitzar les coses, que sovint no són com pensem o com ens han fet pensar que eren. Admet sense problemes que no es pot saber tot, que molts aspectes del passat no els sabrem mai, i dóna un gran valor a l'estudi de l'epigrafia i al que ens expliquen làpides encarregades per gent anònima i dedicades a gent anònima. 

La Roma de Beard se'ns mostra viva, xarona, bruta, popular i populista, tavernària i divertida. Els emperadors, els senadors, els poetes, els filòsofos, conformen una mena de decorat que en moltes ocasions té poc a veure amb els seixanta milions, més o menys, de romans de tota mena que formaven part de l'imperi. Desmitifica aspectes de sèries de culte que van acceptar com una mena de bíblies, tot i que avui també les bíblies es troben qüestionades. Una d'aquestes sèries ha estat Jo, Claudi. 

La sèrie era mol bona, els llibres dels quals prové, el mateix. Però era ficció i com a ficció s'havia de prendre. Malauradament la gent, aquesta gent que Beard té tant en compte, ho confon tot i és que, de forma potser intencionada, ens han ajudat a confondre-ho tot. En aquest món líquid té més èxit i més credibilitat una resposta que sembli fonamentada en seguretats que no pas una resposta amarada de relativisme, tot i que la segona sigui molt més honesta. Això passa fins i to en la vida quotidiana i casolana, però en el món acadèmic, i diria que en el polític, esdevé una tendència perillosa.

Beard té uns coneixements importants sobre les llengües clàssiques i ens explica que moltes males traduccions han fet canviar el sentit de les frases o que, fins i tot, no podem saber de cap manera el sentit d'aquelles frases. Per sota de les lleis, dels codis de conducta, de les filosofies i de la política, hi ha vida i aquesta vida, la de la gran majoria, és encara molt poc coneguda. 

El gran valor de la tasca de la historiadora, la qual compta amb publicacions més acadèmiques, és aquesta divulgació rigorosa sense semblar-ho, esquitxada d'aquesta ironia anglesa genuïna i que no tothom és capaç d'entendre, car em temo que el sentit de l'humor va de baixa darrerament.

Una visió que la gent jove té a l'entorn, per exemple, del franquisme, és que va ser una etapa grisa i feixuga, i en gran part, era així. Però per sota de la grisor la gent intentava sobreviure i sovint hi ha sorpreses en trobar, per exemple, el programa d'unes festes de carrer celebrades durant aquella cruel postguerra, que van comptar amb un alt grau de participació i de gresca i que la gent més gran recorda amb il·lusió retrospectiva. Quan va acabar la guerra, al menys podies anar a ballar, al cinema, admetia fins i tot Maria Aurèlia Capmany en una antiga entrevista. 

Hi ha aspectes vitals que costen d'entendre, des del present, com ara el treball infantil acceptat sense fisures, l'absència de protestes quan la vida era tan difícil, coses així, que desplauen els mitòmans revolucionaris. Aquests aspectes de la realitat s'han d'esbrinar en documents poc valorats, programes d'associacions excursionistes, butlletins de barri, fins i tot tebeos i, per descomptat, hemeroteques de publicacions destinades al públic majoritari i poc cultivat.

Ahir, a la tertúlia, algú va manifestar que no hem canviat gaire, des del temps dels romans. Jo crec que hem canviat molt i que ningú no voldria anar a viure a la Roma imperial, encara menys una dona, més enllà de poder-hi fer una breu estada turística. Beard té un blog a la xarxa molt interessant, jo no sé anglès però els traductors actuals funcionen prou bé, sobretot quan saps de què va el tema, i incideix en els perills d'aquesta mena de comparacions, car és un tòpic comparar els Estats Units amb Roma i el llatí amb l'anglès, posant les coses al seu lloc i les èpoques en el seu context.  Per als qui teniu la sort de saber anglès, hi ha llibres de l'autora a preus tirats, en aquesta llengua i als punts de venda online.

Com és que a casa nostra encara ningú no ha fitxat, per exemple, la Mònica Miró, per fer una sèrie de documentals sobre el tema, a la mida de les nostres possibilitats pressupostàries, però rigorosos i, de moment, ens hem de conformar amb un seu breu programa de ràdio sobre el tema? Es podria pensar en quelcom així quan, algun dia, s'acabi la Riera a causa d'una inundació i arrossegui restaurants i personal cap al mar de les ombres. És clar que amb els segles potser podran saber més de tots nosaltres mirant La Riera que no pas llegint estudis acurats d'historiadors canònics d'aleshores, qui sap.