FILIGRANES PERIODÍSTIQUES I TEMES DIVERSOS

Hi ha moltes professions mitificades de les quals se suposa que són boniques, excitants i vocacionals. Sobre el tema de les vocacions hi hauria molts aspectes a comentar, el fet és que ja no hi crec, en això de la vocació, la veritat. Caiem en una professió per molts motius, possibilitats, aptituds, entorn, economia, ambicions personals, consells diversos. Els estudis, avui que tanta gent pot estudiar, afortunadament, es trien una mica a cegues, en una edat tendra i sense cap mena d'experiència seriosa a no ser que triïs alguna cosa que ja fan els de casa o que tinguis un do especial, per exemple, vers la música o l'esport, que orienti la teva tria. En el temps dels meus pares i abans la majoria de gent no triava res, tocava anar a la fàbrica o al camp, fer de mestressa de casa o de cosidora, i para de comptar. Fins i tot els rics es veien condicionats a ser el que els deien a casa, advocats, metges o dames florero.

En la vida real compta molt la sort, l'atzar i, i, també, les coneixences, les relacions i la resta. No és cert que si t'esforces molt triomfaràs o que els qui són brillants i ben dotats acaben per surar, hi ha molts altres aspectes en tot plegat. Han existit grans actorassos que no han passat de secundaris i encara gràcies, vaja.  Una professió mitificada, però sovint criticada, és la de periodista. Fa un temps escoltava Julia Otero, responent a unes crítiques a la professió, deia allò tan vell de què a tot arreu hi ha de tot i que hi havia mals periodistes com hi ha mals metges o mals arquitectes. És aquesta una veritat tan evident que l'oblidem tot sovint. Encara més, una persona pot ser mal periodista i bon periodista, o el que sigui, depenent del moment i fins i tot de la seva situació personal.

Hi ha gent del sector periodístic que t'explica interioritats molt tristes de la professió però admet que no pots criticar a fons aquell que et paga i, per tant, allò que t'ha dit no passarà de la  taula del cafè. El millor, sobre un gran nombre de professions, és no conèixer-ne les interioritats, les servituds i les misèries. Un diari molt criticat ha estat sempre La Vanguardia, diari del que mana, com deia ja el meu pare. Tot i amb això ha tingut grapa, avui és ja un grup i mentre iniciatives ben intencionades han fet figa ell s'ha mantingut i com que hi pots trobar de tot també hi pots trobar articles de categoria i reportatges interessants.

Ahir hi havia una entrada que feia referència al tema dels ciclistes, a la mort de la pobra Josefina Peraire i a com s'està bellugant la síndica de greuges de Barcelona per mirar de què s'arrangi un tema que provoca moltes protestes i accidents. Un gran nombre d'aquests accidents no transcendeixen ja que en això, com en tantes coses, si no hi ha morts sembla que no hi ha notícies. En l'homenatge recent a Muriel Casals gairebé ni es va ni mencionar, la causa de la seva mort. Peraire era poeta, escultora, ceramista, però no era tan popular com Casals i no se'n parla tant. Si tant l'una com l'altra no haguessin estat conegudes se'n parlaria encara molt menys.

El problema de les bicicletes no és ben bé dels ciclistes ni dels vianants, és de la mala planificació dels carrils, dels llocs on s'han posat, del poc control dels usuaris per part de l'autoritat, de la manca de matrícules en els vehicles, que puguin fer que s'identifiquin els brètols, de la impunitat amb què actuen determinats ciclistes urbans. L'article és interessant ja que mostra les dificultats amb les quals s'ha trobat la síndica i el seu equip per esbrinar aspectes d'aquest tema, que és al carrer i sobre el qual sembla que no es pugui dir res en contra.

Tan sols cal escoltar la gent i aturar-se una estona en algun indret de la ciutat per comprovar com  està la cosa. Les bicis passen per les voreres sovint, a velocitats perilloses, i he vist discussions agres a causa d'aquest motiu que en algun moment podien haver derivat en problemes de violència més profunda. En una ocasió, en una reunió al barri amb representants de l'ajuntament, uns quants vam voler manifestar la nostra inquietud sobre el tema i un jove agressiu de la casa gran ens va respondre de forma aspra, els cotxes fan moltes més víctimes i no ens queixem, una cosa així. És un tema que no toca, vaja, com tants altres, i si et queixes de les bicis ets un fatxa.

El diari que he mencionat, en el seu intent d'acontentar lectors diversos, tot just a la plana següent de l'escrit sobre els problemes de les bicis, la síndica i la mort de la Josefina Peraire, en va endinyar un altre, d'un metge, en el qual s'afirmava, en el titular, que l'ús de la bici evita dotze morts cada any gràcies a l'exercici que fa el ciclista. Si no fes riure faria plorar però l'estratègia és plenament vanguardista. 

Hi ha d'altres diaris a triar, no diré que no, però al capdavall tenen un problema, acaben per acollir una mena de colleta ideològica determinada i en aquesta colleta hi ha gent interessant però també gent mitjaneta, coneguda i saludada de la resta, però de poca categoria periodística o literària. Fa anys algú em va comentar que sempre havies de comprar-te o llegir, a més a més del diari habitual, La Vanguardia, a causa del volum d'informació i perquè hi trobaves articles més interessants. Recordo que Joan Fuster es va passar a la Vanguardia, fa molts anys, i va admetre que ho havia fet perquè pagaven bé i s'havia de viure.

Fa uns dies hi va haver un altercat seriós en un barri de L'Hospitalet, un barri amb moltes problemes des de fa anys. Molta gent pensa encara que L'Hospitalet és un tot homogeni i marginal, quan és una gran ciutat amb barris diversos, de tota mena, com Barcelona o com tantes altres poblacions grans i que, a més a més, ha millorat de forma exponencial durant les darreres dècades. Fa poc un conegut jove m'explicava que no fa tant de temps una noieta benestant de Sarrià -tampoc vull estigmatitzar Sarrià com a barri pijo, que consti- li va comentar, en ple segle XXI, que L'Hospitalet era un catau de xarnegos. 

I és que una cosa és voler acollir gent abstracta i l'altra intentar conèixer allò que tens a prop. Bé, resulta que al barri de La Florida unes persones intentaven bolcar un cotxe, hi van anar els mossos i a la gent del cotxe s'hi va sumar molta més gent que va baixar dels pisos amb la bata posada i va estovar els mossos de valent. Vivim en una societat on sovint hi ha més ferits entre la policia que entre els qui s'hi enfronten i això sembla que és del gust de la majoria però a mi no em sembla gaire normal. El cas és que el grup de gent que va agredir el cos de seguretat a fons eren, segons el diari mencionat, d'un colectivo específico (sic). Hi ha sis mossos ferits, de moment.

Quan s'utilitzen aquests eufemismes de seguida penses que els agressors eren d'un país llatí, d'algun indret del nord d'Àfrica o, senzillament, gitanos o marginats conflictius del nostre país. Efectivament, en un altre diari amb menys manies es mencionava la filiació, resulta que eren d'ètnia gitana. La gent normaleta no pensa pas que pel fet que algú d'un col·lectiu en faci una de grossa tot el col·lectiu és condemnable, però aquestes giragonses informatives per tal de no dir les coses pel seu nom resulten absolutament ridícules. En ocasions, en canvi, s'insisteix en la filiació. Per activa i per passiva ens van dir aquests dies per la tele que l'home que va donar una coça a una dona i va filmar el tema era de Talavera de la Reina, per exemple. No fos cas que penséssim que era català. Per desgràcia, però, hi ha hagut catalans de casa bona que n'han fet de molt grosses, és clar.

Aquests dies tothom vol acollir però molta gent d'aquesta tan acollidora mira de fer trampes per tal que a les seves criatures no els toqui una escola amb massa acollits de fa temps a les aules. Així és el món. Fa uns dies, en un restaurant del barri, tenia al darrere una noia d'aspecte progre que explicava a un amic que havia demanat escola per al seu nen de tres anys i que, és clar, els immigrants tenien preferència, cosa que no sé d'un han tret però que sura en les converses. I que no hi havia dret. En els primers llocs havia sol·licitat unes escoles del barri concretes, les que tenen més fama i que són més inaccessibles, a causa de la seva situació privilegiada, a gent que tingui problemes de desplaçament, la del Bosc, la dels Tres Pins. En tercer lloc n'havia posat una altra de la qual, al menys, va dir que ara funcionava força bé, però que tenia molta gent de fora.

En mig d'aquesta gran faramalla bonista, amb teatralitzacions de naufragis incloses, trobo a faltar, com sempre, informacions serioses i aprofundides sobre la situació de la gent que ha fugit o ha de fugir, sobre els seus països i sobre la possibilitat de què els lamentables europeus que bufem cullera puguem fer algun cosa a nivell polític per tal d'intentar que sigui en els llocs de conflicte on les coses millorin. Però, és clar, som antibel·licistes, els exèrcits estan mal vistos i sovint quan s'han volgut arranjar determinades coses han acabat per empitjorar. Què farem, ara que el senyor Trump diu que ens espavilem o paguem més si volem soldadets de casa seva?

Les explicacions sobre els conflictes bèl·lics acostumen a ser confuses, difícils d'entendre, parcials o inexistents i en aquest camp el bon periodista encara té moltes tecles per tocar. Si les informacions de la premsa escrita tenen mancances, aquelles que ens ofereixen les teles clamen al cel. Fa temps que ens mirem tant el melic que ja ens passa com a les mones del conte de Rodari, que donaven voltes i voltes als caballitos i creien que viatjaven i que veien el mon mundial. Com deia l'àvia de Gente Bien, quanta llana llevan los hombres en el clatello...