M'arriben els titulars de diferents diaris, pel matí. Una de les notícies destacades en un d'ells és que tres-centes mil persones de més de seixanta-cinc anys viuen soles. La notícia, és clar, no es dóna de forma positiva sinó tirant a negativa. Més endavant la cosa es matisa, cent setanta-cinc mil no han triat viure sols, s'hi veuen abocats per les circumstàncies.
Probablement la solitud dels vells i velles sigui un problema, encara més quan no es tenen recursos. Pots morir sol, cosa que també passa als hospitals, per cert, amb gent que té família, una família que potser no ha vist gaire clar que ingressessin el seu parent a causa d'uns protocols que ja s'haurien de revisar a fons.
En un altra diari Sonia Braga, de qui s'ha estrenat una pel·lícula fa poc, lloa els avantatges de la solitud assumida, que tanta llibertat dóna i pot ser, fins i tot, que en aquests casos el tema de la mort en solitud sigui un risc acceptat. El pitjor és que a l'entorn d'aquestes notícies es fan derivacions morals sobre la nostre societat i la resta, com si els vells, abans, estiguessin la mar de bé en l'entorn familiar, cosa molt i molt matisable, tan sols cal recórrer a la literatura.
El que també em sembla una mica espinós és aquesta edat de tall, els seixanta-cinc anys, una edat en la qual molta gent està encara molt bé i amb ganes de gresca, avui. Pot ser que el problema sigui econòmic però fins i tot això resulta qüestionable. Fa poc em vaig trobar amb una persona més gran que jo, ha patit diàlisi, trasplantaments i tota mena d'intervencions però s'ha plantejat una vida amb unes despeses modestes, a base d'anar a activitats de centres cívics, restaurants barats, filmoteca de tant en tant. Me la vaig trobar a l'excel·lent concert d'un trio de corda que van fer al barri, gratuït, com tantes coses de les quals podem gaudir avui, lectura inclosa. El meu amic comparteix pis amb un parent de la seva edat, es vidu, sense fills i amb recursos migrats però està content de la vida que fa malgrat les xacres.
Quan surts on sigui et trobes sempre grups de gent gran sopant, fent visites, fent cursets. Potser molts viuen sols, a casa, però es relacionen amb força gent de la seva edat. És clar que avui les edats estan compartimentades en excés, ja des de l'escola. Llegia fa poc una entrevista amb l'actriu Julia Martínez, retirada, que també viu sola de forma voluntària i incidia en el fet de què abans, al teatre, hi treballava gent de moltes edats diferents, barrejada. Al teatre i als despatxos i fins i tot als tallers, diria jo. Però aquest, per a mi, és un altre problema.
Jo tenia una tia-àvia que havia viscut amb el marit, militar, la mare i la tieta, durant anys. Es va separar del marit encara jove, aquest, després, va morir, ja abans de la guerra. Feia de modista, vivia en un pis sense ascensor i amb moltes escales, al cor del Raval i cobrava una petita pensió de viduïtat, cosa que feia que recordés al marit, responsable d'aquella pensió, amb certa comprensió retrospectiva malgrat que n'hi havia fet de seques i de verdes en els poc més de deu anys de convivència. No van tenir fills. Venia a casa a dinar per les festes, la meva mare li insistia en què vingués a dinar tots els diumenges però no ho volia de cap manera, crec que els anys més feliços de la seva vida van ser aquells en els quals va viure sola i lliure, se n'anava al cinema molt sovint, a esmorzar a alguna granja, a passejar, a l'església...
És clar que va arribar un moment en el qual va tenir problemes de salut i a casa ens en vam acabar fent càrrec, però ja tenia força més de vuitanta anys, per cert, sempre se'n treia i la seva edat veritable era un misteri. Havia mirat residències en alguna ocasió però sempre defugia aquella possibilitat, segons ella era com viure en una caserna, ni que fos una caserna ben endreçada.
Imatge: https://www.jubicec.cat/galeria/excursions/
No vull pas negar que hi hagi casos difícils, gent trista i solitària, amb molt pocs recursos. Al meu barri hi ha una associació de gent voluntària que fa una tasca magnífica, de tant en tant va a buscar persones amb poca mobilitat que sovint no té ascensor i la treu a passeig, a fer visites. Falten recursos, d'acord. Però aquests titulars que situen la solitud tràgica en una edat que avui es pot considerar, encara, sostenible, em semblen injusts, fins i tot. Les tendències socials segurament aniran cap a més gent que voldrà viure sola o haurà de viure sola, però una cosa és viure sol i l'altra, estar sol o sentir-se sol. També hi ha qui se sent molt sol quan està en companyia i, en tot cas, solitud i companyia han de trobar un equilibri, si és possible.
Llegeixo que les llistes d'espera de gent que precisa d'ajudes augmenten. És clar, és que el nombre de gent vella s'ha incrementat moltíssim, gràcies a la medicina i a les esperances de vida actuals, això no té res d'estrany. També llegeixo que som un col·lectiu vulnerable, que es pot deixar enganyar i tot això. Però entre els avis que viuen amb familiars també s'han donat maltractaments i enredades. En -tot cas crec que sobre els vells i velles -avui sembla que això de 'vell' sigui un penjament- s'escriuen molts tòpics però això és una cosa que es pot fer extensiva a molts altres temes del nostre present.
Un altra tema és justament, l'invers, quan es magnifiquen els avis en actiu que fan curses, estudien carreres, viatgen a la Patagònia, canten godspel i practiquen sexe cada dia. A aquest suposat col·lectiu amb quatre rals de pensió va dirigida un gran nombre de publicitat ximpleta, aquests sí que ens enreden.
8 comentaris:
no hi ha res més depriment que una residencia d'avis. Ni boig hi aniré. Hi ha molta gent que viu sola voluntariament, i gent que els dona un cop de ma. Sovint vaig a comprar per una veïna, més que res per les coses de pes, que les hi podrien portar del Super, pero diu que no els vol molestar. Avui parlen a el periódico d'Amics de la gent gran, i he pensat que podría apuntar-m'hi, ara que ja no tinc al pare perm cuidar, em sobra molt de temps i hauria de fer quelcom per omplir-lo.
Francesc, això de què no hi anirem no ho podem dir perquè podem tenir qualsevol demència senil i aleshores moltes vegades a les famílies no els queda més remei que trobar algun lloc, no els podem esclavitzar i no sempre es tenen diners per llogar algú a jornada completa, una persona que, per altra banda, tampoc no ens serà propera. Una cosa és opinar quan estem bé i l'altra, quan no podem decidir. És clar que són depriments mirades amb els nostres ulls, també són depriments els centres amb infants amb deficiències serioses, així és la vida, però mai es compta, ja que no poden opinar, amb els usuaris que han perdut facultats.
Jo faig moltes coses, a causa de l'edat que tenim més aviat haurem de ser d'aquí uns anys usuaris del servei i m'agrada fer coses on trobo gent de totes les edats. De tota manera del que em queixo és que en el lot que fa el diari això dels seixanta-cinc anys, avui, em sembla un prejudici com tants altres.
Jo quedo meravellada de les activitats que fas, Júlia i de com n'ets de treballadora i creativa. Jo, quan em tocava treballar ningú m'havia de menar la pressa peerò, quan vaig plegar em vaig relaxar delectant-me en la mandra. Per sort, llegir, escoltar música, ràdio, veure cinema i, de vegades,teatre, són hàbits que, si bé m'han minvat, persisteixen u em fan sentir viva. tot i que no acostumo a pensar-hi, les agressions a la meva resistent salut, també deuen haver modificat el meu comportament si no les hagués sofert.
És imprescindible poder-se valer i, com a mínim, quan ja no pots, poder-te pagar un servei d'ajuda total o parcial. Tinc l'edat d'anar-hi pensant malgrat no poder-me queixar perquè puc dir amb raó alló de, vaig fent...
No creguis, Glòria, ho sembla pel fet que a causa de la meva afició a escriure explico moltes coses que faig als blogs, conec 'avis estressats' que fan moltes més coses que jo, sobre el tema s'ha fet molta broma. Jo, per exemple, no nedo, ni faig esport, no hi he tingut mai afició, però tinc amigues que es passen els matins al gimnàs o corrent. Tampoc no canto godspel en cap coral, és una de les altres activitats de la gent gran del nostre temps. I tampoc viatjo, per exemple, una altra de les activitats de molta gent gran amb pagueta.
Jo crec que anem pensant en el que dius, quan ens fem grans, però com que no podem preveure com aniran les coses segur que els problemes ens enxampen sense que estem preparats, així és la vida.
Però, la solitud no és consubstancial a la condició humana?
Em temo, Miquel, que no ho tenim assumit.
Com sempre, una reflexió ben atinada.
Personalment, crec que la solitud es viu bé o malament en funció del que un o una té a dins. som éssers socials, ens necessitem els uns als altres, però la solitud de cap manera és un horror llevat que hi hagi aquell buit a dins que aleshores si s'està sol a casa fa basarda... Primer de tot, doncs, cal fer-nos amics nostres. amb un amic no em sembla pas que s'estigui malament, oi?
En ocasions, Teresa, no és gens fàcil ser amics de nosaltres mateixos, potser aquí rau el problema.
Publica un comentari a l'entrada