ELS ADULTS MENTEIXEN I ELS INFANTS, TAMBÉ

La vida mentidera dels adults és la darrera i esperada novel·la de la misteriosa Elena Ferrante. En el seu estil, tan personal, retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. Ens explica la història la seva protagonista, en primera persona, i se centra en els seus anys d’adolescència. És una novel·la de maduració i podria tenir, com en la coneguda tetralogia de L’amiga genial, una continuació, ja que acaba d’una forma relativament oberta i una mica abrupta. 

L’autora sap jugar amb la intriga de forma magistral, dona pistes, insinua possibilitats. Potser els secrets de família no siguin tan rellevants, al capdavall, com en algun moment havíem intuït o ens havia fet creure, però això té poca importància. Com en d’altres llibres seus sembla que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. La relació de l’autora amb Nàpols deu ser difícil, el napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. Aquí, a Catalunya, potser ens mirem aquest tema amb una altra perspectiva.

La història de La vida mentidera dels adults (La Campana en català amb traducció de Pau Vidal i Lumen en castellà amb traducció de Celia Filipetto) s’estructura a l’entorn d’un objecte que esdevé un símbol. En aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa i passarà a tants adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat, als infants, i que sovint no són com diuen ser ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

El tractament del tema sexual defuig sovint idealitzacions excessives, es manifesta amb una certa dosi de sordidesa i se’ns explica amb una admirable naturalitat. No és aquest, encara, un tema fàcil de tractar sense recorre a descripcions etèries o excessivament brutals o agosarades. Hi trobem una certa idealització dels homes per part de les dones, dels homes valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones. Però tot pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla. Ferrante, com d’altres grans escriptores, pot agradar més o menys, podem trobar els seus personatges inversemblants o terriblement humans, però, per damunt dels arguments hi ha una evidència: ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors i lectores, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar, fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.

Publicat a Llegir en cas d'incendi

AMISTATS UNA MICA PERILLOSES I NOIES DEL MEU TEMPS

Aquests dies, en obert, al Canal Paramount, es pot veure la sèrie italiana sobre la famosa tetralogia d'Elena Ferrante, una escriptora de la qual, malgrat moltes especulacions, no se'n sap la identitat. Aquests llibres han tingut un gran èxit i s'han traduït a un gran nombre d'idiomes entre els quals, el català. Jo els vaig conèixer i llegir, d'una tirada, gràcies a una bona amiga lletraferida. No voldria entrar en valoracions qualitatives però no es pot negar que tenen encant, misteri, i un munt d'elements d'aquells que fan lectors. Crec, així mateix, que han estat unes novel·les llegides per més dones que no pas homes. És clar que les dones llegeixen més, sobretot narrativa, per raons que podrien motivar un ampli debat. Els clubs de lectura, com tantes altres activitats culturals, compten així mateix amb un més gran nombre de participació femenina que no pas masculina.

Les protagonistes són dues nenes, complementàries, rivals, diferents. La narració se situa a Itàlia, a la zona de Nàpols, durant els anys cinquanta. Aquestes nenes son tot just una mica més grans que no pas jo i per això m'he identificat força amb algunes situacions. Aquells barris italians, recreats per a la sèrie, no són tan diferents del Poble-sec de la meva infantesa. Les novel·les les acompanyen des que tenen vuit o nou anys fins a l'actualitat, gairebé, quan ja han complert els seixanta. La sèrie segueix força fidelment l'obra original però, com sol passar sempre, probablement no respondrà del tot al nostre imaginari lector. Els llibres son diferents per a cadascú però el cinema, la televisió, ens donen les coses fetes. Per això potser és millor gaudir de la sèrie sense esperar veure el llibre. La producció televisiva, amb un munt de bons actors i actrius, molt poc coneguts, ha accentuat la foscor i la sordidesa, una tendència que també percebo en determinat cinema català quan es tracta de reflectir temps com ara la postguerra. 

Les novel·les tenen elements una mica fulletinescos, ho admeto, el que passa és que estan molt ben travats. Pel meu gust els dos primers llibres son millors que els darrers. Les novel·les han generat, a més, una obra de teatre de més de cinc hores que no sé si en algun moment podrem veure per aquí. En tot cas, aquests llibres s'han convertit en una mena de clàssic del nostre temps i em pregunto si unes històries semblants i tan llargues trobarien, per aquí, editor i difusió. Malgrat les valoracions que en puguem fer és aquesta una molt bona sèrie, s'agraeix que es passi en obert, i resulta un consol poder-ne gaudir aquests dies de confinament. Intento no mirar més d'un capítol o dos per dia. Espero que ens la passin seguida i sencera i que no ens deixin amb l'ai al cor, vaja. De tota manera, per motius que no explicaré, una mica amb l'ai al cor, al final, t'hi quedes.

SOBRE L'AMISTAT I LES SEVES SERVITUDS I GRANDESES

Gràcies a la insistència d'una amiga que és molt bona lectora, molt bona escriptora i la qual en la seva anterior reencarnació devia haver estat italiana, he llegit, en pocs dies, el primer volum dels quatre que conformen l'obra més coneguda d'Elena Ferrante. Mantinc certa prevenció, admeto que injusta, en contra de llibres que em semblen excessivament lloats o promocionats. Tot i que cada dia em compro menys llibres, he tingut diferents desenganys amb títols dels quals n'havia llegit lloances diverses i després m'han semblat mediocres o, de fet, una bírria, paraula la qual, per cert, m'acabo d'adonar en escriure aquesta entrada que no és ortodoxa, què hi farem.

He d'admetre que m'ho he passat d'allò més bé amb el llibre, passar-ho bé no vol pas dir no patir amb els personatges, ep. El seu to d'història quotidiana aconsegueix donar una dimensió mítica a un context humil, modest. Aquest barri napolità i la seva gent m'han recordat moltes coses de la meva infantesa, l'època és semblant a la meva però mentre a Itàlia se li van perdonar els pecats feixistes, com a França, i va poder-se'n anar sortint, amb dificultats que encara belluguen, però amb una democràcia més o menys convencional tot i que una mica galdosa, aquí ens van deixar en l'aïllament ranci del franquisme, durant anys i panys i encara va com va. Allà la guerra es va acabar i aquí sembla que encara cuegi. Tot i que contemplant com va el nostre continent no sé si res dolent s'ha acabat mai del tot.

Encara que hi ha esquitxos de política al rerefons de la novel·la, aquests no prenen mai el protagonisme a la gent. La gent, que viu i sobreviu com pot, pobres que no arriben a miserables, rics de poca volada i sense ambicions que no siguin materials, un munt de secundaris de luxe que acomboien les dues protagonistes. Una dona és qui ens explica la història en primera persona, a través de la seva relació amb una amiga, amb qui passa per diferents etapes que apleguen des de l'admiració incondicional fins al ressentiment, l'enveja inevitable o l'amargor de comprovar com es malmet una intel·ligència privilegiada. 

S'ha escrit molt sobre aquests llibres i sobre l'autora, el nom d'Elena Ferrante és un pseudònim que evoca l'admiració per Elsa Morante. A causa de l'èxit d'aquests llibre s'ha especulat a fons sobre la seva personalitat real, es deia que si l'autor seria un home, algú conegut. Al final, tanta tafaneria sembla que ha donat els seus resultats però tot plegat no té cap mena d'importància o no l'hauria de tenir. És clar que l'autor podia haver estat un home però m'hauria resultat molt estrany. 

L'amistat femenina té components que tan sols poder ser femenins, hi ha una mena de boira subtil per damunt de l'expressió dels sentiments de la narradora que em costaria molt d'admetre que fos obra d'un senyor, però, vaja, tot pot ser en aquest món atzarós. Fins i tot en els millors llibres sobre dones escrits per homes o, a l'inrevés, als que donen veu a un home i els han escrit dones, molt menys habituals, per cert, hi trobo sempre aspectes que em grinyolen, fins i tot quan es tracta d'obres admirables.

No puc deixar de preguntar-me si un llibre d'aquest estil, aquesta extensió i aquesta temàtica trobaria editor a casa nostra, potser sí, qui sap, o potser dependria de les recomanacions i les coneixences. M'ho he preguntat en d'altres casos, com ara amb les narracions de Munro. Itàlia és un altre món pel que fa a les possibilitats d'edició, de promoció. Hi ha un tema present en el llibre que m'ha tocat molt de prop, com n'era, de difícil, per a la gent de segons quins entorns socials, arribar a la universitat, encara més per a les noies. Amb totes les seves limitacions, l'escola pública italiana era tota una altra cosa, ja aleshores i potser fins i tot abans.

M'ha vingut al cap un professor que vaig tenir a l'escola normal, era un home del règim, fins i tot duia al trau una mena de condecoració que crec que tenia a veure amb el tema. Però era intel·ligent i obert en molts aspectes, ben plantat, una mica pintoresc, com tants professors de l'època. Ens donava una matèria sobre pràctica escolar i també plàstica, dibuix, En aquells cursos nocturns els professors havien de fer sovint tots els papers de l'auca però, en perspectiva, els valoro avui molt més que no els vaig valorar aleshores. 

Un dels companys de classe, una mica elitista, era el progre de la colla, sempre protestava sobre tot però tenia carisma i li admetien les protestes, suposo que donava una mena de qualitat democràtica al context. En un treball que vam fer en linòleum, en el qual la majoria de noies vam optar per triar dibuixos infantils plens d'ingenuïtat, ell va endegar amb cura el rostre icònic del Che Guevara i el professor en va quedar molt satisfet. No entraré en detalls ni valoracions però era aquell un món contradictori i surrealista.

Aquest professor, amb relacions amb allò que es va dir el Frente de Juventudes, en una ocasió, ens va explicar un seu viatge juvenil a la Itàlia mussoliniana i havia d'admetre, amb complex d'inferioritat hispànica, que les escoles públiques que va visitar, moltes i diverses, el van impressionar. No va entrar en valoracions polítiques, és clar, però ens va explicar com dibuixaven, recitaven i escrivien els alumnes, uniformats i atents. I és que ni tan sols les dictadures són sempre comparables encara que tinguem tirada a posar-ho tot al mateix sac, el substrat cultural compta molt. Aquí, a la ciutat, les escoles públiques eren poques i lamentables, s'havia de recórrer a les religioses instal·lades als barris i que representaven un esforç econòmic per a les famílies, o a tot un reguitzell d'acadèmies de pis sobre les quals es podria escriure un memorial de gruix. 

Moltes coses m'han vingut al cap llegint L'amiga genial: records, evocacions, gent del meu barri, amigues de la infantesa, de l'adolescència, enamoraments precoços, intel·ligències malmeses i matrimonis equivocats. L'atzar, com comenta la protagonista en algun moment, té un gran pes en les nostres vides, fins i tot en les nostres decisions quan creiem que aquestes són mesurades i adients, coherents i responsables. La llibertat d'elecció és un gran miratge potenciat per part dels qui han tingut, o creuen haver tingut, èxit personal i professional.

Sobre els llibres de Ferrante, han desvetllat entusiasmes però també algunes crítiques. De tota manera quan una cosa té molt d'èxit les crítiques s'abalteixen o desapareixen, recordo el temps en el qual hi havia qui gosava qüestionar la Rodoreda, avui és un valor indiscutible i si dius alguna cosa que en matisi el pes literari et miren de cua d'ull, com si fossis una esnob. Tant dolent és el rebuig absurd com la lloança oportunista, indiscriminada i convencional, per això es fa difícil fer recomanacions del que sigui quan cadascú de nosaltres es tan diferent de la resta i, a més a més, els nostres gustos canvien i depenen de moments precisos i èpoques vitals. Res, doncs, avui mateix començo el segon volum i a veure si m'agrada tant com el primer.