DELS VELLS EN DIREM VELLS I DE LES VELLES, VELLES

 

Parafrasejo el títol d'aquesta entrada d'una antiga frase que algú va dir durant el tardofranquisme, quan a les vagues se les titllava de tota mena de coses, conflicte laboral, conflicte col·lectiu i el que fos, amb tal de no dir huelga. Precisament va ser un polític franquista, avui força oblidat, Fernández Sordo qui, després d'haver censurat la paraula prohibida va decidir que dir les coses pel seu nom potser no era tan arriscat. En aquella època estranya vaig participar en una vaga de l'ensenyament molt llarga i distreta i, com que no existia la vaga ni estava regulada, no ens van descomptar ni un duro. Després, quan tot es va normalitzar, la gent ja no va voler fer vagues tan indefinides.

No dir les coses pel seu nom és un recurs molt utilitzat, en política, en pedagogia i en el que toqui. Neixen i creixen eufemismes a dojo i, en tot cas, sorgeixen mots en anglès, que sempre queden bé i moderns, per dir allò que ja existia i que sembli que és una cosa diferent.

Des de fa temps les paraules 'vell' i 'vella' han assolit connotacions no desitjades. Hem passat per la tercera edat, la gent gran, els avis i àvies... això d'avis, avui, està també censurat ja que no tota la gent vella és, per força, avi o àvia. Fa anys una companya de feina molt de la ceba em va amollar una teoria sobre el bon so del català, ja que vell o vellet eren paraules molt més amables que viejo o vieja. En diguem com en diguem i encara que la joventut i la maduresa s'allarguin avui més que en temps pretèrits, ens fem vells, ens agradi o no. Una de les cançons menys etèries sobre la vellesa és la del gran Cortez, que la identifica amb 'la mas dura de las dictaduras'. 

El cofoisme actual omple els prestatges mediàtics de boniques frases sobre la bellesa de la vellesa i d'altres galindaines, a la publicitat surten dames grandetes que ballen i fan el ximple, han inventat compreses per als escapaments d'orina, això sí, la publicitat tan sols hi fa referència en el cas femení, tot i que sabem que molts senyors prostàtics en fan servir. En això encara hi ha complexos, què hi farem. La cirurgia estètica ha trobat un filó en el tema d'arranjar el que es pot, que és poca cosa. 

El llenguatge sempre és trampós, les definicions no poden ser exactes ni coherents i els sinònims son aproximats. Tot i que s'ha intentat dedicar dies commemoratius a la gent gran no acaben de funcionar. A casa nostra sembla que s'ha triat el dia de Sant Joaquim i Santa Anna, però de fet ells eren, també, avis, encara que fossin uns avis una mica estranys, de la mateixa manera que fer el dia de Sant Josep dia del Pare és una raresa. Sembla que el primer intent, que encara funciona en alguns països, de dedicar un dia als vellets, va ser obra de Eva Perón, en el llunyà any 1948, en el qual també es van proclamar els Drets Humans, que encara estan per universalitzar-se del tot. Com en el cas del dia de la Mare hi ha dates i origens diferents segons l'indret. El dia primigeni, a causa d'això de la Perón, és el 28 d'agost. 

No entenc per a què serveix dedicar dies a aquestes coses però conec gent assenyada que celebra això del dia del Pare i de la Mare, els fa il·lusió. 

A un llibre terrible, Crim i càstig, es titlla la víctima, que té uns seixanta anys, de vella. Quan jo era petita moltes velletes de la meva escala, a les quals, de forma genèrica deien iaies, tenien menys de setanta anys. Duien un monyet, tenien poques dents o cap, vestien de negre i amb faldilles llargues i sabien estranyes històries del passat. Els homes vells vius eren un altre mon, encara més aleshores. En poc temps les dames d'edat avançada es van fer la permanent, es van tenyir els cabells i es van comprar batetes amb flors. Abans, millor o pitjor, sovint per causes econòmiques, la tercera edat convivia fins a la mort amb les noves generacions. Avui tot ha canviat però tampoc no cal idealitzar el passat, tot i que hi tenim una perillosa tendència.

La badoqueria respecte la vellesa, (cal dir que els homenatges a la vellesa eren habituals quan jo era petita, a les parròquies i centres diversos), s'ha mostrat un absurd quan ha arribat la pandèmia. Si els morts abandonats als centres lamentables haguessin estat criatures la cosa hauria motivat, vull pensar, molt més soroll. Ara ens afanyem en oblidar tot allò però a molts i moltes ens han passat les ganes de demanar una plaça en un centre d'aquest tipus, a banda de la pandèmia s'hi ha assassinat i violat i maltractat, per cert, i no fa tants anys vam conèixer casos horribles de residències fastigoses, privades, per cert. Hi ha de tot, suposo, però ves a saber, de vell ets fins i tot més indefens que quan ets una criatura i desvetlles menys tendresa. El gran problema de l'atenció a la gent gran és que una atenció ben feta és cara, tan sols cal veure com moltes persones, dones sobretot, que tenen cura de la gent gran, als domicilis, sovint mal pagades, o sense assegurança, son de països pobres i han de fer el que poden i troben. Hi ha poc jovent que digui que té vocació de cuidador i netejador d'avis a domicili.

Hi ha qui constata, avui, que determinades societats més tradicionals tenen cura dels vells, però això és molt matisable, de vegades és, senzillament, perquè no es pot fer una altra cosa i les famílies extenses, en un domicili, no sempre eren basses d'oli, què hi farem. Quan la dona no treballava, al menys de forma legal, oficial i remunerada, aquestes coses estaven 'arranjades', les dones, com sempre, assumien el tema, amb poques excepcions, i encara bo si es podien pagar alguna ajudeta exterior. Als rics la cosa no els afectava ni els afecta de la mateixa manera, al capdavall molts problemes, ens agradi o no, tan sols es poden solucionar amb diners.

La vida s'allarga, diuen, hi ha fins i tot qui creu que serem immortals. Mentre esperem Godot, però, tan sols cal desitjar entomar el tema amb resignació i coratge i desitjar allò que desitjaven per als parts, una horeta ben curta. Al menys han legalitzat la eutanàsia, ves. Quan dic o escric coses així hi ha qui em diu que soc pessimista, doncs, crec que no, en tot cas 'optimista ben informada'.

LA VEJEZ

Me llegará lentamente y me hallará distraído
Probablemente dormido sobre un colchón de laureles
Se instalará en el espejo, inevitable y serena
Y empezará su faena por los primeros bosquejos
Con unas hebras de plata, me pintará los cabellos
Y alguna línea en el cuello que tapará la corbata
Aumentará mi codicia, mis mañas y mis antojos
Y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez

Con admirable destreza, como el mejor artesano
Le ira quitando a mis manos toda su antigua firmeza

y asesorando al galeno me hará prohibir el cigarro 

porque dirán que el catarro viene ganado terreno
Me inventará un par de excusas para menguar la impotencia
Que vale más la experiencia que pretenciones ilusas
Y llegará la bufanda, las zapatillas de paño
El reuma, que año tras año aumentará su demanda

La vejez es la antesala de lo inevitable
El último camino transitable
Ante la duda que vendrá después
La vejez es todo el equipaje de una vida
Dispuesto ante la puerta de salida
Por la que no se puede ya, volver

A lo mejor más que viejo, seré un anciano honorable
Tranquilo y lo más probable grande asidor de consejos
O a lo peor, por celosa me apartará de la gente
Y cortará lentamente mis pobres últimas rosas

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez.

Alberto Cortez

LA TRAMPA DEL TITULAR PERIODÍSTIC I LA GERONTOLOGIA RECREATIVA

M'arriben els titulars de diferents diaris, pel matí. Una de les notícies destacades en un d'ells és que tres-centes mil persones de més de seixanta-cinc anys viuen soles. La notícia, és clar, no es dóna de forma positiva sinó tirant a negativa. Més endavant la cosa es matisa, cent setanta-cinc mil no han triat viure sols, s'hi veuen abocats per les circumstàncies.

Probablement la solitud dels vells i velles sigui un problema, encara més quan no es tenen recursos. Pots morir sol, cosa que també passa als hospitals, per cert, amb gent que té família, una família que potser no ha vist gaire clar que ingressessin el seu parent a causa d'uns protocols que ja s'haurien de revisar a fons. 

En un altra diari Sonia Braga, de qui s'ha estrenat una pel·lícula fa poc, lloa els avantatges de la solitud assumida, que tanta llibertat dóna i pot ser, fins i tot, que en aquests casos el tema de la mort en solitud sigui un risc acceptat. El pitjor és que a l'entorn d'aquestes notícies es fan derivacions morals sobre la nostre societat i la resta, com si els vells, abans, estiguessin la mar de bé en l'entorn familiar, cosa molt i molt matisable, tan sols cal recórrer a la literatura.

El que també em sembla una mica espinós és aquesta edat de tall, els seixanta-cinc anys, una edat en la qual molta gent està encara molt bé i amb ganes de gresca, avui. Pot ser que el problema sigui econòmic però fins i tot això resulta qüestionable. Fa poc em vaig trobar amb una persona més gran que jo, ha patit diàlisi, trasplantaments i tota mena d'intervencions però s'ha plantejat una vida amb unes despeses modestes, a base d'anar a activitats de centres cívics, restaurants barats, filmoteca de tant en tant. Me la vaig trobar a l'excel·lent concert d'un trio de corda que van fer al barri, gratuït, com tantes coses de les quals podem gaudir avui, lectura inclosa. El meu amic comparteix pis amb un parent de la seva edat, es vidu, sense fills i amb recursos migrats però està content de la vida que fa malgrat les xacres.

Quan surts on sigui et trobes sempre grups de gent gran sopant, fent visites, fent cursets. Potser molts viuen sols, a casa, però es relacionen amb força gent de la seva edat. És clar que avui les edats estan compartimentades en excés, ja des de l'escola. Llegia fa poc una entrevista amb l'actriu Julia Martínez, retirada, que també viu sola de forma voluntària i incidia en el fet de què abans, al teatre, hi treballava gent de moltes edats diferents, barrejada. Al teatre i als despatxos i fins i tot als tallers, diria jo. Però aquest, per a mi, és un altre problema.

Jo tenia una tia-àvia que havia viscut amb el marit, militar, la mare i la tieta, durant anys. Es va separar del marit encara jove, aquest, després, va morir, ja abans de la guerra. Feia de modista, vivia en un pis sense ascensor i amb moltes escales, al cor del Raval i cobrava una petita pensió de viduïtat, cosa que feia que recordés al marit, responsable d'aquella pensió, amb certa comprensió retrospectiva malgrat que n'hi havia fet de seques i de verdes en els poc més de deu anys de convivència. No van tenir fills. Venia a casa a dinar per les festes, la meva mare li insistia en què vingués a dinar tots els diumenges però no ho volia de cap manera, crec que els anys més feliços de la seva vida van ser aquells en els quals va viure sola i lliure, se n'anava al cinema molt sovint, a esmorzar a alguna granja, a passejar, a l'església...

És clar que va arribar un moment en el qual va tenir problemes de salut i a casa ens en vam acabar fent càrrec, però ja tenia força més de vuitanta anys, per cert, sempre se'n treia i la seva edat veritable era un misteri. Havia mirat residències en alguna ocasió però sempre defugia aquella possibilitat, segons ella era com viure en una caserna, ni que fos una caserna ben endreçada. 

Imatge: https://www.jubicec.cat/galeria/excursions/

No vull pas negar que hi hagi casos difícils, gent trista i solitària, amb molt pocs recursos. Al meu barri hi ha una associació de gent voluntària que fa una tasca magnífica, de tant en tant va a buscar persones amb poca mobilitat que sovint no té ascensor i la treu a passeig, a fer visites. Falten recursos, d'acord. Però aquests titulars que situen la solitud tràgica en una edat que avui es pot considerar, encara, sostenible, em semblen injusts, fins i tot. Les tendències socials segurament aniran cap a més gent que voldrà viure sola o haurà de viure sola, però una cosa és viure sol i l'altra, estar sol o sentir-se sol. També hi ha qui se sent molt sol quan està en companyia i, en tot cas, solitud i companyia han de trobar un equilibri, si és possible. 

Llegeixo que les llistes d'espera de gent que precisa d'ajudes augmenten. És clar, és que el nombre de gent vella s'ha incrementat moltíssim, gràcies a la medicina i a les esperances de vida actuals, això no té res d'estrany. També llegeixo que som un col·lectiu vulnerable, que es pot deixar enganyar i tot això. Però entre els avis que viuen amb familiars també s'han donat maltractaments i enredades. En -tot cas crec que sobre els vells i velles -avui sembla que això de 'vell' sigui un penjament- s'escriuen molts tòpics però això és una cosa que es pot fer extensiva a molts altres temes del nostre present.

Un altra tema és justament, l'invers, quan es magnifiquen els avis en actiu que fan curses, estudien carreres, viatgen a la Patagònia, canten godspel i practiquen sexe cada dia. A aquest suposat col·lectiu amb quatre rals de pensió va dirigida un gran nombre de publicitat ximpleta, aquests sí que ens enreden. 

MIRATGES VITALS IMPRESCINDIBLES

La tercera edat, o sigui, la vellesa (paraula avui políticament incorrecta), s'està convertint en un sector que cal tenir molt en compte, no cal oblidar que molta gent de la meva època compta amb una pagueta més o menys digna encara. I que duri. La manca de matriculacions joves en les universitats ha afavorit l'organització de cursos per a gent gran que tenen molt d'èxit, com era d'esperar. També els viatges tenen molta sortida entre les persones de la meva generació, més grans i fins i tot una mica més joves. De fet, la gran majoria de persones amb més de seixanta anys que encara cuegem vam viure en un món juvenil lligat al treball obligatori, que sovint no es podia escollir, i els viatges i la universitat eren un impossible, luxes per a joves benestants, cosa que va contribuir a mitificar-los. Les ofertes de cursos giren, més aviat, a l'entorn d'allò de les lletres, o sigui, més o menys allò que es deia cultura general en d'altres temps. Ens hauria de fer pensar el desequilibri entre l'oferta de temes com ara història de l'art, literatura, pintura a l'oli i coses així, en comparació amb matèries científiques, matemàtiques, tecnològiques, mèdiques. Això sí, també proliferen coses com ara tallers de memòria, gimnàstica ensopida, moviments en remulls i coses relacionades amb la prevenció de malalties, l'alimentació i la resta.

De la mateixa manera que aquesta oferta s'escampa, té molt d'èxit la pel·lícula generacional dedicada als iaios. Avis alegres, resignats, coratjosos, animats a formar part d'una coral, a fer gimnàstica, amb problemes amb els fills que no són mai excessius. De la mateixa manera que hi ha un gènere literari i cinematogràfic dirigit als adolescents hi ha avui un gènere molt aplaudit dedicat als jaios, un dels aspectes positius del qual és que dóna feina als bons actors grandets sense ofertes importants. 

Un diari dels grossos ha endegat una secció que té molt de seguiment sobre el fet, no comprovat, de què l'edat és un plus. Mostrar exemples de persones que amb vuitanta, noranta anys, encara treballen, fan voluntariat, viatgen, escalen muntanyes, ballen, lliguen i fan capitombes és com mostrar-nos les imatges que fa poc comentava, sobre les loteries: a algú li toca i si tens constància i il·lusió et pot tocar a tu. El darrer anunci d'IKEA és d'aquest estil, un jaio es renova, viatja, viu, experimenta. La il·lusió, és curiós, va lligada en moltes propagandes al viatge exòtic, un viatge exòtic que també ens pot mostrar la realitat de la vellesa pobra en tants indrets del món en una situació molt pitjor que la nostra.

La realitat és ben diferent, aquests casos són excepcions i hospitals i residències són plens de casos contraris. Potser està bé generar sentiments positius, avui fins i tot sembla que determinades desgràcies que passen a la gent siguin oportunitats de superació, un do estrany del destí capriciós. Mostrar un avi amb una bona feina que als vuitanta-cinc anys encara està en actiu obvia que hi ha molta gent de trenta que no té feina i que no sap si en tindrà a curt termini i que d'aquesta edat hi ha també un gruix considerable de persones fent treballs manuals a la residència i amb problemes físics i mentals diversos i encara sense solució. I quan tinguin solució sortiran altres coses, car no som immortals i quan es visqui una mitjana de cent anys en voldrem viure cent-deu i semblar jovenets en tot moment. 

Hi ha qui creu que evidenciar aquesta mena d'eteris intents d'autoengany respon a un esperit pessimista, però no sóc més pessimista que d'altres persones que afirmen amb contundència aquestes il·lusions senils però que en el fons tenen tanta por a la mort i a la malaltia com qualsevol. Faig moltes coses encara i si no treballo és perquè el sistema està muntat per a jubilar qui li convé quan li convé i encara gràcies. No és cert que l'experiència es valori en cap sentit. A les mestres jubilades no ens criden de les universitats per explicar les nostres vides professionals ni els governs consulten les nostres opinions sobre plans d'estudi, hem de tornar a anar a les aules universitàries com a subjecte passiu, en general. 

Un cert nombre d'exemples positius pel que fa al tema està bé, no ens hem d'amargar la vida un dia sí i un altre també, però l'excés d'eufòria, que porta a considerar que si envelleixes, emmalalteixes o mors és per culpa teva i perquè no t'has esforçat prou en jugar a la rifa de la senilitat activa, m'empipa. Ep, que ja som grans, que ja sabem que els reis no existeixen, cosa que no vol dir que no ens facin il·lusió els regals sorpresa!!! Potser que ens deixin madurar d'una vegada, i fer-nos vells sense complexos ni sentiments de culpabilitat, fins i tot si preferim passar l'estona al sofà mirant la tele, caram. En èpoques pretèrites vell era gairebé un sinònim de savi però avui és un penjament que et diguin vella, sobretot si encara no has fet els vuitanta-vuit anys.

Avantatges d'envellir

Vaig anar a veure l'exposició sobre el realisme. Bé, hi ha bons quadres, tot i que el discurs no m'acaba de fer el pes i crec que els realistes catalans mereixen una exposició pròpia, sense Courbet al davant ni Tàpies al darrera.

Però no volia parlar d'aquest tema, avui. El cas és que vaig a la taquilla, disposada a pagar, i em trobo amb què els jubilats ho tenim de franc. Em sembla molt bé per la part que em toca però ho trobo injust, en general trobo injustos molts dels descomptes que es fan per tot arreu per ser gran, per ser jove, per tot allò que no sigui ser pobre, tot i que aquest és un concepte difícil d'aclarir.

En temps de retallades, no s'hauria de replantejar el tema, i també el preu dels teatres, per anar als quals t'has de perdre per internet cercant tot tipus d'ofertes? I, a més, comproves com molta gent amb coneguts i saludats hi va de franc, gairebé sempre.

Conec jubilats que dignament i tenen el seu patrimoniet, fan viatges d'imserso i de pagament, són del Barça, van a mirar tots els partits i paguen el que toca, car allà no es fan gaires excepcions, i troben molt bé que ens tinguin aquestes consideracions, que em semblen absurdes. Amollar dos o tres euros al museu no fa mal a ningú i ja que estem en temps de crisi potser pagaria la pena revisar aquests privilegis culturals, ni que siguin la xocolata del lloro. Del lloro de la tercera edat. Jubilat i jubilós.

Recomanació: un interessant blog asturià, per a no mirar-nos tant el melic.