Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roma. Mostrar tots els missatges

21.4.25

DIVAGACIONS PERSONALS SOBRE LA MORT DEL SANT PARE

 

Ha mort el Sant Pare, ha resistit i assistit a actes diversos en aquest temps, en el qual ja no estava gens be de salut. En general, sembla que 'queia simpàtic' però penso que, si va fer algunes reformes, aquestes van ser tímides i parcials. Potser no podia fer res més, el mon del Vaticà és encara una mena de diplodocus amb poder resistent, em sembla una mena d'anacronisme, veure homes amb faldilles i tota la parafernàlia que envolta el tema.

Malgrat tot, admeto que soc de tradició catòlica i això pesa. No me'n puc escapar, com no em puc escapar del fet de pertànyer a Catalunya, i també a Espanya. Encara que defugim les nostres influències i les refusem, van amb nosaltres, revifen, i voldríem que evolucionessin al nostre gust.

Hi ha creients que et diuen que una cosa és l'església real i, l'altre, el poder que escampa el  Vaticà. Avui tot ha canviat molt, és clar, cada vegada té menys pes la religió, a la nostra societat més propera, però el fet és que les festes, per exemple, van lligades a la tradició religiosa. I, certament, hi ha sectors de l'església absolutament exemplars i coses que si no fessin els sectors lligats a l'església no faria ningú, i encara gràcies.

Quan jo era petita tot semblava etern, com ara aquell Papa que després hem sabut que, si no  era nazi, poc li faltava. Va venir Joan XXIII i tot es va renovar però aquella renovació va quedar a mitges, amb alts i baixos. Una de les coses més greus, encara, és el paper de la dona en el context del poder eclesial. L'església ha estat ben poc feminista i encara ho és. Durant molt de temps els va agafar la dèria de la puresa i del rebuig del tema sexual, la no acceptació del divorci, de l'homosexualitat... en tot han anat 'matisant' però això de la dona segueix si fa no fa. 

Els radicalismes polítics acaben per imitar el poder eclesial en molts aspectes, com amb allò de la mòmia de Lenin, per posar un exemple inquietant. Perseguir la religió pot fer molt de mal, i, de fet, molta gent creient es va fer franquista a causa de la repressió excessiva i cruel, en contra de la gent amb creences religioses. A tot arreu hi ha gent bona, fa uns dies parlava de Cambodja on, sembla, no volen que es titllin de comunistes tots els partidaris de Pol Pot ja que de comunistes n'hi havia de 'bons'. De vegades val més deixar-ho com està, així pensava el gran Rusiñol, i deixar que les coses canviïn a ritme lent i sense massa soroll. Les revolucions s'acostumen a menjar els seus fills, al menys, les violentes.

Ara tornarem a tot allò de la fumata blanca i la resta i pot ser que, en el context del mon actual, ens ensopeguem amb un Sant Pare més conservador i carca en lloc de l'esperat renovador que obri el camí adient per tal de què en un futur en lloc del Papa tinguem la Mama.  Jo ja no ho veuré, ep. Descansi en pau, ha mort el Papa Francesc i el futur és imprevisible, un misteri. De moment les teles tindran teca per variar de tema, durant uns dies.

De tota manera, ara em ve al cap una tonada que cantava la Capmany sobre el fet de ser dona i defugir segons quines feines: 'jo no vull ser Capità General'...

14.1.17

ROMANS, ROMANES, LLIBRES, TELEVISIÓ I HISTORIADORES DE CULTE

Mary Beard filming in Rome.jpg

A les tertúlia del grup d'història del qual formo part fa més de vuit anys hem comentat, dividit en dues parts, el llibre SPQR, de Mary Beard. Beard era relativament poc coneguda entre nosaltres fins que no li van donar un premi que avui, pels nostres verals, es mirat una mica de cua d'ull, el Príncep -ara 'princesa'- d'Astúries. Aquest seu llibre ha esdevingut un èxit de vendes, considerant la temàtica, i ha propiciat que se'n venguessin d'altres de l'autora, tot i que encara en té pocs de traduïts al castellà. 
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
Fa uns dies parlava de què escriure massa era mal considerat, i esmentava autors del camp de la narrativa. Però també en d'altres camps això de treballar excessivament i aconseguir bons resultats, a nivell popular, és mirat amb reticència. Beard és popular, així mateix, gràcies a uns documentals que es poden veure amb relativa facilitat per les xarxes i que, de fet, ja expliquen moltes de les coses sobre els romans que podem trobar a SPQR.

La historiadora pot irritar una mica quan comences a veure aquests documentals, car la seva presència és constant, gairebé, en les filmacions. El seu aspecte, anglès alternatiu, potser estudiadament descurat,  va ser objecte de comentaris, no sempre amables, quan va venir a les espanyes i ha merescut sarcasmes de gent del seu país i d'alguns altres. Ja sabem que per aquí, es digui el que es digui, les senyores que parlen fins i tot de coses serioses han d'anar maquillades i ben pentinadetes, amb talonassos i escots i ensenyar cuixa, al menys aquesta és la imatge televisiva més habitual que ens donen sobre la dona moderna.
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
A Catalunya, a més a més, no va caure bé saber que s'oposava a allò de la separació escocesa. Beard és una dama implicada en moltes causes i que raona els seus motius a fons i es mulla quan toca. Va tenir problemes d'assetjament personal a causa de la seva defensa de la immigració, fins i tot va rebre una amenaça de bomba. Es defineix com una feminista convençuda.  El seu tarannà i alguns dels seus llibres desconcerten els ortodoxos que creuen que no són seriosos quan, de fet, ho són molt, i tenen al darrere un munt d'experiència,  de lectures i d'investigacions. 

El que passa és que Beard és, o sembla, sincera i sap relativitzar les coses, que sovint no són com pensem o com ens han fet pensar que eren. Admet sense problemes que no es pot saber tot, que molts aspectes del passat no els sabrem mai, i dóna un gran valor a l'estudi de l'epigrafia i al que ens expliquen làpides encarregades per gent anònima i dedicades a gent anònima. 

La Roma de Beard se'ns mostra viva, xarona, bruta, popular i populista, tavernària i divertida. Els emperadors, els senadors, els poetes, els filòsofos, conformen una mena de decorat que en moltes ocasions té poc a veure amb els seixanta milions, més o menys, de romans de tota mena que formaven part de l'imperi. Desmitifica aspectes de sèries de culte que van acceptar com una mena de bíblies, tot i que avui també les bíblies es troben qüestionades. Una d'aquestes sèries ha estat Jo, Claudi. 
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
La sèrie era mol bona, els llibres dels quals prové, el mateix. Però era ficció i com a ficció s'havia de prendre. Malauradament la gent, aquesta gent que Beard té tant en compte, ho confon tot i és que, de forma potser intencionada, ens han ajudat a confondre-ho tot. En aquest món líquid té més èxit i més credibilitat una resposta que sembli fonamentada en seguretats que no pas una resposta amarada de relativisme, tot i que la segona sigui molt més honesta. Això passa fins i to en la vida quotidiana i casolana, però en el món acadèmic, i diria que en el polític, esdevé una tendència perillosa.

Beard té uns coneixements importants sobre les llengües clàssiques i ens explica que moltes males traduccions han fet canviar el sentit de les frases o que, fins i tot, no podem saber de cap manera el sentit d'aquelles frases. Per sota de les lleis, dels codis de conducta, de les filosofies i de la política, hi ha vida i aquesta vida, la de la gran majoria, és encara molt poc coneguda. 

El gran valor de la tasca de la historiadora, la qual compta amb publicacions més acadèmiques, és aquesta divulgació rigorosa sense semblar-ho, esquitxada d'aquesta ironia anglesa genuïna i que no tothom és capaç d'entendre, car em temo que el sentit de l'humor va de baixa darrerament.
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
Una visió que la gent jove té a l'entorn, per exemple, del franquisme, és que va ser una etapa grisa i feixuga, i en gran part, era així. Però per sota de la grisor la gent intentava sobreviure i sovint hi ha sorpreses en trobar, per exemple, el programa d'unes festes de carrer celebrades durant aquella cruel postguerra, que van comptar amb un alt grau de participació i de gresca i que la gent més gran recorda amb il·lusió retrospectiva. Quan va acabar la guerra, al menys podies anar a ballar, al cinema, admetia fins i tot Maria Aurèlia Capmany en una antiga entrevista. 

Hi ha aspectes vitals que costen d'entendre, des del present, com ara el treball infantil acceptat sense fisures, l'absència de protestes quan la vida era tan difícil, coses així, que desplauen els mitòmans revolucionaris. Aquests aspectes de la realitat s'han d'esbrinar en documents poc valorats, programes d'associacions excursionistes, butlletins de barri, fins i tot tebeos i, per descomptat, hemeroteques de publicacions destinades al públic majoritari i poc cultivat.

Ahir, a la tertúlia, algú va manifestar que no hem canviat gaire, des del temps dels romans. Jo crec que hem canviat molt i que ningú no voldria anar a viure a la Roma imperial, encara menys una dona, més enllà de poder-hi fer una breu estada turística. Beard té un blog a la xarxa molt interessant, jo no sé anglès però els traductors actuals funcionen prou bé, sobretot quan saps de què va el tema, i incideix en els perills d'aquesta mena de comparacions, car és un tòpic comparar els Estats Units amb Roma i el llatí amb l'anglès, posant les coses al seu lloc i les èpoques en el seu context.  Per als qui teniu la sort de saber anglès, hi ha llibres de l'autora a preus tirats, en aquesta llengua i als punts de venda online.
Resultat d'imatges de Perennia
Com és que a casa nostra encara ningú no ha fitxat, per exemple, la Mònica Miró, per fer una sèrie de documentals sobre el tema, a la mida de les nostres possibilitats pressupostàries, però rigorosos i, de moment, ens hem de conformar amb un seu breu programa de ràdio sobre el tema? Es podria pensar en quelcom així quan, algun dia, s'acabi la Riera a causa d'una inundació i arrossegui restaurants i personal cap al mar de les ombres. És clar que amb els segles potser podran saber més de tots nosaltres mirant La Riera que no pas llegint estudis acurats d'historiadors canònics d'aleshores, qui sap.

3.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES (1): ELS CAMINS


Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
 


Quan miro les fotografies que vaig fent m'adono que tinc tirada a retratar camins. Hi ha qui té una dèria pels grans cims, pels llacs, pels poblets pintorescos, per les platges assolellades, pels racons urbans famosos o desconeguts. Però hauré d'acceptar que l'element paisatgístic que més em motiva, per dir-ho en llenguatge pedagògic, és el camí. Un camí pot ser llarg o curt, anar a algun lloc o no, tot i que en aquest cas pot ser pel fet que ha perdut entre bardisses, a causa de l'abandonament,  la seva continuïtat. 

Quan em vaig casar eren moda els pósters clavats a la paret amb xinxetes. Al menjador en teníem un de molt bonic amb un bosc de roures a la tardor i un camí que el travessava. Amb els anys, com que no estava emmarcat ni protegit, es va fer malbé. M'agrada seguir un camí fins i tot quan no tinc cap intenció de fer-lo sencer ni d'arribar al final car l'important no és l'arribada al lloc sinó el camí en ell mateix, com experimenten els pelegrins que fan camins amb final místic. Però hi ha qui se sent molt incòmode si no pot arribar al final del camí, com vaig percebre quan anava més sovint d'excursió.

Els rius també són camins d'aigua, de fet. El riu i el camí són símbols de la vida, que neix i creix i s'acaba en el mar dels misteris o a en algun remot lloc que no sempre respon a les nostres expectatives. Dels dos únics llibres de poemes que he pogut publicar el primer es diu Indrets i camins. També m'adono, quan hi reflexiono, que sovint evoco la boira i les ombres en tot el que escric. La boira al camí és un element simbòlic, amaga la realitat i ens immergeix en la ignorància absoluta sobre el nostre entorn i els perills que ens encerclen.

El meu admirat Sagarra va escriure un poema magnífic sobre el camí, de fet és un fragment del Poema de Nadal. En ell contraposa els camins que van a Roma i que no van a Betlem. Massa gent cau en la temptació de seguir el camí cap a Roma, cap a la Roma de la fatxenderia i el poder. De fet, i pensant en diferents coses que estic llegint aquests dies sobre polítics, però també sobre d'altres sectors professionals, hi ha qui a l'inici del seu camí cerca de bona fe el camí cap a Betlem però en algun punt es desvia cap a Roma, no sé si m'explico. 

No em considero creient però els referents catòlics són inevitables en el meu imaginari i en la meva cultureta. Potser al final del camí no hi ha ni Betlem ni Roma ni Sant Jaume de Galícia ni res més que la boira infinita. Però  ben segur que en molts casos, si no ens hem ensopegat amb llops afamats ni amb barrancs impracticables, el nostre camí haurà estat agradable i poètic, ni que fos de forma temporal i breu. 


Un camí! 
Quina cosa més curta de dir! 
Quina cosa més llarga de seguir! 
Quin so vulgar i estrany! 
Un camí!... 
Quina sentida de pena i patir, 
quina promesa de calma i de guany! 
Un camí!... 
Els camins són l’angúnia primera 
del rústec cor llunyà, 
que ni ell sabia el que era 
o per saber es posava a caminar... 
Camins, serps d’encantària, 
que feu amable el feix 
del qui es vol lliurar d’ell mateix, 
de la pròpia tristesa solitària, 
i vol cercar un altre somriure, 
una altra sang o un altre crit, 
i fins un altre món més ennegrit 
per poder viure! 
Si et volta la brossa inclement, 
si branca i punxa t’estalonen, 
si l’aglevat i el pensament 
no saps on donen, 
poc trobaràs ni mel ni glop 
ni llum de cares vives; 
se’t tornaran les genives 
fumades com les del llop! 
Però si enmig l’espessorall 
el pit rebel deixa la fúria, 
i troba un caminet com un mirall 
fred i glaçat dins la foscúria, 
i pot seguir-lo mansament 
sense escoltar cap més musica, 
sentirà com el fum del pensament 
es va aclarint de mica en mica. 
Tu no saps el camí què significa? 
El camí significa humilitat, 
vol dir un renunciament a fi de bé, 
vol dir passar pel mateix recer 
que els altres han passat. 
Camí de la glòria, camí de la Creu, 
camí que puja i baixa i cansa, 
on ens portes, camí? La teva fi no es veu! 
Si ens han posat l'esquella mansa, 
tu limites l'audàcia del peu 
amb l'espígol novell de l'esperança!... 
Camí pelat i esqueixat, 
ple de vent dalt de la coma, 
camí de la soledat, 
tots els camins van a Roma, 
tots els camins, ja ho sabem!, 
tots els camins van a Roma, 
però no van a Betlem! 
Perquè a Roma hi ha de tot: 
hi ha misèria i punyalades, 
i la púrpura i el llot 
i les mitres consagrades! 
Perquè a Roma hi ha de tot! 
Cap a Roma pots anar 
amb plomall de capità 
i amb xiulet de bergandatge, 
amb crossa de pelegrí, 
o amb garrafa o espasí; 
tot és bo pel teu viatge! 
Pots triar-te tu el camí! 
Pots triar-te el vent que eslloma, 
l'arada, la forca, el rem! 
Tots els camins van a Roma, 
però no van a Betlem! 
A Betlem ha nascut l'Infant diví! 
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Josep Maria de Sagarra,  El Poema de Nadal, fragment.