DAMES EXEMPLARS DEL NOSTRE TEMPS

Ahir, mentre les glòries patriòtiques futbolístiques entraven en efervescència, al Canal 33 passaven el magnífic documental sobre Hadijatou Mani, de Lala Gomà i Rosa Cornet, realitzat amb dificultats, grans esforços, recursos limitats i aportacions diverses. El documental va surar de forma breu per alguns cinemes, la gran majoria ni ens en vam assabentar. Ahir devia passar també de puntetes per la televisió, em temo, tot i que el cas de l'Hadijatou Mani es avui força conegut, exemplar i emblemàtic i ha trobat ressò a tot el món occidental.

Hadijatou Mani és una dona de Niger, filla d'esclaus, que va ser venuda com esclava als dotze anys com si fos una cabra, va ser violada, va rebre pallisses diàries i moltes humiliacions, va intentar en diferents ocasions escapar i al final ho va aconseguir, gràcies a una ONG i a canvis diversos en les lleis del seu país en el qual, però, aquestes lleis van sempre per darrere dels costums i la tradició, cosa que tampoc és res d'estrany. El seu amo tenia les quatre esposes permeses als musulmans i tretze esclaves. M'imagino que la situació devia ser ben galdosa per a totes elles però la diferència de tracte entre les legítimes i la resta era brutal.

Aquests documentals, com també les sèries magnífiques que s'han dedicat als camins fets pels infants per tal d'accedir a una educació bàsica, són indispensables. El problema és que ens enfronten amb les nostres misèries i mesquineses i ens fan evident la impotència que ens aclapara i això resulta feixuc i s'ha de consumir a petites dosis. Fa anys, més de vint, va sortir en algun diari una notícia sobre l'esclavitud en alguns països de l'Àfrica i una companya de feina, una mestra, em va comentar que allò no podia ser i que, en tot cas, devia ser residual. I és que admetre situacions tan injustes i extremes resulta molt espinós des del nostre món còmode, malgrat les crisis diverses, i en el qual ens queixem de tantes coses un dia sí i un altre també.

Hadijatou, gràcies al  seu coratge, ha pogut donar a conèixer el seu cas i, a nivell individual, ara viu una vida pobra, pobríssima, però que en el seu context és l'habitual, riu i se sent gairebé feliç, no sembla excessivament traumatitzada pel passat ni precisa de psicòlegs. Ha aconseguit ajudar més dones en la seva situació però pel país en queden moltes més. Un país en el qual, a través del documental, t'hi ensopegues amb bona gent i amb persones amb ganes de què les coses canviïn però que han d'admetre les moltes dificultats amb les quals topen sovint. 

El seu marit actual, un bon home, la tracta bé, l'estima, i fins i tot el seu antic amo ha establert amb ella una certa relació normalitzada. Però per aquests móns de Déu o d'Al·là queden moltes dones com ella i en situacions encara pitjors, ja que ara ella viu en pau, pot protegir els seus fills i el drama més inquietant dels països pobres és la guerra, que amara d'inseguretat qualsevol intent d'estabilitat.

El documental és un gènere imprescindible, però poc  estimat, amb algunes excepcions. Molts d'aquests documentals, a casa nostra, es poden fer gràcies al coratge de gent entusiasta i gens cobdiciosa, ni pel que fa als diners ni pel que fa al reconeixement tot i que en ocasions per donar ressò al que fan han de seguir els insegurs circuïts dels festivals del gènere. S'emeten moltes ximpleries per la televisió però, afortunadament, també hi podem trobar perles com aquesta. 

Copsar l'evidència d'aquestes situacions, dolentes per a tota la població que les pateix però que afecten molt més les dones, segurament no aconseguirà que hi puguem fer gran cosa, més enllà de donar suport als qui les difonen, si ens n'assabentem, és clar. Potser sí que ens ajudarà una mica a valorar el que tenim i la xamba, atzarosa, d'haver viscut ara i aquí, menjar cada dia, no passar fred i saber que la violència és l'excepció, al nostre voltant. Això no és mèrit nostre, per cert, encara que ens agrada pensar-ho. I encara més, no hi ha una vacuna que ens garanteixi que tot serà sempre així o millor o que els genets apocalíptics s'han oblidat de nosaltres de forma definitiva. En alguna cosa hem de creure i en alguna cosa han de creure els qui les passen magres, els déus encara tenen tot el seu sentit quan l'esperança és fràgil, què hi farem.

Per sort, ahir el Barça va remuntar i Luis Enrique va recuperar el suport de l'afició. Dir que el món és surrealista és una definició ben limitada de com van les coses i de com ens les expliquen però també de com les volem, podem i sabem entomar. Copio un breu fragment del recent llibre de Yuval Noah Arari que conté un munt de reflexions impagables i també una miqueta de palla per omplir, tot s'ha de dir:

Es podria dir que, mentre hi hagi una sola criatura que mori per desnutrició o un sol adult que mori en la guerra dels senyors de la droga, la humanitat hauria de centrar els seus esforços a combatre aquests enemics. Fins que no es forgin relles amb les últimes espases no ens hauríem de dedicar a res més important. Però la història no funciona així. Els que viuen en palaus sempre han tingut interessos diferents dels que viuen en barraques, i no és probable que això canviï al segle XXI.

En palaus o fins i tot en pisos convencionals de barris normalets, afegiria jo.