SOBRE L'AMISTAT I LES SEVES SERVITUDS I GRANDESES

Gràcies a la insistència d'una amiga que és molt bona lectora, molt bona escriptora i la qual en la seva anterior reencarnació devia haver estat italiana, he llegit, en pocs dies, el primer volum dels quatre que conformen l'obra més coneguda d'Elena Ferrante. Mantinc certa prevenció, admeto que injusta, en contra de llibres que em semblen excessivament lloats o promocionats. Tot i que cada dia em compro menys llibres, he tingut diferents desenganys amb títols dels quals n'havia llegit lloances diverses i després m'han semblat mediocres o, de fet, una bírria, paraula la qual, per cert, m'acabo d'adonar en escriure aquesta entrada que no és ortodoxa, què hi farem.

He d'admetre que m'ho he passat d'allò més bé amb el llibre, passar-ho bé no vol pas dir no patir amb els personatges, ep. El seu to d'història quotidiana aconsegueix donar una dimensió mítica a un context humil, modest. Aquest barri napolità i la seva gent m'han recordat moltes coses de la meva infantesa, l'època és semblant a la meva però mentre a Itàlia se li van perdonar els pecats feixistes, com a França, i va poder-se'n anar sortint, amb dificultats que encara belluguen, però amb una democràcia més o menys convencional tot i que una mica galdosa, aquí ens van deixar en l'aïllament ranci del franquisme, durant anys i panys i encara va com va. Allà la guerra es va acabar i aquí sembla que encara cuegi. Tot i que contemplant com va el nostre continent no sé si res dolent s'ha acabat mai del tot.

Encara que hi ha esquitxos de política al rerefons de la novel·la, aquests no prenen mai el protagonisme a la gent. La gent, que viu i sobreviu com pot, pobres que no arriben a miserables, rics de poca volada i sense ambicions que no siguin materials, un munt de secundaris de luxe que acomboien les dues protagonistes. Una dona és qui ens explica la història en primera persona, a través de la seva relació amb una amiga, amb qui passa per diferents etapes que apleguen des de l'admiració incondicional fins al ressentiment, l'enveja inevitable o l'amargor de comprovar com es malmet una intel·ligència privilegiada. 

S'ha escrit molt sobre aquests llibres i sobre l'autora, el nom d'Elena Ferrante és un pseudònim que evoca l'admiració per Elsa Morante. A causa de l'èxit d'aquests llibre s'ha especulat a fons sobre la seva personalitat real, es deia que si l'autor seria un home, algú conegut. Al final, tanta tafaneria sembla que ha donat els seus resultats però tot plegat no té cap mena d'importància o no l'hauria de tenir. És clar que l'autor podia haver estat un home però m'hauria resultat molt estrany. 

L'amistat femenina té components que tan sols poder ser femenins, hi ha una mena de boira subtil per damunt de l'expressió dels sentiments de la narradora que em costaria molt d'admetre que fos obra d'un senyor, però, vaja, tot pot ser en aquest món atzarós. Fins i tot en els millors llibres sobre dones escrits per homes o, a l'inrevés, als que donen veu a un home i els han escrit dones, molt menys habituals, per cert, hi trobo sempre aspectes que em grinyolen, fins i tot quan es tracta d'obres admirables.

No puc deixar de preguntar-me si un llibre d'aquest estil, aquesta extensió i aquesta temàtica trobaria editor a casa nostra, potser sí, qui sap, o potser dependria de les recomanacions i les coneixences. M'ho he preguntat en d'altres casos, com ara amb les narracions de Munro. Itàlia és un altre món pel que fa a les possibilitats d'edició, de promoció. Hi ha un tema present en el llibre que m'ha tocat molt de prop, com n'era, de difícil, per a la gent de segons quins entorns socials, arribar a la universitat, encara més per a les noies. Amb totes les seves limitacions, l'escola pública italiana era tota una altra cosa, ja aleshores i potser fins i tot abans.

M'ha vingut al cap un professor que vaig tenir a l'escola normal, era un home del règim, fins i tot duia al trau una mena de condecoració que crec que tenia a veure amb el tema. Però era intel·ligent i obert en molts aspectes, ben plantat, una mica pintoresc, com tants professors de l'època. Ens donava una matèria sobre pràctica escolar i també plàstica, dibuix, En aquells cursos nocturns els professors havien de fer sovint tots els papers de l'auca però, en perspectiva, els valoro avui molt més que no els vaig valorar aleshores. 

Un dels companys de classe, una mica elitista, era el progre de la colla, sempre protestava sobre tot però tenia carisma i li admetien les protestes, suposo que donava una mena de qualitat democràtica al context. En un treball que vam fer en linòleum, en el qual la majoria de noies vam optar per triar dibuixos infantils plens d'ingenuïtat, ell va endegar amb cura el rostre icònic del Che Guevara i el professor en va quedar molt satisfet. No entraré en detalls ni valoracions però era aquell un món contradictori i surrealista.

Aquest professor, amb relacions amb allò que es va dir el Frente de Juventudes, en una ocasió, ens va explicar un seu viatge juvenil a la Itàlia mussoliniana i havia d'admetre, amb complex d'inferioritat hispànica, que les escoles públiques que va visitar, moltes i diverses, el van impressionar. No va entrar en valoracions polítiques, és clar, però ens va explicar com dibuixaven, recitaven i escrivien els alumnes, uniformats i atents. I és que ni tan sols les dictadures són sempre comparables encara que tinguem tirada a posar-ho tot al mateix sac, el substrat cultural compta molt. Aquí, a la ciutat, les escoles públiques eren poques i lamentables, s'havia de recórrer a les religioses instal·lades als barris i que representaven un esforç econòmic per a les famílies, o a tot un reguitzell d'acadèmies de pis sobre les quals es podria escriure un memorial de gruix. 

Moltes coses m'han vingut al cap llegint L'amiga genial: records, evocacions, gent del meu barri, amigues de la infantesa, de l'adolescència, enamoraments precoços, intel·ligències malmeses i matrimonis equivocats. L'atzar, com comenta la protagonista en algun moment, té un gran pes en les nostres vides, fins i tot en les nostres decisions quan creiem que aquestes són mesurades i adients, coherents i responsables. La llibertat d'elecció és un gran miratge potenciat per part dels qui han tingut, o creuen haver tingut, èxit personal i professional.

Sobre els llibres de Ferrante, han desvetllat entusiasmes però també algunes crítiques. De tota manera quan una cosa té molt d'èxit les crítiques s'abalteixen o desapareixen, recordo el temps en el qual hi havia qui gosava qüestionar la Rodoreda, avui és un valor indiscutible i si dius alguna cosa que en matisi el pes literari et miren de cua d'ull, com si fossis una esnob. Tant dolent és el rebuig absurd com la lloança oportunista, indiscriminada i convencional, per això es fa difícil fer recomanacions del que sigui quan cadascú de nosaltres es tan diferent de la resta i, a més a més, els nostres gustos canvien i depenen de moments precisos i èpoques vitals. Res, doncs, avui mateix començo el segon volum i a veure si m'agrada tant com el primer.